http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 17-03-2009 11:16

El català dels avis JORDI CERVERA

                      

 

 

 

Ressenya de Jordi Cervera,  

 

   http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?archive=2007-7-26&blogid=46

 

 

Nova novel·la, (de fet seria una d’aquelles peces cuidades i subtils que respecten l’antic concepte “nouvelle”, una història curta o un relat llarg, aquella distància poc definida entre la velocitat i la resistència que tan bons moments ens ha regalat al llarg del temps i, per sort, ens segueix regalant) de Joan Daniel Bezsonoff. Es diu Els taxistes del tsar i la publica Empúries.

Bezsonoff és, de fet, una nova demostració d’autor de qualitat amb una trajectòria reconeguda i que, malgrat tot, no mereix l’atenció dels estaments de política cultural que, pel que s’ha pogut veure aquests dies per internet, no han valorat gens ni mica la possibilitat d’incorporar-lo a la gran caravana de Frankfurt encara que fos només per demostrar que fora de Barcelona capital també es parla català. Ni tan sols en l’afegitó posterior, que va incorporar autors tarragonins que es veu no mereixien l’honor de ser a la primera llista, l’escriptor de Perpinyà tampoc no ha entrat a la processó, tot i que em fa l’efecte que, per sort, tampoc no li preocupa gaire.

Consideracions polítiques a banda, que de fet no deixen de ser misèries humanes puntuals i gens perdurables, (ells s’ho perden, que diria la saviesa popular) i agafant com a punt d’atenció el llibre que és el que de veritat compta, el cert és que Els taxistes del tsar ens porta un Bezsonoff brillant, lúcid, amb una prosa dinàmica, original i viva, fets habituals de la seva obra, però també un Bezsonoff a la recerca del passat, d’aquest punt on tot s’explica, on s’ajunten la realitat, el record i el desig i que permet a qui ho sap fer, dibuixar un fresc històric on s’encavalquen les emocions i els pensaments. Es llegeix amb delit i ganes, que, no ens enganyem, és el millor que li pot passar a un llibre i ens permet veure de ben a la vora aquesta barreja peculiar de rus, francès i català que, de fet seria l’essència d’aquest esperit de Frankfurt i les internacionalitzacions de la literatura catalana que tan ens han venut i que a la pràctica grinyola una miqueta.
Quan xerri amb parisencs, torni a ser el nen de Massy. Parlant provençal, me senti a casa a tot Occitània, però, per damunt de tot, sóc català. Som català, que diem. La casa dels avis a Nils sempre ha estat el meu far. Ja petit, no me’n volia anar de casa seua i ma mare ho havia consignat en un àlbum de fotos. “Jean-Daniel nous a fait une scène épouvantable...” A quatre anys! A Salses, arribava a casa, l’única casa que no canviava enmig de tantes mudes. Arran del divorci dels pares, vaig viure a Nils amb els avis i em vaig adonar que sabia català. A cinc anys, feia filologia primitiva. Havia redescobert la llei de Bartsch. Els “che” i “cha” francesos corresponien al “Ca”catalans, els “é” donaven “at”. “El cavall, la vaca negra i la cabra blanca mengen herba al prat sota el castell” retirava a “Le cheval, la vache noire et la chèvre blanche mangent de l’herbe dans les pré sous les château”.
Quan sentia un mot nou com “calaix” o “ganivet”, l’incorporava , per sempre, al meu vocabulari. Ai no he après català com estudiï el rus i vaig estudiar anglès, llatí, castellà, italià i romanès. Sempre l’he sabut. Vull dir: el som sapigut... Només vaig aprendre a escriure’l llegint La plaça del diamant i Bearn. Vaig anar transformant una coneixença passiva en paraula viva.
Gràcies al català dels meus avis, vaig aprendre, sense cansar-m’hi, la llengua de Ciceró, la de Cervantes, la de Dant, de Frederic Mistral i de Camil Petrescu

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2009 11:11

Article de JORDI LLAVINA

                                          

 

 

 

 

L'avi rus, el fantasma simpàtic, publicat a El Mundo, 20/07/2007

<!-- Nombre noticia: /mnt/filer/html/produccion/httpd/portal/papel/2007/07/20/catalunya/2155758.html -->JORDI LLAVINA

