VEF Blog

E-notícies, 31/01/2012

Abans de tot, voldria precisar que conec molt poc el senyor August Rafanell. Vam coïncidir un cop a la llibreria catalana de Perpinyà. Em va convidar a fer una copa a La Rotonde. No recordi que vam beure i qui va pagar finalment les rondes. No l'he tornat a veure mai més. Per tant, no tinc cap inconvenient a l'hora d'afirmar que Rafanell acaba de publicar una obra exepcional. Notícies d'abans d'ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX (editorial Acontravent) L'autor se centra en la història de Catalunya i no tracta gaire els casos del País Valencià i de les Illes que demanarien uns estudis encara més llargs. Sense avorrir mai el lector, amb un humor constant, el professor Rafanell ens guia per totes les capelletes del catalanisme d'altres temps. Cent anys enrere, els lletraferits podien estripar-se per una hac. Uns quants provençals mantenen la tradició amb les o i les a. La Provença d'ara o la Prouvènço d'aro...Depèn de la parròquia. Amb aquest estudi humà i amè, passegem per la Fenolleda. L'interès major de l'obra és sens dubte el seu recorregut a través de la nit del franquisme. ' L'èxit de Franco va ser l'anihilació de la vella Catalunya, d'aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia sigut capaç d'absorbir etnolingüísticament (no sols lingüísticament) la pràctica totalitat dels seus residents. ' (p 523) Amb erudició i una implicació personal total, Rafanell decortica la política lingüística del franquisme i la lenta normalització molt relativa dels anys 1960. Aquest és un llibre que recomani a la gent de bona volunta, a tots els lectors fastiguejats per la política d'eliminació dels neo franquistes que s'estimen més atacar encara el català que encarar amb els problemes actuals. Antes arruinada que rota.

E-notícies,  27:01/2012

Quan era estudiant i m'allargassava celebrant la bellesa d'una noia, un company em solia demanar ' tu crois qu'elle a fait l'école des putes?' Vaig descobrir ahir que va existir aquest tipus d'escoles. M'agrada molt el cinema japonès i he vist una trentena de pel·lícules d'aquest país. Tret d'uns quants clàssics com 'Viatge a Tokio ' i ' Els set samurais ' em costa recordar el títol de les obres, el nom dels actors i dels realitzadors ja que desgraciadament no sé japonès. Crec que la millor manera de conèixer una cultura i d'apreciar-la és veure les pel·lícules que ha produït. Els japonesos, tan esquerps, tan rars quan ens creuem amb ells en algun aeroport, apareixen així sota una forma humana amb emocions, sentiments, passions. Gent com nosaltres vaja i no els robots antipàtics dels viatges organitzats. Em sorprèn, a través de llur cine, veure com les relacions humanes, els contactes professionals són més calorosos del que pensem a l'Occident. Anit passada, vaig veure ' Crim a Yoshiwara ' un film perfectament oblidable, però interessant des d'un punt fr vista cultural. Una parella troba un mainatjó en un cofí abandonat al portal perquè té una taca horrible a la galta dreta. Trenta anys més tard, el mainatge és un teixidor ric. L'acció passa al Japó antic abans de l'occidentalització dels Meiji, possiblement al segle XIX o XVIII. El protagonista no troba cap noia casadora. Totes fugen d'ell, espantades per la seua monstruositat. L'única que li manifesta pietat és una puta de^l barri de Yoshiwara, centre de prostitució legal i font d'inspiració pels poetes, narradors i músics.

E-notícies, 22/01/2012

Avui he fet una mica de trampa i no us parlaré pas de la Lollo, àlies Gina Lollobrigida. Volia comentar-vos un tema de lingüística. Com ho sabeu, des de la mutilació de Catalunya arran del tractat dels Pirineus, la llengua catalana ha evolucionat d'una manera un xic diferent al nord i al sud de l'Albera. En el domini de la terminologia, seguim el patró francès a la Catalunya del Nord mentre al Principat agafeu el castellà com a referent. Així els bacelonins condueixen cotxes mentre els perpinyanesos menen votures. En català septentrional com a molts parlars, hem conservat l'article neutre ' lo ', condemnat per la reforma fabriana i fem servir ' el ' com article masculí. Parlem el català i no lo català. Tret de la regió de la Salanca on empren força ' lo ' , aquest 'article només sobreviu a casa nostra després de tot i d'uns quants mots. Recordi la padrina quan s'enfadava. ' Ets begut tot lo cafè! Fot lo camp! '

