http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 30-11-2011 22:57

Instrucciones para sobrevivir

Familia y autobiografía, hambre y ganas de comer. El ámbito doméstico tratado en primera persona abre líneas de crédito, perdón, de credibilidad para la novela. El reciente Premio Nacional de Narrativa, entregado esta semana a Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968), destapa un hábito muy bien cultivado en los últimos meses, que recurre a vidas extraordinarias, conflictos, rencores y, por qué no, aventuras. Todo con la necesidad de saber la verdad. El autor de Tiempo de vida (Anagrama) reconocía a Público cómo observa la novela agotada para contar ficción. De ahí que la ficción corra a refugiarse en el paraguas de las historias reales.

 


 
 
el 27-11-2011 17:21

Ministres incultes

Tothom té dret a equivocar-se en l'oced'informacions en què ens movem. Hom té llacunes que d'altres trobaran imperdonables. Fa uns deu anys només que conec l'ortografia d'Alain-Fournier que abans escrivia sense guionet. He llegit que Lola Johnson –consellera de Turisme, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana– ha atribuït l'autoria de Tirant lo Blanc a Ausiàs Marc. A veure si desperta el poeta del carner com l'enamorat d'Estellés. Entenc que els polítics actuals no tinguin la cultura de don Antonio Cánovas del Castillo o del president François Mitterrand, però em pensava que hi havia un mínim. Retreien a Aristide Briand que confongués ' la Silésie ' (Silèsia) amb ' la Cilicie ' (Cilícia). Era un altre temps...

 


 
 
el 22-11-2011 18:25

Rayoy i Tintín

E-notcies, 22/11/2011

Sc un gran admirador de Tintin des del set anys. Per tant, tenia moltes reticències a l'hora de veure l'adaptació de Spielberg. Sense arribar a la categoria d'obra mestra com els millors dibuixos animats japonesos o els clàssics de Walt Disney, aquesta pel·lícula de Spielberg constitueix un bell homenatge a la saga de Hergé. La vaig veure a Perpinyà en versió francesa perquè, malgrat el talent dels traductors com Josep Ventalló, els renecs del capità Haddock tenen més sabor en la llengua original. uè voleu que us digui?s una altra cosa. M'agrada tant Tintin que tinc traduccions en afrikaans, en romanès, en occità provençal i en català. La pel·lícula comença per una vista del mercat de Bruselles on Rémi Georges, àlies Hergé, s'expressa amb un lleuger accent belga que no tenia pas a la realitat. Dels decorats trapsua la mateixa poesia que als àlbums. En canvi, m'ha costat acostumar-me als personatges. Tintn no és Tintn. El capità Haddock tampoc és ell. Al film, el capit apareix amb les mateixes caracterstiques que a la sèrie amb una força física i una agilitat que no té a les històries de Hergé. M'ha fet somiar tota l'escena a dintre del famós Karaboudjan. En canvi, el palau de Moulinsart (Molinsde dalt en català) m'ha semblat petit, esquifit. No ostenta la majestat dels àlbums. M'ha agradat també la intervenció de la Castafiore i el fet que pugui suscitar cobejança. Ara, per què no canta l'aire dels Bijoux '  ?

 


 
 
el 19-11-2011 10:58

Qui guanyarà les eleccions?

E-notícies, 19/11/2011

Quan era petit, m'agradava tant la política que el senyor Cyril, perruquer de ma mare, m'anomenava ' Monsieur le député.' Encara no he accedit a aquesta funció, però la política continua interessant-me. Com ho sabeu, hi haurà eleccions a França el mes d'abril. El candidat que encapçala els sondejos encara és el socialista François Hollande, anomenat ' ' (saltamartí o tossut) pel seu físic i la seua capacitat a retrobar sempre la seua posició inicial malgrat els accidents de la vida política. Brillant, ple d'humor, gran especialista de futbol, el candidat Hollande pateix d'uns quants defectes. Si sap engegar uns coets verbals verinosos, Hollande no té la ferocitat dels tigres com Sarkozy. El veig encara un xic tendre.

 


 
 
el 17-11-2011 14:14

Viatge a Praga

16/211/2011 

El meu besoncle Leonid Tikhonovitx Bezsonoff em deia que uns quants autors valia més llegirlos

 


 
 
el 15-11-2011 21:56

La cançó del novembre 2011

http://www.youtube.com/watch?v=9CoC3oo_HOA

 I had the craziest dream, last night - yes I did I never dreamed it could be Yet there you were - in love with me I found (saw) your lips next (close) to mine - so I kissed you (them) And you didn't mind it at all When I'm awake, such a break never happens How long can I guy go on dreaming If there's a chance that you care Then please say that you do Say it and make my craziest dream come true

 


 
 
el 14-11-2011 20:18

Mahón o Maó?

E- notícies, 14/11/2011

Ja se sap el català no és una llengua seriosa com el francès, l'alemany o el japonès. La nova batllessa de Maó no suporta que la seua ciutat tingui un nom català i ha proposat un referèndum com tots els lectors d'aquest diari ho saben. La qüestió de l'ortografia dels topònims sempre m'ha interessat. Jo visc al poble de Nils, conegut com a Nyls per l'administració francesa. Els nilsencs pronunciem Nyils. Uns quants catalanistes, que consideren el català com llur joguet, han mirat d'imposar la grafia Nyils sense fer cas a l'ortografia de l'IEC, el diccionari de Coromines ni a la Gran Enciclopèdia Catalana. D'altres ortografien la vila de Tuïr, Tuhir.

