VEF Blog

E-notícies, 28/09/2011

Quan vaig anar amb els meus pares a Àustria per primera vegada a l'estiu del 1977, vaig descobrir que el nom fa la cosa. Oficialment travessàvem una província italiana anomenada Alto Adige i resulta que els seus habitants li deien Süd Tirol. Unes poblacions com Bolzano, Merano, Bressanone tenien de fet un nom amagat. Bozen, Meran, Brixen,

Barcelona, 25 sep (EFE).- El escritor de Perpiñán Joan Daniel Bezsonoff acompaña al lector a la Argelia francesa de finales de los años cincuenta en su nueva novela, "La melancolia dels oficials", una historia sobre los horrores de la guerra, en la que "todo el mundo se traiciona, como en la vida misma".

Lluís Satorras, , 24/09/2011

Una bella foto de Anna, tía abuela del autor, preside esta sentida crónica familiar de un escritor franco catalán que como su apellido indica tiene ascendencia rusa. "He vivido muchos años en Rusia, pero no he estado nunca". Con esta sorprendente paradoja empieza el viaje hacia ese país inmenso y misterioso. Uno piensa en los que ha escrito otro escritor catalán, Francesc Serés, que igualmente parece que estuvo allí. Nada tienen de extraño estos contactos entre la cultura rusa y la catalana y, por ende, de la española. Recordemos a quienes tradujeron las grandes novelas rusas como es el caso de Augusto Vidal o de Andreu Nin que además de traductor tuvo una vida política que le llevó al trágico final que todos conocemos. Algunos lingüistas, por otra parte, han hablado de los puntos en común que se dan entre las áreas extremas de una zona de lenguas y también algún historiador ha puesto de relieve elementos curiosamente similares entre la historia de España y la de Rusia (o bien la antigua Unión Soviética). Bezsonoff ha sentido en diversos momentos de su vida el deseo de aprender ruso y por lo que se puede deducir de la lectura ahora ha cubierto etapas importantes. Su objetivo principal es poder leer en versión original a los grandes clásicos de aquel país y, quizás como complemento, lo que ya ha conseguido: invitar a una chica rusa en la calle de Sant Pau de Barcelona a una copa de Aromes de Montserrat, un licor dulce, adictivo y patriótico. Bezsonoff recrea para nosotros como en una fotografía en blanco y negro la vida de su abuelo en el país natal: la infancia y la juventud en Vorónezh, una ciudad media de la provincia rusa, y su participación en la guerra civil con las tropas que defienden al zar. Y lo hace mezclando datos geográficos e históricos, recreando escenas y conversaciones que da por sucedidas e, incluso, sencillamente inventando los sucesos, incluso un sueño erótico que su abuelo tuvo durante un viaje en tren. Describe los desastres de la guerra y muestra con emoción contenida y melancolía compartida páginas estupendas retratando el ambiente vivido en la península de Crimea por los desafectos del régimen bolchevique, refugiados allí provisionalmente. Una reconstrucción de vidas torcidas por medio de descripciones rápidas, ideas al desgaire, enumeraciones conceptuales y gestos absurdos de un gran encanto. He aquí una frase donde la desazón de las expresiones primeras se diluye en un quiebro humorístico: "Un almirante sin armada, un general sin regimientos, una cortesana sin protectores, una bailarina sin zapatillas". El autor que tiene presente la existencia reconocida de los taxistas del Marne imagina otros, los del zar, que en sus recorridos diarios por las calles de París sueñan con Moscú. Y como ha escrito un libro dedicado a la vida francesa, y otro a los dimes y diretes de Catalunya, incluye aquí un capítulo donde se habla de lo que él llama "el baile de las identidades" donde las preguntas transcendentales planteadas dan un poco de grima. Mejor pensar que más allá hay vida, una vida que transcurre "con sus alegrías y sus inquietudes".

