VEF Blog

Ressenya de  Sílvia Tarragó Castrillón

http://laveudelroure.blogspot.com/2009/07/les-amnesies-de-deu-de-joan-daniel.html

 Allò que més enyoro de la meva joventut és l’entusiasme, la capacitat d’enbadaliment davant d’un llibre. A partir d’una certa edat, les novel·les avorreixen o deceben el lector. Quan m’han arribat entre les mans de Miklós Bánffy, m’he espantat davant d’aquest totxo hongarès de 666 pàgines, una novel·lassa d’aquells temps en què els novel·listes només volien escriure novel·les i no el públic amb experiments malsans. Però m’ha rejovenit.Visitareu un rodal d’una Transsilvània encara hongaresa on qualsevol pagès era políglot. Com en les novel·les de Tolstoi, els personatges passen d’una llengua a l’altra sense adonar-se’n, com el vent que salta les muntanyes. Cada llengua té un paper a la novel·la: l’hongarès és la llengua de la vida, de l’amor; l’alemany, la llengua de la política i de la guerra; el francès, la llengua de la cuina i del joc; l’italià, de l’òpera; l’anglès, del futur.ELS RETRATS / Bánffy anima una munió de personatges pintorescos amb detalls balzacians. Analitza, per exemple, les maneres de renegar de dos cosins. Sovint aflora un humor lleuger i melangiós, mai agressiu. Els personatges no són titelles com a tantes novel·les contemporànies. Existeixen de debò, fins i tot els secundaris. Viuen entre bastidors mentre el narrador enfoca la nostra atenció en Lázló, Bálint Abády i l’Adrienne. Però l’autor no oblida cap personatge i amb aquests detalls sense importància, , ens sentim en un univers novel·lesc sòlid, on tot és al seu lloc.No sé hongarès però la traducció d’Éva Cserháti i Antonio Manuel Fuentes Gaviño flueix en un castellà plàstic i natural, elegant, com a casa en la descripció d’una Transsilvània perduda. Una poesia nostàlgica apareix a cada moment. «Las carrozas de los invitados desaparecieron en el resplandor de la mañana» (pàg 79).L’autor, ministre d’Afers Estrangers entre les dues guerres mundials, recrea un món desaparegut: laTranssilvània aristocràtica a la fi de l’imperi austrohongarès que s’embriaga amb els valsos de Johann Strauss i Franz Lehár, els duels passats de moda, recepcions amb noies escotades, les copes de xampany i de vi Tokaji. Un món gràcil com un vers de Louise de Vilmorin. A la manera d’aquestes províncies frontereres de l’imperi austrohongarès, els personatges es mouen entre diverses identitats sense saber ben bé a quin país pertanyen. «No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos» (pàg 46). En canvi, els hongaresos de la metropòlis ho tenen clar. «La caótica discusión cambió de tono cuando Tihamér Abonyi (…) pretendió hablar seriamente. Pensaba que por ser húngaro de Hungria, hijo de la madre patria, sabía más de política exterior que los de Transilvania» (pàg 59) .BÁNFFY I TXÉKHOV / Al llarg de la novel·la, on s’entrecreuen moltes accions, seguim el relat dels amors contrariats de Bálint Abády i de la malmaridada Adrienne Milóth. No vull desflorar la fi del llibre, però les darreres pàgines tenen els mateixos accents desesperants, la mateixa petita música que la darrera escena de de Tchèkhov. «De lejos les llegó la melodía de una serenata tardía. La brisa nocturna sacudía la mosquitera de la ventana» (pàg 654). Miklós Bánffy és el novel·lista que Tchèkov hauria pogut ser si no s’hagués dedicat al teatre i al conte, el poeta d’un món perdut i retrobat pels camins asolellats de la memòria. 

