http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 16-09-2022 21:21

Godard à Beauvais

En 1990 la vénusté de Domiziana Giordano en couverture des magazines me frappa. Je décidai d'aller voir Nouvelle Vague, le film dont elle était la vedette avec Alain Delon, aux Variétés, un cinéma de la rue Carnot à Beauvais. 
J'avoue qu'à l'époque je n'avais vu aucun film de Jean-Luc Godard. Ce n'est que vers l'an 2000 que je découvris À bout de souffle, Le Petit Soldat, Pierrot le fou et Alphaville. 
 


0 comentaris коментарии
 
 
el 31-08-2022 23:00

A un amic perdut

Les nostres lletres acaben de perdre un dels seus majors escriptors i jo perdo un amic. La mort d’en Vicenç Pagès és per mi un drama personal. El vaig conèixer quan vaig concórrer al premi Casero amb La presonera d’Alger. Me la va presentar a la llibreria 22 de Girona i em van enlluernar la seva intel·ligència, el seu humor desesperat d’empordanès lletraferit. La fiblada amistosa fou compartida. Li enviava els meus manuscrits i em feia l’honor de proposar-me els seus. Una vegada es va enfadar molt i, al cap d’una setmana, em va escriure «  El més greu és que tens raó. » Us donaré un exemple dels seus comentaris tan preciosos. Vaig escriure a La melancolia dels oficials :

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 28-08-2022 00:44

Se m'és mort un amic!

    S’acaba de morir en Vicenç Pagès. Jo li deia Horaci, en homenatge al Món d’Horaci una de les seves novel·les més conegudes, i ell m’anomenava Tristany.
 


0 comentaris коментарии
 
 
el 17-08-2022 00:17

15 jours avec David Niven

Je viens de passer quinze jours avec David Niven. J'ai beaucoup aimé ses mémoires pleins d'humour et d'humanité. Probablement les meilleurs mémoires d'acteurs que j'ai lus après " The Sea, the Sea " d'Iris Murdoch mais dans ce cas précis il s'agit de mémoires inventés. Après le récit de son enfance à la Dickens, le plus anglais des acteurs de Hollywood (né d'une mère française et d'un père écossais) raconte sa vie sous les drapeaux à Malte avant son départ pour la Californie où il deviendra l'artiste que l'on sait. On découvre le Hollywood de la grande époque avec sa grandeur, ses commérages, ses orgies, ses mesquineries, son inventivité. On fait la connaissance des belles dames du temps jadis. On se baigne nu dans une piscine en parlant suédois avec Greta Garbo. On refait le monde avec Humphrey Bogart autour d'une bouteille de whisky. On pleure avec The King la mort de Carole Lombard. En quelques lignes, parfois cruelles, Niven sait dépeindre un être. " Ce qui était merveilleux, avec Errol, c'était que vous saviez toujours ce que vous pouviez en attendre étant donné qu'il vous décevait toujours. Il lui arrivait de temps en temps de se décevoir lui-même " Sacré Flynn! Cette lucidité envers son ami ne l'empêche pas d'écrire des pages bouleversantes sur sa mort. Acteur talentueux, héros de la Seconde Guerre Mondiale, mémorialiste hors pair, David Niven est un bien agréable compagnon pour supporter les soirées de cet été torride.    
  POUR RIRE UN PEU voici ma note 16/20 David Niven, Mémoires, Séguier, traduit de l'anglais par Simone Hilling et Rosine Fitzgerald
 


0 comentaris коментарии
 
 
el 12-08-2022 11:27

Somni alpenc

En Gaston viatjava pels Alps francesos. Comprava una barra de pa en una plaça a dalt del poble. Travessava un pont i s'endinsava per un carrer estret. A la recerca d'un diccionari portuguès, entrava en una llibreria de vell molt desordenada i claferta de llibres esquinçats.Mentrestant l'amo posava un disc en una gramola. En Gaston va reconèixer totes les melodies. " La plus belle chose au monde " de Luis Mariano, " Amour, amour " de Dario Moreno i una cançó de Georges Brassens. En Gaston es va acomiadar del llibreter. " Je n'habite pas ici. Je vis loin d'ici en Catalogne, près de Perpignan. Je ne reviendrai peut-être jamais ici. Je voulais vous remercier de tenir une si belle librairie." El llibreter li va donar les gràcies dient que treballaven tots dos per a la cultura. I en Gaston, trist com sempre, va tornar cap al país de la seva solitud.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 03-08-2022 16:13

Divagacions estiuenques

Soc víctima d'un gat boig que alimento de 3 mesos ençà. De tant en tant m'agredeix, em mossega, estofinya mogut per raons obscures. Ara he decidit de passar a l'acció. Em desplaço amb una ampolleta d'aigua i, si s'apropa massa, rep una rajada. Així anem..