E-notícies, 24/09/2011

Ahir ( diumenge 18 de setembre ) vaig passar un dia deliciós a Barcelona malgrat l'alternància de xafogor i de pluja més pròpia d'una ciutat colonial que no de la capital catalana. En tornar al vespre, vaig escoltar la ràdio per fer el viatge més curt i conèixer els resultats dels partits de rugbi. Passat la frontera catalano-catalana, vaig poder saber que França havia derrotat el Canadà 46 a 19 i Anglaterra, Geòrgia 41 a 10. Vaig sentir durant més de dues hores els programes de les emissores catalanes i castellanes a l'espera d'aquells resultats. Ja sabem que el rugbi no és a casa seua al sud del Pirineu, però m'ha sorprès que cap ràdio parlés de la copa del món de rugbi, una competició on participen vint i un estats. Si la majoria són antigues possessions britàniques i membres del Commonwealth com Nova Zelanda, Austràlia o l'frica del Sud, el rugbi es va emancipar des de fa temps dels seus orígens anglesos gràcies a seleccions com França, el Japó, Rússia, Geòrgia, Argentina o Romania on l'Union Jack no va onejar mai. Són llengües oficials de la competició l'anglès, el francès (representat per França) i el castellà (representat per la república argentina, on la selecció ha arribat amb pocs anys al nivell de les grans nacions de rugbi). M'hauria agradat que s'hi afegís l'afrikaans (parlat a l'frica del Sud, un gegant del rugbi, i a Namíbia, una altra terra de la pilota oval). El rugbí m'interessa tant com el futbol i mai no he entès que tingui una difusió tan clandestina a l'estat espanyol. Si bé les regles poden semblar un poc difícils, qualsevol mainatge de set anys les pot assimilar sense esforç... Veure tota una línia de davanters corrent cap a l'assaig fent circular la pilota és un espectacle magnífic. Com és possible no admirar la virtuositat de jugadors capaços d'enviar la pilota entre els pals a seixanta metres? Més que el futbol, el rugbi és un estat d'esperit, una cultura capaç d'atreure novel·listes de talent i periodistes lírics. Coneixeu molts esports amb comentaristes capellans com mossèn Henri Pistre que portava, sota la sotana, la samarreta de l'Sporting Club d'Albi?

Article de Xavier Rius a E-notícies, 23/09/2011

El català és viu -i ben viu- a la Catalunya Nord gràcies a autors com Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) o Joan Lluís Lluís. Bezsonoff acaba de publicar ara "La melancolia dels oficials", una novel·la ambientada en la guerra d'Algèria que comença amb una 'heretgia' adreçada al general De Gaulle: "Vós sou el pitjor canalla de tota la història de França, el papa dels mentiders, l'emperador dels perjurs". Esperem, pel bé de la literatura catalana, que els francesos no el fiquin a la presó.

Entrevista meua amb Lluís Bonada, publicada al 20/09/2011

Vicent Montesinos

http://blocs.mesvilaweb.cat/vicentmontesinos

http://florencisalesaspla.blogspot.com/2011/09/la-melancolia-dels-oficials-de-joan.html

E-notícies, 19/09/2011

Quan la unitat francesa es va forjar al segle XIX amb la lenta extinció de les llengües diferents de la llengua oficial, anomenada nacional, els governs francesos sucessius, tant els republicans com els monàrquics, van recórrer a la història. Ja se sap que el més famos llibre d'història a les escoles començava així. ' Autrefois notre pays s'appelait la Gaule et ses habitants les Gaulois. ' que la tradició popular va resumir per la fórmula famosa ' nos ancêtres les Gaulois ' frase grotesca quan el mestre s'adreçava a descendents d'esclaus negres a la Martinica, a fills de pagesos annamites o pastors berbers... Napoleó III, cap d'estat molt menys nociu que el seu oncle digui el que digui Victor Hugo, s'apassionava per l'arqueologia. Va decretar, literalment que la batalla d'Alésia —a la fi de la qual Vercingetòrix es va lliurar a Cèsar— tingué lloc al poble d'Alise-Sainte-Reine. No hi han trobat vestigis celtes sinó ruïnes romanes, o gal·loromanes...Més de disset poblacions reinviquen l'honor de ser el bressol de la civilització gal·loromana. El candidat més seriós apareix com Chaux-des-Crotenay. Als anys 1960, André Berthier, un arqueòleg francès que havia efectuat recerques a les antigues ciutats romanes d'Algèria, referint-se a les descripcions de Cèsar a De bello gallico, va establir com un retrat robot dels llocs de la batalla. Amb mapes de l'exèrcit va trobar el lloc idoni. Tot hi correspon. La muntanya...

