http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

 
el 23-04-2010 14:17

Entrevista amb Esteve Carrera sant Jordi 2010

Entrevista amb l'Esteve Carrera, , Sant Jordi 2010

 


 
 
el 20-04-2010 19:52

El top three d'en Manzano

http://www.tv3.cat/videos/2848890

Canal 33, dilluns 19/04/2010

 


 
 
el 18-04-2010 19:12

Entrevista amb en Pere Pons

SUPLEMENT DE CULTURA DEL / NÚMERO 453 / 17 D’ABRIL DEL 2010

 


 
 
 
el 17-04-2010 15:11

Llibertinatge arqueològic

L'editorial barcelonina Papel de liar acaba d'editar Los bohemios, una obra d'Anne-Gédéon Lafitte marqués de Pelleport,un llibertí oblidat, amb una portada monstruosa. Una cara cadavèrica amb una mà sangonosa. La lectura d'aquesta obra m'ha decebut molt abans de produir-me un avorriment definitiu. Per què treuen de l'oblit aquest llibre cobert de mil teranyines quan hi ha tantes obres mestres franceses desconegudes a Espanya com Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfrom o Les deux étendards de Lucien Rebatet? Aquest relat pesat es presenta com les aventures de bohemis xerraires i un reguitzell de dissertacions pretensioses sense cap interès, a la manera dels parlaments interminables del marquès de Sade. Qui gosarà dir la veritat? Aquests aristocrates del segle XVIII, amb una llengua impecable i refinada, són tan pesats com els pedants que pretenien ridiculitzar. Els personatges són titelles fredes, buides, sense vida, al servei d’una ideologia.

 


 
 
el 15-04-2010 09:28

L'allau

Article de l'allau 

http://allausz.blogspot.com/

“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen “L’Indépendant” cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori —el català de TV3 i de “Digui, digui”— que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l’exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes…”A (L’Avenç, 2009) Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) recull records de la seva infantesa i primera joventut en una mena d’exercici massiu del gènere “Je me souviens”. L’autor, nascut a una família d’arrels catalanes i russes, va viure uns primers anys força itinerants degut a la professió de metge castrense del seu pare. Així, sempre movent-se pel territori francès, el jove Bezsonoff va anar coneixent el Rosselló, l’Alsàcia, la Provença o els suburbis de París. Un altre vailet, menys amant de les llengües i menys sentimental, hauria acabat renunciant a la llengua dels seus avis catalans, conformat sota el pes de la tan centralista escola francesa. Per fortuna, en Bezsonoff, potser en un gest romàntic, va decidir als 20 anys que volia ser un escriptor català (amb la complicada genealogia de la que disposa, podria haver escollit ser un escriptor rus, francès i, fins i tot, àrab), i ben contents que podem estar de comptar amb ell i amb la seva enriquidora llengua.Però aquest llibre, com ja indica el títol, parla sobretot del que significa néixer, créixer i ser escolaritzat dins de la cultura francesa i n’és en certa manera un homenatge afectuós. Articulat a partir de fragments breus, que podrien ser perfectament apunts de bloc (jo és que ara veig blocs pertot arreu), cadascun amb un tema monogràfic i ordenats de forma aproximadament alfabètica, com a un diccionari de la memòria, es fa un repàs a les escoles, als amics, al cinema, la televisió, les biblioteques, les noies, la política, la religió, l’exèrcit… Sempre vist des dels ulls d’algú que es troba en plena formació i que, per damunt d’idees i dogmatismes, es deixa dur per les impressions.El conjunt pot semblar lleuger i una mica desordenat, com si en Bezsonoff arreplegués a corre cuita materials heterogenis abans que el seu passat sigui inundat per l’oblit. Però entre l’acumulació de records no sempre connexos, apart del bell llenguatge (que, en la meva ignorància, identifico amb el rossellonès), brilla de tant en tant alguna frase que il·lumina el seu entorn.L’escriptor que, com ja he dit, és un boig de la poliglòssia, constata de passada la decadència a l’estat francès de les llengües no oficials (el català, l’occità, el provençal, el picard) i data en els anys 70 del segle XX les seves últimes raneres. En aquest sentit la crònica no pot evitar tenyir-se de melangia, un sentiment que en tot cas escau al to del llibre. “Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”Sí, algunes vegades, l’autor clou el capítol amb una frase tremenda (serà reminiscència de les tòpiques arrels eslaves?), però la passejada és en general plasent, tan agradable com una conversa en un cafè a una plaça de Nimes o de Valença. I no cal dir que, pels que tingueu una edat com ara la meva, i estudiéssiu francès al batxillerat, hi podreu trobar alicients suplementaris.Tot i que no l’he llegit, sembla que Bezsonoff continua burxant en les seves arrels catalanes a (Empúries, 2010). I sempre podeu trobar més informació a la seva pàgina agosaradament taronja.

 


 
 
el 13-04-2010 18:42

La saviesa del cocodril

Ressenya publicada a la revista El Temps, 30 de maig del 2010, número 1346

 


 
 
el 13-04-2010 15:22

La caiguda del cavall

LA CAIGUDA DEL CAVALL, CAMÍ DE DAMASC VIA GIRONA     

Ressenya de Xavier Diez,   

 


 
 
el 09-04-2010 14:25

Robert Avril

Article publicat a la revista , 6/04/2010 número 163,  pàg.18

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 07-04-2010 20:59

Un cementiri de records

Jordi Nopca, publicat a Time out Barcelona, 110, març del 2010

 


 
 
el 07-04-2010 20:49

Nunc est Bibendum

Très proche de l’occitan, hérité comme lui de la présence romaine, le catalan est le lien culturel des anciens pays du comté de Barcelone (9e-10e s.). Son apogée se situe au 13e s., avec les écrits de Ramon Llull. À partir du 16e s., il périclite : la monarchie centralisatrice de Philippe II prescrit le castillan. Puis le traité des Pyrénées (1659) l’interdit en Roussillon.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 07-04-2010 08:31

Llegir en cas d'incendi

foto Delcampe, Perpinyà 1966

Publicat por Llegir en cas d'incendion 0:50

 


 
 
el 06-04-2010 10:25

Nord i sud, o no?

En Josep Campmajó

Un  article de Josep Campmajó:  guanyador del Premi Casero 2009, amb
 


 
 
el 02-04-2010 10:35

Identitats

Judit Pujadó,   27/03/2010

                                                    Ruïnes de Casenoves a Illa

 


 
 
el 01-04-2010 12:31

Tintin au pays des Catalans

Grande nouvelle. Un érudit allemand vient de retrouver dans les archives russes (les archives de la Gestapo confisquées par les Soviets en 1945) une aventure très rare de Tintín datant de 1942 que l'on croyait détruite dans un bombardement anglais. . Dans cette aventure, Milou tombe amoureux d'un chat andorran et le capitaine Haddock fait  des infidélités au whisky Loch Lomond pour boire du muscat de Rivesaltes.  

 


 
 
el 01-04-2010 12:24

Tintín al país dels catalans

Una gran notícia. Un erudit alemany acaba de retrobar a l'anomenat arxiu rus (els arxius de la Gestapo requisats per Stalin el 1945) una aventura raríssima de Tintín del 1942 que creien destruïda en un bombardeig anglès. . En aquesta aventura, Milú s'enamora d'un gat andorrà i el capità Haddock fa infidelitats al whisky Loch Lomond per beure vi moscat de Ribesaltes.