http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 05-03-2009 18:52

Les magdalenes de n’Emili

 

                                                         

 

 

 

 

 

Publicat en El Temps el 13 de març del 2008 

 

Pinyols d’aubercoc

Emili Manzano

Edicions de L’Avenç

 

   D’entrada us diré que consideri Pinyols d’aubercoc com una d’aquelles obres de qualitat que consoliden una literatura. Una literatura com la francesa que Emili Manzano s’estima tant no es nodreix només amb escriptors genials com Honoré de Balzac o Marcel Proust. Una literatura té menester d’artesans tossuts, de petits mestres honorables que pacientment van enriquint la tradició literària d’una nació i poleixen, generació rere generació, llur llengua literària. Pinyols d’aubercoc es presenta com un grapat de records d’infantesa a la manera del millor Marcel Pagnol. Els relats, il·lustrats per fotos infantils, fotos en blanc i negre, un calaix de sastre d’emocions. " Mig adormit, te vaig sentir recitar els noms de les llepolies de la teva infantesa: Carambar, Malabar, Car-en-Sac, fraises Tagada, barbapapa, nougat, sucre d’orge, pommes d’amour, berlingots, Batna, pastilles Vichy, Cachou, Tic-Tac, Zan, Michoko, bâtons de guimauve, sucettes Pierrot… " (pàg.104) Els crítics mai no subratllaran prou la importància dels caramels Batna en la cultura francesa. Batna, com la petita ciutat d’Algèria que evoca Jean-Noël Pancrazi en el seu gran llibre Madame Arnoul: " un paquet de bonbons Krema "Batna" (dont je me demandais par quel miracle notre petite ville perdue avait été choisie pour en désigner la marque) "

El llibre és clafert de petits detalls emocionants que tots hem pogut compartir.

" He marcat aquells números que formen una combinació gairebé màgica. 003 497160149…Quan s’estima qualcú s’arriba fins i tot a posar afecte al seu número de telèfon. " (pàg. 107)

Amb una discreció desesperada, un humor melangiós, l’autor mira d’edificar petits dics de paraules contra l’oblit. Com tants intel·lectuals catalans, de Josep Pla a Gaziel passant per Puig i Ferreter, Manzano se’n va nord enllà. Ens descriu un París refinat i decadent amb personatges que semblen sortir de Rayuela. Ara, els argentins de Cortázar no deixaven de ser de Buenos Aires mentre que Manzano s’integra del tot al seu nou país assimilant-ne la llengua, els matisos gastronòmics, les frases fetes dels esnobs, els refranys. " les aranyes franceses duen tristor al dematí i esperança al decapvespre. "(pàg.112) (" Araignée du matin, chagrin/ Araignée du soir espoir…’ diuen als països de llengua francesa.) Tot quedant-se profundament mallorquí, Manzano és un francès que parla català, un súbdit de l’antic reialme de Mallorca, que enyora París a Mallorca, i Mallorca a París. L’amor del llenguatge i la recerca de l’oncle Macianet s’aiguabarregen en tot el llibre. Aquest oncle perdut podria constituir l’argument d’una bona novel·la " les úniques pistes que tenc són un retrat fet a Marsella l’any 21, una ocarina vella embolicada dins un mocador de seda i una col·lecció de silencis familiars. " (pàg.105) El català mallorquí, familiar i estrany, contribueix a l’encant del relat. Manzano estima amb un desesperat dolor el seu mallorquí " Visc en tres llengües, però moriré en dialecte. " (pàg.8) En els mots dels seus avis cap tot un món perdut " De no dir-les, oblidaré qualcuna de les paraules que aquí dic cada dia. Sentiré la veu de la padrina pel telèfon, els diumenges al vespre. I quan me pegui un brot d’enyorança, me conhortaré amb la idea que les coses d’aquí també pensen en mi. " (pàg. 126)

Manzano és un malalt incurable. Mai no suportat el seu exili a l’edat adulta i enyora el seu país, el país de Saint-Exupéry i de tots els homes " D’où suis-je? Je suis de mon enfance, comme d’un pays. "

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. civisliberum  le 03-07-2009 à 21:00:27  (web)

Totalment d'acord amb el que dius, el que "Manzano és un francès que parla català" no podia ser mes encertat.

 
 
 
el 05-03-2009 14:42

Sant Rafèu

                                                       SANT-RAFÈU      


             Vaig viure quinze anys a Canes sense aturar-me mai a Sant-Rafèu i ara, que visc tan lluny de la Provença, passegi un cop o dos a l'any, pels seus carrers.