redacció 

“La primera vegada que vaig fer l'amor en català va ser com una transgressió, com un incest, perquè per a mi el català havia estat sempre la llengua dels avis: una llengua que servia per anar a cacera, però no per fer l'amor. ”. Amb el seu habitual sentit de l'humor, l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) explicava així ahir a la Facultat de Lletres de la UdG la seva difícil, però alhora intensa i productiva relació amb el català, la llengua dels seus avis, que va deixar de ser-ho la dels seus pares quan tota una generació de nord-catalans van decidir “de manera espontània”, a mitjan segle passat, ensenyar a la mainada el francès com a única llengua vàlida a l'Estat veí. “L'accent català, en francès, resulta molt espès i realment els francesos no l'entenen. Aquest condicionant podia restringir l'accés a moltes feines interessants, així que els pares nord-catalans van decidir que els seus fills aprenguessin només el francès.”

E-notícies, 18/01/2011

Fa poc un periodista ha demanat a Charles Aznavour que comença a tenir una edat ' Monsieur Aznavour, que restera-t-il de vous après votre mort? ' Amb un somriure trist i lúcid, el gran artista ha respost ' Res. No quedarà res de la meua obra tret de quatre cançons. I encara... ' Per reblar el clau, Aznavour ha afegit ' Qui recorda Maurice Chevalier a hores d'ara? El 1930, era el francès més famós al món, i només Hitler i Charlot eren més coneguts que ell.' Enguany farà quaranta anys que Maurice Chevalier ens va deixar. A França, la gent que té menys de quaranta anys ni sap qui era. La majoria dels meus almunes de 17 anys amb prou feines coneixen Fernandel ' l'home que fa publicitat per l'oli d'oliva? ' demanen, perquè uns publicistes han fet servir extractes de les seues pel·lícules per a vendre una marca d'oli a França.

E-notícies, 13/01/2012

Fa un quart de segle que porti la creu de ser professor a França. Un dels aspectes més desplaents d'aquesta feina sense interès és haver de tractar amb jacobins i espanyolistes. El darrer búnquer jacobí en el naufragi de França és el conjunt dels professors de l'educació nacional francesa, amb moltes excepcions naturalment. França endins la majoria dels professors no saben res de Catalunya, de la seua cultura i de la seua llengua. El que se'n diu res. Una vegada, la Véronique, agregada de la universitat, em va demanar si el català s'escrivia i si era una llengua...sic...Els més entesos es recluten, evidentment, entre els professors de castellà. La majoria són indiferents a la cultura catalana. No la coneixen, no en volen saber res, però tampoc li manifesten hostilitat. Una minoria molt reduïda de professors va descobrir el català durant els anys de formació universitària i se'n va enamorar. Aquesta gent simpàtica malaraudament escasseja tant com els toreros a Vladivostok. Una minoria significativa ( uns 40% diria) tragina tots els prejudicis que els han inculcat llurs amics espanyolistes. S'imaginen que el castellà és perseguit a Catalunya, i que els catalans pateixen d'una aberració mental que els obliga a parlar un dialecte rural sense futur mentre que tenen la sort d'haver nascut súbdits espanyols. No entenen els meus col·legues que uns 'espanyols' es puguin negar a parlar castellà, una llengua meravellosa que alls, pobres gavatxos, els ha costat tant d'aprendre i que mai no dominaran del tot...Aquesta ' aficción a lo español' és tan forta que els tapa la realitat. Uns professors d'un institut de Carcassona ' de cuyo nombre no quiero acordarme ' van organitzar un viatge lingüístic a Mallorca. Van tornar de l'illa de la calma indignadíssims perquè llurs hostes, si bé parlaven castellà als francesets, continuaven xerrant català entre ells. Odien tant el català que llur odi els dissimula la realitat. Se li acudiria a un professor de francès en un institut italià preparar un viatge lingüístic a Còrsega o Alsàcia?