<!-- HX=catalunya300 --><!-- Page catalunya300 not found. -->Bezsonoff continua superant-se a si mateix: no deixeu de llegir aquesta meravellosa obra menor. I escric menor sense cap intenció pejorativa. Aquesta «biografia estranya» -com en diu ell-, compta amb prou feines cent vint pàgines, però té l'alè dels llibres memorables. Es nota que l'autor ha llegit els grans novel·listes francesos i russos del dinou, entre d'altres. Bezsonoff és un narrador de pedra picada, a la manera tradicional: l'experiment, en la seva prosa, és la qualitat de l'estil (quin català més ric i, a la vegada, més planer: Ruyra, Pons i Pla, tot alhora), com també la transparència del relat. D'aquí la complexitat dels seus llibres, que expliquen sempre histò-ries interessants, poc o molt distorsionades per la seva imaginació.

Com se sol dir, aquesta és la novel·la que Bezsonoff ens devia.

La història amb la qual podrà fer callar els qui, en sentir per primera vegada el seu cognom, li demanen: «Tu deus tenir orígens russos, oi?». Com a lector, tant me fa si el de Perpinyà refà amb rigor (o no) una part de la història de la seva família: l'aire de versemblança és total. Els taxistes del tsar és una narració de veritat, emocionant, tendra, literàriament sòlida.

Les dues primeres frases resulten impecables: «He viscut molts anys a Rússia però no hi he estat mai... La fred me fa por».

A partir d'aquí, el narrador es transmuta en un investigador de les arrels pròpies: comença a estudiar rus i s'interessa per la vida del seu avi patern, Mitrofan, que junt amb son germà Leonid havia fugit cames ajudeu-me de la Rússia de la revolució per arribar, després de mil giragonses, a França. No eren ni propietaris ni gent de sang blava, però sí allò que en diríem homes d'ordre, russos (no pas soviètics). Leonid va portar aquesta condició molt pitjor que Mitrofan: mai no va acabar d'integrar-se al país d'acolliment. L'un i l'altre, sigui com vulgui, van haver de passar moltes cuites per salvar la pell (i per establir-se, finalment, com a taxistes a París): potser feien honor al cognom Bezsonov, que vol dir, si fa no fa, «sense son».«Mai no sabré vietnamita, afrikaans, basc o xinès però, un dia, llegiré llibres en rus...», escriu l'autor en una mena de lletania que contrapunta el seu esplèndid relat. Els taxistes del tsar, malgrat la seva brevetat, recorre la pell d'Europa, tan plena de cicatrius; campeja entre dues grans guerres. És una joiosa reivindicació de la russofília de l'autor, però encara més de la seva catalanitat, davant l'estat republicà francès creador de l'homo gallicus. L'humor subratlla el relat: «Les gavines, comunistes sens dubte, profanaven els teulats del palaus». Hi ha comparacions magnífiques, com la d'una vella fadrina que «s'endevinava que havia estat esplèndida, com les ciutats romanes engolides sota un pantà». Elements d'una gran rendibilitat novel·lesca.

El trajecte acaba en un viatge rus, certament desmitificador.

De gamma alta.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-03-2009 19:31