     Hi vaig anar, per primera vegada, amb en Jean Centini. Des d'uns quants mesos, em tenien intrigat el campanar neo-bizantí de l'església i el rieral. Era una nit estrellada entre Nadal i el Cap d'any. Una nit negríssima. Vam arribar a Sant-Rafèu cap a les set. Vam entrar a la llibreria de vell de l'Avenue Victor-Hugo a prop de l'estació d'autobusos i d'un restaurant xinès. Una vella estufa estossegava vora un piano. Les parets cobertes d'un verd, color catifa de billar, feien joc amb la moqueta, amb els objectes heteròclits del segle XIX, les vistes marítimes i les tovalles de randa. Velles patotes de porcellana somreien, crispades. En Centini va demanar al llibreter si no tenia no sé quin llibrot en llatí. Per la meua part, vaig trobar un llibre del 1970 amb tots els plànols dels suburbis de París, molt útil per la redacció de les meues memòries.

En sortir de la cova d'Ali Babà, vaig recordar la Chantal L. Per primer cop, m'atacava a una dona casada i mainadada. Ens aveníem molt. Com m'atreïa amb la seua frescor, la seua originalitat, el seu riure de guerrer bantú! I quin cos de dona! Sempre que em parlava del seu marit, el presentava com un pioc. I ara, lluny d'ella durant les festes, esmorzava amb el pot de confitura de toronjo amarg que m'havia regalat.   Vam passar sota el pont del ferrocarril a la recerca d'un restaurant. La fredor era viva. Vam decidir de sopar a una pizzeria de la Rue Alphonse-Karr. Aquell escriptor va popularitzar la ciutat al segle passat. Què en queda tret de la famosa frase a propòsit de la pena de mort?  " Que Messieurs les assassins commencent les premiers! "Una dona desitjable d'uns trenta-cinc anys sopava sola amb les seues filles. Els parlava italià i les nines responien en francès.    Acàbavem de marxar quan vaig reconèixer la Sagan. A causa de la seua retirada amb la novel·lista, jo havia motejat així la Marie-Pierre Gaviano, antiga companya de Khâgne i natural de Sant-Rafèu, precisament. La dona més intel·ligent que he conegut. Davant seu, igual que davant en Centini, em sentia apocat, acomplexat. Cada trimestre, ella acabava primera en totes les assignatures. Capbussejava en tots els sistemes filosòfics, en les conjugacions gregues i llatines. Un gorg de cultura...La vida va separar-nos. Tretze anys després en aquella nit de Sant-Rafèu, la veia que caminava sense que pogués cridar-la. Quan en Centini va desfer el camí, la Marie-Pierre ja se n'havia anat. Vaig començar a queixar-me. El meu amic em va tallar: 

—Si us apreciàveu tant, no us hauríeu perdut de vista...  

    Tots els llums de la badia de Frejus cascadejaven de turó en turó i estàvem sols, enyoradissos, davant la mar, esplèndida i sola.    

    Vaig tornar a Sant-Rafèu, tres mesos després. Tot havia canviat. Havia esbrinat la psicologia de la Chantal L. Malgrat els seus somriures, totes les nostres cites, tots els nostres dinars en tête à tête, havia admès que mai no seria meua.Un sol fràgil il·luminava els carrers, els edificis del segle XIX, espectaculars però a escala humana. Un luxe gens agressiu, contrariàment a la resta de la costa. Les poques botigues obertes ja preparaven l'estiu. Venien les mateixes foteses que a qualsevol estació turística. Unes xarxes que destenyien a la primera bugada, petxines amb una postal blavíssima. Patotes amb vestits provençals; les inevitables monografies locals per elevar el nivell.Vaig tornar a la llibreria de vell. Ni tenien l'edició crítica de Lorenzaccio que em feia menester per preparar cursos.     Dos illots de roques roges, el Lion de terre i el Lion de mer, vibraven al vent. Com a Marsella o a l'Estartit, amos de vapors proposaven excursions marítimes.   Aquella passejada a Sant-Rafèu, que havia projectat durant tres mesos, no la vaig voler prolongar. Em tardava d'anar-me'n. No! Decididament, no hi havia res a fer a Sant-Rafèu.   

