http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 14-10-2018 15:33

Vells i joves

L’Indépendant,   diumenge 14 d’octubre del 2018              

Horaci al seu Art poètic ja parlava del ‘laudator temporis acti’, aquest home que tots coneixem que sempre celebra el passat. Quan era petit, m’agradava xerrar amb els vells de l’indret. Gràcies a ells, vaig aprendre català sense cansar-m’hi. Deien una frase en francès abans de passar al català sense adonar-se’n. El vell Julià m’explicava la batalla de Verdun. Pensar que ara passaria a la televisió. En Robert, el seu fill, em parlava de la seva estada a la Prússia Oriental al temps de l’STO. Més tard, vaig conèixer vells Pieds Noirs que evocaven llur joventut a Alger o Orà. Quan vaig anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, enraonava durant hores amb vells barcelonins que havien conegut les horrors de la guerra civil espanyola. Els agradava carallejar per oblidar la nit del franquisme que havien travessat amb dignitat.  

 


 
 
el 01-10-2018 20:47

En la mort de Charles Aznavour

    Avui estic trist. Associï totes les dones que he estimat amb una cançó de Charles Aznavour, com una estela perduda al fons d’un vell jardí. A l’agost del 1989 quan mirava d’oblidar na Chantal, vaig comprar una cinta del mestre a la passejada de Valença que ja té aires de Barcelona. Quantes hores vaig escoltar ‘ Sur ma vie ‘ que em servia de viàtic enmig del meu camp de ruïnes. Amb Aznavour, la desesperança amorosa s’expressa a través de les paraules de cada dia, amb imatges elementals. És una melangia plujana. ‘ À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘ Els antiherois d’Aznavour no treien cap lliçó de la vida. Continuaven avançant, estimant perquè era el seu destí.

 


 
 
el 01-10-2018 20:44

Adieu à Charles Aznavour

    Aujourd’hui je suis triste. J’associe toutes les femmes que j’ai aimées à une chanson de Charles Aznavour, comme une stèle perdue au fond d’un vieux jardin. En août 1989 quand j’essayais d’oublier Chantal, j’achetai une cassette du maître sur les boulevards de Valence-sur-Rhône qui ont déjà des airs de Barcelone. Combien d’heures ai-je écouté ‘ Sur ma vie ‘ qui me servait de viatique au milieu de mon champ de ruines ? Avec Aznavour, le désespoir amoureux s’exprime à travers des mots de tous les jours, des images élémentaires. C’est une mélancolie qui sent la pluie. ‘ À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘ Les anti-héros d’Aznavour ne tiraient aucune leçon de la vie. Ils continuaient à avancer, à aimer parce que c’était leur destin.

 


 
 
el 23-09-2018 17:49

Jadis

Gaston était un cancre à l’école primaire bien qu’il eût appris à lire sans efforts avec Tipiti, le rouge-gorge, un livre délicieux de Guillot illustré par Hélène Poirié. Ce manuel, destiné à l’apprentissage de la lecture, annonçait déjà les émotions que lui procureraient Les fêtes galantes de Verlaine et La mióugrano entre duberto de Théodore Aubanel, son génial homonyme. Selon son père, il n’était pas exclu qu’ils cousinassent.

 


 
 
el 09-09-2018 18:35

Adeu-siau, guinyols

L’Indépendant,   9/09/2018                                    

Avui abordaré un tema un xic delicat. Molta gent ha deplorat la fi del mític programa ‘’ Les Guignols de l’Info. ‘’

 


 
 
el 03-09-2018 11:30

Le provençal en 1960

Au début des années 1960, à l’époque où naquit Gaston, seuls les gens du peuple, nés avant la guerre, usaient encore du provençal. Quand il montait passer l’été chez ses grands-parents à Pampérigouste, c’était autre chose. L’occitan demeurait la langue du village. La langue des gens, des chenapans, la langue du cœur, des cultivateurs, du pharmacien, des paroissiens, du boucher, de l’épicier, du curé, du boulanger, du maire et même du notaire.  Depuis une vingtaine d’années, on parlait aux enfants en français. Le papet Baptistin, qui connaissait bien la langue ‘nationale’ qu’il avait pratiquée au service militaire et à la guerre, s’adressait en français à ses petits-enfants et à son gendre pour ne pas mécontenter sa femme.