A la recerca dels avantpassats perduts per JOAN GARI

A la recerca dels avantpassats perduts

article de Joan Garí 

El Temps, núm. 1.227

Tot llegint Bezsonoff, és difícil desempallagar-se de la sensació d’un exotisme difús, perfectament atractiu i amb uns valors literaris fora de tot dubte. Es podria dir que l’encreuament d’identitats que ha fet possible la seua obra ha sepultat l’autor en un mar d’interrogants (“Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”), però això mateix ha propiciat la fórmula magistral d’una prosa a la vegada exòtica, sorpresiva i llegible. Bezsonoff escriu com ho faria un francès que hagués interioritzat el català i l’haguera filtrat amb un seguit de referents que podrien anar de Rabelais a Tolstoi. El resultat són uns llibres sargits amb frases curtes, sucoses, enriquides quan cal amb sorpresives giragonses metafòriques, i sempre tocades per un alè poètic.
Mai com en el seu darrer llibre, Els taxistes del tsar, el joc d’espills identitaris que constitueix el seu arbre genealògic s’havia exacerbat tant fins constituir-se en el més semblant a una autobiografía –una autobiografia on, concordant amb l’esperit del temps, la vida real està plenament empeltada de ficcions.
Resulta que Bezsonoff tingué un avi rus (Mitrofan, “un nom de criat en les novel•les del comte Tolstoi”), en la vida del qual hi ha més llacunes que fets coneguts. Mort set anys abans del naixement del seu nét i biògraf, Mitrofan és un rus blanc que, com tants d’altres compatriotes, va acabar fent de taxista a la França acollidora –i hi va morir. En homenatge a aquest ancestre que el comunica amb un país i una literatura immensos, Joan Daniel Bezsonoff provarà durant tota la seua vida adulta d’aprendre rus, ni que aquest idioma se li escape d’entre les mans com un peix esmunyedís. Hi ha un propòsit íntim però també literari en aquest projecte: al capdavall, l’autor vol sentir-se rus perquè ha llegit Guerra i pau o ha volgut llegir Guerra i pau perquè se sentia rus. Això ens ha passat a tots amb els gran autors canònics, però a més Bezsonoff pot esgrimir una genealogia i un llinatge incontrovertibles.
Potser sentir-se continuador d’un país inexistent –la Rússia imperial- té plena relació amb el fet d’habitar un altre país esborrat –la Catalunya Nord. Potser ser escriptor català a França és una cosa tan evanescent i estrambòtica com ser-hi taxista rus. Per això el nét entén l’avi, i és possible una comunicació secreta entre tots dos. És el fil que lliga els morts i els vius a través de la literatura.
Mitrofan, a diferència del seu germà Leonid, va acabar integrant-se en la societat francesa. Leonid el va sobreviure vint-i-quatre anys, però mai no va deixar de sentir-se un rus blanc, estranger i apàtrida. Al nét de Mitrofan potser l’embargue una barreja de sentiments, alguns més semblants als de Mitrofan i d’altres més en concomitància amb Leonid. Es pot escriure en una llengua que els teus conciutadans han decidit sebollir en els llimbs més impalpables? Es pot ben bé, és clar, però sempre et consideraràs un exiliat interior, un estranger de tu mateix.
Els taxistes del tsar demostra que tenim un deute amb els nostres ancestres i que d’això se’n beneficiaran els nostres lectors. Ells han de veure dessagnar-se la memòria de l’escriptor oberta en canal i llavors certificaran que la màgia de la literatura existeix. Però la sang hi era verdadera.
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-03-2009 19:38

Memòria i identitat

 

 

Memòria

i identitat

 

 

                                           

 

                           

                                     

 

 

Joan Josep Isern

 

A quin gènere pertany el darrer  llibre de Joan Daniel Bezsonoff?

Crònica familiar? Reflexió personal?

Reconstrucció novel·lística? Ficció

pura i dura? Res en concret i una

mica de tot plegat és aquest llibre,

que em sembla un dels exercicis narratius més

competents i divertits que he llegit darrerament. El còctel d’aquest home és considerable.

Administrativament Bezsonoff és un ciutadà francès, per bé que creativament és un escriptor

català que, per la banda de la genètica,

fa gala dels seus orígens russos.

A cavall d’aquesta estimulant barreja,

Els taxistes del tsar es va descabdellant

amb considerables dosis d’humor que no s’estan de mostrar les simpaties i les fòbies de l’autor.

Ens equivocaríem molt, però, si consideràvem

aquest llibre una obra menor. Ben al contrari: tot i la seva aparent manca de pretensions, és un text que commou. Volent explicar els camins seguits

per l’avi Mitrofan i pel seu germà Leonid

des de la primera gran guerra,

Bezsonoff ens parla de la seva família

–pare militar,

mare de la Catalunya

Nord–

amb una pirueta que aplega la història de tot el segle

passat, les peripècies de l’exili de l’avi i les particulars

relacions de l’autor amb les cultures russa i catalana.

Pels camins de la memòria, a la recerca de la

pròpia identitat tripartida, l’autor reconstrueix els trajectes dels dos germans, fugits de resultes

del mateix conflicte bèl·lic i instal·lats a França de maneres ben diferents: mentre Mitrofan és exemple

d’integració i d’oblit dels seus orígens, Leonid és la resistència contra l’erosió dels records i la pèrdua dels

referents. Enmig d’aquest panorama ric en

peripècies personals i retrats d’oncles, cosins i germans, a cavall entre la França jacobina i la pulsió del país català de la mare, a través d’una prosa distesa però extremament precisa, Bezsonoff ens fa partícips

del seu progressiu procés de russificació, que culmina en un viatge a la terra de l’avi que ocupa la part final del llibre, una lliçó de destresa narrativa.