Malgrat tot, hi vaig tornar una tercera vegada. A l'estiu. Gràcies a la marinada, la temperatura era agradable. La llibreria obria a les tres. Vaig entrar en un cafè on vaig entaular conversa amb l'amo. Alt, fort, amb la cara característica dels jugadors de rugby. Jo tenia raó. El cafeter, nadiu d'Agen, havia jugat a l'USAP uns quants anys. Enyorava Perpinyà, però s'havia casat amb una provençal.      Vaig visitar l'església Notre-Dame-de-la-Victoire. Em van impressionar tant els vitralls, la blancor de les pedres, les seues dimensions que tendeixi a anomenar-la catedral. Tot denotava molta activitat en la parròquia. Un plànol de la ciutat indicava els llocs de culte oberts. A les parets, havien encartellat fotos de peregrinatges a Roma i Lorda.    


  Quan torni a Sant-Rafèu, ja no pensi en la Chantal L, ara que n'estimi una altra dona. Fa poc, la Chantal ha parlat de mi a un amic.  — Com es deia aquell home tan divertit? Saps, el polonès aquest?    Recordi tots els afanys de l'antic festeig, i ric, davant la mar...   

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Enric  le 05-03-2009 à 15:08:18  (web)

Bonjour et bienvenu au blog de Joan-Daniel Bezsonoff que je savourerai avec plaisir.
Mais dites, 5 messages différents le premier jour, quel rythme!

2. civisliberum  le 03-07-2009 à 21:05:05  (web)

Per cert que el batlle de Sant Rafel es o va ser fa poc el fill de Josep Irla, 123 President de la Genralitat (entre Lluis Companys i Josep Tarradellas)

 
 
 
el 05-03-2009 14:23

Briançon extracte d'UNA EDUCACIO FRANCESA

Extracte d' Una educació francesa.  El llibre ha arribat a les llibreries el 12 de març

 

 

 

 

Каждую ночь я вижу во сне дом, в котором я жил, когда был ребёнком.


                                                     


  

 

 

 

 

 

 

  

Ningú no pot assegurar que ha arribat per atzar a Briançon. Tolerada en un raconet de la vall del Durença, voltada per tres colls, la ciutat es mereix.
Hi vaig passar la meua primera infància del 1965 fins al 1969. Vivíem, al capdamunt del camp de Mart camí d’Itàlia, en un edifici gris i massís de quatre pisos, vora una pista de gel. Jugava a la vorera davant de casa meua. M’encantava inundar les columnes de formiguetes amb la meua orina quasi tant com d’espiar les aventures del Zorro per televisió.
Mon pare em solia conduir al glacis del camp de Mart on llisava amb una vella luge.
Quan no nevava, jugava al petit parc municipal a l’ombra de les muralles i de la catedral. Recordi molt bé la ciutat.
Un rec —la Grande Gargouille—davalla pel carrer major. A baix a mà dreta s’ubicava la biblioteca. Tot i que encara no sabia llegir, m’interessaven els pocs lectors absorbits rere els llums tamisats i les parets entapissades de verd com al temps dels tsars. Un verd intens. A cinc minuts, hi havia la meua primera escola: Carlhian-Ripert… Encara tinc ben present el pati, els serveis amb portes de fusta verdes decrèpites. El mateix verd que a la biblioteca. La meua escola hivernava en un espadat. Un caminoi abrupte, a través d’un bosc amatat, duia al parc de la Schappe on m’agradava espiar els pagos engabiats.
Quan fullegi biografies il·lustrades de Lermontov, reconec la meua primera escola en aquelles estampes romàntiques del Caucàs. A sota del penya-segat corre el riu Durença. ‘ Lo mistrau, lo Parlament e la Durença son li tres flèus de la Provença. ‘ 
El Durença travessa aquest barri trist, insignificant malgrat el parc de la Schappe que em semblava immens. Uns pagos hi feien la roda.
Les botigues immemorials proposen els mateixos articles que abans, curosament ordenats en calaixeres de fusta que fan flaire d’encàustica. Les marmotes de peluix xiulen com antany.
Als quatre anys, m’havia fet amic amb el fill d’un tinent Haoun, d’origen algerià. Més patriota que els francesos de França, havia vestit el seu fill amb un petit uniforme de paracaigudista. Aquell uniforme  com el gruava! Com m’hauria agradat tenir el mateix !
Encara em veig amb ells a l’estadi de Briançon, molt a prop de l’estació.
Al sud de la ciutat, la vall s’eixampla cap a Provença. Un matí d’estiu, sortiré de Briançon amb el cotxe, en les mateixes condicions que el 1969, i baixaré fins a Perpinyà.
Compraré un joc de Monopoly en una vella gasolinera. Visitaré la catedral Nostra Senyora d’Embrun amb el meu amic Centini. Dinarem junts a la terrassa dels Flots Bleus, un restaurant de Savines que domina el llac de Serre-Ponçon. Les cambreres hi rivalitzaran en bellesa. M’acomiadaré del meu amic davant de l’estació d’Embrun i tornarem al país de la nostra soledat.
Vull tornar a veure una vista meravellosa. Un pujol, ple de roselles, amb un bosquet. No sé on cau. A la Provença ? Passat Seta ? Potser, una urbanització amb cases barates o un supermercat han dallat les roselles que encara brillen en la meua memòria com una vella cançó mig oblidada.
                                                                  

