VEF Blog

La millor llibreria de França

Text escrit arran dels 40 anys de la llibreria 22 de Girona                                     

 

 

 

  Tenia vint anys i estava enamorat de la Sandra. Ella no em corresponia. Per consolar-me a mitges, solia anar a la Sorbonne, la millor llibreria de Niça a cinc minuts del lycée Masséna on preparava les oposicions d’ingrés a l’École Normale Supérieure.  El senyor Serra (quin nom més francès !) regentava la llibreria i tot un petit imperi.

A més de la casa pairal vora la Sorbonne Disques, ambdues situades a la Rue de l’Hôtel des Postes, també posseïa a la Rue du Lycée una llibreria de vells  —claferta de guies antigues, de mapes de països desapareguts, d’obres completes d’autors desconeguts— davant de la pastisseria Carrasco i vora el cafè Le Village. Quin home més simpàtic aquell Jimmy, l’amo del bar, amb el seu somriure permanent i els seus bigotis intermitents 

A pocs metres, tombant la Rue Gioffredo (el carrer més gris de la Costa)  a mà dreta, es trobava la papereria de la Sorbonne.  El senyor Serra acabava d’obrir a Canes (no podeu saber com em costa escriure amb una sola ena el nom de la ciutat de la meva adolescència…)  un annex.

Recordo que passava per la Sorbonne quasi cada dia.  La llibreria

donava al jardí de l’Square Wilson, deliciós a l’estiu quan els seus dolls revocaven la calda per tota la nit. 

A l’entrada t’acollien a dreta els volums de la Pléiade, a mà esquerre la secció sobre Niça i la Provença, amb alguns llibres en occità, sobretot clàssics provençals del segle XIX. Llavors, arribaves a un petit amfiteatre amb la literatura francesa, en tota la seva majestat. De l’edat mitjana fins als llibres més recents. A sota, en la foscor, una morena magnífica es cuidava dels llibres de butxaca. Tenia un aire de la Sandra. Sempre portava jean’s i jerseis blaus. La venda dels llibres de les col·leccions Livres de Poche, Folio, J’ai Lu, Pocket, 10-18, Point-Seuil no alterava la seva bellesa tot i que passava la meitat de la setmana a les enfosques.

Al celler regnaven les literatures estrangeres en versió original en les principals llengües del continent. Els russos blancs encara vivien i podien trobar molts llibres en la seva llengua. El senyor Serra no havia descuidat el català. Li vaig comprar Bearn, en l’edició del Club dels Novel·listes, i El dia que va morir Marilyn de Terenci Moix.  

Em meravellava que el català, el català tan rural del padrí, pogués també servir per expressar la modernitat.

Al primer pis, s’havien instal·lat la filosofia, la història, la geografia, la literatura en francès antic, els autors grecs i llatins en la col·lecció Budé, inspiradora de la nostra  Bernat Metge.

Quan havíem de traduir una versió llatina massa complicada, cercàvem la traducció als volums de la Budé. Un bon llatinista amb cinc minuts identificava l’època de l’autor. El llatí imperial ja no és el llatí ciceronià que difereix de la llengua arcaica d’un Enni o d’un Plaute i, en certa manera, d’un Sal·lusti. Amb deu minuts, ja endevinàvem l’autor i el títol de l’obra. Una ullada a la Sorbonne ens permetia de desembullar les dificultats de la traducció.

 

     Els anys van passar i van allunyar-me de Niça. Hi torno cada cop que puc. En arribar, corro tot seguit a la Sorbonne.

Un dia, un funcionari d’Hisenda va detectar algunes anomalies en la gestió de la Sorbonne. 

El llibreter no es va deixar esquilar. Els jutges li van donar la raó però, durant aquells anys de procediments, ja s’havia arruïnat. Va voler suïcidar-se. Va resistir a la temptació perquè havia llegit Cioran. Va haver de vendre totes les seves llibreries. Només es va quedar amb la Sorbonne universitària on, melangiós, va vendre llibres de segona mà evocant el passat gloriós amb clients distrets i nostàlgics.

 

 

El darrer cop que el vaig veure, vaig agrair-lo.

  —Monsieur Serra, vostè va il·luminar la meva joventut. La seva llibreria era potser la millor de França. A més, hi treballava una noia maquíssima.

   —Era la meva filla…

 

Ara, me’n vaig a can Terribas. Fem una cervesa tot parlant de llibres, de films i de la Martine. El senyor Serra ja no és d’eix món. Se’n va anar al país on tothom pot llegir en totes les nostres parles humanes sense que et vingui a molestar un funcionari perepunyetes.

 

 

<!--EndFragment-->