Julià Guillamón, 14/09/2011

 Ha aparegut finalment en públic l'últim llibre de l'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m'han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d' Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit.En les circumstàncies que dic hauríem d'incloure-hi la recent desaparició d'una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l'escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l'11 de Setembre.Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l'Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n'apunto l'enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids).Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l'actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i "compromís cívic". És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s'acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou.D'altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m'ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l'illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d'aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les "nostres" últimes possessions colonials, els catalans, els d'aquí i els d'allà; amb quina mena d'implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d'espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies.____

Judit Pujadó i Xavier Cortadellas

E-notícies, 14/09/2011

Fa uns quants anys sa Graciosa Majestat va encunyar l'expressió ' annus horribilis. ' No es pot definir millor que en llatí l'any que travessem. Ens han deixat per anar-se'n a jugar al Gran Casino personalitats importants de la cultura catalana com Joan Solà, Vicent Iborra, Jordi Barre, Elisa Revilla, Lluís Marquet i ara Jordi Pere Cerdà. El lleó de la muntanya ja no rugirà. En Jordi Pere Cerdà, (el seu nom real era Antoine Cayrol) tenia una presència física inoblidable. Unes mans de gegant com la seua poesia còsmica, i quina cara! Una cara a la Michel Simon, un germanastre de Charles Laughton amb una veuassa sobrenatural. Comunista francès de llengua catalana, carnisser que s'havia convertit en llibreter, amb una cultura vastíssima que no devia res a les modes de la universitat francesa —com els grans autoditactes que tant envegi— l'home no tenia pas por de les paradoxes. Entre la seua obra variada i desigual, el temps sabrà esbrinar el que cal conservar. Us confessaré que la seua prosa no m'agrada cap bri. El seu teatre entusiasma molts amics meus. Ara, la seua poesia, mineral i sonora, on s'endevinen les ombres de tants poetes occitans com Frederic Mistral, Bernart Manciet, Miqueu de Camelat amb qui tenia tants punts comuns (el Pirineu i la poesia de la salvatgeria) assolia uns accents tel·lúrics.

Carles Ribera,  http://blogs.elpunt.cat/carlesribera/

-E-notícies, 12/09/2011

No sé si recordeu que, al temps de la segona guerra del Golf el 2003, uns bromistes havien proposat el nom de Jacques Chirac com a candidat al premi Nobel de la Pau. De passada, diré que se'l mereixia tant com el president Obama i segurament més. El cap d'estat nord-americà no va saber dissimular la seua sorpresa molesta quan li van donar aquest guardó prestigiós el 2009.

INCROYABLE MAIS VRAI!!    En Touron ja té el llibre a la venda. Si el voleu comprar, ja ho sabeu...La foto, on reconeixereu el tros magníficament dibuixat per en Florenci Salesas a la coberta, representa el començament de la Rue Michelet amb la posta al fons i la universitat a mà esquerra.

El Periódico de Catalunya, 9/09/2011

El comandant Valls, un oficial colonial rossellonès, massacra guerrillers algerians encara que l'incomoden les tortures, conspira amb traficants d'armes a la multinacional Tànger, espia amb poca habilitat a París, confia en el general De Gaulle i en el patriotisme republicà dels algerians i recorda el seu pas per Saigon i l'assassinat de la seva amant Assià. És una vegada més el món de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963). L'escriptor rossellonès recupera en una breu novel·la, (Empúries), tots els elements del seu univers: les guerres colonials, la la música i els objectes . «Escric novel·les franceses en llengua catalana», confessa. El seu últim llibre ve de (2002) i pot conduir, avisa, almenys a tres més: una aventura de Valls al Saigon del 1974, una història amb un català a l'OAS i una expedició a la guerra civil espanyola.