 

 

 

Nul ne peut assurer qu’il est arrivé par hasard à Briançon. Tolérée dans un recoin de la vallée de la Durance, entourée par trois cols, la ville se mérite.

J’y ai passé ma première enfance de 1965 jusqu’à 1969. Nous habitions en haut du Champ de Mars sur la route d’Italie, dans un immeuble gris et massif de quatre étages, à côté d’une patinoire. Je jouais sur le trottoir devant chez moi. J’adorais inonder les colonnes de fourmis avec mon urine, presque autant que de regarder les aventures de Zorro à la télévision.

Mon pare m’amenait au glacis du Champ de Mars où je glissais avec une vieille luge.

Quand il ne neigeait pas, je jouais dans le petit square à l’ombre des remparts et de la cathédrale. Je me rappelle très bien la ville.

Une rigole —la Grande Gargouille —dévale  la grand-rue. En bas à droite se trouvait la bibliothèque. Bien que je ne sache pas encore lire, les rares lecteurs m’intéressaient, absorbés derrière les lumières tamisées et les murs tapissés de vert comme au temps des tsars. Un vert intense. A cinq minutes, il y avait ma première école: Carlhian-Rippert… Je me souviens bien de la cour, des toilettes avec des portes en bois peintes en vert, décrépites. Le même vert que dans la bibliothèque. Mon école hivernait sur une falaise. Un sentier abrupt, à travers un bois touffu, conduisait au parc de la Schappe où j’aimais regarder les paons en cage.

Quand je feuillette des biographies illustrées de Lermontov, je reconnais ma première école dans ces estampes romantiques du Caucase. Sous la falaise coule la Durance. ‘ Lo mistrau, lo Parlament e la Durença son li tres flèus de la Provença ‘ dit un proverbe provençal.  

La Durance traverse ce quartier triste, insignifiant malgré le parc de la Schappe qui me semblait immense. Les paons y faisaient la roue.

Les boutiques immémoriales proposent les mêmes articles qu’autrefois, soigneusement rangés dans des tiroirs en bois qui sentent l’encaustique. Les marmottes en peluche sifflent comme jadis.

A quatre ans, j’étais devenu l’ami du fils du lieutenant Haoun, d’origine algérienne. Plus patriote que les Français de France, il avait vêtu son fils d’un petit uniforme de parachutiste. Comme j’avais envie de porter cette tenue! Comme j’aurais aimé avoir la même !

Je me vois encore avec eux sur le stade de Briançon, très près de la gare.

Au sud de la ville, la vallée s’élargit vers la Provence. Un matin d’été, je partirai de Briançon en voiture, dans les mêmes conditions qu’en 1969, et je descendrai jusqu’à Perpignan.

J’achèterai un jeu de Monopoly dans une vieille station-service. Je visiterai la cathédrale Notre Dame d’Embrun avec mon ami Centini. Nous déjeunerons ensemble sur la terrasse des Flots Bleus, un restaurant de Savines qui surplombe le lac de Serre-Ponçon . Les serveuses y rivaliseront de beauté. Je quitterai mon ami devant la gare d’Embrun et nous repartirons pour le pays de notre solitude.

