http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

 
el 27-03-2011 17:56

Els accidents

A la Marenda, entre Argelèrs i Port Bou, hi ha una casa maleïda: el centre Bouffard-Vercelli. Lluny de Perpinyà, el camí, que remingoleja a dalt dels penya-segats, és magnífic i perillós. El centre acull tots els accidentats de la vida, generalment tetraplègics. De tant en tant, hi doni classes a adolescents. Llur coratge és una lliçó de dignitat. Sovint pensi en ells quan veig totes aquestes flors vora les carreteres on hi ha hagut accidents mortals, una moda exasperant. Fins i tot, a prop del mas Cap de Fusta a Vilanova de Raó, la família de dos nois imprudents, morts en un accident de tràfic, han aixecat un petit monument grotesc a un metre de la calçada. Una estàtua carrinclona d'un àngel amb una inscripció a la memòria dels dos joves...Trobi aquestes manifestacions indecents. Qui no ha perdut parents i amics, a vegades en circumstàncies tràgiques? Què passaria si se li acudís a tothom d'exposar la seua dolor al mig del carrer, d'una manera pornogràfica? La societat en la seua saviesa ha previst llocs per plorar. La intimitat de la casa, un confessional, els cementiris, els consultoris dels psiquiatres. Abans, els nostres avis no feien tants romanços. Cada vint anys, una nova guerra ensangonava Europa i la gent patia amb dignitat. Sabien que som mortals. Ara, només els japonesos, admirables enmig del cataclisme, semblen recordar aquesta veritat tan sobriament exposada en aquest vers de Frederic Mistral. ' '

 


 
 
el 24-03-2011 18:40

Una tragèdia elegant

Ressenya publicada al , 23/03/2011 p 70 

 


 
 
el 22-03-2011 23:05

Un país ocupat

França viu amb un cadàver a l'armari — ' 'que diuen els anglesos— : l'ocupació alemanya, tragèdia nacional, equivalent a la guerra civil espanyola. Després de la segona guerra mundial, el general Charles De Gaulle, amb el seu talent prodigiós, va convèncer els francesos que el país en pes havia resistit a l'ocupant. Unes quantes pel·lícules de gran qualitat com i de René Clément van consolidar aquesta llegenda d'un color rosa molt pujat. Aquesta visió heroïca va trontollar al tombant dels anys 1970 arran la mort del general De Gaulle, la difusió del documental i sobretot la publicació de la traducció francesa de de l'historiador Robert Paxton. Aquestes obres proposen una visió molt negra de la França ocupada que apareix com un país col·laboracionista. Per Paxton, les autoritats de Vichy van precedir els nazis a l'hora de perseguir els jueus. Uns llibres recents comencen a matisar aquestes teories. A , Simon Kitson un historiador anglès, mostra que, del 1940 fins al novembre del 1942, l'objectiu principal dels serveis d'intel·ligència del mariscal Pétain era la lluita contra els espies nazis a la zona lliure. Uns quants foren afusellats i tot...A partir del novembre de 1942, quan tot França fou ocupada pels nazis, el govern de Vichy esdevingué a poc a poc un estat sàtel·lit del Tercer Reich. Contrariàment als països feixistes, mai no hi hagué un partit únic. El professor Laborie, especialista de l'opinió pública durant l'ocupació, acaba de publicar, un estudi molt interessant on intenta desmuntar el mite de la França negra i servil. Per ell, el mite gaullista de la França exemplar ja era discutit a la fi dels anys 1950 amb pel·lícules com de Claude Autant-Lara i de Christian-Jaque. La presa de consciència de les febleses franceses ja s'havia efectuat abans de l'anomenada revolució 'paxtoniana.' Laborie modernitza les teories de Paxton i subratlla els seus errors. Paxton negligeix el pes de l'ocupació alemanya i el paper de la Resistència. Fa 40 anys que repeteix que, fins al 1943, hi havia només 40.000 soldats alemanys a França mentre que n'hi havia 100.000 a la fi del 1941, i 200.000 per mantenir l'ordre sense comptar els 400.000 de les tropes d'operació que arribaren a gairebé a un milió el 1944. El professor Laborie sap que la història mai no és blanca o negra sinó grisa com la mediocritat humana.