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 01-05-2022 01:10

El meu cànon cinematogràfic

1 ''Cléo de cinq à sept ''Agnès Varda
2 ''ll sorpasso ''Dino Risi
 


0 comentaris коментарии
 
 
el 01-05-2022 00:57

El gegant

L'Indépendant

Per Nadal la meva gent m’ha regalat Histoire intime de la V République : le sursaut, llibre de Franz-Olivier Giesber, que m’he empapat en dos dies. No es tracta pas d’un estudi sobre el general de Gaulle com n’hi ha tants. És molt més que això, com ho anuncia el títol de l’obra. L’autor proposa una història íntima dels deu primers anys de la V república és a dir que, més enllà d’un assaig, ens parla d’ell mateix i evoca l’adolescent inquiet i patriota que era. En oposició als seus pares socialistes, el jove Franz-Olivier era molt «Algérie française» i un admirador del general Raoul Salan. Amb els anys, les idees del memorialista han anat evolucionant. Aquest recorregut no és pas una hagiografia on de Gaulle apareixeria com un sant immaculat, estràteg genial que sempre hauria tingut raó. El llibre tampoc no és un quadern de greuges (cahier de doléances)en contra del general. Sense amagar res de la part d’ombra de l’alliberador ni de les seves mentides calculades sobre l’Algèria francesa, el drama dels Pieds-Noirs i dels harkis, Franz-Olivier Giesber amb un pinzell àgil i elegant pinta un fresc de la França dels anys 1960 tot lliurant una anàlisi de la situació actual que ens dona pistes de reflexions per la futura elecció presidencial. Recomani als amants de la història aquesta evocació suggeridora. Com ho deia el general «  Tothom ha estat, és o serà gaullista.»

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 01-05-2022 00:52

Diane Lanster

Je viens de voir sur le site de l'INA l'adaptation télévisuelle de " Diane Lanster " un roman de Jean-Didier Wolfromm que je relis régulièrement depuis quarante ans. Un téléfilm remarquable pour reprendre mon adjectif favori.
 


0 comentaris коментарии
 
 
el 30-12-2021 18:54

En la mort de Joan Dorandeu

    Avui he perdut un amic. Es deia Joan Dorandeu. El vaig conèixer a París pel novembre del 1986 al Centre d’Estudis Catalans a l’annex de la Sorbonne de la Rue Sainte-Croix-de-la-Bretonnerie. Ell ho donava classes de català. La defensa i la illustració de la nostra llengua era el combat de la seva vida. Natural de Marqueixanes («  un niu de Dorandeus » que deia amb el seu humor fi) on havia après català a casa dels avis durant les vacances, aquest home era un autèntic parisenc i parlava francès sense cap entonació nostrada tot emprant un català repicat. Va ensenyar castellà a París al liceu Camille Sée davant del deliciós « square » Saint-Lambert. La resta del temps, el senyor Dorandeu feia classes de català a la Sorbonne. Gran coneixedor de les lleis, va presidir Défense et Promotion des Langues de France i el Buró Europeu per a les llengües menys difoses. Sempre mirava de trobar el forat legal que permetria avançar. Amb la professora Montserrat Prudon, va escriure el llibre que em va canviar la vida. El català sense esforç de la collecció Assimil. Tot un clàssic destinat al públic castellanoparlant. Una excellent iniciació al català literari i a la nostra cultura illustrada per dibuixos de Gring. Gràcies a aquest petit gran llibre vaig poder consolidar el meu català heretat del padrí. Bon pedagog, en Joan era un home encantador, simpàtic, discret, generós, elegant en tots els aspectes amb una curiositat intellectual constant.

Fa quinze anys, va editar una versió francesa del mètode, centrada en la llengua parlada. Allí dalt, al paradís en que creia, segur que ja deu donar classes de català a Sant Pere.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 24-10-2021 18:35

La darrera occitana?

L’Indépendant, 24 d’octubre del 2021

                       La darrera occitana ?

