VEF Blog

El japonès, la tristor i l’amor

Aiguafang

Joan-Lluís Lluís

La Magrana

Barcelona, 2008, 141 pàgines

Avui, la meua posició és singular. Haig de ressenyar una novel·la escrita per un amic, gairebé un germà, que ha tingut la delicadesa de dedicar-me el seu llibre. ‘ A Joan Daniel Bezsonoff, germà de batalles tan sovint guanyades ‘

Per tant, la meua crítica pot semblar de bell antuvi sospistosa. Si celebri el talent d’en Lluís amb totes les trompetes de les pel·lícules bíbliques de Cecil B. DeMille, el lector pensarà que aquesta és una crítica complaent. En canvi, si estripi el llibre, trobarà que sóc un amic ben poc agraït.

L’estil límpid, clapejat de dialectalismes com casot, mainatge, cotiu, parapluja, ca, repotegar. Fins ara, en Lluís s’havia mostrat reticent amb pudors de seminarista a la porta d’un bordell…Conversava amb el seu gos i no pas el seu ca…No li ho perdonaré mai…En una atmosfera crepuscular que m’ha recordat moltes escenes nocturnes de Goodis i del Lotus blau, el novel·lista de Terrats descriu una Barcelona apocalíptica, on la gent parla una llengua estranya, digna de l’idioma dels Barrufets de Peyo.

‘ És un mainatge petit (per què petit, i no pitit posats a fer ?) com jo, i com quell japonès. ‘ He somiat que me venies a judar…’ (pàg 136, 137) o ‘ xò és la ciutat, naltres vivim per llà dalt, veus ? ‘ (pàg. 106)

Aquestes coqueteries sintàctiques, aquests experiments lingüístics no m’han convençut pas. Com sempre en l’obra d’en Lluís amb l’única excepció de Cirera, la història és trista, sòrdida, bruta i tràgica, il·luminada aquest cop per una esperança d’amor.

Crec que he trobat una clau de la seua novel·lística. Com en les pel·lícules de Bertrand Blier, en Lluís té menester d'un món paral·lel per crear...Jo me refugiï en el passat i ell en un futur al marge de la realitat actual que no ens interessa prou per ancorar-hi un relat...És per això que li agraden tant els 'ucronistes ' com Robert Harris o Philip K. Dick. Michel Tournier recupera els vells mites. Els creadors, després d'Hiroshima i la derrota de la consciència, fan el que poden i en Lluís viatja pel seu propi país, un país decadent, nòrdic i tètric on plou fang i aixafen gats . La seua Barcelona és freda, ‘el terra és una pasta fosa i pudent. ‘ (pàg. 45) Pietat ! Violes, jo vull violes…

Per què en Lluís no torna a escriure una bona novel·la contemporània com El crim de l’escriptor cansat — per mi el seu millor llibre— en compte de recórrer aquest univers malsà i brutal? El dia que en Lluís oblidi els ossos desesperats, les pluges de fang, les violacions orientals i es decideixi a descriure la bellesa d’un rosa i d’un matí d’estiu, el món de les lletres catalanes tremolarà i jo potser canviaré de feina.

Vós que torneu de Catai 

El país del mig

Joan Tello

Llibres de l’Índex

Barcelona, 2008. 278 pàgines

Acabi de llegir un petit llibre deliciós, refrescant, molt més interessant que totes les imbecil·litats solemnes que la feina de crític ens obliga massa sovint a fullejar. Arran dels Jocs Olímpics d’enguany a Pequín, Joan Tello, intel·lectual barceloní enamorat de l’Índia i de la Xina, ha tingut la bona pensada de publicar El país del mig que constitueix una aproximació simpàtica a la Xina actual. Amb modestia, sense pretensió de revolucionar el món, l’autor ens confia, en una prosa eficaç a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia, les seues vivències al ‘ País del Mig, que és el nom abreujat de la Xina en xinès. ‘ (pàg 7) Joan Tello no és un gran estilista, ni pretén ser-ho però, com ho deia Joan Fuster analitzant l’obra de Timoneda.