Je veux revoir une vue merveilleuse. Une colline pleine de coquelicots, avec un bosquet. Je ne sais pas où elle se trouve. En Provence ? Après Sète ? Peut-être, un lotissement aux maisons pas chères ou un supermarché ont-ils fauché les coquelicots qui brillent encore dans ma mémoire comme une vieille chanson à moitié oubliée.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 14:16

Els fills del SS

 


El poble de l’alemany, o el diari dels germans Schiller

Boualem Sansal  

 

     De Gaulle va confiar al seu ministre de cultura. ‘ En el fons, Malraux, Algèria es quedarà francesa com la Gàl·lia es va quedar romana.’ L’obra de Boualem Sansal comprova aquesta previsió. Per mi, Sansal és un dels millors escriptors vius en llengua francesa. Amb una barreja de classicisme, d’àrab magribí i d’argot— un francès encara més sumptuós que la parla de Kateb Yacine— Sansal basteix una obra que desmitifica tots els articles del credo de l’Algèria oficial.  El poble de l’alemany apareix com una nova temptativa per descobrir la realitat del passat del seu país. Dos germans, que viuen als afores de París, redacten un dietari. Llur pare, Hans Schiller, heroi de la guerra d’independència, era un oficial de les SS que islamistes acaben de degollar. Sansal aborda un tema tabú : les col·lusions del nazisme i de l’islamisme. Malrich considera l’imam de la seva ciutat com un SSquan veig el que els islamistes fan a casa nostra i en altres llocs, penso que superaran els nazis si un dia tenen el poder. ‘ Els nazis  transformaren un poble culte en una secta al servei de l'Extermini. Per l’autor, Algèria comparteix molts valors del Tercer Reich : un partit únic, un país militaritzat, un rentat de cervell col·lectiu, una falsificació  de la història, una exaltació de la raça, l’afirmació constant de l'existència d'un complot en contra del país. Sansal és coratjós però, amb la seva voluntat d’imposar la seva tesis, oblida els personatges, engolits en una Història tràgica.  No m’ha convençut el canvi de veus narratives. El recurs a l’argot i a la grolleria per distingir  Malrich del francès acadèmic de Rachel m’ha semblat forçat. ‘ ell té els seus collons, jo tinc els meus. ‘ (que P J Hernàndez  tradueix per ‘ja s’ho farà…’ ! ! !  p 10) Aquesta no és la millor novel·la de Sansal, però el lector hi retrobarà el seu estil— malgrat les mancances de la traducció— la mateixa honestedat intel·lectual  i una fabulosa capacitat per crear un món de paper. Amb l’humor melangiós de les novel·les d’Emmanuel Bove, Sansal estima amb un desesperat dolor aquesta seva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.  ‘ Déu méu, com deu ser d’humiliant i perillós ser algerià a jornada completa ! ‘ (p 23) En el fons, els algerians són molt forts en francès encara que sigui llur segona llengua…    

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 14:06

Аnna Bezsonova, la meua tieta russa / ma grand-tante russe

Анна Тихоновна Безсонова

 



              

Què se n’ha fet de les tietes Bezsonov i dels meus parents? Com podria saber-ho seixanta anys després? El meu cosí Karim-Ivan, el fill de la tia Jeannette, treballa a Moscou i domina la llengua del nostre avi Mitrofan. Ha anat a Voronej. Ha retratat els principals monuments de la ciutat, però no li vaga emprendre recerques a l’arxiu municipal, que era tancat quan hi va passar un diumenge d’estiu.. I qui diu que l’arxiu no es va cremar durant la guerra civil o la gran guerra patriòtica? Què se n’ha fet de vosaltres, tietes de Rússia? El vostre nebot català us saluda i us desitja la pau a la dreta del nostre Senyor que comprèn totes les nostres pobres llengües humanes…

   

                                                                         

                                                                

 

   Какая была судьба тётей Безсоновых и моих двоюродных братьев? Как  бы знать шестьдесят лет спустя? Мой двоюродный брат Карим-Иван, сын Жанет (Жанна Митрофановна  Безсонова)  работает в Москве и свободно говорит на языке нашего деда. Он ездил в Воронеж. Он сфотографировал главные памятники города, но не успел начать поиски в городском архиве, который не работал, когда он зашёл туда в одно летнее воскресенье. И кто знает, не сгорели ли архивы во время Гражданской войны или  Великой Отечественной войны? Какая была ваша судьба, тёти из России? Ваш каталанский племянник передаёт вам привет и желает вам покоя по правую руку нашего Господа,  который понимает все наши бедные человеческие языки.

