VEF Blog

Bon any nou !

Bona annada !

Bonne année !

С Новым годом !

No sé si la nit és la meua aliada o la meua enemiga. Les dues coses a l'encop, sens dubte ja que la veritat és múltiple contrariàment al que ensenyen els socialistes. Odiï la nit. Quan no és amb mi de dia, els altres, el brogit de la vida em permeten dissimular però, en tornar la nit, cauen les caretes. En la solitud del meu cambrot, escolti les cançons que li he regalat amb l'esperança trista que potser les escolta al mateix moment. La cinta d'Aznavour que li vaig donar amb cançons tan optimistes com Non, je n'ai rien oublié arreu que la senti, em veig rondant pel Chemin de la Côte Chevalier.

Aquesta xicota és sonada. Com diu en Bruno Roche, les noies de trenta anys, víctimes de les repercussions del 1968, són totes tocades del bolet. Segur ! Ho trobeu normal de deixar algú plantat enmig d'una conversa sense cap explicació?Juraria que viu un drama amb sa mare. Un divendres li vaig dir :

Com tants imbècils m'he enamorat unes quantes vegades malgrat tot allò que sabia i pressentia. Després de les alegries inicials arriba el reguitzell de les desil·lusions. La persona estimada ens decep. La decebem i ens decebem a nosaltres mateixos. Alguns poemes, cançons i films solen recordar-nos les emocions perdudes. De tant en tant, com els compares que s'exhibien davant de les catedrals, apareixen pallassos que ens fan tornar a la realitat. Fa vint anys estava enamorat d'una secretària i, quan escoltava Frank Sinatra cantant la cançó These foolish things, pensava en ella tendrament. En Rogers, col·lega anglès que malgrat un accent terrible coneix totes les subtilitats de la llengua francesa, es delectava, com un mainatge escatològic, jugant amb les obscenitats més pintoresques de la llengua de Rabelais. Un dia el vaig sentir que cantussejava una lletra molt diferent de l'original.

Ara de nou sóc al tren de Lió. Avui, però, hi ha una variant en el joc. Ella seu en un altre vagó. Tant de bo vespregi d'aquí a una hora. Quina cara faré si em reconeix en la multitud ? I si saltés del tren abans? Això mateix. Amb aquestes portes que s'obren per qualsevol ventada, no em costarà. Perquè sóc aquí si tot s'ha acabat entre nosaltres ? Ja no vol beure te amb mi, única ocasió de veure-la fora del marc professional. No parli de les reunions pedagògiques dels dimecres.

Durant aquelles setmanes, era tan ximple que no se m'havia acudit de demanar al seu horari als vigilants per tal de localitzar-la a qualsevol hora. Em vaig escarassar a reconstituir-lo tot sol. Al menjador, encara no podia dinar amb ella. No gosava com ara anar a cercar-la a la seua aula. Volia salvar les aparences. Volia que tot semblés natural. Establia estadístiques per endevinar a quina hora pujaria. Cada cop m'enganyava. Solia arribar a un quart d'una, però a voltes a les dotze en punt o a dos quarts. Si jo pujava abans, els col·legues s'asseien a la meua taula. Igual si compareixia després. Mai no podia parlar-li a soles. Cada cop que li pagava un got de xocolata o un cafè hi sorgia en Pierre-Henri G. o algun altre empipador. Els més discrets deien ' no us molesti ? ' amb un somriure sorneguer que significava ' si voleu guimbar, m'haureu de matar ! '

Ara, amb la bossa buida i el cor alegre, la deixi davant del seu cotxe. No estic pas trist, senyors! Enrabiat! Voldria trencar-ho tot, calar foc a alguna casa, matar un escita o violar una girafa.

On anem ara? Enfilem l'avinguda Jean-Marie Verne amunt i ha deixat el cotxe al Boulevard Victor Hugo.

Al començament tot anava bé quan era raonable. Allò va esdevenir malsà el dia que vaig anar amunt i avall pel carrer dels seus pares. El melodrama romàntic es va transformar en xarlotada. Res d'anormal abans. M'aprimava, no tenia l'agre de res. Poc dormia. Em comprava nous vestits. Això d'escorniflar pel seu barri era malsà. Qui té la culpa? Ella com jo...La nostra relació és molt especial. No li puc retreure que no em correspongui, però no és pas normal que ella accepti tot el que el que li proposi, que sempre vagi amb mi com si res i que guardi tots els meus regals. No és pas normal.

D'ací a pocs mesos sortirà la traducció francesa de la meua novel·la MATAR DE GAULLE realitzada per Marie Costa i el servidor. Aquest és un projecte de coberta.

El jurat del Premi Mitrofan constituït per

Joan-Daniel Bezsonoff, novel·lista jubilat 

EL TEMPS    9 de desembre del 2015 

Jordi Solé i Camardons

Sóc finalista del Premi Joaquim Amat-Piniella. A veure si hi ha sort...Suposi que el Bezsnoff aquest sóc jo...