‘ Trobem, de tant en tant, fragments de construcció lírica que admirem per una o altra forma de gratificació verbal...o bé, és una afortunada combinació conceptual, que, mentre s'aguanta, assoleix inferències delicioses. ‘

Pensi per exemple en una frase com ‘ Els caquis van obrir una porta sentimental inesperada i molt emotiva. ‘ (pàg 81)

El cronista té humor.

‘ Aleshores l’home del tricicle, amb el rostre visiblement molest, va deixar anar en anglès aquestes paraules :

—No fuck, fuck, no taxi. ‘ (pàg 156) Pobre Shakespeare ! Joan Tello sap descriure els xinesos amb empatia i una distància crítica a l’encop, doble mirada que contribueix a la riquesa del llibre. A vegades, però, cau en una enciclopedisme excessiu.

‘ No t’amoïnis. No crec que hi hagi cap número pitjor que el meu —vaig assegurar-li— . No sé si ho sabies, però a la Xina el número quatre (sì) pot confondre’s amb el verb morir (sï) si la pronunciació no és massa acurada. Viure, com visc jo, a l’habitació 1414 de la planta 14 és un fet de molt mal auguri. El número vuit (…) en canvi, porta molt bona sort. Per això el govern xinès va programar la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics per al dia vuit de vuitè mes (agost) de l’any vuit (2008). ‘ (pàg 85) Francament, aquest és un començament curiós per un idil·li. Veritat que com ho cantava Serge Gainsbourg ‘ Les femmes, c’est du chinois ‘ (costa tant d’entendre les dones com el xinès…) Tello sap tantes llengües que a vegades oblida la seua.

‘La decisió que he pres potser incomodi certs lectors. ‘ (pàg 8)

Aquestes reserves finals no treuen res al plaer que hem sentit tot al llarg d’aquest viatge mars enllà. Mit aquí una obra que cal assaborir lentament com els millors tes de la Xina i els versos de Paul-Jean Toulet.

‘ Vous qui retournez du Cathai | Par les Messageries, | Quand vous berçaient à leurs féeries | L’opium ou le thé, ‘|

NOFF

Josepmiquel Servià

Dux Editorial

Barcelona, juliol 2008. 165 pàgines

Sisena edició

Per l’observador de la cultura francesa, una de les seues principals característiques és l’abundància d’intel·lectuals solvents, de ‘brillants causeurs’. Josepmiquel Servià (escriu josepmiquel per coqueteria) és el nostre Jean d’Ormesson. Amb el calmàs de l’estiu, Granissat de cafè m’ha semblat una petita joia. Aquest és un llibre que es llegeix d’una tirada, mai pesat, mai pedant, sense ganes de revolucionar el món ni la literatura. A la manera del mestre Pla, citat en moltes pàgines, l’empordanès Servià proposa una galeria d’homenots. ‘ Una entrevista de Tarradellas ‘, que no desfloraré pas, és divertida i melangiosa alhora com els millors valsos de Johann Srauss.

Amb en Servià, passegem amb un futur bisbe en un Dos Cavalls tronat sota una pluja endimoniada. Visitem el Líban abans de la catàstrofe, la Niça dels anys 1970.

Sempre somrient, sap denunciar les imperfeccions de la Transició. Parla del policia que el va arrestar una nit. ‘ Físicament, no havia canviat gens. Políticament, devia ser ja " tot un demòcrata. "  ‘ (pàg 14) Sense avorrir mai el lector, es revela el cronista d’una Catalunya perduda. ‘ La barreja de mar i de muntanya, de planes i de serrats, de pesca i de pastura, de liberalisme i de carlinada ha conformat una mentalitat esquerpa, lúcida, sensual de tornada de tot, que es fot literalment dels esnobismes urbans ‘ (pàg 43)

Amb un humor que mai no cau en l’amargor, l’autor descriu tendrament i serena els ridículs i les grandeses de la gent que ha conegut. Confessaré que, enmig de tantes estrelles del cinema i de glòries literàries, em quedi amb la figura patètica del cambrer que mai no arribà a tenor.