 

                                                                             


 

Que sont devenus les tantes Bezsonov et mes cousins? Comment pourrais-je le savoir soixante ans après? Mon cousin Karim-Yvan, le fils de Jeannette, travaille à Moscou et parle couramment la langue de notre grand-père Mitrophan. Il est allé à Voronej. Il a photographié les principaux monuments de la ville, mais il n’a pas eu le temps d’entreprendre des recherches aux archives municipales qui étaient fermées quand il y passa un dimanche d’été...Et qui dit que les archives n’ont pas brûlé durant la guerre civile ou la grande guerre patriotique.? Qu’êtes-vous donc devenues, tantes de Russie? Votre neveu catalan vous salue et vous souhaite la paix à la droite de notre Seigneur qui comprend toutes nos pauvres langues humaines…

Els taxistes del tsar

 

 

 

 


 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 14:02

Митрофан Тихонович Безсонов, mon grand-père russe

Митрофан Тихонович Безсонов

 

Je connais mieux la vie de Frédéric Mistral ou de Pierre Benoit que celle de mon grand-père russe. Je sais qu’il s’appelait Mitrophan. Les Russes prononcent Mitrafán. Mitrophan Tikhonovich Bezsonov. Comme tous les Russes, il avait trois noms. Le sien, son patronyme et son nom de famille. Il est né le 7 août 1901 selon le calendrier julien c’est-à-dire le 20 août selon le nôtre. Il venait de Voronej.  Son père s’appelait Tikhone, sa mère Anna Grigorieva, son frère Leonid (prononcez Leonít), ses sœurs Anna et Olga. Un de leurs ancêtres avait été pope. On le prénomma Mitrophan sans doute en hommage à saint Mitrophan de Voronej, une des plus illustres figures de l’église orthodoxe qui avait donné son nom au plus grand monastère de la ville. Mon grand-père russe, qui est mort sept ans avant  ma naissance, m’a toujours compliqué la vie.

Quand j’étais petit, les autres enfants se moquaient de moi en criant Mertoutzov ou Konkounov. Je n’ai su écrire notre nom qu’à l’âge de huit ans et il ne passe pas une semaine sans que l’on m’interroge sur mes origines. D’où sort cet homme qui parle un mixture francisée de majorquin et d’ ampourdanais ?

Bezsonov  dérive des équivalents russes d’ insomnie et insomniaque. Une «  nuit de Bezsonov » se traduit par nuit blanche. Без  veut dire sans, сон sommeil ou  songe comme l’espagnol sueño  Je préfère l’étymologie без сна sans rêve. Je pourrais ainsi soupirer avec Salvador Espriu :

«  un home sense somnis en la meva solitud. »  [1]

Je ne sais presque rien de mon grand-père. Je ne connais ni son rire, ni son sourire, ni sa langue, ni sa voix.

Sur les vieilles photographies, j’ai vu un homme de taille moyenne, blond, bien proportionné, avec un nez un peu trop long qui n’altérait nullement l’harmonie du visage. Un grand Russien de la forêt, avec les yeux bleus et des traits pas du tout asiates. On  m’a dit qu’il parlait, lentement, avec une voix douce, à peine colorée par les restes d’un accent russe presque oublié et inaudible comme le chant des dernières cigales à la fin de l’été.

Mon grand-père était un homme avec des goûts simples. Il fumait du gris. Il aimait les films de Charlot, Laurel et Hardy. Il riait fort avec un rire si communicatif que mon père, gêné, lui disait:

— Ne ries pas si fort, papa… 

 A cette époque le cinéma était une affaire sérieuse. Une fois, mon grand-père russe, incrédule, avait vu, sur le trottoir devant le Comedia, des spectateurs en venir aux mains, parce qu’ils s’accusaient d’être passés devant les autres.

Il appréciait la compagnie des enfants et des chats, le cirque et les clowns. Il cuisinait très bien et raffolait des poires et des concombres.

J’aurai du mal à l’appeler grand-père. Mon grand-père, pour moi, sera toujours mon grand-père Montalat. Il n’aurait pas aimé ce livre, lui qui était si jaloux qu’il avait déchiré les langes de son petit frère Raymond. J’aurai trop de mal à nommer grand-père un homme que je n’ai pas connu. Dorénavant, je l’appellerai Mitrophan.
Els taxistes del tsar

[1] «  un homme sans rêves dans ma solitude. »

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 13:56

Анна Григорьева, la meua besàvia

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 13:41

L'avi misteriós

 


