Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Entrevista amb la Valèria Gaillard, 5/09/2011
El Punt, Avui, 6/09/2011
És un país “estimat” i “conegut”, tot i que no hi ha posat mai els peus (ni ho pensa fer, de moment, per motius de seguretat). Algèria torna a ser el trencaclosques al qual s'enfronta Joan Daniel Bezsonoff a La melancolia dels oficials (Empúries, sortida el 8 de setembre), una novel·la que suposa el retorn a la ficció després d'un parèntesi autobiogràfic amb títols com ara Els taxistes del tsar, Una educació francesa i Un país de butxaca.
foto de Quim Puig
Volia escriure sobre tota la guerra d'Algèria, però per qüestions narratives vaig veure que era massa complicat, així que vaig il·lustrar uns quants episodis per donar una visió completa a través de les vivències d'uns personatges.
Com ara la manifestació del 13 d'abril del 1958?
Aquesta manifestació va ser molt important perquè va suposar la transició entre la quarta i la cinquena repúbliques. A Algèria la gent n'estava farta i volia el final de la guerra. De Gaulle va aconseguir evitar un cop d'estat prometent mantenir l'Algèria francesa, i llavors van emergir moltes il·lusions. Sobre la posició de De Gaulle hi ha dues teories: que sabia que havia de ser independent i va mentir tothom per arribar al poder, i que al principi creia que sí, que podia ser francesa, i davant la realitat es va adonar que era impossible. El drama és que no va disposar de prou temps per canviar les mentalitats, i les coses es van precipitar. El que s'hauria d'haver fet en vint anys, es va fer en quatre.
El protagonista i narrador, el comandant Daniel Valls, queda ben decebut de De Gaulle...
Els militars es van sentir defraudats perquè van fer una guerra atroç. Molts havien donat la seva paraula als harkis que s'hi quedarien. Aquest va ser el drama, perquè, de fet, més que una guerra colonial va ser una guerra civil que va enfrontar la població algeriana profrancesa i l'antifrancesa. No oblidem que els colons francesos s'hi van estar 130 anys, del 1830 al 1962 i, al contrari d'Indoxina, França considerava que Algèria era ben bé territori francès.
Quina visió es té actualment d'aquest episodi dolorós?
A Algèria es nega la memòria. L'Algèria francesa és un cadàver a l'armari que put. Això de dir que la població en bloc es va posar al costat del Front de Libération National és un mite, igual que dir el contrari. Jo he volgut mostrar les atrocitats comeses en els dos bàndols.
Insinua en el llibre que la culpa va ser dels colons, que eren excessivament violents.
El problema de França és el jacobinisme i el menyspreu. L'actitud és certament ambigua perquè parlen de llibertat, igualtat i fraternitat, però no ho apliquen a tothom. És curiós. Hi van dur una cultura de política liberal il·lustrada, però no volien que els algerians se l'apliquessin. D'altra banda, cal dir que, quan els francesos van arribar a Algèria, hi havia un milió de musulmans i, quan en van marxar, n'hi havia deu. Hi van aportar la medicina i el progrés. Als anys cinquanta Alger era més modern que Barcelona!
A la Catalunya del Nord, com en tota la conca Mediterrània, viuen molts pied-noirs, antics colons que van tornar a França després de la guerra.
El marit de la meva mare ho era. Són gent molt simpàtica i riallera. Són com espanyols però amb un toc francès. Tots tenen un punt de melangia perquè han perdut el seu país. M'agraden les causes perdudes, tal com explicava a Un país de butxaca per referir-me a Catalunya. En aquest sentit es pot dir que estem igual que ells.
Els pied-noirs, però, s'identifiquen amb l'extrema dreta.
Molts polítics que van lluitar en la II Guerra Mundial i després per mantenir Algèria francesa –penso en un Bidault, un Soustelle, De Saint-Marc–, van quedar molt decebuts. Aquests van ser el fons de comerç de l'extrema dreta. De tota manera, no he intentat pintar els francesos i els algerians com els bons o els dolents. Ara bé, així com amb Indoxina s'han mantingut bones relacions, amb Algèria és difícil perquè l'islam no ho permet. També cal dir que durant la colonització els algerians havien de posar la justícia francesa per sobre de l'islamisme si volien ser francesos.
Amb aquesta novel·la reprèn el fil de La presonera d'Alger. Té més obres al calaix?
Una que es dirà Les meues universitats, sobre el meu recorregut acadèmic en el marc de l'Estat francès, i una altra, L'any de Siracusa, en què apareix un personatge eixit d'una família catalana que vol matar De Gaulle.
Ja hi som!
De Gaulle és un mite, va saber amagar les vergonyes de França, la derrota del 40, el govern de Vichy, va fer creure que salvava l'honor de França i, és clar, és intocable, com aquí Companys o Macià; per això dóna molt de joc.