Ressenya publicada al Temps 1/07/2009

 http://alataula.blogspot.com/2009/07/una-educacio-francesa-o-les-set-vides.html

En defensa de Gaziel

 L'admirat Joan Manuel (sic) Bezsonoff publicava en aquestes paginesun comentari crític sobre el lIibre , de Gaziel, i I'acabava amb una carregada brutal contra I'autor. Una carregada ideologica, més que no pas literaria. El reconeix com un gran escriptor i un personatge simpàtic, però ideologicament el presentacom un nacionalista espanyol en lIengua catalana i com un botifler que anunciava actual. No hi estic gens d'acord.' També crec que Gaziel era un gran escriptor. No sé segur si és un personatge simpatic, perquè elstemps que Ii va tocar de viure no ajudaven gaire a ser-ho. Però estic convençut que era un catalanista,que va viure amb dolor i perplexitat la desfeta de Catalunya a final deis anys 30 i que es va passar la vida pensant com es podria haver evitat, en benefici del seu país i dela seva gent. Com bé diu Bezsonoff, no és ben bé un lIibre, sinó un recull de quatre assaigs dispersos, amb el país com a fil conductor. N'hi ha de bonsi de no tan bons, com passa sempre.El que a mi em sembla central -i diria que a Bezsonoff també- és el que parla del Quixot i aplica a la península Ibèrica els dos arquetips que el Quixot dibuixa amb intelligencia.És probablement un dels assaigs que més he fet servir en la meya vida i que m'ha ajudat aexplicar més el caracter artificial del nacionalisme espanyol uniformista.Gaziel diu que hi ha pobles fets a la manera del Quixot i pobles fets a la manera de Sanxo. Els castellans, com els alemanys, serien dels primers: heroics i militars. Els catalans, com els jueus, serien dels segons. I arriba a dir que catalans i castellans són pobles radicalment antagonics, perquè representen dos sistemes de valors profundament diferents. Un porta alsoldat i L'altre, al comerciant i a I'industrial. Un només es troba bé a la guerra. L'altre, desitja i es mou bé en la pau i el treball.Molt sovint he fet servir aquest assaig de Gaziel al costat dels treballsde Margalit i Buruma que contraposen la moral de I'heroi i la moral delmercader. El món occidental, el món modern, és el món deis mercaders,mercantil, que creu en la vida, en la ciutat, en la raó, en la democracia.La Castella del barroc -d'un barroc extraordinari, magnífic-, de Quevedo iCalderón, creu en I'honor, la mística, el valor i les armes. I ho fa servir contrala modernitat. L'analisi em sembla interessant. Com totes aquestes analisisassagístiques, interpretatives,pot ser enormement discutible. Peròalgú creu realment que el discurs del nacionalisme espanyol és dir quecatalans i castellans tenen sistemes de valors antagonics i que la històriaha posat dins la mateixa península dos pobles que representen visionsdel món absolutament diferents? No és aquest el nacionalisme espanyolque jo he sentit tota la vida. Passa que Gaziel escriu decebut.Escriu després d'una terrible derrota. De tres terribles derrotes. Gaziel creuque Catalunya va perdre el 19 de juliol davant de la revolució, el 26 de generquan van entrar els nacionals i al final de la segona guerra mundial, quan elsaliats no van decidir-se a posar fi al règim de Franco.Però pensa, i fa bé depensar, que aquestes derrotes s'han produït també per errors propis. Comque no vol la derrota, com que voldria haver-Ia evitat, es pregunta enquin terreny hauria estat possible la victòria. Gaziel sap perfectamentquin és el seu bàndol. Però en sap també els defectes. Aixòno el porta, com sembla entendre's en I'article de Bezsonoff, a abraçar els valors i les visionsdel món de I'altre bandol? En les seves Meditacions en el desert, escrites sota la mateixa depressió ideologica del franquisme,després de la derrota, en I'època si fa no fa que escriu aquests assaigs desolats, Gaziel apunta:"Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars,amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols. No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i de viure, els gustos, els costums,la lIengua, I'escala de valors collectius: la nostra Weltanschaung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblementde Castella."Em costa d'arribar a pensar que qui ha escrit aquestes paraules -j nosón precisament una excepció dins el seu discurs- pugui quedar etiquetatideologicament per a la historia com un botifler i com un nacionalista espanyolde lIengua catalana. Si vaig equivocat, si aquests arguments resulta que sónbotiflers i espanyolistes, tant de bo tot I'espanyolisme que hem hagut de patirfos com aquest.

Són bojos, aquests francesos (Andreu Salom)

http://www.esquerra.cat/locals/index.php?id_text=12060

A veure si em caldrà escriure un nou llibre...

Voyons si je dois écrire un nouveau livre...

Comentari a la visita de l'autor del llibre llegit el mes de juny,

Presentació a Sueca per Pepi Anaya, a les 20 h

Jaume Gibert      http://puntifinal.blogspot.com/2009/06/una-educacio-francesa.html