El Periódico de Catalunya, 15 d'octubre del 2008


L’avi misteriós Una novel·la russa Emmanuel Carrère   És una trista banalitat afirmar que la literatura francesa no travessa actualment un dels seus períodes més fecunds. Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, hem d’alegrar-nos de la publicació en català d’Una novel·la russa d’Emmanuel Carrère. L’autor ha decidit d’obrir l’armari dels secrets familiars. Parla d’un besoncle, Victor Komarowski, homònim de l’amant de Lara al Doctor Gívago, el dolent de la novel·la. Es tracta d’un private joke ?Mira d’esbrinar la personalitat del seu avi rus, un fantasma molest. ‘ Et puis il y a eu dans un petit journal d’extrême droite, Présent, un article qui faisait allusion à son père. On disait quelque chose comme : avec un père collabo, victime de l’épuration, elle devrait être des nôtres, pas du côté de la droite hypocrite. ‘ ( pàg115) Tot indagant la vida de l’avi, Carrère intenta millorar el seu coneixement del rus. ‘ À la première phrase, on croit que je parle couramment. Cette première phrase est souvent : Ia otchen plokho gavariou pa rousski — je parle très mal russe —, et comme je la prononce très bien elle passe pour une coquetterie. ‘ ( pàg 63)  L’autor explica les seves nombroses estades a Kotelnitx, una ciutat perduda en la immensitat del nord de Rússia. En la seva descripció de la Rússia actual poblada de putes, de maffiosi, de funcionaris corruptes i d’intel·lectuals amargats i vodkaitzats, Carrère  aconsegueix l’excel·lència. Si s’hagués limitat a la seva relació amb Rússia, la seva llengua i la seva cultura, Carrère hauria escrit una obra mestra, encara millor que el seu Adversari. Malauradament, com tants novel·listes francesos, no pot estar-se de confiar les seves penes de cor. La decepció sentimental és un gènere que no suporta la mediocritat. Tret de quatre universitaris perversos qui ha llegit la primera Educació sentimental de Flaubert ? La segona, en canvi, podada dels rencors autobiogràfics, constitueix un cim de la novel·listica mundial. El relat eròtic de Carrère, apassionant com una classe de matemàtica en danès medieval, abaixa el nivell de l’obra i m’ha donat ganes d’efectuar un recés espiritual a la gran Cartoixa. Malgrat aquestes reserves, Una novel·la russa és un llibre important. La seva recerca de l’avi tan personal accedeix a l’universal. Tots tenim un avi rus…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 13:37

La Roma de Montanelli

                                               

 

El Periódico de Catalunya, 12 de novembre del 2008        

       

      Estic content. Després de tantes lectures decebedores, he llegit un llibre que m’ha entusiasmat : la Història de Roma d’Indro Montanelli publicada en italià el 1957. Els catalans hauran esperat mig segle. Montanelli va escriure una sèrie d’articles que va aplegar en un llibre. Aquest orígen períodistic potser explica la frescor, l’alacritas scribendi de la seva prosa.  L’autor descriu la vida dels romans com si fossin els nostres contemporanis. ‘ Pel que fa a August, no era una màquina ocupada únicament a organitzar l’Imperi, sinó que li calia també combatre la seva colitis i els seus reumes. ‘ Aquesta modernitat es manifesta igualment en els topònims, anacronismes com ‘gentleman’ o ‘dandi.’ L’emperador Adrià passa els seus week-ends a Lanuvius. Els romans de Montanelli no ens avorreixen. Són els nostres cosins. ‘ No hi ha res de més pesat que una història poblada de monuments. ‘L’autor de Il generale della Rovere retrata els llatins amb la mateixa vivacitat que els seus propis personatges.  Cada capítol presenta una galèria de retrats inoblidables. Amb cinc ratlles ja coneixem Petroni ‘ l’arbitre de totes les elegàncies romanes, el fundador d’una categoria d’homes bastant estesa : els dandies. ‘  Cada pàgina apareix com un festival d’aforismes, d’anàlisis penetrants. Tota la seva ciència, Montanelli la comunica al lector amb un humor deliciós que m’ha recordat Sacha Guitry. ‘ Cal fer cas als rumors fins a un cert punt. I particularment en matèria de banyes. ‘ Amb aquest guia tan amè, descobrim tota la civilització romana, els seus autors. Trobo els seus judicis literaris tan encertats com els de Fuster. Adrià ‘ va compondre un petit poema (…) que constitueix potser l’obra mestra més exquisida de tota la poesia lírica llatina : Animula vagula, blandula, hospes comesque corporis…’
 


Comentaris/ коментарии

 

1. MeilaZic  le 07-06-2009 à 12:16:03  (web)

C'est le pont du Gar?

édité le 07-06-2009 à 12:16:37
édité le 07-06-2009 à 12:16:55
édité le 07-06-2009 à 12:19:24
édité le 07-06-2009 à 12:19:44

2. Mitrophane  le 07-06-2009 à 12:31:28

Bien sûr.

