En defensa de Gaziel
L'admirat Joan Manuel (sic) Bezsonoff publicava en aquestes pagines
un comentari crític sobre el lIibre Quina mena de gent som, de Gaziel, i I'acabava amb una carregada brutal contra I'autor. Una carregada ideologica, més que no pas literaria. El reconeix com un gran escriptor i un personatge simpàtic, però ideologicament el presenta
com un nacionalista espanyol en lIengua catalana i com un botifler que anunciava el cosmopolitismo sano y bien entendido actual. No hi estic gens d'acord.' També crec que Gaziel era un gran escriptor. No sé segur si és un personatge simpatic, perquè els
temps que Ii va tocar de viure no ajudaven gaire a ser-ho. Però estic convençut que era un catalanista,que va viure amb dolor i perplexitat la desfeta de Catalunya a final deis anys 30 i que es va passar la vida pensant com es podria haver evitat, en benefici del seu país i de
la seva gent. Com bé diu Bezsonoff, Quina mena de gent som no és ben bé un lIibre, sinó un recull de quatre assaigs dispersos, amb el país com a fil conductor. N'hi ha de bons
i de no tan bons, com passa sempre.
El que a mi em sembla central -i diria que a Bezsonoff també- és el que parla del Quixot i aplica a la península Ibèrica els dos arquetips que el Quixot dibuixa amb intelligencia.
És probablement un dels assaigs que més he fet servir en la meya vida i que m'ha ajudat a
explicar més el caracter artificial del nacionalisme espanyol uniformista.
Gaziel diu que hi ha pobles fets a la manera del Quixot i pobles fets a la manera de Sanxo. Els castellans, com els alemanys, serien dels primers: heroics i militars. Els catalans, com els jueus, serien dels segons. I arriba a dir que catalans i castellans són pobles radicalment antagonics, perquè representen dos sistemes de valors profundament diferents. Un porta al
soldat i al místico L'altre, al comerciant i a I'industrial. Un només es troba bé a la guerra. L'altre, desitja i es mou bé en la pau i el treball.
Molt sovint he fet servir aquest assaig de Gaziel al costat dels treballs
de Margalit i Buruma que contraposen la moral de I'heroi i la moral del
mercader. El món occidental, el món modern, és el món deis mercaders,
mercantil, que creu en la vida, en la ciutat, en la raó, en la democracia.
La Castella del barroc -d'un barroc extraordinari, magnífic-, de Quevedo i
Calderón, creu en I'honor, la mística, el valor i les armes. I ho fa servir contra
la modernitat. L'analisi em sembla interessant. Com totes aquestes analisis
assagístiques, interpretatives,pot ser enormement discutible. Però
algú creu realment que el discurs del nacionalisme espanyol és dir que
catalans i castellans tenen sistemes de valors antagonics i que la història
ha posat dins la mateixa península dos pobles que representen visions
del món absolutament diferents? No és aquest el nacionalisme espanyol
que jo he sentit tota la vida. Passa que Gaziel escriu decebut.
Escriu després d'una terrible derrota. De tres terribles derrotes. Gaziel creu
que Catalunya va perdre el 19 de juliol davant de la revolució, el 26 de gener
quan van entrar els nacionals i al final de la segona guerra mundial, quan els
aliats no van decidir-se a posar fi al règim de Franco.Però pensa, i fa bé de
pensar, que aquestes derrotes s'han produït també per errors propis. Com
que no vol la derrota, com que voldria haver-Ia evitat, es pregunta en
quin terreny hauria estat possible la victòria. Gaziel sap perfectament
quin és el seu bàndol. Però en sap també els defectes. Això
no el porta, com sembla entendre's en I'article de Bezsonoff, a abraçar els valors i les visions
del món de I'altre bandol? En les seves Meditacions en el desert, escrites sota la mateixa depressió ideologica del franquisme,després de la derrota, en I'època si fa no fa que escriu aquests assaigs desolats, Gaziel apunta:
"Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars,
amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols. No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i de viure, els gustos, els costums,
la lIengua, I'escala de valors collectius:
la nostra Weltanschaung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement
de Castella."
Em costa d'arribar a pensar que qui ha escrit aquestes paraules -j no
són precisament una excepció dins el seu discurs- pugui quedar etiquetat
ideologicament per a la historia com un botifler i com un nacionalista espanyol
de lIengua catalana. Si vaig equivocat, si aquests arguments resulta que són
botiflers i espanyolistes, tant de bo tot I'espanyolisme que hem hagut de patir
fos com aquest.