VEF Blog

L’Indépendant,   diumenge 14 d’octubre del 2018              

Horaci al seu Art poètic ja parlava del ‘laudator temporis acti’, aquest home que tots coneixem que sempre celebra el passat. Quan era petit, m’agradava xerrar amb els vells de l’indret. Gràcies a ells, vaig aprendre català sense cansar-m’hi. Deien una frase en francès abans de passar al català sense adonar-se’n. El vell Julià m’explicava la batalla de Verdun. Pensar que ara passaria a la televisió. En Robert, el seu fill, em parlava de la seva estada a la Prússia Oriental al temps de l’STO. Més tard, vaig conèixer vells Pieds Noirs que evocaven llur joventut a Alger o Orà. Quan vaig anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, enraonava durant hores amb vells barcelonins que havien conegut les horrors de la guerra civil espanyola. Els agradava carallejar per oblidar la nit del franquisme que havien travessat amb dignitat.  

    Avui estic trist. Associï totes les dones que he estimat amb una cançó de Charles Aznavour, com una estela perduda al fons d’un vell jardí. A l’agost del 1989 quan mirava d’oblidar na Chantal, vaig comprar una cinta del mestre a la passejada de Valença que ja té aires de Barcelona. Quantes hores vaig escoltar ‘ Sur ma vie ‘ que em servia de viàtic enmig del meu camp de ruïnes. Amb Aznavour, la desesperança amorosa s’expressa a través de les paraules de cada dia, amb imatges elementals. És una melangia plujana. ‘ À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘ Els antiherois d’Aznavour no treien cap lliçó de la vida. Continuaven avançant, estimant perquè era el seu destí.

    Aujourd’hui je suis triste. J’associe toutes les femmes que j’ai aimées à une chanson de Charles Aznavour, comme une stèle perdue au fond d’un vieux jardin. En août 1989 quand j’essayais d’oublier Chantal, j’achetai une cassette du maître sur les boulevards de Valence-sur-Rhône qui ont déjà des airs de Barcelone. Combien d’heures ai-je écouté ‘ Sur ma vie ‘ qui me servait de viatique au milieu de mon champ de ruines ? Avec Aznavour, le désespoir amoureux s’exprime à travers des mots de tous les jours, des images élémentaires. C’est une mélancolie qui sent la pluie. ‘ À l’âge où je portais que mon cœur pour toute arme. ‘ Les anti-héros d’Aznavour ne tiraient aucune leçon de la vie. Ils continuaient à avancer, à aimer parce que c’était leur destin.