 

Avui, 1 de novembre del 2007

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-03-2009 17:18

VANGUARDIA 15 DE MARÇ DEL 2009

                                                     

 

 

 

 

¿ Vale la pena?

 

. Encontré en la librería Bertrand el último libro de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, editado por l´Avenç. Me gusta este chico que escribe en un catalán que no tiene nada que ver con el que se lee en el diario Avui y se escucha en TV3. Un escritor catalán con apellido ruso y que se sabe de memoria las canciones de Luis Mariano. Un excelente escritor que es tan fan del USAP como mi gato Maurizio presume ser culé, Miauuuu.

 

 

Joan de Sagarra, La Vanguardia, pàgina 10 del Quadern VIVIR, diumenge 15 de març del 2009

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-03-2009 16:56

Bezsonoff a la televisió

                                                                        

 

                                                          

 

 Projecte de portada abandonat

 

 

 

 

 

Si em voleu veure a la televisió

http://www.tv3.cat/videos/806829/Entrevistes-des-de-Perpinya
 
http://nettv.cat/

 

http://www.tv3.cat/videos/1094849/Gitanos-en-catala-a-Perpinya
http://www.youtube.com/watch?v=7xuV_7RcSwo

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-03-2009 13:40

Article de JAUME QUERALT

 

                                               

 

 

Una bonica ressenya del gran Jaume Queralt al seu blog    

 

http://metbarran.canalblog.com/archives/2009/03/14/index.html

 

 

LE LIVRE! Si vous le voyez sur la table d'un ami, vite faites-lui part de votre désir de le lui emprunter. Si vous le voyez sur les rayons d'une bibliothèque publique, vite remplissez votre fiche d'abonné et sortez-le en disant merci à la personne qui vous le glisse dans les mains. Si vous le voyez à la vitrine d'une librairie, à la condition que cette-dernière ne tourne pas le dos à la culture livresque en langue catalane, achetez-le. Non, vous ne serez pas déçus par "Una educació francesa", le dernier livre de Joan-Daniel Bezsonoff (Ed. L'Avenç, Barcelona). Cent soixante pages, organisées en 43 chapitres de 2 à 5 pages, et une dizaine photos  en n/b, plus la carte de France de ses villes (tour d'"enfrance"). Mise en perspective et en scène d'une enfance comme lieu géométrique de regards, de sons, d'odeurs, de pays, de langues, de cultures, d'acquis, de déplacements, de dés-apprentissages aussi. Il faudra en reparler. Sous-titré "Les set vides d'en Bezsonov", il est dédié à "Joan-lluís Lluís. Fill de l'ORTF i amant de la nostra llengua" et s'ouvre sur une citation d'Antoine de Saint-Exupéry "Je suis de mon enfance. Je suis de mon enfance comme d'un pays" (Pilote de guerre). Evoquant sa passion du cinéma et les fauteuils d'un disparu nouveau Théâtre, l'auteur note: "Les butaques, cobertes de vellut vermell, cruixien quan les tancaves. Aquest petament, tan específic formava part del so de les pel.lícules i l'enyori com un vals perdut."

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 13-03-2009 19:03

El triomf de la mediocritat

                                           

 

 

 

 

 

Publicat en El Temps, 12 d'agost del 2008

 

La batalla de Walter Stamm

Premi Josep Pla 2008

Melcior Comes

Destino

Barcelona, 2008. 239 pàgines

 

 

