VEF Blog

Le livre de l’été

Je viens de lire un petit bijou bien supérieur à la plupart des romans contemporains ennuyeux et prétentieux que j’ai dû ingurgiter comme une purge pour les commenter dans divers journaux.

Tinc la meva propera novel·la gairebé enllestida. Aquest estiu em dedicaré a polir-la, afegint emocions i colors.

   Parmi les hommes remarquables que j’ai rencontrés, aucun ne m’a autant impressionné que Robert Lafont, le pape de l’occitanisme. Un gouffre d’intelligence, de culture, de finesse, d’esprit, d’alacrité intellectuelle. Plus les années passent, plus je suis convaincu, toutefois, qu’Yves Rouquette (Ives Roqueta) était supérieur à Lafont dont l’œuvre polymorphe me semble inégale.

   L'Indépendant, 10/06/2018

  Fa cosa de tres setmanes, uns amics de Barcelona van visitar-me. Havent dinat, els vaig portar a Elna per què coneguessin la catedral Santa Eulàlia i Júlia així com el claustre. De camí vam entrar en algunes botigues. M’agrada particularment un taller d’enquadernació (reliure) on una jove parella treballa bé. Sóc client seu des de fa anys. L’artesà, va parlar català, cosa que mai no havia fet amb mi. Un català molt correcte, sobretot per un francès del nord. A migdia, mentre menjàvem un deliciós cuscús en un restaurant de Pollestres, un home ja ens havia saludat en català. ( Això sigui dit de passada. El cuscús ja apareix en la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell sota la forma de cuscussó.)

 LLUIS VILARRASSA

El títol d’aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (1963) és enganyós, perquè no és Lea Niako, la ballarina de Berlín, la protagonista, sinó el capità polonès Jerzy Sosnowski (1896-1945). És un personatge real, de vida molt animada, que es va enrolar a l’exèrcit austrohongarès el 1914, i que, un cop desaparegut aquest imperi, es va integrar amb naturalitat a la nova Polònia independent. El gruix de la novel·la se centra en les activitats de Sosnowski a Alemanya, com a espia, durant els darrers anys de la República de Weimar i durant els anys, força més perillosos, de domini nazi. Sosnowski, però, és un espia que no espia gaire: ell simplement recull les dades que li proporcionen tres dones –Benita, Irene i Renate von Natzmer- situades molt a prop dels cercles de poder de Berlín. On realment treballa Sosnowski és al llit, desplegant una activitat incessant i rotatòria per matenir en permanent estat de satisfacció les seves espies. La tasca, impossible per a la majoria d’homes, és bufar i fer ampolles per a Sosnowski, un vocacional talentós amb una energia inesgotable. Bezsonoff detalla amb fruïció les seves activitats i, per això, la novel·la és més eròtico-festiva que no pas d’espionatge. Quan Lea Niako entra en escena, l’home entra en un estat de combustió total: “La Lea no tenia pas la bellesa de les marededéus flamenques, de les sirenes del Renaixement, de les goges romàntiques. Més que l’esbalaïment produït per tanta harmonia, Sosnowski sentia un desig tel·lúric en el qual s’instil·lava una sensualitat assíria.” (Pàg. 95).

Las qu’on l’interroge sans cesse sur ses origines et son identité, Gaston tient à préciser les points suivants.

L'Indépendant, 29/04/2018

 A casa nostra, hi ha gent que parlen un català magnífic, però treuen mal a llegir-lo. L’André, un dels meus amics, és cors i antic oficial de Marina. Llegeix sense esforç la nostra llengua sense parlar-la. Aquesta paradoxa s’explica fàcilment. Com a cors, el meu amic no té codi oral a l’orella i llegeix el català, sense necessitar l’ajut de la parla viva. Per vèncer aquest obstacle psicològic (tots els catalans d’una certa edat l’hem tingut perquè vam formar-nos en francès o en castellà) cal començar per llibres familiars. Personalment recomani les aventures de Tintín , El Petit Príncep de Saint-Exupéry o —per què no ?— els Evangelis. Si mai trobeu un mot enigmàtic, no consulteu pas de seguit el diccionari. Ara disposem de bones eines com el Diccionari català–francès del malaguanyat professor Renat Botet editat per l’Enciclopèdia Catalana i el seu complement natural Dictionnaire français-catalan del mateix autor a l’editorial Llibres del Trabucaire.

