http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 31-05-2010 17:11

Pépé l'anguille

Nous avons le plaisir de vous informer de la parution de de Sebastianu Dalzeto, traduit par François-Michel Durazzo.Si vous souhaitez vous procurer cet ouvrage, vous pouvez
- soit le trouver ou le commander chez votre libraire habituel si vous habitez en Corse (distribution DCL),
 


 
 
el 30-05-2010 14:21

Les senyoretes d'Arinyó

Ressenya publicada en El Temps, 26/05/2010

 


 
 
el 29-05-2010 02:04

La cançó del juny

Música: Paul Marinier

Lletra: Lucien Boyer

Vos recomani la interpretació de Jean-Claude Pascal

 


 
 
el 27-05-2010 09:23

Espanyolassos

Roger Prims i Vila

http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/2010/05/espanyolassos.html

 


 
 
el 26-05-2010 21:12

Vilaweb Catalunya Nord 26/05/2010

El premi Lletra d'Or és una distinció privada i independent de qualsevol institució o empresa editorial que, des de 1956, es concedeix a Barcelona, i premia cada any al millor llibre de l'any anterior publicat en llengua catalana. Aquest premi va néixer per decisió d'un grup de nou amics lletraferits, els quals es van constituir en jurat i van establir les bases de concessió del guardó. L'expressió material del guardó és una grega d'orfebreria, símbol de l'equilibri clàssic, obra de Manuel Capdevila, i l'autor només pot ser premiat una vegada.

 


 
 
el 26-05-2010 20:54

Avui, dimecres 26 d'abril del 2010

Ada Castells, L'Avui, 26/05/2010

                                                                     foto de Cristina Calderer

 


 
 
el 25-05-2010 17:39

Premi Lletra d'Or 2010

Joan-Daniel Bezsonoff guardonat amb la Lletra d'Or

, el millor llibre en català publicat el 2009

 


 
 
el 23-05-2010 23:27

Sabotage culturel article de Joan Pere Pujol, avec son aimable autorisation

Je vous propose aujourd'hui la version française d'une analyse remarquable de Joan Pere Pujol

 


 
 
 
el 20-05-2010 18:58

Besarabia

Artículo publicado en, pàg.72, 19/05/2010

 


 
 
 
el 19-05-2010 20:35

Les trobades de Maiatz

<!-- Albisteen bi zutabeak -->
 


 
 
el 19-05-2010 09:07

El país fantasma

Ressenya publicada al , pàg.72, 19/05/2010

 


 
 
 
el 16-05-2010 10:10

A ma mare

Aquesta setmana he participat a les trobades de l'associació cultural basca Maiatz a Baiona. Amb col·legues alsacians, corsos, bretons, occitans, bascos he llegit aquesta versió catalana meua d'un dels poemes més coneguts de Mahmud Darwix.

 


 
 
el 16-05-2010 09:50

TV3 televisió espanyola

Ignasi Aragay , Suplement de Cultura del dijous 13 de maig del 2010

 


 
 
el 15-05-2010 21:08

Anticànons

<cite>anticanons.blogspot.com/2010/05/un-pais-de-butxaca-de-joan-daniel.html</cite>

 


 
 
 
el 09-05-2010 20:56

Un llibre d'amor

Josep Maria Sansalvador

 


 
 