    Feia anys que no havia llegit un llibre tan dolent com La batalla de Walter Stamm. L’acumulació de les inversemblances i dels errors en una novel·la amb pretensions històriques acaba cansant el lector. Walter Stamm, estudiant alemany, és acusat d’alta traïció per haver ‘ donat informació secreta als espies anglesos ’ (pàg 17) Ja sembla poc versemblant que una justícia tan inclement com la del Tercer Reich condemni només a vint anys de treball forçat un home culpable d’alta traïció en temps de guerra. Fins i tot, l’hauria afusellat l’exèrcit d’un país tan democràtic com Austràlia. Enviat en un camp de concentració, el narrador ens descriu la seua vida quotidiana corruntumada de monstres i de nimfòmanes com a les pitjors pel·lícules de Dyanne Thorne. Els botxins de Comes ens tranquil·litzen. Nosaltres, lectors catalans, som manyacs i no tenim res a veure amb ells. En canvi, els personatges de Robert Merle a La mort est mon métier ens retiren. Llur humanitat, tan a prop de la nostra, ens inquieta molt més. La majoria dels comandants dels camps d’extermini eren petits funcionaris de poca volada que, sense el nazisme, haurien acabat directors d’una agència postal. Amb la consistència psicològica d’un espàrrec mal cuit, Stamm ens confia que és poeta i traductor de Balzac a l’alemany. En una citació de tres línies, he trobat una falta d’ortografia i un barbarisme: ‘Euridice’ (pàg 94) en lloc d’Eurydice i ‘riqueur’ per ‘rigueur.’ Aquests detalls no tenen cap importància, però ningú no obligava l’autor a fer cites en una llengua que no domina… Amb una inversemblança total el 1941, any en què triomfen les forces alemanyes, Comes imagina que la Wehrmacht recupera el narrador per enviar-lo a Rússia. Aquesta incorporació sembla del tot impossible fins a la tardor del 1944 quan els aliats i l’exèrcit roig amenaçaven les fronteres del Reich i es va crear el Volkssturm. La descripció de la campanya de Rússia evoca un partit de billar automàtic entre mainatges sàdics. L’estil és pobre, sense suc, eixarreït, ple de clixés. ‘ Els vells volums polsegosos ‘ (pàg.11) ‘ vaig vomitar el darrer buf de vitalitat que se m’aferrava a l’ànima ‘ (pàg 35) Quan l’autor mira de descriure un personatge, no disposa de paraules més precises que ‘tipus’ (pàg 14, 16, 17, 21, 31, 37) Després, he deixat de comptar… Els personatges desgranen aforismes de basar. ‘ Vivim sempre perseguits per la mort, des que naixem fins al dia de la nostra partença. ‘ (pàg.92) , ‘ el sol era tapat per un milenar dels nostres Stukas ‘ (pàg.108) —bufa !— o el deliciós ‘ On és Déu? ¿ On és ara que el necessito? ‘ (pàg. 27)

Al cap de dos anys als camps soviètics, el narrador és alliberat pel camarada Stalin…

‘ Stalin es va sentir generós i va alliberar els presoners que més havien treballat, encara que molts d’altres van quedar-se i van ser jutjats després per crims de guerra. ‘ (pàg 226) Quina bona peça, aquest Stalin! No se n pot salvar res d’aquest llibre grotesc. Ni els personatges, ni l’estil, ni la intriga.. Res…Si aquest llibre no hagués obtingut el Premi Josep Pla, pensaria que es tracta d’una mistificació, d’una broma entre estudiants beguts i faceciosos…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-03-2009 19:05

Projectes de portada dels TAXISTES

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 12-03-2009 18:49

Voronej Воронеж

                            

 

        

                                 

 

 

 

Tots els camins duen a Voronej en aquesta recerca estranya del meu avi. No hi he estat mai però comenci a conèixer la ciutat tan bé com Saigon. A l ‘edat de pedra, ja hi vivien homes. El nom de Voronej, per tant, és molt vell i cap especialista de toponímia no l’ha pogut explicar mai. Amb el basc, potser… Un rus qualsevol hi reconeix el nom "  voron ", el corb …

Voronej —Воронеж— se situa a 530 quilòmetres de Moscou i 1175 de Sant Petersburg. No sé quant fa en verstes…Com Londres, París o Nova York, un riu —el riu epònim, afluent del Don— separa la ciutat en dues parts ben distintes. El barri antic va ser fundat pel tsar Fedor I, un idiota tanmateix, assassinat per Boris Godunov com tothom. Durant el regnat de Pere el Gran, hi van construir drassanes importants d’on va sortir tota una armada moderna. Sense exagerar gaire, es podria considerar Voronej com el Sant Petersburg meridional. Sí, senyor! A Voronej, a més d’en Mitrofan, hi va néixer gent de categoria com el novel·lista Platonov, Bunin –premi Nobel de literatura–, el poeta Koltsov, els pintors Kramskoi i Gay, el físic Cherenkov, els gimnastes Davydova i Tkachyov; i l’anarquista Voline. No us amoineu. Jo tampoc no els conec tret d’en Bunin…

Fa cent anys Voronej no era un poble arraconat sinó una ciutat important de 94 800 habitants famosa pels seus cavalls i bestiar. Tots els ortodoxos de Rússia coneixien el pelegrinatge al convent de sant Mitrofan.