Mes conseils au président Rajoy

J'ai décidé de donner quelques conseils à M. Mariano Rajoy.

Els meus consells al president Rajoy

He decidit de donar alguns consells a don Mariano Rajoy.

El comissari Maigret

Algunes obres no suporten pas l’exportació com les tragèdies de Jean Racine o els llibres del nostre Josep Pla. Pel que sembla, no és pas el cas de les històries del comissari Maigret traduïdes en un munt de llengües i adaptades ben sovint al cinema o a la televisió. Qui no recorda els Maigret de Jean Gabin, Bruno Crémer i Jean Richard ? Els més vells potser no han pas oblidat la interpretació d’Albert Préjean, Michel Simon i Pierre Renoir, el primer Maigret cinematogràfic. Gino Cervi, l’inoblidable Peppone, també va encarnar Maigret a Itàlia així com Heinz Rühman, possiblement el millor actor alemany. Aquestes setmanes, hem descobert un Maigret anglès : Rowan Atkinson, conegut fins ara amb el personatge de Mister Bean. Confessi que he trobat aquesta versió molt interessant. L’actor hi proposa una creació molt fina de Maigret malgrat que s’allunya un munt del model de Simenon. Ara, m’ha sorprès que Maigret, tan francès, esmorzi a l’anglesa amb bacon. També m’ha semblat curiós que el diari Le Monde tingui fotos a la primera plana. El París d’Atkinson no és ben bé la capital que coneixem sinó un París somiat i britànic. Veiem una França imaginada que sovint m’ha recordat l’Indoxina d’antany amb les seves parets grogues i els seus mobles antiquats. Girant full, qui sap que Maigret parla bretó en Le Port des Brumes? M’encantaria sentir-lo dialogar en aquesta llengua amb qualques pescaires del País Bigouden.  

En Serguei, amarg, va sospirar. Quan la tornaria a veure ? La tornaria a veure algun dia ?

LO JORNALET    25/02/2018 

https://www.jornalet.com/nova/9491/una-oda-a-lumanitat 

François Nourissier, A défaut de génie, Gallimard, 2000

L'Indépendant, 18/02, 2018

Després de dos mesos de navegació, els viatgers de França, els viatgers arribaven a la porta de l’Indoxina, el Cap Saint-Jacques. Només els governadors, els generals, els ministres, les actrius i els multimilionaris agafaven l’avi. Els Lockheed ’’ Constellation ‘’ unien Pars a Saigon tres cops a la setmana.

 Avui usparlaré d’en Claudi, ‘’ tonton Claude ‘’ que li deia quan era petit. El meu avi Jean Montalat l’adorava. Durant la seua primera nit a Nils de retorn del seu viatge de noces, en Claudi, encara infant, s’havia introduït dins la seua cambra i havia demanat desconcertat ‘’ Qui és aqueixa dona que és amb mon oncle ? ‘’

Aujourd’hui, je vous parlerai de Claude, tonton Claude comme je l’appelais quand j’étais petit. Mon grand-père Jean Montalat l’adorait. Lors de sa première nuit à Nyls au retour de son voyage de noce, Claude petit garçon s’était introduit dans sa chambre et avait demandé interloqué

Aquest matí ha mort el meu oncle Claudi Sarrahy i Montalat. Amb el meu avi Joan, era el meu referent lingüístic. Em va regalar el meu primer mètode per perfeccionar-me en català. Li vaig manllevar el meu primer diccionari de català que mai no li he tornat. Més que un parent, perdi un amic.