VEF Blog

RESSENYA DE VICENT ALONSO AL PAIS 2/07/2009

1. EL PAíS, edició de València, dijous 2 de juliol de 2009

                                                           



Lycée Masséna   Niça 

 

                                                                                          

Segurament vostés deuen conéixer l’obsessió de la universitat que Josep Pla confessà amb insistència en els seus dietaris. Siga com vulga, la tecnologia informàtica, i una nova concepció de la propietat intel•lectual, ha posat a l’abast de tothom una edició digital d’El quadern gris amb tots els avantatges —o desavantatges, segons es mire— de cerca automàtica de categories temàtiques —una de les quals és precisament "universitat"— o de paraules simplement. Vagen, per exemple, al 19 de juny de 1908 i llegiran una de les perles crítiques de l’escriptor empordanés sobre l’educació universitària que havia rebut en aquell inici de segle: "Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles…tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i
incomprensible, d’absoluta falta d’interès".
I si parlem d’obres recentment publicades, el narrador d’El professor
d’història, de Mira (espere que cap malpensat amb ganes de gresca m’atribuïsca el suggeriment de la identificació narrador- autor), no té
mesura a l’hora d’acumular insults contra la institució acadèmica: "Aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la
saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes", on "l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat".
Ocorre que els creadors —els exemples adduïts, de Pla i Mira, podrien fàcilment arribar a qualsevol racó de l’art— sempre tenen comptes pendents amb l’acadèmia. És cert que tothom, i no solament els artistes,
en encetar el capítol dels records dels anys de formació, té coses a dir sobre els mestres suportats o feliçment coneguts.
És un dels llocs comuns que, ben raonablement (dels anys d’aprenentatge, qui n’ha estat exempt?), tenim a disposició d’una conversa relaxada en hores d’esbarjo. Però els artistes hi afegeixen el plus de portar l’aigua al seu molí, perquè aprofiten l’avinentesa per a reivindicar maneres de parlar del seu art que poc o res tenen a veure
amb els que d’habitud empra l’acadèmia. La gent recorda els professors amables o malcarats, els inflexibles i els benvolents, els savis i els badocs, però els escriptors, per exemple, hi afegeixen la distinció entre els qui sabien que la literatura no podia ser reduïda a esquemes ni a
llistes i els qui, coneixedors de la seua essència, en transmetien una versió més a prop de la subjectivitat de l’artista que de la voluntat universalitzadora de la ciència. No debades, Cioran malparlava de la intromissió de Heidegger en la poesia de Hölderlin:
"Desarticular un poema", deia, "com es fa amb un sistema és un crim contra la poesia". Fet i fet, no crec que la controvèrsia tinga fi. D’aquest
lloc comú de la memòria, els escriptors continuen traient-ne profit sense parar. Acabe de llegir un llibre esplèndid: Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff, i m’hi he trobat de nou delicioses anècdotes sobre la qüestió. Bezsonoff fa de Cioran, però amb una gràcia envejable,
quan ens conta l’excés de gravetat amb què la senyora Castelain els explicava la teoria del "commentaire composé à la
française". "Ens va detallar", escriu en un dels petits articles
de què consta el llibre, "la tècnica de l’explicació literària com
si ens revelés el secret de la bomba atòmica". I el llibre és esplèndid
no solament per aquestes anècdotes sobre la formació d’un escriptor que, nascut a Perpinyà, format en el sistema d’educació francés, i decidit pel català literari, ha de tenir necessàriament tants punts de contacte
amb els valencians. És un exercici de construcció de la memòria
que té tanta frescor, pel llenguatge i per la tria de les anècdotes, com força de suggeriment dels assumptes de pes. El lector farà bé de llegir-lo amb l’atenció que mereix i sense deixar-se dur per l’epidermis de
l’anecdotari, perquè alguna cosa hi ha entre les línies d’Una
educació francesa, que és una mena de ràbia continguda, o si
vostés volen, de tristor, a vegades ben notòria, però d’altres,
encoberta, que apropa Bezsonoff a uns altres artistes que han fet de l’obra una arma contra els experts acadèmics, a la manera de Francis Bacon, que, amb totes les forces, colors i formes, confon els qui, segons diu Kundera, volen reduir les seues pintures a un pessimisme tòpic.