 


 
 
el 06-08-2018 18:21

Le livre de l'été

Le livre de l’été

Je viens de lire un petit bijou bien supérieur à la plupart des romans contemporains ennuyeux et prétentieux que j’ai dû ingurgiter comme une purge pour les commenter dans divers journaux.

 


 
 
el 02-07-2018 16:49

Senyor Dolent

Un llibre força difícil de trobar, o això creia, se’m va acudir comentar-ho per facebook i una llibreria es va posar en contacte amb mi, hauré de vigilar què dic. Un cop explicada l’anècdota anem amb el llibre.

 


 
 
el 29-06-2018 14:26

Per fi!

Tinc la meva propera novel·la gairebé enllestida. Aquest estiu em dedicaré a polir-la, afegint emocions i colors.

 


 
 
el 23-06-2018 00:07

In memoriam Roquetae

   Parmi les hommes remarquables que j’ai rencontrés, aucun ne m’a autant impressionné que Robert Lafont, le pape de l’occitanisme. Un gouffre d’intelligence, de culture, de finesse, d’esprit, d’alacrité intellectuelle. Plus les années passent, plus je suis convaincu, toutefois, qu’Yves Rouquette (Ives Roqueta) était supérieur à Lafont dont l’œuvre polymorphe me semble inégale.

 


 
 
el 10-06-2018 15:34

La llengua amagada

   L'Indépendant, 10/06/2018

  Fa cosa de tres setmanes, uns amics de Barcelona van visitar-me. Havent dinat, els vaig portar a Elna per què coneguessin la catedral Santa Eulàlia i Júlia així com el claustre. De camí vam entrar en algunes botigues. M’agrada particularment un taller d’enquadernació (reliure) on una jove parella treballa bé. Sóc client seu des de fa anys. L’artesà, va parlar català, cosa que mai no havia fet amb mi. Un català molt correcte, sobretot per un francès del nord. A migdia, mentre menjàvem un deliciós cuscús en un restaurant de Pollestres, un home ja ens havia saludat en català. ( Això sigui dit de passada. El cuscús ja apareix en la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell sota la forma de cuscussó.)

 


 
 
el 21-05-2018 08:11

De Vilanova estant

De lectures
By Sixtemoral
El fill del Coronel.
Joan-Daniel Bezsonoff
 


 
 
el 13-05-2018 21:25

La millor novel.la del 2017?

 LLUIS VILARRASSA

El títol d’aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (1963) és enganyós, perquè no és Lea Niako, la ballarina de Berlín, la protagonista, sinó el capità polonès Jerzy Sosnowski (1896-1945). És un personatge real, de vida molt animada, que es va enrolar a l’exèrcit austrohongarès el 1914, i que, un cop desaparegut aquest imperi, es va integrar amb naturalitat a la nova Polònia independent. El gruix de la novel·la se centra en les activitats de Sosnowski a Alemanya, com a espia, durant els darrers anys de la República de Weimar i durant els anys, força més perillosos, de domini nazi. Sosnowski, però, és un espia que no espia gaire: ell simplement recull les dades que li proporcionen tres dones –Benita, Irene i Renate von Natzmer- situades molt a prop dels cercles de poder de Berlín. On realment treballa Sosnowski és al llit, desplegant una activitat incessant i rotatòria per matenir en permanent estat de satisfacció les seves espies. La tasca, impossible per a la majoria d’homes, és bufar i fer ampolles per a Sosnowski, un vocacional talentós amb una energia inesgotable. Bezsonoff detalla amb fruïció les seves activitats i, per això, la novel·la és més eròtico-festiva que no pas d’espionatge. Quan Lea Niako entra en escena, l’home entra en un estat de combustió total: “La Lea no tenia pas la bellesa de les marededéus flamenques, de les sirenes del Renaixement, de les goges romàntiques. Més que l’esbalaïment produït per tanta harmonia, Sosnowski sentia un desig tel·lúric en el qual s’instil·lava una sensualitat assíria.” (Pàg. 95).