‘ També va confessar-me, però, que, encara ara, cada vegada que Alfredo Kraus o Plácido Domingo o José Carreras…surten a cantar per televisió, el vell cambrer-cobrador-tenor s’aixeca de la butaca per anar al lavabo o s’inventa qualsevol pretext per seleccionar un altre canal. ‘ (pàg 118)

A la manera de Balzac que extenua el realisme fins a reproduir el sabir jiddisch de l’usurer Gobseck i del baró de Nucingen, Servià imita el parlar de la gent que ha conegut.

‘ ¿ Qué la parece, dotó ? —esclatà la dona jove, impacient. (…) ¡ Zí, dotó. ¡Enzeguía! ‘ (pàg.46) També estrafà la canterella catalana del president Tarradellas. ‘ ¿ Qué le parese ? (…) en el paseo de Grasia. Muy buen sastre, por sierto. ‘ (pàg 22)

El català d’en Servià és ric, directe i poètic. En una frase hi cap tot un personatge.

‘ Octogenari ja, espigat i secardí de cos, caminava ert i amb el cap alt, tot recolzant el senyoriu de les seves passes amb una discreta bengala al puny. ‘ (pàg 94) Servià juga amb la seua parla com un gatàs que va amunt i avall pel seu domini, vigilant les ratolines.

Heu d’assaborir lentament aquest Granissat de Cafè i sentireu totes les aromes de la feina ben feta i endevinareu, rere el vel d’un estirabot, la màgia d’un matí de setembre a Palamós.

Manuel Joan i Arinyó

Edició valenciana

Edelvives Baula, València octubre 2007

Edició barcelonina

Baula, Barcelona, 2008. 165 pàgines

       Mai no se subratllarà prou la importància de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada en la nostra cultura. L’historiador de la literatura del futur segur que s’espletirà llegint Les màgiques nits de Prada de Manuel Joan i Arinyó, novel·la publicada en versió valenciana i en versió barcelonina com si ambdues versions fossin escrites en dues llengües diferents. Els professors d’institut del Principat no volen que llurs alumnes puguin llegir textos que s’allunyen mínimament del català parlat entre el Tibidabo i l’estàtua de Colom… Denunciï de passada aquesta aberració que consolida les tesis secessionistes que han fet tant de mal a la nostra parla.

‘ Aquesta nit toca cementiri, on ens explicarem històries macabres i viurem experiències ben boniques i edificants mentre sentim els cruiximents de les juntes de les calaveres i hi veiem els focs follets que fan els ossos dels morts. ‘(pàg 32) No som pas lluny de Vicent Andrés i Estellés ‘ Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric / va tocant les anelles, va preguntant per tu. / Es desperta Ausiàs March en el vas del carner. ‘

Sense prendre’s mai seriosament, Manuel Joan i Arinyó denuncia els estralls de la droga amb la mateixa virulència que el Serge Gainsbourg de les darreres cançons. L’autor no pot pas estar-se de bromejar ’ La primera cosa que m’ha sorprés és que hi haguera tanta gent desperta en aquelles hores del matí, però si bé es mira els gralls infrahumans de la bèstia els hauria sentit fins i tot Beethoven els últims anys de la seua vida. ‘ (pàg 123) Amb un enyor discret, l’autor prepara els joves lectors a la gran aventura de l’amor. ‘ A banda de conéixer i d’enamorar-me de la dona més meravellosa del món, ara també tinc un secret per a oferir-te. ‘ (pàg 165)

Amb aquest divertiment lleuger com una copa d’aigua de València en una nit d’agost a Prada, Manuel Joan i Arinyó enriqueix la nostra literatura juvenil.

