VEF Blog

Bernard Frank, Les rats, Flammarion, réédition de 1985

Pierre Benoit

Villeperdue, Albin Michel, 1954

On devrait relire plus souvent les romans de Pierre Benoit. Sans être un chef d’œuvre, Villeperdue est d’une lecture bien agréable avec son évocation de la Grèce de 1918 et de la France de cette époque. Le romancier nous raconte l’histoire d’un officier à la retraite trahi par sa jeune épouse qui revient au foyer quatre ans plus tard. Je n’en dirai pas plus pour ne pas divulgâcher la fin. Le livre pâtit de quelques longueurs mais le début et surtout la fin palpitante m’ont rendu nostalgique de l’époque où les romanciers savaient nous tenir en haleine, nous instruire sans avoir la prétention de révolutionner la planète.  

   Els plurals en -is són bonics i natural al Capcir i a la Conca. A la resta del país fan goig com un ca pintat de verd. Me demani com hauria reaccionat el padrí si li hagués parlat en catanyol inclusiu.  M'hauria dit " Que te'n vas del cap? Tenes pas cap bri d'ideia. Me faràs venir cap-bord amb les teues històries de la vora del foc. "

Lorelei, roman de Maurice Genevoix, que j'avais lu il y a quarante ans m'est tombé des mains. Les personnages sont inconsistants, la description de l'Allemagne plate et superficielle. L'album de Yoko Tsuno L'orgue du diable m'a semblé beaucoup plus évocateur. Une collection de belles phrases et de mots choisis ne font pas un bon roman.

   El cavall roig

  He viscut una aventura com al temps de l’adolescència. Al cap de dos mesos i mig, he acabat la lectura d’una novel·lassa d’Eugenio Corti : Il cavallo rosso (Per ara no n’existeix cap traducció catalana). Es tracta d’un totxo d’unes 1400 pàgines.

La darrièra classa del cors d’occitan aguèrem la visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff. Personalament aviái l’estrambord per aquela visita perque es un escrivan que coneissiái e pensi qu’a una òbra interessanta, que val la pena de legir. Abans de la session cerquèri dins son libre Una educacion francesa lo capítol “Les llengües de França” per çò que me semblava remembrar que i parlava de las primièras vegadas qu’ausiguèt l’occitan. En relegir lo capítol trobèri susprenent de veire que començava amb aquesta citacion de Robert Lafont: «L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present». A la fin del capítol, Bezsonoff confessa que de totas la lengas de França, la sòrre occitana es la qu’el estima mai, e raconta que li agrada anar a Fabresan, a l’ostal d’uns amics amb qui parla en una mescladissa de francés, occitan e catalan. Lo paragraf finís amb un pessimisme que justifica la tria de la citacion de Lafont: “Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

L’Indépendant, 11/04/2021

                                                                                    foto @ DD L'Indépendant

Ha mort en Joan-Lluís Prat, antic professor de filosofia al liceu Aragó de Perpinyà.

L'Indépendant, 3 de gener del 2021

Vivim una època ben estranya. Allò que hauria de ser normal ha esdevingut extraordinari. Com molta gent m’he emocionat sentint un mainatge cantant en català a la televisió francesa. Els catalans de França no paguem impostos per rebre la televisió ? És normal que hi tinguem tan poques hores amb programes en llengua nostra sense parlar de France Bleue Roussillon ? Sort de Ràdio Arrels…

