VEF Blog

Un país ocupat

E-notícies,  23/03/2011

França viu amb un cadàver a l'armari — ' the skeleton in the cupboard 'que diuen els anglesos— : l'ocupació alemanya, tragèdia nacional, equivalent a la guerra civil espanyola. Després de la segona guerra mundial, el general Charles De Gaulle, amb el seu talent prodigiós, va convèncer els francesos que el país en pes havia resistit a l'ocupant. Unes quantes pel·lícules de gran qualitat com La bataille du rail i Le père tranquille de René Clément van consolidar aquesta llegenda d'un color rosa molt pujat. Aquesta visió heroïca va trontollar al tombant dels anys 1970 arran la mort del general De Gaulle, la difusió del documental Le chagrin et la pitié i sobretot la publicació de la traducció francesa de La France de Vichy de l'historiador Robert Paxton. Aquestes obres proposen una visió molt negra de la França ocupada que apareix com un país col·laboracionista. Per Paxton, les autoritats de Vichy van precedir els nazis a l'hora de perseguir els jueus. Uns llibres recents comencen a matisar aquestes teories. A Arresting Nazi spies in Vichy France, Simon Kitson un historiador anglès, mostra que, del 1940 fins al novembre del 1942, l'objectiu principal dels serveis d'intel·ligència del mariscal Pétain era la lluita contra els espies nazis a la zona lliure. Uns quants foren afusellats i tot...A partir del novembre de 1942, quan tot França fou ocupada pels nazis, el govern de Vichy esdevingué a poc a poc un estat sàtel·lit del Tercer Reich. Contrariàment als països feixistes, mai no hi hagué un partit únic. El professor Laborie, especialista de l'opinió pública durant l'ocupació, acaba de publicar Le chagrin et le venin, un estudi molt interessant on intenta desmuntar el mite de la França negra i servil. Per ell, el mite gaullista de la França exemplar ja era discutit a la fi dels anys 1950 amb pel·lícules com La traversée de Paris de Claude Autant-Lara i Le repas des fauves de Christian-Jaque. La presa de consciència de les febleses franceses ja s'havia efectuat abans de l'anomenada revolució 'paxtoniana.' Laborie modernitza les teories de Paxton i subratlla els seus errors. Paxton negligeix el pes de l'ocupació alemanya i el paper de la Resistència. Fa 40 anys que repeteix que, fins al 1943, hi havia només 40.000 soldats alemanys a França mentre que n'hi havia 100.000 a la fi del 1941, i 200.000 per mantenir l'ordre sense comptar els 400.000 de les tropes d'operació que arribaren a gairebé a un milió el 1944. El professor Laborie sap que la història mai no és blanca o negra sinó grisa com la mediocritat humana.