El petit dico d’aquí

Gerard Jacquet

Edicions Trabucaire

Canet del Rosselló, abril 2008. 190 pàgines

   Un matí d’estiu, vaig sentir a la ràdio ‘Sans blagues’ una cançó de Boris Vian que no coneixia. Em van entusiasmar la veu i la interpretació de la cantant. A la fi de la cançó, el locutor va indicar el nom de la interpreta: Renée Lebas. Aquella era una interpretació tan sensible, tan emocionant, tan justa que vaig percaçar tots els discos d’aquella artista dels anys 50 mig oblidada. Amb dos minuts, ja sabia que es tractava d’una gran dama de la cançó francesa. Amb la literatura passa el mateix. N’hi ha prou amb la lectura d’una pàgina qualsevol per esbrinar si l’autor és genial o nul·líssim. L’evidència del talent amb Gerard Jacquet apareix aclaparadora. Fa onze anys, Jacquet va escriure un conte inoblidable, una joia, en Perpinyahard, recull de narracions policíaques ambientada en un Perpinyà negre i sòrdid. Amb una mica de sort, més coneguts al sud de l’Albera, Jacquet podria ser un gegant de les nostres lletres. El paio té massa talent. A més d’escriure poesia, monòlegs humorístics i filosòfics, Jacquet és cantautor i ha treballat amb Pascal Comelade. Fa poc, ha tret un nou llibre El petit dico d’aquí. En tres mesos, ja n’ha venut més de cinc mil, xifra increïble per un llibre català a Catalunya Nord. Jacquet ens proposa una descripció sentimental i poètica de la llengua catalana en la seua modalitat rossellonesa i de la seua influència en la variant francesa que parlem. El vocabulari descrit, els exemples vénen en català; les explicacions en francès. Amb aquest llibre, Jacquet vol divertir el lector i provar-li que la seua llengua és una llengua de debò, amb una ortografia, una tradició, una dignitat literària. El somni d’en Jacquet és donar ganes als catalans del nord i als afegits (així s’anomenen els francesos instal·lats a casa nostra) de llegir llibres nostrats. Jacquet, guia meravellós, els permetrà potser d’entendre que Barcelona és més a prop de Perpinyà que París i els seus afores.

En aquest llibre sentireu totes les veus i totes les olors de les nostres comarques migpartides entre dues tradicions, dues fidelitats. Podreu conèixer en Bufa.

‘ —Qui t’ho ha dit ? /—En Bufa. / En català del Rosselló, quan et demanen que denunciïs l’autor d’un acte o d’una paraula i que no et ve de gust, pots designar en Bufa.

En Bufa no existeix, no se sap qui és. Però és responsable de moltes coses. Aquest benvolgut desconegut és molt pràctic. ‘ En Bufa és l’aliat dels pares quan la mainada fa preguntes molestes…Tal com ho diu en Jacquet ‘ ens agrada, aquí al Rosselló, agafar paraules franceses i adobar-les un poc, personalitzar-les, imprimir-hi la nostra pota, el nostre estil d’indis un xic estranys. ‘ (p.177)

En aquest llibre, clafert d’humor melangiós i d’una nostàlgia discreta dels mots mig oblidats, la gent catalana del Rosselló s’ha reconegut en aquesta recerca del temps perdut. ‘ Pourtant que ce jour ancien, traversant la translucidité des époques suivantes, remonte à la surface et s'étende en nous qu'il couvre tout entier, alors pendant un moment, les noms reprennent leur ancienne signification. ‘