E-notícies, 9/09/2011

Fins a l'11 de setembre del 2001, havia sentit a dir moltes vegades que tothom recordava el moment quan havia sabut la mort del president Kennedy. Vaig néixer el 15 de setembre del 1963 i en Kennedy es va morir el 22 de novembre del mateix any. Entendreu que aquest assassinat no m'hagi impactat gaire en aquell temps. Vaig llegir un article sobre l'atemptat de Dallas, durant un estiu a Mers-les-Bains uns deu anys més tard, llegint un vell número de The reader digest. En aquell temps, em pensava que el títol d'aquesta revista significa ' el diari que hom llegeix tot digerint. 'Seria interessant recollir els testimoniatges de gent, sense cap relació amb els fets, per saber què feien l'11 de setembre del 2001. Per la meua part, no podia anar a manifestar a la Diada perquè tenia classe al meu liceu de Perpinyà que encara es deia Clos Banet abans que el senyor Georges Frêche decidís rebatejar-lo ' lycée Picasso. ' On n'est pas des imbéciles / On a même de l'instruction / Au lycée pi pi / Au lycée ca ca / Au lycée Picasso...' Queda millor si ho canteu amb la veu de Luis Mariano... Aquell dia, vaig tenir una gran satisfacció. Em va venir a saludar en Kévin Hageau, un antic alumne, i vam parlar dels seus projectes professionals. A les sis, vaig baixar a la sala de professors i vaig sentir unes col·legues que ploraven i cridaven. ' C'est la fin du monde...' Una espectacle grotesc! Déu meu, quants anys encara hauré de suportar aquests jacobins? Enmig d'aquells sanglots, vaig entendre que hi havia hagut bombardeigs terribles a Nova York, Washington i...Londres. Vaig seguir en Pascal Roc, un col·lega molt simpàtic, i vam escoltar a la ràdio les últimes notícies. En Pascal em digué, amb un somriure, ' ja pots tornar a preparar la motxilla de la mili i a enllustrar-te les sabates. '

Aquest llibre és un calaix de sastre, el confluent on es barregen moltes novel·les avortades". Així defineix Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) el seu nou llibre, (Empúries), un relat irònic i al mateix temps tendre sobre la guerra d'Algèria. Narrat per un oficial francès gens favorable a la independència del país africà, és, segons l'autor, una mirada "original": explicar-lo des de la perspectiva algeriana hauria estat "més fàcil", ha dit. Algèria és, juntament amb la llengua catalana, una de les passions de l'escriptor perpinyanès, i és per això que li ha dedicat aquesta obra sense cap pretensió de jutjar el passat, sinó de ser "just i equànime".Fa 15 anys, Joan Daniel Bezsonoff ja va ambientar una de les seves obres, , a Algèria. Ara hi torna amb , una novel·la que ajunta de nou dues de les seves grans passions: aquest país africà i la llengua catalana. En aquesta obra, Bezsonoff revela passatges poc coneguts de la guerra d'Algèria, parla de l'horror, del drama i de la tragèdia, però intenta no defugir de l'humor i l'ironia.

L'autor reconeix que "és una visió molt francesa" de la història, ja que el narrador és un oficial francès gens favorable a la independència d'Algèria, però creu que aquesta és una mirada "més original": "explicar-ho des de la perspectiva d'un algerià hauria estat més fàcil", ha advertit.

Bezsonoff, però, s'ha pogut permetre el luxe d'escriure aquesta novel·la "políticament incorrecte a França", segons ha reconegut, perquè escriu des de l"honestedat intel·lectual". L'autor no amaga "cap de les atrocitats" practicades per part dels dos bàndols perquè s'ha d'intentar ser "just i equànime" i no jutjar el passat, ha dit.

"Tot és una qüestió de context, per això he mirat, potser d'una manera exagerada, de tenir-lo en compte ", ha afirmat l'autor. Això es tradueix en una novel·la detallista fruit dels més de 30 anys que l'escriptor porta llegint sobre el tema i coneixent persones del país en el que el seu pare va ser oficial de l'exèrcit.

"Sóc una persona trista, però m'agrada fer riure la gent", ha assegurat l'autor, "perquè la vida és profundament trista, però cal viure". Bezsonoff es considera un artesà, i la seva, una "feina de marqueteria", i malgrat que no escriu amb voluntat didàctica, vol que el lector "s'ho passi bé i comprengui millor el que ha passat".

