http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 05-11-2018 19:39

Gaston et la chose publique

 

    Mme Aubanel, la maman de Gaston, avait toujours professé des opinions conservatrices jusqu’au jour où son mari lui avait cassé un balai sur le dos, en l’accusant d’être coresponsable de la mort du président Kennedy.

Durant toute sa jeunesse, Gaston avait cru qu’il était de gauche. Comme tous les gens bien. Il s’était même réjoui de la victoire de François Mitterrand en 1981. Il n’appréciait pas Giscard d’Estaing, détestait Raymond Barre et méprisait Jacques Chirac. Chez Mitterrand, dont il avait Iu La paille et le grain, il aimait le mystère, l’élégance, l’alacrité intellectuelle, la culture, l’humour.

 

Progressivement Gaston finit par mieux se connaître. Il lut les romans de Robert Brasillach, déplora son exécution. Il découvrit, émerveillé, Les deux étendards de Lucien Rebatet et son Histoire de la musique. Dans la foulée, il s’intéressa à Maurras sans choir dans l’antisémitisme du maître. Comment aurait-il pu haïr des gens qu’il ne connaissait point ? Ce fut l’affaire de Nouvelle Calédonie qui l’éclaira.

 

Bien qu’il se considérât comme un indépendantiste provençal (avec ou sans le reste du midi qu’il avait du mal à appeler Occitanie) Gaston s’aperçut, honteux et piteux, qu’il désirait intellectuellement l’indépendance du Caillou mais sentimentalement il voulait que cet archipel restât français. La fréquentation des Pieds Noirs, nombreux sur les côtes de Provence, et des amis de son père, anciens de l’Indo et de l’Algérie, le convertirent anachroniquement à la cause de l’Algérie française. Gaston avait du mal à gérer ses contradictions. Faute de mieux, il avait fini par les accepter. Il avait acquis la certitude que la vérité est glissante et lui échappait souvent des mains. Gaston s’abstenait donc de toute profession de foi puisque les débats contradictoires ne servaient à rien. Depuis belle lurette, il ne votait plus sauf quand il avait des relations amicales avec un candidat. Gaston aimait les gens tels qu’ils étaient et non tels qu’il aurait aimé qu’ils fussent.       

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 02-11-2018 17:44

La millor llibreria de França

Text escrit arran dels 40 anys de la llibreria 22 de Girona                                     

 

 

 

  Tenia vint anys i estava enamorat de la Sandra. Ella no em corresponia. Per consolar-me a mitges, solia anar a la Sorbonne, la millor llibreria de Niça a cinc minuts del lycée Masséna on preparava les oposicions d’ingrés a l’École Normale Supérieure.  El senyor Serra (quin nom més francès !) regentava la llibreria i tot un petit imperi.

A més de la casa pairal vora la Sorbonne Disques, ambdues situades a la Rue de l’Hôtel des Postes, també posseïa a la Rue du Lycée una llibreria de vells  —claferta de guies antigues, de mapes de països desapareguts, d’obres completes d’autors desconeguts— davant de la pastisseria Carrasco i vora el cafè Le Village. Quin home més simpàtic aquell Jimmy, l’amo del bar, amb el seu somriure permanent i els seus bigotis intermitents 

A pocs metres, tombant la Rue Gioffredo (el carrer més gris de la Costa)  a mà dreta, es trobava la papereria de la Sorbonne.  El senyor Serra acabava d’obrir a Canes (no podeu saber com em costa escriure amb una sola ena el nom de la ciutat de la meva adolescència…)  un annex.

Recordo que passava per la Sorbonne quasi cada dia.  La llibreria

donava al jardí de l’Square Wilson, deliciós a l’estiu quan els seus dolls revocaven la calda per tota la nit. 

A l’entrada t’acollien a dreta els volums de la Pléiade, a mà esquerre la secció sobre Niça i la Provença, amb alguns llibres en occità, sobretot clàssics provençals del segle XIX. Llavors, arribaves a un petit amfiteatre amb la literatura francesa, en tota la seva majestat. De l’edat mitjana fins als llibres més recents. A sota, en la foscor, una morena magnífica es cuidava dels llibres de butxaca. Tenia un aire de la Sandra. Sempre portava jean’s i jerseis blaus. La venda dels llibres de les col·leccions Livres de Poche, Folio, J’ai Lu, Pocket, 10-18, Point-Seuil no alterava la seva bellesa tot i que passava la meitat de la setmana a les enfosques.