Miquel Pairolí

Edicions de la Magrana

Barcelona, 2008. 203 pàgines

   Vicenç Pagès, un dels millors crítics del nostre país, sol distingir dues grans categories de novel·listes. Els escriptors de frases i els escriptors de llibres. El narrador gironí, Miquel Pairolí, pertany sens dubte a la segona categoria. La seua darrera novel·la, Cera, relata la història dels Castells, una família benestant d’una capital catalana i descriu a l’encop els vint darrers anys de la Catalunya franquista vista des d’una cereria ‘ un món en què els peus lliscaven i en què el nas s’omplia d’una olor dolcenca, embafadora ‘  (pàg. 46) . El relat és tètric, melangiós, a vegades avorrit com l’època, ple de capellans com a les novel·les del segle XIX. Miquel Pairolí és un gran estilista. Qui sóc per concedir premis de bons estilistes ? Ningú, però tinc un criteri molt personal per avaluar la qualitat d’una prosa. Com tothom, llegeixi silenciosament i, de sobte, sense adonar-me’n, em posi a llegir en veu alta i declami les línies. Tinc menester de tornar a llegir unes pàgines en veu alta per tal d’assaborir el plaer verbal. He sentit aquesta necessitat intima de lector amb molts fragments d’aquesta novel·la. "  La família havia donat a aquell indret un nom acusadament líric. En deien el jardí dels magraners. Era una concessió a la fantasia, les il·lusions. Les paraules volaven força més amunt que la realitat. De jardí ho era d’una manera molt relativa perquè ningú no en tenia gaire cura. " (pàg.47) Quin escriptor escriu un català tan bo actualment? Cap frase no grinyola, la llengua és rica i bella, les imatges justificades, els personatges d’una profunditat digna de Balzac. Ara, us hauré de confessar que, per mi, la novel·la no és pas el gènere on Pairolí expressa millor el seu talent. Al meu entendre, els dos primers capítols i l’últim, admirablement escrits tanmateix, sobren. No serveixen de res en l’economia de la novel·la. El dos primers capítols de Cera m’han recordat el començament de La regenta tant per l’estil com per la temàtica. Si Clarín ens presenta els protagonistes de la novel·la, els dos bisbes de Pairolí —el mort i el viu— no tornaran a aparèixer a la novel·la. Pairolí retira als novel·listes francesos del Nouveau Roman que descriuen pel gust de la descripció sense interessar-se en el relat.

A la fi del llibre després de la mort dels pares Castells, m’ha fet l’efecte que l’autor ja no tenia res a contar i ens proposa una galeria de retrats de les criades i de les amigues de l’Hermínia Castells, molt ben feta però perfectament inútil a l’acció. Per un català del Nord, la tieta del Rosselló sembla tan poc creïble com la Blanche de La febre d’or de Narcís Oller o el senyor Vidal de Prudenci Bertrana a Jo, memòries d’un metge filòsof. Per nosaltres, el català del Principat també té ‘ una entonació pintoresca i obscura, de manera que certes paraules result(en) insòlites i altres incomprensibles ‘ i provoquen ‘ comicitat i (…) astorament. ‘ (pàg.168) ‘ Vérité au deçà des Pyrénées, erreur au delà… ‘

Uns novel·listes de raça com Albert Sánchez-Piñol o Graham Greene saben que a voltes cal sacrificar unes quantes pàgines per millorar el llibre. "  Save the cows and kill the babies " (salva les vaques i mata els nadons ) em repeteix sovint Joan-Lluís Lluís, plagiant Steinbeck. Per mi, Miquel Pairolí és, com el millor Josep Pla, un artesà dels mots, el poeta desesperat d’una Catalunya perduda.

Víctor Labrado

Dibuixos de Francesc Santana

Presentació de Joan Francesc Mira

Edicions Bromera

Alzira, 2007. 142 pàgines

Els adults mai no han entès res a la literatura. Prefereixen Madame Bovary a Les aventures de Tintín i ja no creuen en els contes de fades. Com en Peter Pan, Víctor Labrado mai no ha volgut ser gran i publica un recull de Llegendes valencianes, criatures mítiques de la tradició oral. Deixeble de Joan Fuster, Labrado conrea la tradició sense enfangar-se mai en la nostàlgia. Al seu llibre anterior, la novel·la Quan anàvem a l’estraperlo, Víctor Labrado —narrador sòlid— contava la vida de la gent humil en un valencià plausible i entenedor a tots els Països Catalans. A les Llegendes valencianes, l’autor no es presenta com un rondallaire sinó com un recreador de contes a la manera de Charles Perrault. Amb una llengua senzilla, un model de prosa clàssica, l’autor desgrana unes velles llegendes de la seua terra. Cada capítol ofereix una ressenya detallada, la versió que l’autor ha triat i uns dibuixos deliciosos. Sense avorrir mai el lector, Labrado analitza els contes que es disposa a revitalitzar. Citem, per exemple, la seua explicació de l’enigmàtic ‘nyítol’. " Els nyítols són, entre les presències secretes, de les més mal conegudes i poc estudiades. També el seu nom és dubtós: si alguns autors prefereixen la forma nítol, com a ésser de la nit, també n’hi ha que troben perfectament justificada la variant nyítol, pel nyic-nyic que fan a les orelles. " (pàg.23) Víctor Labrado arriba sovint a l’ideal estilístic de Stendhal que recercava " la sécheresse du code civil, " l’elegant senzillesa d’un article de diccionari. Aquest llibre no és només un llegendari sinó un viatge meravellós pel País Valencià. Labrado es delecta amb la poesia dels topònims valencians. " A la vall de Biar, al sud-oest de la Mariola, l’haqueta de foc anava pels carrers de Beneixama, feia la volta al poble i desapareixia tot seguit. " (pàg.130) Unes frases com aquesta em recorden el millor Charles Péguy.