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 11-09-2021 19:23

Les Rats

Bernard Frank, Les rats, Flammarion, réédition de 1985

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 08-08-2021 12:21

Villeperdue

Pierre Benoit

Villeperdue, Albin Michel, 1954

On devrait relire plus souvent les romans de Pierre Benoit. Sans être un chef d’œuvre, Villeperdue est d’une lecture bien agréable avec son évocation de la Grèce de 1918 et de la France de cette époque. Le romancier nous raconte l’histoire d’un officier à la retraite trahi par sa jeune épouse qui revient au foyer quatre ans plus tard. Je n’en dirai pas plus pour ne pas divulgâcher la fin. Le livre pâtit de quelques longueurs mais le début et surtout la fin palpitante m’ont rendu nostalgique de l’époque où les romanciers savaient nous tenir en haleine, nous instruire sans avoir la prétention de révolutionner la planète.  

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 01-08-2021 18:03

Què hauria dit el padrí?

   Els plurals en -is són bonics i natural al Capcir i a la Conca. A la resta del país fan goig com un ca pintat de verd. Me demani com hauria reaccionat el padrí si li hagués parlat en catanyol inclusiu.  M'hauria dit " Que te'n vas del cap? Tenes pas cap bri d'ideia. Me faràs venir cap-bord amb les teues històries de la vora del foc. "

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 01-08-2021 17:55

Lorelei

Lorelei, roman de Maurice Genevoix, que j'avais lu il y a quarante ans m'est tombé des mains. Les personnages sont inconsistants, la description de l'Allemagne plate et superficielle. L'album de Yoko Tsuno L'orgue du diable m'a semblé beaucoup plus évocateur. Une collection de belles phrases et de mots choisis ne font pas un bon roman.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 13-07-2021 17:12

EL cavall roig

   El cavall roig

  He viscut una aventura com al temps de l’adolescència. Al cap de dos mesos i mig, he acabat la lectura d’una novel·lassa d’Eugenio Corti : Il cavallo rosso (Per ara no n’existeix cap traducció catalana). Es tracta d’un totxo d’unes 1400 pàgines.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 10-05-2021 17:47

Un article d'Esther lucea Teruel

La darrièra classa del cors d’occitan aguèrem la visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff. Personalament aviái l’estrambord per aquela visita perque es un escrivan que coneissiái e pensi qu’a una òbra interessanta, que val la pena de legir. Abans de la session cerquèri dins son libre Una educacion francesa lo capítol “Les llengües de França” per çò que me semblava remembrar que i parlava de las primièras vegadas qu’ausiguèt l’occitan. En relegir lo capítol trobèri susprenent de veire que començava amb aquesta citacion de Robert Lafont: «L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present». A la fin del capítol, Bezsonoff confessa que de totas la lengas de França, la sòrre occitana es la qu’el estima mai, e raconta que li agrada anar a Fabresan, a l’ostal d’uns amics amb qui parla en una mescladissa de francés, occitan e catalan. Lo paragraf finís amb un pessimisme que justifica la tria de la citacion de Lafont: “Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 11-04-2021 15:42

Mort d'un filòsof

L’Indépendant, 11/04/2021

                                                                                    foto @ DD L'Indépendant

Ha mort en Joan-Lluís Prat, antic professor de filosofia al liceu Aragó de Perpinyà.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 29-01-2021 18:42

ENAMORAT COM UN JOVE TINENT DE STENDHAL

Capbussar-se en qualsevol novel·la de Joan Daniel Bezsonoff acostuma a ser una experiència refrescant i divertida. Diferent. Ja sé que sona a tòpic, però les obres del nascut a Perpinyà, no tenen cap parangó amb les dels autors coneguts en català, tret potser de Francesc Trabal. I com són les novel·les? Doncs, són relats plens d’anècdotes i d’escenes (algunes esbojarrades) escrites segons bufa el vent. Més que estar al servei d’una història, formen una excursió imprevisible, capritxosa, que es dilata o s’encongeix segons convinga a l’autor. Podríem dir que són antinovel·les i, amb tot, perfilen històries amb una certa trama, amb un pes de psicologies i donen compte de fets i de situacions remarcables. L’humor fa de pasta que ho encola tot de manera estimulant i enginyosa.

 


0 comentaris коментарии
 
 
el 08-01-2021 17:16

El petit Màxim

L'Indépendant, 3 de gener del 2021

Vivim una època ben estranya. Allò que hauria de ser normal ha esdevingut extraordinari. Com molta gent m’he emocionat sentint un mainatge cantant en català a la televisió francesa. Els catalans de França no paguem impostos per rebre la televisió ? És normal que hi tinguem tan poques hores amb programes en llengua nostra sense parlar de France Bleue Roussillon ? Sort de Ràdio Arrels…

 


0 comentaris коментарии
 
 
Chargement des articles suivants..