VEF Blog

Les nostres lletres acaben de perdre un dels seus majors escriptors i jo perdo un amic. La mort d’en Vicenç Pagès és per mi un drama personal. El vaig conèixer quan vaig concórrer al premi Casero amb La presonera d’Alger. Me la va presentar a la llibreria 22 de Girona i em van enlluernar la seva intel·ligència, el seu humor desesperat d’empordanès lletraferit. La fiblada amistosa fou compartida. Li enviava els meus manuscrits i em feia l’honor de proposar-me els seus. Una vegada es va enfadar molt i, al cap d’una setmana, em va escriure «  El més greu és que tens raó. » Us donaré un exemple dels seus comentaris tan preciosos. Vaig escriure a La melancolia dels oficials :

En Gaston viatjava pels Alps francesos. Comprava una barra de pa en una plaça a dalt del poble. Travessava un pont i s'endinsava per un carrer estret. A la recerca d'un diccionari portuguès, entrava en una llibreria de vell molt desordenada i claferta de llibres esquinçats.Mentrestant l'amo posava un disc en una gramola. En Gaston va reconèixer totes les melodies. " La plus belle chose au monde " de Luis Mariano, " Amour, amour " de Dario Moreno i una cançó de Georges Brassens. En Gaston es va acomiadar del llibreter. " Je n'habite pas ici. Je vis loin d'ici en Catalogne, près de Perpignan. Je ne reviendrai peut-être jamais ici. Je voulais vous remercier de tenir une si belle librairie." El llibreter li va donar les gràcies dient que treballaven tots dos per a la cultura. I en Gaston, trist com sempre, va tornar cap al país de la seva solitud.

Soc víctima d'un gat boig que alimento de 3 mesos ençà. De tant en tant m'agredeix, em mossega, estofinya mogut per raons obscures. Ara he decidit de passar a l'acció. Em desplaço amb una ampolleta d'aigua i, si s'apropa massa, rep una rajada. Així anem..

L'Indépendant

Per Nadal la meva gent m’ha regalat Histoire intime de la V République : le sursaut, llibre de Franz-Olivier Giesber, que m’he empapat en dos dies. No es tracta pas d’un estudi sobre el general de Gaulle com n’hi ha tants. És molt més que això, com ho anuncia el títol de l’obra. L’autor proposa una història íntima dels deu primers anys de la V república és a dir que, més enllà d’un assaig, ens parla d’ell mateix i evoca l’adolescent inquiet i patriota que era. En oposició als seus pares socialistes, el jove Franz-Olivier era molt «Algérie française» i un admirador del general Raoul Salan. Amb els anys, les idees del memorialista han anat evolucionant. Aquest recorregut no és pas una hagiografia on de Gaulle apareixeria com un sant immaculat, estràteg genial que sempre hauria tingut raó. El llibre tampoc no és un quadern de greuges (cahier de doléances)en contra del general. Sense amagar res de la part d’ombra de l’alliberador ni de les seves mentides calculades sobre l’Algèria francesa, el drama dels Pieds-Noirs i dels harkis, Franz-Olivier Giesber amb un pinzell àgil i elegant pinta un fresc de la França dels anys 1960 tot lliurant una anàlisi de la situació actual que ens dona pistes de reflexions per la futura elecció presidencial. Recomani als amants de la història aquesta evocació suggeridora. Com ho deia el general «  Tothom ha estat, és o serà gaullista.»

Fa quinze anys, va editar una versió francesa del mètode, centrada en la llengua parlada. Allí dalt, al paradís en que creia, segur que ja deu donar classes de català a Sant Pere.

L’Indépendant, 24 d’octubre del 2021

                       La darrera occitana ?

Bernard Frank, Les rats, Flammarion, réédition de 1985

Pierre Benoit

Villeperdue, Albin Michel, 1954

On devrait relire plus souvent les romans de Pierre Benoit. Sans être un chef d’œuvre, Villeperdue est d’une lecture bien agréable avec son évocation de la Grèce de 1918 et de la France de cette époque. Le romancier nous raconte l’histoire d’un officier à la retraite trahi par sa jeune épouse qui revient au foyer quatre ans plus tard. Je n’en dirai pas plus pour ne pas divulgâcher la fin. Le livre pâtit de quelques longueurs mais le début et surtout la fin palpitante m’ont rendu nostalgique de l’époque où les romanciers savaient nous tenir en haleine, nous instruire sans avoir la prétention de révolutionner la planète.  

   Els plurals en -is són bonics i natural al Capcir i a la Conca. A la resta del país fan goig com un ca pintat de verd. Me demani com hauria reaccionat el padrí si li hagués parlat en catanyol inclusiu.  M'hauria dit " Que te'n vas del cap? Tenes pas cap bri d'ideia. Me faràs venir cap-bord amb les teues històries de la vora del foc. "

Lorelei, roman de Maurice Genevoix, que j'avais lu il y a quarante ans m'est tombé des mains. Les personnages sont inconsistants, la description de l'Allemagne plate et superficielle. L'album de Yoko Tsuno L'orgue du diable m'a semblé beaucoup plus évocateur. Une collection de belles phrases et de mots choisis ne font pas un bon roman.

   El cavall roig

  He viscut una aventura com al temps de l’adolescència. Al cap de dos mesos i mig, he acabat la lectura d’una novel·lassa d’Eugenio Corti : Il cavallo rosso (Per ara no n’existeix cap traducció catalana). Es tracta d’un totxo d’unes 1400 pàgines.

La darrièra classa del cors d’occitan aguèrem la visita del reconegut escrivan rosselhonés Joan-Daniel Bezsonoff. Personalament aviái l’estrambord per aquela visita perque es un escrivan que coneissiái e pensi qu’a una òbra interessanta, que val la pena de legir. Abans de la session cerquèri dins son libre Una educacion francesa lo capítol “Les llengües de França” per çò que me semblava remembrar que i parlava de las primièras vegadas qu’ausiguèt l’occitan. En relegir lo capítol trobèri susprenent de veire que començava amb aquesta citacion de Robert Lafont: «L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont poirem anar remirar son còs present». A la fin del capítol, Bezsonoff confessa que de totas la lengas de França, la sòrre occitana es la qu’el estima mai, e raconta que li agrada anar a Fabresan, a l’ostal d’uns amics amb qui parla en una mescladissa de francés, occitan e catalan. Lo paragraf finís amb un pessimisme que justifica la tria de la citacion de Lafont: “Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor”.

L’Indépendant, 11/04/2021

                                                                                    foto @ DD L'Indépendant

Ha mort en Joan-Lluís Prat, antic professor de filosofia al liceu Aragó de Perpinyà.

L'Indépendant, 3 de gener del 2021

Vivim una època ben estranya. Allò que hauria de ser normal ha esdevingut extraordinari. Com molta gent m’he emocionat sentint un mainatge cantant en català a la televisió francesa. Els catalans de França no paguem impostos per rebre la televisió ? És normal que hi tinguem tan poques hores amb programes en llengua nostra sense parlar de France Bleue Roussillon ? Sort de Ràdio Arrels…