http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 21-06-2016 16:01

Un monument extraordinari

EL TEMPS

Les deux étendards, l'obra mestra gairebé confidencial de Lucien Rebatet, en Michel, quan coneix l'Anne-Marie, li diu
 


 
 
el 13-06-2016 20:57

El meu catàleg

2764 pàgines publicades

Editorial Trabucaire: 577 p

 


 
 
el 07-06-2016 00:35

Els tiets de Lió

Durant el mes de setembre del 1988, vaig viure a Lió a casa dels Picard. Ma tia Anne-Marie i mon oncle Jacques s’estaven en un pis al fons de l’interminable avinguda Paul Santy, a uns metres de la porta de Parilly, davant la pastisseria del senyor Lanus. (sic) Els dimarts i els divendres l’Anne-Marie em portava a l’estació de la Part Dieu. Els dilluns, seguia una formació pedagògica al liceu. Els dimecres visitava Lió amb l’oncle Jacques. Fill del forner de Sallagosa, havia nascut el 1920 com l’escriptor Jordi Pere Cerdà. Quan l’havia esmentat, en Jacques m’havia respost.—Ell un gran poeta ? Pensa-té…és tan cony com jo.Feia quaranta anys que el tiet vivia a Lió on treballava a la fàbrica dels camions Berliet. Gràcies a ell, m’havia iniciat des de petit al parlar cerdà, molt semblant al català que parlàvem a Nils, però molt més a prop del normatiu. Pronunciava la calor, el Canigó, el carbó com al Principat i no calú, Canigú, carbú com els meus avis. M’estranyava que digués ‘ et vaig sentir ‘ i no ‘ te vai sentir ‘ com a la plana. En Jacques patia d’un secret sentiment d’inferioritat com tants catalans exiliats en una gran ciutat . Conreava la contradicció fins a l’absurd. Es complaïa a rebaixar la nostra llengua. Davant dels sogres francòfons repetia que no servia des res exagerant-ne les diferències dialectals. Considerava que els catalans de França havien de parlar francès i els catalans d’Espanya castellà. Estimava la seua gent, tenia un sentit de l’humor real i vivia amb les supersticions d’un pagès del segle XIX. Mirava la lluna a l’hora de tallar-se les ungles o els cabells. Quan me’n tornava a casa de nit, no podia dormir si no l’hagués trucat per dir-li que tot anava bé. No li agradaven les pel·lícules en versió original subtitulada perquè, posats a fer, s’estimava més llegir el llibre. Quan jo era petit, l’idolatrava, quasi tant com el padrí. Amb els anys, me’n vaig distanciar, però el dia del seu enterrament a Rigardà, el vaig cercar dins del seguici per explicar-li un acudit. Llavors, vaig comprendre que havia mort. La tia Anne-Marie, germana gran de mon pare, va néixer a Colombes, municipi als voltants de París. Bonica, amb els trets fins, li agradava molt llegir. Estimava tant el seu germanet que al meu cosí li va posar Daniel. Aquella estima es va repercutar en mi. Em costa parlar-ne perquè la tendresa familiar no és gaire literària. Només diré que era feliç a casa seua. Al matí esmorzava amb llesques de roquefort, sense sospitar que els sortia car. Els diumenges, miràvem ‘ L’enfer du devoir ‘ (Tour of duty), una sèrie molt bona ambientada al Vietnam. Malgrat la meua dilecció per la cançó melòdica, no em desplaïa Paint It, Black dels Rolling Stone que se sentia al començament de cada episodi.