 


 
 
el 19-03-2011 00:09

La dona de Déu

A

Quan era minyó, la Jane Russell m'embogia. Mai cap dona en la vida real no m'ha trastornat tant com aquella magnífica actriu americana que ens acaba de deixar per anar-se'n al país dels estels on les dones conserven llur bellesa per sempre. . Tenia catorze anys quan vaig descobrir la Jane a . El títol francès ——era encara més evocador...Quina esplendor quan la Jane es treu les mitges davant d'en Mitchum a la primera escena de la pel·lícula. S'ha de reconèixer que Miss Russell sabia 'entrar' a les pel·lícules amb trompetades. Qui ha oblidat les primeres imatges de quan canta amb la Marylin en un vestit roig endemoniat? '' Si Déu tingués una dona, crec que hauria triat la Jane Russell. Aquesta cara meravellosa amb les barres un bri fortes, imperfecció que feia la seva bellesa encara més commovedora, aquella caballera negra, negra com les nits sense ella. Aquelles cames interminables, columnes perfectes! I aquells pits! Van fascinar Howard Hughes i mil·lions de soldats americans en les platges del Pacífic...Després de l'escàndol causat pel seu escot a el 1941, la Jane va afrontar els temporals de la censura per culpa del seu vestit tan sensual a el 1954. Totes les esglésies, i fins i tot la Legió Estrangera francesa més inspirada de costum, li van saltar a sobre...

 


 
 
el 18-03-2011 21:01

El drama de Joan i Arinyó

, número 1396, 15/03/2011

 


 
 
el 17-03-2011 19:40

Chirac i la justícia

Un dia els francesos van decretar que França seria el país dels drets humans. Quina farsa! A França, ' ' que deia Joachim du Bellay, hi ha dues justícies. La justícia pels pobres és implacable. Si pagueu una factura de telèfon amb retard, us enviaran el forro. D'aquest personatge simpàtic els francesos en diuen 'huissier' i al Principat algutzir...En canvi, si sou ric, no perilleu. L'expresident Jacques Chirac, per exemple, gaudeix d'una impunitat permanent. Fa més de vint anys que uns quants jutges l'empaiten amb una velocitat de gasteròpode artrític. Fins ara, no ha entrat a cap palau de justícia mentre Alain Juppé, el seu primer ministre, va ser condemnat, en el mateix cas, a un any d'ineligibilitat. Un advocat d'en Chirac acaba de trobar una nova astúcia per retardar l'obertura del judici. Uns quants polítics diuen que seria una vergonya jutjar un home que ha servit França durant quaranta anys. Crec que aquesta gent es confon la forma transitiva amb la pronominal. En Chirac no ha servit França, s'ha servit de França. D'altres, més sentimentals, repeteixen que en Chirac és vell. Té 78 anys...Un ex cap d'estat francès fou jutjat el 1945: el mariscal Pétain, condemnat a mort per traïció. No van gosar afusellar el vencedor de Verdun i van deixar-lo morir en una fortalesa. Si l'expresident té 78 anys, recordem que el mariscal Pétain en tenia 84 el 1940, 89 quan fou condemnat a mort i 95 quan es va morir a l'illa d'Yeu sense recordar el seu nom ni les quatre operacions. Se sap que, el 1945, el govern provisional del general De Gaulle hauria preferit que el mariscal es quedés exiliat a Suïssa. Motu propio, el vell cabdill es va constituir presoner per a defensar el seu honor...Malgrat la feblesa del vell mariscal que va encobrir, amb el seu prestigi, les atrocitats del règim de Vichy creient que protegiria així els francesos amb el seu escut foradat, cal recònèixer que va assumir la responsabilitat dels seus actes i no es va amagar rere un certificat mèdic o una astúcia judicial com un vulgar cap de banda.Pensar que el president Poincaré travessava el carrer per comprar segells quan havia d'enviar cartes personals i que el general De Gaulle pagava la seva nota d'electricitat...Era un altre temps...

 


 
 
el 13-03-2011 22:33

Adiu a tots els automobilistes

Adiu a tots els automobilistes ! Sóc aquí només per recordar-vos d'anar amb compte per les carreteres

 