 


 
 
el 01-05-2018 21:00

Qui est Gaston?

Las qu’on l’interroge sans cesse sur ses origines et son identité, Gaston tient à préciser les points suivants.

 


 
 
el 29-04-2018 15:38

Llegir llibres en català

L'Indépendant, 29/04/2018

 A casa nostra, hi ha gent que parlen un català magnífic, però treuen mal a llegir-lo. L’André, un dels meus amics, és cors i antic oficial de Marina. Llegeix sense esforç la nostra llengua sense parlar-la. Aquesta paradoxa s’explica fàcilment. Com a cors, el meu amic no té codi oral a l’orella i llegeix el català, sense necessitar l’ajut de la parla viva. Per vèncer aquest obstacle psicològic (tots els catalans d’una certa edat l’hem tingut perquè vam formar-nos en francès o en castellà) cal començar per llibres familiars. Personalment recomani les aventures de Tintín , El Petit Príncep de Saint-Exupéry o —per què no ?— els Evangelis. Si mai trobeu un mot enigmàtic, no consulteu pas de seguit el diccionari. Ara disposem de bones eines com el Diccionari català–francès del malaguanyat professor Renat Botet editat per l’Enciclopèdia Catalana i el seu complement natural Dictionnaire français-catalan del mateix autor a l’editorial Llibres del Trabucaire.

 


 
 
el 24-04-2018 11:35

Mes conseils au président Rajoy

Mes conseils au président Rajoy

J'ai décidé de donner quelques conseils à M. Mariano Rajoy.

 


 
 
el 24-04-2018 11:25

Els meus consells al president Rajoy

Els meus consells al president Rajoy

He decidit de donar alguns consells a don Mariano Rajoy.

 


 
 
el 18-03-2018 20:09

El comissari Maigret

El comissari Maigret

Algunes obres no suporten pas l’exportació com les tragèdies de Jean Racine o els llibres del nostre Josep Pla. Pel que sembla, no és pas el cas de les històries del comissari Maigret traduïdes en un munt de llengües i adaptades ben sovint al cinema o a la televisió. Qui no recorda els Maigret de Jean Gabin, Bruno Crémer i Jean Richard ? Els més vells potser no han pas oblidat la interpretació d’Albert Préjean, Michel Simon i Pierre Renoir, el primer Maigret cinematogràfic. Gino Cervi, l’inoblidable Peppone, també va encarnar Maigret a Itàlia així com Heinz Rühman, possiblement el millor actor alemany. Aquestes setmanes, hem descobert un Maigret anglès : Rowan Atkinson, conegut fins ara amb el personatge de Mister Bean. Confessi que he trobat aquesta versió molt interessant. L’actor hi proposa una creació molt fina de Maigret malgrat que s’allunya un munt del model de Simenon. Ara, m’ha sorprès que Maigret, tan francès, esmorzi a l’anglesa amb bacon. També m’ha semblat curiós que el diari Le Monde tingui fotos a la primera plana. El París d’Atkinson no és ben bé la capital que coneixem sinó un París somiat i britànic. Veiem una França imaginada que sovint m’ha recordat l’Indoxina d’antany amb les seves parets grogues i els seus mobles antiquats. Girant full, qui sap que Maigret parla bretó en Le Port des Brumes? M’encantaria sentir-lo dialogar en aquesta llengua amb qualques pescaires del País Bigouden.  

 


 
 
el 27-02-2018 19:46

Tarda a la Rue Catinat

En Serguei, amarg, va sospirar. Quan la tornaria a veure ? La tornaria a veure algun dia ?

 


 
 
el 25-02-2018 08:53

òda a l'umanitat

LO JORNALET    25/02/2018 

https://www.jornalet.com/nova/9491/una-oda-a-lumanitat 

 


 
 
Chargement des articles suivants..