Al celler regnaven les literatures estrangeres en versió original en les principals llengües del continent. Els russos blancs encara vivien i podien trobar molts llibres en la seva llengua. El senyor Serra no havia descuidat el català. Li vaig comprar Bearn, en l’edició del Club dels Novel·listes, i El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix.  

Em meravellava que el català, el català tan rural del padrí, pogués també servir per expressar la modernitat.

Al primer pis, s’havien instal·lat la filosofia, la història, la geografia, la literatura en francès antic, els autors grecs i llatins en la col·lecció Budé, inspiradora de la nostra  Bernat Metge.

Quan havíem de traduir una versió llatina massa complicada, cercàvem la traducció als volums de la Budé. Un bon llatinista amb cinc minuts identificava l’època de l’autor. El llatí imperial ja no és el llatí ciceronià que difereix de la llengua arcaica d’un Enni o d’un Plaute i, en certa manera, d’un Sal·lusti. Amb deu minuts, ja endevinàvem l’autor i el títol de l’obra. Una ullada a la Sorbonne ens permetia de desembullar les dificultats de la traducció.

 

     Els anys van passar i van allunyar-me de Niça. Hi torno cada cop que puc. En arribar, corro tot seguit a la Sorbonne.

Un dia, un funcionari d’Hisenda va detectar algunes anomalies en la gestió de la Sorbonne. 

El llibreter no es va deixar esquilar. Els jutges li van donar la raó però, durant aquells anys de procediments, ja s’havia arruïnat. Va voler suïcidar-se. Va resistir a la temptació perquè havia llegit Cioran. Va haver de vendre totes les seves llibreries. Només es va quedar amb la Sorbonne universitària on, melangiós, va vendre llibres de segona mà evocant el passat gloriós amb clients distrets i nostàlgics.

 

 

El darrer cop que el vaig veure, vaig agrair-lo.

  —Monsieur Serra, vostè va il·luminar la meva joventut. La seva llibreria era potser la millor de França. A més, hi treballava una noia maquíssima.

   —Era la meva filla…

 

Ara, me’n vaig a can Terribas. Fem una cervesa tot parlant de llibres, de films i de la Martine. El senyor Serra ja no és d’eix món. Se’n va anar al país on tothom pot llegir en totes les nostres parles humanes sense que et vingui a molestar un funcionari perepunyetes.

 

 

<!--EndFragment-->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-10-2018 15:33

Vells i joves

L’Indépendant,   diumenge 14 d’octubre del 2018              

                                         

 

 

 

 

    Horaci al seu Art poètic ja parlava del ‘laudator temporis acti’, aquest home que tots coneixem que sempre celebra el passat. Quan era petit, m’agradava xerrar amb els vells de l’indret. Gràcies a ells, vaig aprendre català sense cansar-m’hi. Deien una frase en francès abans de passar al català sense adonar-se’n. El vell Julià m’explicava la batalla de Verdun. Pensar que ara passaria a la televisió. En Robert, el seu fill, em parlava de la seva estada a la Prússia Oriental al temps de l’STO. Més tard, vaig conèixer vells Pieds Noirs que evocaven llur joventut a Alger o Orà. Quan vaig anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, enraonava durant hores amb vells barcelonins que havien conegut les horrors de la guerra civil espanyola. Els agradava carallejar per oblidar la nit del franquisme que havien travessat amb dignitat.  

