VEF Blog

Retorn a Xangai

 ressenya publicada a la revista El Temps, número 1350, 27 d'abril de 2010

Quan érem orfes

Kazuo Ishiguro

traducció de Xavier Pàmies

La Butxaca

Barcelona, 2010

Encara recordi la nit d'hivern en què vaig comprar El lotus blau, possiblement la més poètica de les aventures de Tintín, i les emocions que aquella lectura em va provocar.

En Quan érem orfes, el novel·lista britànic Kazuo Ishiguro viatja també al Xangai dels anys 1930, el mateix Xangai que El lotus blau amb les seues concessions estrangeres, els seus bancs magnífics, els seus gratacel.

Igual que a les grans novel·les d'aventura del segle XIX, el llibre es divideix en dues parts. La preparació del viatge i el viatge.

La primera part m'ha entusiasmat. En Christopher Bank, detectiu molt famós de Londres, no pot pas oblidar la seua infantesa a Xangai, una infantesa molt feliç fins al moment en què es va acabar en tragèdia amb la disparició inexplicable dels seus pares. Ishiguro, que se'n va anar infant del seu Japó natal, descriu amb emoció i poesia el passat xinès del narrador. Evoca amb tendresa els jocs infantils, el seu company japonès. He pensat més d'una vegada en ' Elegía de mi niñez ' de José María Valverde '...Guardo la imagen turbia /de un niño que, de pronto, se distrae / en medio de los juegos /y al ocaso se queda pensativo/ escuchando el rumor lejano de las calles...' (del llibre Hombre de Dios)

La segona part, en canvi, confessi que m'ha decebut força. El novel·lista conclou amb traça el relat però, per a mi, el seu Xangai fa tuf de cartró pedra. És el Xangai de les pel·lícules de Josef von Sternberg, el de The Shanghai Gesture. Després de l'evocació punyent de la infantesa, el narrador torna a la seua ciutat natal i sembla que no passi res. No sabem res de les seues emocions, de les seues impressions. No comenta els canvis de la ciutat. No sentim l'atmosfera trepidant, l'explosió artística i cultural de Xangai. Res...Com si el detectiu Bank hagués travessat les ribes del Tàmesi per a jugar a whist en algun club. L'evocació de la guerra sino-japonesa tampoc no m'ha convençut. Tant se val! Malgrat les meues reserves, Quan érem orfes és una molt bona novel·la. Hauria pogut ser una obra mestra si l'edifici novel·lesc no trontollés cap a la fi. Confrontar-se amb un mite tan poderós com el Xangai d'antany no és pas fàcil. El lector més sever haurà de reconèixer que

Kazuo Ishiguro té moltes ambicions i els recursos per realitzar-les en la seua descripció d'un país on parlen un llenguatge d'ocells.