VEF Blog

El lleó de la muntanya

             E-notícies, 14/09/2011

Fa uns quants anys sa Graciosa Majestat va encunyar l'expressió ' annus horribilis. ' No es pot definir millor que en llatí l'any que travessem. Ens han deixat per anar-se'n a jugar al Gran Casino personalitats importants de la cultura catalana com Joan Solà, Vicent Iborra, Jordi Barre, Elisa Revilla, Lluís Marquet i ara Jordi Pere Cerdà. El lleó de la muntanya ja no rugirà. En Jordi Pere Cerdà, (el seu nom real era Antoine Cayrol) tenia una presència física inoblidable. Unes mans de gegant com la seua poesia còsmica, i quina cara! Una cara a la Michel Simon, un germanastre de Charles Laughton amb una veuassa sobrenatural. Comunista francès de llengua catalana, carnisser que s'havia convertit en llibreter, amb una cultura vastíssima que no devia res a les modes de la universitat francesa —com els grans autoditactes que tant envegi— l'home no tenia pas por de les paradoxes. Entre la seua obra variada i desigual, el temps sabrà esbrinar el que cal conservar. Us confessaré que la seua prosa no m'agrada cap bri. El seu teatre entusiasma molts amics meus. Ara, la seua poesia, mineral i sonora, on s'endevinen les ombres de tants poetes occitans com Frederic Mistral, Bernart Manciet, Miqueu de Camelat amb qui tenia tants punts comuns (el Pirineu i la poesia de la salvatgeria) assolia uns accents tel·lúrics.

' No sé perquè la Cerdanya al setembre em fa pensar en un gra de raïm verdal.  '

Com el millor Jacint Verdaguer, el Mistral del Poema del Roine, Cerdà tenia les seues entrades a la internacional dels poetes. Esperi que Virgili l'acollirà, amb un ramell a la mà, al Paradís en que no creia.