Des de fa uns deu anys si fa no fa, pertanyi a la generació dels ‘vieux cons.’ He notat en la meva vida privada, professional, durant els meus viatges per França, Catalunya i Itàlia que el jovent d’ara no té costum de fer-se amb els vells. Hi ha com una trencadissa, un abisme a partir de l’edat de trenta anys. Crec de debò que ha nascut una nova humanitat que gira l’esquena a les velles generacions que van viure en temps antidiluvians en què no existien Internet, els mòbils, les cartes de crèdit. Ni saben qui eren Jean Gabin, Fernandel, Bourvil sense parlar de Louis Jouvet o Pierre Fresnay. Com més va, més em sembla que visc en un museu, fidel a tot un teatre d’ombres.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-10-2018 20:47

En la mort de Charles Aznavour

                                             

 

 

  

    Avui estic trist. Associï totes les dones que he estimat amb una cançó de Charles Aznavour, com una estela perduda al fons d’un vell jardí. A l’agost del 1989 quan mirava d’oblidar na Chantal, vaig comprar una cinta del mestre a la passejada de Valença que ja té aires de Barcelona. Quantes hores vaig escoltar ‘ Sur ma vie ‘ que em servia de viàtic enmig del meu camp de ruïnes. Amb Aznavour, la desesperança amorosa s’expressa a través de les paraules de cada dia, amb imatges elementals. És una melangia plujana. ‘ À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘ Els antiherois d’Aznavour no treien cap lliçó de la vida. Continuaven avançant, estimant perquè era el seu destí.

Quan em vaig enamorar de na Nadine, les cançons d’Aznavour van acompanyar-me com les estacions d’una via-crucis.  

  ‘’  De t'avoir aimée, de l'âme et des yeux/ A en oublier, jusqu'au nom de Dieu /  Pour ne plus avoir, qu'un nom à crier/ Que me reste-t-il, de t'avoir aimée ?  ‘’  Profundament cristià, Aznavour sabia com l’amor ens pot allunyar de Déu o de la raó. Fóra massa llarg evocar l’actor que encarnava els modestos, els petits. En el moment de dir-li adéu, recordi el somriure trist i resignat del pobre boig de ‘ La tête contre les murs. ‘

Aznavour era un vell oncle, ple d’humanitat, que ens acollia, repetint-nos amb una melangia amagada que res no valia la vida. 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Fanny39  le 02-10-2018 à 14:19:56  (web)

Un grand hommage à Charles Aznavour qui a été et restera un des plus grand chanteur français de sa génération

 
 
 
el 01-10-2018 20:44

Adieu à Charles Aznavour

 

 

 

 

    Aujourd’hui je suis triste. J’associe toutes les femmes que j’ai aimées à une chanson de Charles Aznavour, comme une stèle perdue au fond d’un vieux jardin. En août 1989 quand j’essayais d’oublier Chantal, j’achetai une cassette du maître sur les boulevards de Valence-sur-Rhône qui ont déjà des airs de Barcelone. Combien d’heures ai-je écouté ‘ Sur ma vie ‘ qui me servait de viatique au milieu de mon champ de ruines ? Avec Aznavour, le désespoir amoureux s’exprime à travers des mots de tous les jours, des images élémentaires. C’est une mélancolie qui sent la pluie. ‘ À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘ Les anti-héros d’Aznavour ne tiraient aucune leçon de la vie. Ils continuaient à avancer, à aimer parce que c’était leur destin.

Lorsque je m’épris Nadine, les chansons d’Aznavour m’accompagnèrent, stations d’un chemin de croix.  

  ‘’  De t'avoir aimée, de l'âme et des yeux/ A en oublier, jusqu'au nom de Dieu /  Pour ne plus avoir, qu'un nom à crier/ Que me reste-t-il, de t'avoir aimée ?  ‘ Profondément chrétien, Aznavour savait combien l’amour peut nous éloigner de Dieu ou de la raison. Cela prendrait trop de temps d’évoquer l’acteur qui incarnait les petits, les modestes. Au moment de lui dire adieu, je me rappelle le sourire triste et résigné du pauvre fou de ‘ La tête contre les murs. ‘

Aznavour était un vieil oncle, plein d’humanité, qui nous accueillait, en répétant avec une mélancolie dissimulée que la vie malgré tout valait la peine d’être vécue.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. anaflore  le 02-10-2018 à 07:53:12  (web)

Bravo pour la photo du hommage du jour

2. elena13  le 02-10-2018 à 10:18:33  (web)

Bravo pour la photo du jour !!!

3. papy_daniel  le 02-10-2018 à 12:01:13  (web)

BRAVO POUR LA PHOTO DU JOUR

J'avais onze ans quand j'ai entendu ce chanteur pour la première fois avec une chanson au titre je crois " reste au creux de mon épaule ".

papidaniel

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article