, 11/01/2012  

Marcel Proust

E-notícies, 8/01/2012

El lexicògraf Alain Rey, coordinador dels diccionaris Robert, és molt conegut a França. Fa uns quants anys intervenia cada matí a la ràdio France-Inter. En lloc de dissertar sobre uns punts interessants de la llengua francesa, s'estimava més comentar l'actualitat amb ulleres marxistes. A revetlles de Nadal, vaig cometre la imbecil·litat de comprar el seu darrer llibre, amb un títol molt enllepolidor. ' Dictionnaire amoureux des dictionnaires.' A l'article dedicat a ' Lou tresor dóu Felibrige ' el gran diccionari de Mistral que, cent anys després, resta el millor diccionari occità, el senyor Rey escriu ' Malgré ses penchants maurrassiens, que je mets sur le compte d'un amour démesuré de la Provence , j'aime Mistral, plus que pour ses poèmes, Nerto, Lou Pouèmo dóu Rose (le Rhône), ou encore Lis óulivado, pour avoir incarné la volonté d'exister de la langue provençale malmenée par le français. ' ( p 685) (Malgrat les seues inclinacions per Maurras, que atribueixi a un amor desmesurat per la Provença , m'agrada Mistral, més pels seus poemes, Nerto, Lou Pouèmo dóu Rose (el Roine), o encara Lis óulivado, per haver encarnat la voluntat d'existir de la llengua provençal malmesa pel francès.) Quan el senyor Rey esmenta la tirada de Frederic Mistral per Charles Maurras, m'agafa una enrabiada. Quina relació hi ha entre aquest diccionari i les ides polítiques de Mistral? El senyor Rey no sap que Mistral va morir el 1914 vint-i-sis anys abans de l'ocupació alemanya? El senyor Rey no sap que una germanofòbia constant amara tota l'obra de Charles Maurras? Els intel·lectuals d'esquerra francesos li retreuen d'haver recolzat el règim del mariscal Pétain. Ja ho entenc, però que em facin el fotut favor d'explicar-me quina relació hi ha entre el diccionari de Frederic Mistral i l'ideari polític de Charles Maurras. L'autor de Mirèio era un home conservador, reaccionari dirien ara, però mai no es va implicar en cap conflicte polític. Sempre deia als seus interlocutors ' As rason ' (Tens raó.) Ja se sap que, el 1907, quan Pierre Devoluy va suplicar-los de genollons de participar a les manifestacions dels vinyaters del Migdia, el gran poeta digué que no. Ferit, Devoluy comentà ' Ai vist Calendau renega(t) per son paire. ' Alain Rey constitueix un exemplar molt característic dels intel·lectuals francesos d'ara. Quan esmenten casualment un autor que no combrega amb llurs ideals, han de deixar anar una glosa per tal que no els puguin acusar de complicitat amb la immunda bèstia. Aquest és un nou gènere literari, una forma moderna de l'alexandrinisme.

My Lae Land

http://www.youtube.com/watch?v=EFmSqpprdkE

http://www.youtube.com/watch?v=S_EucEJDTHs

 Roma non fa la stupida staseradamme na mano a faje di de siscei tutte le stellepiu' brillarelle che ciaie un frizzico de luna tutta pe noi.faje senti' che e' quasi primaveramanna li mejo grilli pe fa cri' cri'prestame er ponentinopiu' malandrino che ciairoma arreggeme er moccolo stasera.roma non fa la stupida staseradamme na mano a faje di de nospegni tutte le stellepiu' brillarelle che ciainasconneme la luna senno' so guai.famme scorda' che e' quasi primaveratiemme na mano in testa pe di de nosmorza quer venticellostuzzicarello che ciaia roma non fa la stupida stasera

E-notícies, 4/01/2011

M'agrada de pujar de tant en tant a la Cerdanya. El contacte amb la natura, la majestat de la muntanya relativitzen totes les nostres petites preocupacions humanes. Faig nit a Eina, un poblet de la Cerdanya Oriental. Quasi tothom hi parla català. L'únic francòfon de l'indret és el gos del senyor Pradell. Aquest bon senyor s'expressa en un català molt pur i sempre em sorprèn que s'adreci en francès al seu gos.

E-notícies, 1/01/2012

Abans de tot, voldria desitjar a tots els lectors un bon any, amb unes quantes satisfaccions i pocs disgustos si pot ser. Per començar l'any 2012, us voldria parlar d'una pel·lícula que he vist aquesta setmana. M'ha impactat molt. Vaig llegir fa un parell d'anys la novel·la ' Fatherland ' de Robert Harris, coneguda a Espanya sota el nom de Patria. Aquesta ucrònia em sembla molt superior al sobrevalorat ' The man in the hight castle ' de Philip K. Dick. L'acció trancorre a Berlín el 1964. Es tractaria d'una novel·la negra qualsevol si l'autor no l'hagués situada en una Alemanya encara nazi. El Reich victoriós va derrotar els aliats a Normandia. La guerra continua amb la URSS, encara dirigida per Stalin, però la veritable guerra freda té lloc entre el Tercer Reich i els Estats Units presidits per Joseph Kennedy, pare d'un tal John. Si bé la novel·la m'havia deixat un bon record, l'adaptació televisual de Christopher Menaul m'ha impactat amb el sòlid actor neerlandès Ruther Hauer en el paper del Sturmbannführer Xavier March. Què voleu que us digui ' Jawolh Herr Sturmbannführer 'fa més efecte que ' sí, mon comandant. '

Per molts anys! Desitgi un bon any a tots els meus lectors i amics.