 


 
 
el 14-11-2011 20:14

Una autobiografia lingüística

, 8/11/2011 

Joan-Carles Martí i Casanova

 


 
 
 
el 11-11-2011 15:57

El rei Guillem XXII

Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància ' ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la de Muriel Villanueva i la finalista és d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' ' (la tolla dels ànecs).

 


 
 
el 06-11-2011 13:02

La llengua de Gerard Quintana

E-notícies, 6/11/2011

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' ' (Empúries) traduït al castellà ( , Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien  del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.

 


 
 
el 04-11-2011 21:20

Algèria amb els ulls d'un lector de l'Avenç

1429     Joan Garí

És prou evident que l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff s’ha afiançat en els darrers anys dins la nostra literatura amb la ferma combinació d’un estil personal i un univers argumental que n’ha eixamplat l’escenografia i l’imaginari. Si li dieu que això és per la seua ciutadania francesa –i la seua irreprimible admiració per la literatura en aquest idioma-, ell us retrucarà que és obvi que és francès, però “se n’està curant”. En realitat, Bezsonoff és un escriptor que llegeix en francès, escriu en català i viu enmig del fotut engolidor de l’univers. El secret del seu èxit rau en la barreja estimulant de tradicions simultànies, allà on Proust fa una encaixada amb Fernandel, Josep Maria de Sagarra no té un nivell inferior a Luis Mariano i tota la tradició russa –les maleïdes i fascinadores novel·les de mil pàgines- es concentra en un cognom que podria ser el d’un poeta contrarevolucionari, però es queda molt dignament en llinatge de taxista.La melancolia dels oficials, el seu nou llibre, és un retorn a l’escenari colonial que ja havia tractat en La presonera d’Alger. Els protagonistes són militars gavatxos, aquesta casta que l’autor jutja cultíssima i que, en tot cas, si no saben guanyar guerres excel·leixen a l’hora “d’organitzar aperitius”. El narrador és el comandant Daniel Valls, que forma part de les tropes ocupants enmig del desert del Sersou. Entre setmana combat els insurrectes i els diumenges llegeix els “llibres catalans” de L’Avenç que li envia sa mare.Sincerament, m’interessa i m’entusiasma molt més el Bezsonoff memorialista que el narrador de ficció. Els meus lectors ja sabran de què parle. Tanmateix, La melancolia dels oficials és un Bezsonoff en estat pur i això és un regal que no podem rebutjar. El seu estil sec i auster, de frases simples (subjecte, verb i predicat, com en l’escola periodística, però de la rama etílica i gastronòmicament desaforada), la guerra declarada a les subordinades, el vocabulari especiat i aromàtic (esbramegar, secallí, apregonar-se, guimbar, repetell, ximar, traïnya, olendra, estregina…): el català de Bezsonoff serva l’equilibri entre la llengua del nord i la llengua del sud, els registres col·loquials i els pròpiament literaris. Els seus paisans, quan el llegeixen, diuen que “espanyoleja”. En canvi, al sud dels Pirineus engatussa els lectors amb el seu exotisme i la seua francofília irònica.Els seus personatges són espies que admiren Luis Mariano i noietes que experimenten el mateix sentiment envers Napoleó. A De Gaulle el jutja benignament, tal com feia ma mare, la qual, en veure el seu rostre de corredor d’assegurances (assegurances heroiques, òbviament) en algun vell documental televisiu, hi experimentava una difusa simpatia.De Gaulle, d’alguna manera, era un autoritari soft moralment exonerat per la glòria bèl·lica. Per a això es guanyen les guerres. El pare de Bezsonoff –militar francès- feia burla de la condició d’escriptor en català del fill. Els pares –tots- tenen els seus mites i és als fills que ens toca redimir-ne el llegat i introduir una ironia terapèutica. Algèria no és el nom d’un país: és el nom d’un territori de la memòria subordinat a les necessitats d’un narrador que necessita ordenar els seus fantasmes. I riure-se’n un poquet, amablement, orgullosament. 

 


 
 
el 03-11-2011 11:47

Noves veus

Moltes graules grallen damunt de llur arbre sinistre que la llengua i la cultura catalanes s'han mort a la Catalunya del Nord.Aquest mes he passat una tarda deliciosa a la sala Jean Ferrat de Cabestany, pàtria del famós trobador amb el cor menjat. Dos artistes han desmentit amb talent aquests auguris...Cabestany, un nom molt francès, oi? La tarda ha començat amb un recital de Llamp te frigui (pronúncia local de la maledicció llamp te ferigui...) grup descobert per l'associació L'Art i la Manera que obra amb tanta dedicació per l'enaltiment de la nostra cultura a les terres catalanes de França. ' Llamp te frigui ', animat pel cantant Frank Sala, reanima, 'revisita' vells standards del nostre patrimoni popular. Les seues versions de L'Empordà de Sopa de Cabra, de l'Estaca i una recreació (en el sentit català i francès de la paraula de nova creació i esbarjo) al·lucinant de La Gallineta. Aquestes cançons, mil vegades sentides, les fan seues tot alternant-les amb creaccions pròpies.