Ja fa temps que em venia de gust llegir Les rambles de Saigon (El Trabucaire, 1996), primera novel·la publicada de Joan Daniel Bezsonoff. Havent llegit bona part de les seves últimes obres, tenia ganes de veure fins a quin punt el primer Bezsonoff s'assemblava al més recent. I la resposta és que s'hi assembla molt. A Les rambles de Saigon ja s'hi troben tots els elements dels seus darrers llibres: el multilingüisme, l'abundància de comentaris lingüístics, l'èmfasi en el passat colonial de França i en la guerra bruta del govern francès, els problemes identitaris dels personatges, l'atenció a la diversitat nacional i cultural, el punt de vista (falsament) autobiogràfic, la presència de vells coneguts com Maurice Leccia...
Les rambles de Saigon es presenta com les memòries -entre 1945-1955- del militar nord-català Daniel Valls, destinat al Vietnam. Aquesta és la primera aventura de Valls, que tornarà a protagonitzar La presonera d'Alger, La melancolia dels oficials i Matar De Gaulle. A les primeres pàgines costa seguir una mica els esdeveniments perquè el narrador dóna per suposat que el lector té certs coneixements del passat colonial de França i el seu paper al Vietnam. Aviat, però, tot comença a prendre sentit gràcies a la complexa figura de Valls.El Saigon que presenta Bezsonoff és una zona de guerra semblant a l'Algèria dels primers capítols de Les amnèsies de Déu. El narrador descriu, impassible, episodis d'una gran brutalitat, com ara quan un membre de la resistència llança una granada al cine on està veient una pel·lícula. El protagonista mateix, destacat a Saigon gràcies al seu domini de la llengua anemita, demostra ser un bàrbar: les seves accions inclouen assassinar un capellà per ordres dels seus superiors i apallissar la seva amant. Tot i això, és un personatge complex: d'una banda, sembla trobar-se d'allò més bé en aquest context de violència extrema; de l'altra, és un home molt interessat en les llengües i la identitat nacional/cultural dels seus amics i coneguts. Els comentaris lingüístics de Valls, que usa sovint paraules en annamita, són continus i tenen un paper clau en la caracterització del personatge, ja que eviten que el lector el vegi simplement com un psicòpata misogin. Malgrat ser capaç d'actuar amb una gran brutalitat, el seu èmfasi en els temes identitaris i lingüístics l'humanitza. De fet, Valls parla força més sobre aquestes qüestions que de la convulsa situació política del país on viu, que sembla importar-li poc més enllà de les matances que reporta de tant en tant.
Si bé les paraules en annamita (com ara nho, bo-doi, xum...) apareixen traduïdes en nota a peu de pàgina, Bezsonoff també usa un recurs que repetirà a Els taxistes del zar (però en rus): deixar sense traduir fragments incrompensibles per al lector mitjà com ara '-Chào bà... Bac làm on chi hô tôi duong Halais?' (p. 43). Ja a la seva primera novel·la publicada, doncs, Bezsonoff demostra no tèmer que el multilingüisme pugui alienar el públic. Val la pena destacar que a Les rambles de Saigon ja hi apareix una de les idees més conegudes de Bezsonoff: 'Com tots els catalans, [Valls] era un poc filòleg i va dominar la llengua annamita' (p. 9).
Pel que fa a les observacions lingüístiques, Valls destaca, per exemple, que el comandant Cohen, 'aprenia idiomes com en Maurice i jo preníem l'aperitiu [..]. El més curiós és que estudiava idiomes pel gust de col·lecionar manuals de dialectologia, gramàtiques.' (p. 104). Així mateix, al luxós restaurant Palis de Jade de Cholon el narrador observa que 'Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l'anglès' (p. 62). Valls, d'altra banda, cita el Quixot en castellà, Dino Buzzati en italià, Teodòr Aubanèu en provençal i el mariscal Jean de Lattre de Tassigny en francès, inclou diàlegs en rosssellonès, reprodueix cançons de Nat King Cole i Jean Sablo en anglès i francès i transcriu inscripcions en llatí i francès que troba passejant pel carrer. Entre altres curiositats, comentaque a Indochina els francesos feien servir el castellanisme 'arroyo' (p. 63) i ironitza sobre les habilitats lingüístiques dels colonitzadors: '-Saps annamita, Patricia? / -Què dius ara? Nosaltres som els colonitzadors, oi?' (p. 48).