VEF Blog

Viatge al país dels morts

El Temps, 14/09/2011 

Judit Pujadó i Xavier Cortadellas

Tombes i lletres

Edicions Sidillà

La Bisbal d'Empordà, 2011

Sempre ens hem d'alegrar de la creació d'una editorial, sobretot en temps de crisi. Judit Pujadó i Xavier Cortadellas fan de pares a l'editorial Sidillà amb el fotògraf Eduard Punset de padrí. Tots trets acaben de publicar Tombes i lletres, homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres. Es tracta d'un llibre apassionant i molt estrany a l'encop. A través d'aquest homenatge ' à nos chers disparus ' es perfila tot un cànon de la literatura catalana dels autors morts i una antologia dels escriptors vius, tret del malaguanyat Miquel Pairolí que acaba de deixar-nos i havia signat el text dedicat a Josep Pla. Sempre he sostingut que es pot saber si algú és un escriptor o no llegint dues pàgines seues. Amb poques paraules, Vicenç Pagès ha sabut evocar alhora l'obra de Víctor Català i una visita al cementiri vell de l'Escala. ' El dia que hi vaig anar, la tramuntana havia tombat els testos, que reposaven a terra en un equilibri incert— com baldufes. ' ( p 55) Més que del cementiri de Prada on reposa el mestre Fabra, Antoni Puigverd conta un viatge al Rosselló i al Conflent. Una conversa que manté amb un vell de Bulaternera ens recorda la relativitat de la fama. ' —Ara pujo a Serrabona, però tornaré enrere, que vaig a Prada a visitar la tomba de Pompeu Fabra. —Sé pas de qui parleu. ' (p 15) Puigverd sap enraonar amb la gent, fer-la present al seu relat tot escrivint una peça musical i poètica d'un alt nivell. La tribuna de marbre rosa de Serrabona li sembla ' la metàfora de l'obra de Fabra, una meravellosa obra filològica per a una llengua descarnada, que no ha pogut recuperar mai l'idealitzat esplendor medieval. ' ( p 16) Isabel-Clara Simó ens dóna un text inspirat sobre Estellés. Llàstima que l'estil compti tan poc per ella. Trobar set vegades el verb ser en cinc ratlles acaba cansant...M'ha recat perquè la idea expressada pot suscitar la reflexió. ' Catalunya és benedictina, és a dir, sàvia i prepotent, mentre el País Valencià és franciscà, és a dir, modest i adust. ' ( p 151) Tot caminant per les avingudes dels cementiris, descobrim noves perspectives sobre obres mig oblidades. Ferran Saéz Mateu ens ajuda a conèixer millor la vella Mequinensa que ' no està ni ha estat mai sota les aigües de cap pantà. El poble fou enderrocat, no inundat. ' (p 169)

Una altra víctima de la imbecil·litat franquista. Més enllà d'aquest turisme mortuori sorprenent, aquest llibre, amb les fotos sensibles de Pujadó i Punset, m'apareix com un convit cap a la lectura dels nostres clàssics. La mort té aquest punt comú amb l'amor. Facilita les metàfores...El jove Mistral ja ho deia a Mireia. ' Veicí lou gran secret que l'ome óublido: la vido es la mort. '