el 08-05-2010 02:09

Pàtria iogurt

 Ignasi Aragay, , dissabte 8 de maig del 2010

“Cada dia estem més a prop del futur, oi?”, em pregunta el Feliu, el meu fill petit, mentre travessem el parc camí de l’escola. “Sí, però sempre som al present”, li responc amb el paraigua a la mà, aixoplugant-lo de la pluja i de la part lletja de la resposta: “El futur de veritat és la mort”, penso. En tornar a casa, Xuan Bello m’il·lumina amb el seu “desig de l’edat madura de cercar un país innocent, on el temps no passi i on perdurin per sempre qui sap si una tarda de la infantesa o aquella nit boja de joventut que vam jurar, fervorosos, que l’amor no s’acabaria mai”. Ho escriu al llibre (Adesiara), traduït de l’asturià per Jordi Raventós. Xuan Bello, tot i recordar-nos que, com els iogurts, les pàtries també tenen data de caducitat –o sigui, futur de veritat–, ens parla de les mil cares de la seva, de pàtria: els rius, els viatges, l’enyor, la neu, les utopies, les lectures, els viatges, la llengua... Com Quintilià, Xuan Bello no marxa de la seva petita Astúries “per no fer-la més petita”. O, en altres paraules, ara manllevades d’un emblema francmaçó: “Tot per la humanitat, res contra la nació. Tot plegat em porta a pensar que la independència no és exactament el futur, és una manera de buscar un present més acollidor, que no ens faci estranys a casa. La pàtria iogurt, de caducitat immediata, és l’autonòmica. “Cada dia estem més a prop del futur, oi?”. “Sí, fill, però l’important és el present”.País de butxaca. La pàtria asturiana de Xuan Bello s’assembla molt a la nord-catalana de Joan Daniel Bezsonoff: són pàtries secretes, amb llengües antigues de vida estantissa, amb homes i dones que les ignoren. Bezsonoff va rebre del seu avi –els pares li parlaven en francès– la llengua catalana, un “llatí salvatge, mig pescaire, mig muntanyol. La llengua d’un país de butxaca que ens agermana amb tots els pobles del món”, escriu a (Empúries). “Fins a la mort, em demanaran per què escric en català i no en francès o en rus. El nostre país és tan petit que la gent té la imaginació empetitida. Li costa entendre que hi ha catalans a França, catalans blancs o negres, catalans amb cognoms xinesos, holandesos o exageradament eslaus”. A Xuan Bello li passa tres quarts del mateix. A un paisà que li va dir que preferia que el seu fill aprengués l’anglès, que és la llengua universal, que l’asturià, que no té futur –si sabés quin és el futur autèntic!–, el bo d’en Bello li va respondre que es fixés en els gossos: “Del Japó a Galícia lladren en el mateix idioma, i ja veieu a quin grau de civilització han arribat. No em va entendre, tot i que, educat, va respondre amb un imperceptible lladruc caní”.Fent camí. La independència no és el present, però tampoc el futur, és un camí, ens diu Salvador Cardús a (La Campana). Sense la intimitat poètica de Bello o Bezsonoff, Cardús ens serveix un pamflet cordial: pamflet ve de Pàmfil, que en llatí és l’“amic de tots”. Com a bon independentista independent, sever i exigent, ens adverteix de dues coses: “La independència no és, en si mateixa, l’objectiu”, sinó el mitjà per fer un país digne i ambiciós; i “el dret a la independència, un poble se’l guanya en la mesura que ha fet els mèrits necessaris per aconseguir-la”. En un terreny més conjuntural, aporta una dada rellevant: Montilla és president després que a les darreres eleccions obtingués el 17% dels vots sobre el cens. Fins ara, als referèndums per la independència, si sols s’agafa els majors de 18 anys, ha votat un 23,5% del cens, amb un 93,4% de sís.Concòrdia. A Godall, un poblet del Montsià que podria ser com el Paniceiros de Xuan Bello o el Nils de Bezsonoff, tafanejant a la biblioteca d’uns amics ensopego amb , de Francesc Cambó. La gènesi del llibre es remunta a una conferència del 1923, està escrit el 1927 i es va publicar el 1930 a la Llibreria Catalònia. Se’n va fer una edició en català i una en castellà, a veure si a la Meseta feien seus els bons desitjos cambonians. El líder lligaire afirma que “del 1898 al 1923, el problema català fou la preocupació constant de tots els governs: el veritable punt central a l’entorn del qual girà tota la política d’Espanya. Ho fou més que no es creu”. I, malgrat els fracassos, entre l’assimilisme castellà persistent i el separatisme català aleshores incipient, acabava l’assaig fent vots per l’entesa: “Per Catalunya, la llibertat necessària per a expandir lliurement la seva personalitat no és un impossible dins Espanya. No s’ha demostrat prou, almenys, que sigui impossible”. Avui, al cap de vuitanta anys de la mateixa i penosa cançó, ¿podem entendre que ja s’ha demostrat prou?