 
 
el 13-03-2011 01:07

En la mort de Lluís Marquet

, 13/03/2011

Tornava d'Anglaterra, entusiasmat. Acabava de veure, com cada dissabte, dos episodis de les investigacions del tinent Columbo i ara sé que dormiré molt malament aquesta nit...S'ha mort en Lluís Marquet, un gran especialista de la terminologia tècnica i científica en català. Un altre amic se'n va...Què coi passa enguany? Sant Pere vol catalanitzar el Paradís cridant un per un els seus millors servidors? En Solà, en Jordi Barre, Joan Colomines, Josep Iborra i ara en Lluís...Feia 25 anys que el coneixia. Enraonar amb ell a Prada era una dels grans plaers de la vida. Rèiem, entonàvem ' Solamente una vez ', miràvem amb una discreció relativa les dones boniques i, esperant l'arribada del mestre Gabriel Bibiloni que aviat passaria la mar, xerràvem durant hores. Unes hores encantades al tendal de la universitat catalana d'estiu quan l'airina del Canigó refresca un xic la vall. Entre dos acudits, comentàvem les interferències lingüístiques i els nyaps del nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Com Pompeu Fabra, en Lluís Marquet era enginyer i la seua formació científica li donava un rigor apreciable i apreciat a l'hora d'encarar-se amb qüestions filòlogiques. En Lluís no tenia pas por d'enfrontar-se amb les patums i d'exposar les seues propostes a contra corrent. Més enllà del gran lingüista, recordi l'amic. Un home deliciós, alegre, simpàtic, immensament simpàtic, amb un somriure permanent, un somriure de mainatge que les lletjors del món no han pogut amargar...

 


 
 
el 11-03-2011 00:17

Columbo i la revolució tecnològica

Per fer la vida més suportable, crec que cal amanir-la amb petites cites regulars, alegries minúscules. Cada dissabte, a la nit, passo tres hores amb un vell amic. Es diu Columbo i el coneixeu tots. Tele Breizh, un canal privat que emet en bretó i en francès, proposa dos episodis cada setmana. Generalment, una història dels inicis de la sèrie i una de més recent. Entre el 1968 i el 1994, el personatge no ha canviat gaire. Duu el mateix impermeable cotnós, condueix el mateix Peugeot 203 i fa preguntes molt empipadores enmig d'al·lusions sense interès a la seua dona abans de confondre els assassins. Si bé el personatge no ha evolucionat gaire malgrat l'envelliment de l'actor Peter Falk, l'univers descrit en la sèrie s'ha transformat profundament. No parlaré pas de l'evolució de la vida privada i de les mentalitats amb l'aparició de les anomenades minories visibles sinó de la revolució tecnològica. Sembla que en Columbo visqui en un altre temps. Al començament de la sèrie, veiem de tant en tant alguna fotocòpia, rentadores prehistòriques, ordinadors amb un disc dur que ocupa uns quants metres quadrats. Els darrers episodis semblen molt llunyans de nosaltres. Ni hi veiem ni telèfons mòbils ni Internet. La recerca de l'ADN tampoc intervé en les investigacions. No sé què en deu pensar d'aquesta acceleració el tinent Columbo, ja jubilat. Penso que es deu sentir més a prop de Sherlock Holmes i del doctor Watson que no dels polícies científics d'ara. Segur que el nostre amic en parlarà a la senyora Colombo.

 


 
 
el 06-03-2011 12:40

El castellà del mainatge de Pa negre

E-notícies, 6/03/2011

Quan era petit,mon pare era oficial de carrera i canviàvem de ciutat i de regió cada quatre anys. Vaig conèixer així una bona part de la geografia francesa i alemanya. Gràcies a aquelles estades forçades lluny del Rosselló, parli francès amb l'accent de la capital amb una lleugerera cantarella meridional. A París em diuen ' vós sou del Migdia ' i al sud ' Vós sou de París.' Quan era petit, la majoria dels catalans del Rosselló parlaven català i reien del meu accent en francès. Es pensaven que el bon francès es parlava entre Font-romeu, Sant Feliu d'Amunt i Fontpedrosa. (Quins noms més francesos, oi?) Per tant, sempre he estat sensible a la qüestió dels accents. He pensat en tots aquells comentaris d'antany quan he llegit les reaccions d'uns quants espanyolistes en sentir les paraules d'agraïment del petit Francesc Colomer durant la vetllada dels premis Goya. Aquest mainatge té un accent català molt marcat quan parla castellà, i què? Josep Pla, si no vaig errat, tenia una fonètica encara més catalana quan parlava castellà i el francès de Salvador Dalí era tan bo que, sentint-lo, m'imaginava fent un vermut a la terrassa del Continental a Figueres. La gent que no suporta l'accent català és la mateixa que no beu cava...També m'indignen els comentaris sobre l'accent andalús de l'expresident José Montilla. Pel que veig, la intolerància, vingui d'on vingui, té encara un gran futur davant seu...' ' escrivia René Descartes al . Crec que és més aviat ' la intolerància. '

 


 
 
el 01-03-2011 09:48

Gràcies senyores

Ara hi ha dos nous estels en el cel...

Annie Girardot