JORNALET    26/12/2020

Bezsonoff es un dals autors mai importants de la literatura catalana d’encuei. Lo public occitan lo conoisse e l’estima per las sieus simpatias envèrs lo movement occitan e tanben per lo sieu amor pregond per la lenga e las letras nòstras. Aqueste amor lo menèt a escriure, fa qualques ans, un diccionari occitan-catalan. Laurenç Revèst parla amb el. Qual sètz? Me dison Joan Daniel Bezsonoff. Nascut a Perpinhan en 1963. Mon paire èra mètge militar, fiu d’un rus blanc e d’una catalana de Rigardà. Ma maire es catalana.Quins son los vòstres rapòrts amb Occitània? Ai viscut la mitat de ma vida dins lei tèrras occitanas. Un an a Mende en Gavaudan, quatre ans a Briançon en Gavotina, unei vint e cinc ans sus la “Còsta d’Azur” entre Canas e Niça. Siáu romancier e m’an fach l’onor de me nomenar “sòci” dau Felibritge. Ai publicat tanben un diccionari catalan-occitan provençau. L’òbra d’una vida. Amb mei parents, nos installeriam a Cana l’Abocatz per setembre de l’an 1975. Fins a 30 ans, passère quasi totei lei vacanças a l’ostau dei grands a Nils, vilatge de la planura rosselhonesa a un quart d’ora de veitura de Perpinhan. D’aqueu temps, la lenga catalana aviá tant de vitalitat que l’aprenguère sensa m’alassar jamai. A sièis ans, compreniáu ja perfiechament lo catalan de Rosselhon.Quina vision de l’èst occitan?

JOAN GARÍ

 OFICI DE LECTOR

Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.

Un detall que ja no em va agradar a La ballarina de Berlín i que es repeteix aquí, les parrafades en francés sense traducció, trossos de cançons, cites, pel·lícules… també n’hi ha en anglés, i quan són en vietnamita apareix la traducció. Si quan un llibre català té molt text en castellà ho critico recordant que no tots els catalans saben castellà aquí s’aplica el mateix, no tots els catalans saben francés (ni anglès, ja posats) o sigui que, si us plau, traduccions!

LA  VEU DELS LLIBRES  12/12/2020

Joan Garí, Joan Antoni Vicent

Citations tirées de

Pauwels ou le malentendu, Gabriel Veraldi, Grasset, 1989

 L'Indépendant, 29 de novembre del 2020

  Ja tinc cinquanta-set anys, ai las. Quan era petit, recordi que el català a casa nostra se parlava a pertot, fins i tot a les botigues del centre de Perpinyà. Amb els meus pares, vivia França endins i vaig aprendre la nostra llengua naturalment, sense cansar-m’hi, sentint els avis i els veïns de Nils durant les meves vacances al país. Em vaig perfeccionar a poc a poc estudiant pel meu compte mes, sense el català transmès pel padrí i la padrina no crec que me n’hagi sallit. Els adolescents del segle XXI que volen dominar la llengua ho tenen pelut. Les classes bilingües públiques, les escoles Arrels i la Bressola fan una feina admirable en la recuperació de la nostra parla. Ara, la nova reforma Blanquer dels collegis i dels liceus porta un cop mortal a l’ensenyament del català i de totes les altres llengües patrimonials de França com el basc, l’occità, el cors, l‘alsacià, el bretó, el neerlandès. Si els catalans no piulen pas, si accepten aquest estat de fet, el nostre català tan estimat és condemnat a una mort lenta i a l’oblit. Vos imagineu la nostra terra sense el català ? Com seríem sense el Canigó, les vinyes, els reproverbis ancestrals, els camps de presseguers, les nostres esglésies romàniques, els nostres estanys, les bunyetes, les nostres cançons, les cargolades, els poemes, el rugby ? Si estimeu de debò el català, la nostra llengua des de fa més de mil anys, escriviu als nostres elegits. Expliqueu als nostres batlles, als nostres diputats, a les nostres presidentes  com estimeu el català. Si no salveu, si no salvem el català, tindrem una greu responsabilitat històrica. No tenim el dret de desheretar lingüísticament les generacions futures.

L’Indépendant, 23 d’agost del 2020

           Lectures estiuenques

Judas, Marcel Pagnol,

Editions Presses Pocket,  Paris, 1975   

L'Indépendant, 14 de juny del 2020

Hom parla sovint de la Marilyn Monroe. La malaguanyada actriu simbolitza la star de Hollywood. Era atractiva, simpàtica i guapa, ben segur, mes molt menys que Gene Tierney, Brigitte Bardot, Gina Lollobrigida, Jane Russell o Carmen Sevilla.

Joan-Lluís Lluís

Els invisibles  

L’Avenç, Barcelona, 2020

Article publicat a La Veu dels Llibres, 28 de març del 2020