 


 
 
el 04-05-2010 12:25

Els padrins del parenostre

Ressenya publicada a la revista del 2 de maig de 2010

 


 
 
el 03-05-2010 19:24

Retorn a Xangai

ressenya publicada a la revista, número 1350, 27 d'abril de 2010

 


 
 
 
el 01-05-2010 14:56

La cançó del maig

http://www.youtube.com/watch?v=g5UJ_Xi2ioY

Quand Cherbourg nous a vusArriver sur le portTa main serrant la mienneAh le regard perduIl a dû dire encoreEn voilà deux qui s'aimentEn voilà deux qui s'aimentEn voilà deux de plusEn voilà deux de plusQui brûleront leur coeurAux feux de la Saint-JeanQuand aura disparuCet insolent bonheurQui fait rire les gensQui fait rire les gensQu'ils croisent dans la rueMais Cherbourg a ouvertPour nous fêter quand mêmeSa grande ombrelle bleueEt le vent de la merGiflant les écoutillesA cueilli pour nous deuxDes parfums de vanilleQuand Cherbourg nous a vusArriver sur le portTa main serrant la mienneAh le regard perduIl a dû dire encoreEn voilà deux qui s'aimentEn voilà deux qui s'aimentEn voilà deux de plusQu'au tournant des maisonsLe soleil a brilléSur toutes les façadesUn air d'accordéonVenu du monde entierNous a donné l'aubadeNous a donné l'aubadeComme à des mariésComme à des mariésEmportant leur amourAu creux des voiles blanchesPour aller voyagerAu pays sans retourDes cent mille dimanchesDes cent mille dimanchesQui font l'éternitéMais notre goéletteMalgré ses airs de fêteN'a pas quitté le portNotre amour est restéTout seul au bout du quaiDe peur de s'embarquerEt moi j'en pleure encoreCherbourg avait raisonCherbourg avait raisonDe nous fêter quand mêmeAvec ses cargaisonsDe coups d'accordéonEt de coups de sirèneIl n'a pas tant d'amoursQui en vaillent la peineCherbourg avait raisonCherbourg avait raison

 


 
 
el 01-05-2010 14:43

La llengua evaporada

Miquel Riera, , 1/05/2010

Escriu Joan Daniel Bezsonoff al seu darrer llibre, (Empúries), que al poble dels seus avis, Nils, al Rosselló, la llengua de Ramon Muntaner s'hi ha evaporat com la boira d'un matí d'estiu. En una emotiva descripció de la vida de fa mig segle en aquest petit poblet de la plana rossellonesa, l'escriptor hi parla de quan la gent parava la fresca al carrer als estius i els nens voleiaven amunt i avall sense por que els atropellés un cotxe. La descripció de la vida d'abans a Nils que fa Bezsonoff serveix perfectament, amb els matisos geogràfics que calguin, per a qualsevol altre poble del país. Hi ha, però, una diferència important. Malgrat tot, al sud la llengua de Muntaner encara no s'hi ha evaporat. Hi hem escrit «encara» perquè, evidentment, no ho tenim gens clar que el català no s'acabi evaporant ben aviat dels nostres carrers i places. Cert que cal ser optimista, perquè ara mateix el català el parla i l'entén més gent que mai. Però i l'ús social? I la protecció legal? O no cal estar preocupats per com ens poden evaporar la llengua aquells tres magistrats del Constitucional que l'altre dia eren a toros a Sevilla?