VEF Blog

La Javanesa 10

Al començament tot anava bé quan era raonable. Allò va esdevenir malsà el dia que vaig anar amunt i avall pel carrer dels seus pares. El melodrama romàntic es va transformar en xarlotada. Res d'anormal abans. M'aprimava, no tenia l'agre de res. Poc dormia. Em comprava nous vestits. Això d'escorniflar pel seu barri era malsà. Qui té la culpa? Ella com jo...La nostra relació és molt especial. No li puc retreure que no em correspongui, però no és pas normal que ella accepti tot el que el que li proposi, que sempre vagi amb mi com si res i que guardi tots els meus regals. No és pas normal.

Quan va venir la seua tutora, em vaig aixecar per cortesia i per hipoocresia —les dues coses a l'encop sens dubte— i de deixar-les la taula. Em vaig asseure damunt el radiador i_ vaig anotar mentalment totes les informacions que canviaven. La data de totes les reunions dels dimecres.

Avui és la primera. Sortirà de l'aula a les dotze en punt. Encara cinc minuts. Vaig amunt i avall pel pati que, no m'hi havia fixat fins ara, té la disposició d'un claustre, amb un embornal a tall de pou. És tan bonica avui amb els seus texans blancs i el jersei color de salmó molt ajustats.No me senti bé. Ja m'ha deixat plantat dues vegades a Lió. Quan li vaig suggerir ahir que podríem dinar junts, se li va escapar una mona gaire entusiasta.

Per què sóc aquí ? Mentre hi ha vida...Sonen les sirenes. Tothom ha sallit, els seus alumnes també. Carall que li fot! Tant se val. Endavant.

—Dinem junts?

—Si vols...

On anem ara? Enfilem l'avinguda Jean-Marie amunt i ha deixat el cotxe al Boulevard Victor Hugo.

continuarà...