El primer diari local —Voronejskie gubernski vedomosti— va sortir el 1838, vuit anys abans de L’Indépendant de Perpinyà. La seua primera sala de cinema —el Biograf— va obrir el 1907, dos anys abans de l’Apol·lo-cinema. Només el ferrocarril va arribar a Perpinyà deu anys abans .

Tinc entès que es parla un rus excel·lent a Voronej, fins al punt que els estrangers vénen a estudiar-lo a la seua universitat.

Les casetes de fusta blanques i les velles esglésies totes blaves, que la guerra civil i les tropes nazis van estalviar, s’escalonen en un turó. La part moderna s’estén a l’altra riba, plana. Les avingudes recorden les artèries d’una ciutat catalana a la fi del franquisme. Imagineu Figueres o Vilanova i la Geltrú amb, aquí i allà, places gegantines, més grans que la plaça d’Espanya de Barcelona, amb edificis pretensiosos on domina el groc dels Hasburg, el mateix groc que al palau de Schönbrunn. Voronej és una ciutat de províncies. La plaça central es diu Lenin i encara no han desempernat la seua estàtua. La circulació d’automòbils no passa de modesta. Alguns tramvies, d’un roig difunt, salven l’honor. A l’època d’en Mitrofan i d’en Leonid, cent anys enrere, qui posseïa un cotxe a Voronej tret del governador, del batlle i del potentat local? Enmig de les places, els pagesos venen ventresca i hortalisses als ciutadans al davant dels seus camions. Tothom somriu, les galtes acolorides per l’alcohol. Les minyones són boniques, famoses a tot Rússia per la bellesa de les seues cames. Les més espavilades han quedat davant un dels set teatres i dels dotze cines de la ciutat. El Spartak, el Cosmos, el cine Mir (quina llengua extraordinària que confon la pau i el món en el mateix mot!), Drujba, el cine de l’Amistat.

Les padrines, solemnes, travessen les places, dolçament i dolorosament; com han travessat el segle. Pugen xino xano pels carrers torts i rostosos del barri antic. Avancen lentament. No tenen cap pressa de tornar a veure en Mitrofan…

 

 

                                                                                    

 

 

 

 

Tous les chemins mènent à Voronej dans cette quête étrange de mon grand-père. Je n’y suis jamais allé mais je commence à connaître la ville aussi bien que Saigon. A l ‘âge de pierre des hommes y vivaient déjà. Le nom de Voronej est donc très vieux et aucun spécialiste de toponymie n’a jamais pu l’expliquer. Avec le basque, peut-être…Un Russe moyen y reconnaît le nom "  voron ", le corbeau … Voronej, В
оронеж, se situe à 530 kilomètres de Moscou et 1175 de Saint-Pétersbourg. Je ne sais pas combien cela fait en verstes…Comme Londres, Paris ou New York, une rivière —la rivière éponyme, affluent du Don— sépare la ville en deux parties bien distinctes. Le quartier ancien, fondé par le tsar Fédor I, un idiot pourtant, assassiné par Boris Godounov comme tout le monde. Sous le règne de Pierre le Grand, on y construisit d’importants chantiers navals d’où sortit toute une flotte moderne. Sans trop exagérer, on pourrait considérer Voronej comme le Saint-Pétersbourg méridional. Eh oui, ma chère! Outre Mitrophan, il y a des gens d’envergure qui sont nés à Voronej comme les romanciers Platonov, Bounine –prix Nobel de littérature, quand même—, le poète Koltsov, les peintres Kramskoi et Gay, le physicien Cherenkov, les gymnastes Davydove et Tkachyov; ainsi que l’anarchiste Voline. Ne vous en faites pas. Moi non plus je ne les connais pas à part Bounine…

Il y a cent ans Voronej n’était pas un trou perdu mais une ville importante de 94 800 habitants renommée pour ses chevaux et ses bestiaux. Tous les orthodoxes de Russie connaissaient le pèlerinage au couvent de saint Mitrophan.

