VEF Blog

Una autobiografia lingüística

El Temps, 8/11/2011 

Joan-Carles Martí i Casanova

Des del rovellet de l'ou d'Elx

Voliana edicions

Argentona, 2011

Joan-Carles Martí i Casanova és un personatge estrany. Fill d'elxans establerts a França, va viure tota la seua joventut a Austràlia i Marsella. Ell escriu Marselha, per coqueteria occitanista com hauria pogut adoptar la grafia Marsilha o la felibrenca Marsiho. Amb un entusiasme comunicatiu, ens confia el seu meravellament davant el català parlat a Elx. Com molts enamorats pot semblar càndid a voltes...Jordi Solé i Camardons té raó quan subratlla la poesia que es despren de certs passatges. ' Cap al tard m'arriba l'oratget d'una mar que duu el salobre de les platges del Pinet i del Tamarit; allà on ens agrada caminar descalços els matins d'estiu damunt l'arena banyada. ' ( p 24) Aquest llibre no entra en cap categoria. Retira a un recull d'articles, però és molt més que això. Hi veig com una miscel·lània lírica amb tots els avantatges i els inconvenients del gènere. Les consideracions ultralocals que poden agradar a la gent de la comarca no m'han interessat. En canvi, quan ix d'Elx, Joan-Carles Martí es transforma en ' brillant causeur. ' Sovint el llibre segueix una voluntat didàctica d'explicar la realitat valenciana als catalans d'altres terres amb observacions elementals, però necessàries malaraudament. ' No es veuen rètols al País Valencià que no estiguen en grafia fabriana: tot un avenç i un senyal de normalitat. ' ( p 53) Les informacions que dóna l'autor són segures malgrat unes quantes aproximacions. Quan es queixa que ningú no pot llegir Victor Gelú a Marsella és fàcil retorquir-li que el poeta marsellès emprava el vocabulari tècnics d'oficis desapareguts i l'argot del port el 1830, una llengua ' pas facile ' segons Robert Lafont, el gran escriptor provençal, a la seua Nouvelle histoire de la littératura occitane. ( p 545, volum II)

Crec que el millor moment del llibre és quan l'autor cita la carta que li envia des de Quilhan el conegut occitanista Terric Lauza. ' Uèi lo dia, los que possedisson la lenga d'un biais actiu son los ancians de més de 75 ans qu'an viscut dins los vilatges e que son retirats a la vilòta. N'i a benlèu un centenat. ' (p 178) Uns retrats claferts d'humor amenitzen el text com ' aquest professor tan groguilló, dessucat i afable ' ( p 79) que s'enutja perquè una padrina empra paraules ' massa ' catalanes. ' això vostè no ho ha dit mai. ' (ibid)

Uns quants articles m'han apassionat com l'estudi sobre l'ús de la nostra llengua a Facebook. D'altres, en canvi, rebaixen el nivell com el sonet en la mort de Joan Solà. Un dístic com ' La lluna és plena de verb català / hi vola l'home bo plorem sa mort '

no revolucionaran el Parnàs... ' On ne fait pas de la bonne littérature avec de bons sentiments. ' deia André Gide en una fórmula que no s'ha pas envellit. Aquesta obra simpàtica m'apareix com un riu puixant on s'aiguabarregen l'autobiografia, el tractat de dialectologia, el compendi de sociolingüística, versots comarcals i el relat de viatge. Potser l'autor hauria de conrear exclusivament la via de l'autobiografia lingüística per ajudar-nos a entendre millor i estimar encara més aquest trosset del nostre país on parlen un deliciós catalanesc tropical.