 
 
 
el 05-03-2009 13:19

Thank you, mister O'Brian

 

                                             

 

 

article publicat al Periódico el 5/03/2009  

 

 

Els catalans

Patrick O’Brian

Traducció de Concepció Iribarren

Edicions 62Barcelona, 2009.  231 pàgines


    Com més va més m’agraden els novel·listes anglesos. La millor novel·la que conec sobre l’Indoxina francesa és  L’americà pacífic de Graham Greene amb el cicle de La nuit indochinoise de Jean Hougron. Amb Patrick O’Brian no visitem el Vietnam o l’Índia sinó el Rosselló dels anys 1950, un Rosselló en què tothom parlava català.  ‘ Al passadís, un home carregat de pa        quets (…) va renegar : « Mare de Déu (…) de Déu, Bon Déu, Senyor»  En sentir parlar català, el doctor Roig va obrir els ulls : era la seva llengua materna, i tot i que durant molts anys no l’havia parlada, encara hi somiava. ‘ La seva Catalunya del Nord és molt plausible amb la verema, la sardana, els 4 cavalls, les combinacions polítiques de la Quarta República. Molts parents del doctor Roig han hagut d’exiliar-se a les colònies per guanyar-se la vida. El narrador esmenta Haiphong, Constantina, Hanoi. Tant se val si situa el fictici Sant Feliu dels Aspres a la Marenda, entre Cotlliure i Cervera, però mai no hi ha hagut cap rossellonès de soca-rel protestant. No som pas al Vivarès… ‘ la Madeleine era protestant —una protestant poc convençuda, a la manera dels protestants del poble. ‘ (p.36) Paradoxalment, recomanaré la traducció castellana que no grinyola tant com la catalana. Gràcies aquest llibre deliciós que descriu amb empatia una Catalunya del Nord perduda, el lector hispà descobrirà que això de la cultura catalana no és cap invent de separatistes sonats sinó una realitat. El novel·lista anglès ha sabut descriure un tros de França on la gent parla català, menja anxoves i balla sardanes. Des de llavors, el Rosselló s’ha afrancesat molt, però  les observacions de Patrick O ‘Brian conserven validesa.  Ara, m’ha semblat que l’autor coneixia millor el Rosselló i la seva llengua que no la traductora catalana. Els personatges beuen moscatell i no moscat ! (p 190)  ‘ Els topònims catalans, ortografiats en francès a l’original, no sempre estan escrits en la seva forma catalana correcta. Llegir Cerbère, Amélie, Prades  (p 211) fereix tant els ulls com Gerona o Lérida… A la traductora li ha fet mandra obrir un diccionari, sens dubte…Els diàlegs m’han indignat. Els personatges entranyables d’O Brian s’expressen en el català de Ventdepla.  En una època sense Internet ni mòbils, Sagarra al Cafè de la Marina, Narcís Oller a La febre d’or i Prudenci Bertrana a Jo ! Memòries d’un metge filòsof sabien fer parlar un català septentrional plausible a llurs personatges rossellonesos. Gràcies a aquesta novel·la he arribat a la conclusió que els anglesos potser coneixen millor la Catalunya del Nord que no els catalans del Principat. That’s life !    

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Ramon  le 19-03-2009 à 21:41:42  (web)

De la qualitat de la traducció dius el mateix que la rsenya de La Vanguadia de fa uns dies relativa a la pesima traucció de Concepció Iribarren. Fa poc he lllegit el llibre i no em sembla tant dolenta, he disfrutat del llibre.

2. Mitrophane  le 19-03-2009 à 23:42:02

No és tan dolenta, efectivament. Volia dir que no és creïble en els diàlegs. Per un rossellonès, és una veritable nosa llegir aquest català tan artificial. No costa res demanar ajut a gent del terrer...
Quan el narrador s'expressa, la traducció s'aguanta malgrat uns quants errors culturals.
La traductora no sap que en francès "curé" vol dir capellà, per exemple i escriu " curée. '"
..

3. LlenguaNacional  le 26-08-2009 à 12:25:49

Hola, Joan Daniel!. Esperi que finalment hagis decidit anar a Breisach a visitar la teva mare i que no te'n penedeixis. Avui la meva fa anys.

Pel que fa a l'O'Brian, curiosament el vaig decobrir a Sussex, donat que el director del centre on investigava me'l va recomanar i em vaig comprar 'Master and Comander', que encara tinc a mig llegir...

Una abracada des de Catalunya Sud.

Roger

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article