El Punt, Avui, 6/09/2011

És un país “estimat” i “conegut”, tot i que no hi ha posat mai els peus (ni ho pensa fer, de moment, per motius de seguretat). Algèria torna a ser el trencaclosques al qual s'enfronta Joan Daniel Bezsonoff a (Empúries, sortida el 8 de setembre), una novel·la que suposa el retorn a la ficció després d'un parèntesi autobiogràfic amb títols com ara , i .

http://www.365d365e.com/entrevistes/?p=3322

Entrevista publicada a 365d365

E-notícies,4/09/2011

Com més va, més em repugna la institució judicial...La justícia, dolça amb els poderosos, es mostra sense pietat amb els petits. La fi de l'estiu acaba d'enriquir el repertori d'exemples per aquesta banalitat. Ja no cal parlar de l'afer Strauss-Kahnn. Ahir (3 de setembre) totes les ràdios franceses han anunciat la notícia més previsible de l'any...Jacques Chirac, expresident de la república francesa, mai no es presentarà davant del seus jutges...Després de la parada jurídica de sis mesos enrere, els seus advocats acaben d'enviar un certificat mèdic al tribunal.  El bon home tindria manques de memòria...Caldrà recordar-li que Alain Juppé, el seu primer ministre, fou condemnat a un any d'ineligibilitat en aquest afer mentre la llei francesa preveu 10 anys de càstig per aquest delicte? Aquest estiu, quan en Chirac culejava per les platges de Saint-Tropez envoltat de maturrangues , semblava en plena forma...Quin fàstic! Si el seu estat és tan greu com ho afirmen els metges que es quedi a casa i es miri trugeries a la televisió fotent-se ampolles de Corona...Els seus amics diuen que va servir França durant quaranta anys. Matisem. Es va servir de França durant quaranta anys...No és ben bé el mateix...Pensar que els francesos s'autoproclamen : ' le pays des droits le l'homme. ' Quina farsa! Més que país dels drets humans, França podria anomenar-se país dels arrogants...

E-notícies, 1/09/2011

D'ençà que he passat per Lurs on van morir assassinats a l'agost del 1952 un matrimoni anglès i la seua filla, m'interessa de més en més l'afer Dominici. Ahir vaig tornar a veure ' L'affaire Dominici ' de Claude-Bernard Aubert. A desgrat de la meua admiració per Jean Gabin, un dels millors actors francesos, no vaig poder mirar-la fins a la fi. M'empipava el jacobinisme subjacent d'aquesta pel·lícula. Com se sap, una de les feines majors de la república francesa al segle XX ha estat la quasi eliminació de les llengües de França. Han passat per la guillotina lingüística, a més del nostre català, l'occità, el flamenc, l'arpità, el bretó, el cors, el basc, l'alsacià i les diferents variants de la llengua d'oil, cosines del francès. El 1945, el percentatge de catalanoparlants a la Catalunya Nord devia ser de 90%. Ara, amb prou feines, arribem a un petit 30%. Parli naturalment de gent que s'expressa en català de manera espontània i no de persones que el comprenen i no el fan servir quasi mai. A l'època de l'afer Domini, les ciutats de la Provença ja havien passat al francès, però la llengua a pagès continuava sent el provençal, (nom tradicional de l'occità en aquestes terres). El comissari Edmond Sébeille (en occità caldria escriure Sebelha) va guanyar la confiança del Gaston Dominici perquè li parlava provençal. Quan en Clovis va repetir al comissari la terrible confessió de son pare, ho va fer en llengua d'oc. ' Es ieu qu'ai fach petar les tres. Si m'en fau faire petar encar un, lo farai... ' {Sóc jo que he fet petar (sic) els tres. Si em cal fer petar encara un, ho faré...} A la pel·lícula, tots els actors parlen francès amb l'accent de la capital. Jean Gabin, perfecte en el paper d'un obrer de París o d'un pescaire de Normandia, no és creïble quan encarna un pagès provençal. Els francesos tenen el cap tan desformat per l'escola jacobina que ni se n'adonen...S'imaginen que tots els francesos parlen francès des de sempre. Jean Giono, en comentar el procés, va afirmar que el vell Dominici disposava només d'un vocabulari de tres centes paraules. En francès potser, però en occità molt més. Un home intel·ligent com en Gaston, que coneixia el seu país pam a pam, sabia el nom provençal de totes les plantes, de totes les bèsties, de totes les pedres dels sentiments i arribem molt més enllà dels tres cents mots...El vell que, si bé parlava un francès deficient el llegia perfectament, es va venjar comentant després de la lectura de les novel·les de Giono ' Ce type n'a rien compris à la Provence...'