VEF Blog

Titre du blog : Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
 
posté le 04-05-2010 à 12:25:09

Els padrins del parenostre

Ressenya publicada a la revista Presència del 2 de maig de 2010

foto Delcampe

 Després d’haver navegat pel seu passat rus i per la seva educació francesa, a en Un país de butxaca, Bezsonoff fondeja a la plana rossellonesa de Nils.

 

 

 

Identitat i memòria. Bezsonoff ha nascut dos cops. El segon, 23 anys més tard, a la Universitat Catalana d’Estiu. Des de petit que es preparava. Però no ho sabia. És curiós veure que reneix, mentre el seu Rosselló de butxaca es va esquinçant. Com va esquinçar-se també, molt abans, la butxacassa mai ben cosida del pais de Mistral. Arnada per la gavatxeria. Com els vells de Nils, que «han canviat d’adreça i ara s’estan tots al petit cementiri». Com els seus padrins: Jean Montalat, Lucienne Brial. Potser sigui perquè «per tornar a néixer ens cal primer morir». Potser, perquè el parenostre és el passadís que desemboca a la intensitat íntima de l’avemaria. «Me fa por que l’avemaria te fagi descuidar el parenostre», li deia el padrí temorós de veure que la seva passió pel català l’anés apartant dels estudis. A Una educació francesa, Beszonoff parlava d’aquests estudis, quan era un nen francès. A Els taxistes del tsar, dels avantpassats que no va conèixer. A Un país de butxaca, dels que el van estimar i del país, la llengua i l’ofici que ha triat per sobreviure a tanta ignorància i botifleria. Sí: és curiós, però, també molt literari. Com Nabòkov, que va reiventar-se amb l’anglès. O Beckett, amb el francès. I al revès de Kafka perquè la boia des d’on Beszonoff s’obre al món té el punt d’inflexió a Prada i no a Praga. Convertit en el millor personatge novel·lesc d’ell mateix, Beszonoff planta arrels entre unes paraules que van fugint –si ho voleu, paraules de l’empordanès arcaic entatxonat sota el gorro frigi de França-, fa marrada a les estacions prèvies dels estius de Nils, dels hiverns dels Angles, dels anys de Niça, de la Llibreria Catalana de Perpinyà, del descobriment de Girona, i verema el millor raïm de la seva literatura en unes planes que tenen gust de país que es perd i d’escriptor que es fa. No sé si això que escric avui és ben bé una crítica. Però vist des d’aquest costat de vinya, Bezsonoff cala el mort a la nostra ànima. I es fa impossible no estimar-lo.