Le premier journal local —Voronejskie gubernski vedomosti— parut en 1838, huit ans avant L’Indépendant. Sa première salle de cinéma —le Biographe— ouvrit en 1907 deux ans avant l’Apollo-cinéma de Perpignan. Seul le chemin de fer arriva à Perpignan dix ans avant.

Je crois savoir que l’on parle un russe excellent à Voronej puisque les étrangers viennent l’étudier dans son université. Trop souvent des étudiants sénégalais disparaissent et l’on retrouve leurs cadavres mutilés dans des terrains vagues de la banlieue.

Les maisonnettes en bois blanches et les vieilles églises toutes bleues, que la guerre civile et les troupes nazis ont épargnées, s’échelonnent sur une colline. La partie moderne s’étend sur l’autre rive, plate. Les avenues ressemblent aux artères d’une ville catalane à la fin du franquisme. Imaginez Figueres ou Vilanova i la Geltrú avec çà et là des places gigantesques, plus grandes que la place d’Espagne à Barcelone, avec des immeubles prétentieux où domine le jaune des Hasbourgs, le même jaune qu’au château de Schœnbrunn. La place centrale s’appelle Lénine et on n’a toujours pas déboulonné sa statue…On sait ce que c’est avec ces ploucs de province…La circulation automobile demeure modeste. Quelques tramways d’un rouge défunt sauvent l’honneur. A l’époque de Mitrophan et de Leonid, il y a cent ans, qui possédait une voiture à Voronej hormis le gouverneur, le maire et le potentat local? Au milieu des places, les paysans vendent de la ventrèche et des légumes aux citadins devant leurs camions. Tout le monde sourit, les joues colorées par l’alcool. Les jeunes filles sont jolies, célèbres dans toute la Russie pour la beauté de leurs jambes. Les plus malines ont rendez-vous devant l’un des sept théâtres et des douze cinémas de la ville. Le Spartak, le Cosmos, le cinéma Mir (quelle langue extraordinaire qui confond la paix et le monde!), Drujba, le cinéma de l’Amitié.

Les grands-mères, solennelles, traversent les places, doucement et douloureusement; comme elles ont traversé le siècle. Elles montent tout doucettement à travers les rues étroites et pentues du vieux quartier. Elles avancent lentement. Elles ne sont pas pressées de revoir Mitrophan…

                 

 

 

Все дороги ведут в Воронеж в этих странных поисках моего деда. Я там никогда не бывал, но начинаю знать город так же хорошо, как и Сайгон. В каменном веке там уже жили люди. Поэтому название Воронеж очень древнее и ни один топонимист

не смог его объяснить. Может быть при помощи бакского языка...

Воронеж расположен  в 530 километрах от Москвы и 1175 от Санкт-Петербурга. Я не знаю, сколько получится в вёрстах... Как в Лондоне, Париже или Нью-Йорке река, чьё имя носит город, приток Дона, разделяет Воронеж на две совсем разные части. Старый район был основан царём Фёдором I, который тем не менее считается слабоумным  и был убит Борисом Годуновым как и все. Во время царствования Петра Великого там построили большие судостроительные верфи, откуда вышел крупный современный флот. Без лишних преувеличений можно было бы считать Воронеж южным Санкт-Петербургом. Ну да, моя дорогая! Кроме Митрофана, солидные люди родились  в Воронеже, например романисты Платонов, Бунин  — всё-таки лауреат Нобелевской премии — поэт Кольцов, художники Крамской и Ге, физик Шеренков, гимнасты Давыдов и Ткачёв и также анархист Волин. Не переживайте. Я их -также не знаю за исключением Бунина...Сто лет назад Воронеж не был глушью, а крупным городом с населением в 94 800 жителей, который славился своими лошадьми и рогатыми скотом. Все провославные России знали о  паломничестве в Митрофаньевский монастырь.Первая местная газета – Воронежские губернские вѣдомости – вышла в 1838 году за восемь лет до Индепандант из Перпиньяна. Первый кинотеатр — Биографъ —  открылся в 1907 году за два года до Аполло-синема. Только железная дорога дошла до Перпиньяна на десять лет раньше, чем до Воронежа.

 

 

 

                     

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article