Cada conte recrea un món diferent, un món inquietant, el món perdut de la València morisca. En el revolt d’un paràgraf, Víctor Labrado descriu un grafòman, una d’aquestes patums que pul·lulen al nostre país.

" Entre aquestes dues dates va practicar les més variades expansions de l’esperit, com ara la poesia, l’oratòria, la teologia, el dret canònic, la història, i en totes ho va fer molt bé. Potser en poesia, no tant. " (pàg.110)

Amb aquest petit ‘potser" s’esbaldrega tota la pretensió del personatge. L’autor ens revela, amb la seua erudició lleugera, unes llegendes tan riques que podrien constituir l’argument d’una novel·la. " El garrofer, la paraula del dimoni " , variació entorn del mite de Faust, cabria en un llibre gruixut. A més del text tan interessant, l’obra és també un objecte bonic. Els dibuixos de Francesc Santana il·lustren i interpreten els contes. Uns dibuixos inoblidables. Pensi en la portada amb la bruixa pèl-roja amb els ulls blaus inquietants d’una Deborah Kerr al·lucinada. A les pàgines 89 i 93 , s’expressa tota la maldat de Satanàs i la seua desesperança d’àngel vençut. Llegint aquests contes, locals i internacionals a l’encop, tintats amb un humor melangiós, acabem enyorant el temps en què les fades cantaven llurs petites cançons.

L’empetitiment de Catalunya

Llocs de memòria dels catalans

XXVIII Premi Carles Rahola d’Assaig

Albert Balcells

Proa

Barcelona, 2008. 398 pàgines

‘ No es tracta de recollir tot allò que és memorable, sinó allò que ha tingut o té encara el paper de lloc de memòria (…) ni els monuments i les festes locals que contribueixen de manera rellevant a la identitat col·lectiva, sinó tan sols aquells que configuren de manera global la memòria dels catalans com a poble. ‘ (pàg. 39) Per cert, tinc entès que és Paul Ricœur i no Paul Riqueur (pàg.18) que parla de la memòria com a‘ matrice de l’histoire. ‘ A més, col·legi en francès s’escriu ‘ collège ‘ i no pas ‘college.’ (pàg.41)

Si bé Albert Balcells defineix amb precisió el concepte de llocs de memòria, la seua visió de la catalanitat no és explicitada. Aquest em sembla el mal endèmic de la historiografia catalana. La majoria dels nostres historiadors es mouen en una ambigüetat molesta a l’hora de definir clarament la catalanitat.

‘ Catalunya, un país sense Estat propi, sense escola pròpia, amb una memòria nacional que, després d’un esforç continuat de construcció entre el darrer terç del segle XIX i del primer del XX, va ser silenciada durant trenta-sis anys de dictadura franquista. D’aquella amnèsia forçada encara no s’han refet els catalans ‘ (pàg.43)

On comença i on s’acaba Catalunya ? Qui és català ?

Per l’autor i quasi tots els seus col·legues, que pateixen d’un espanyolisme subjacent, els catalans són la gent que viu al territori de l’actual autonomia anomenada Catalunya.

‘ Sorprèn que la Generalitat de Catalunya no s’hagués oposat al fet que la Diputació General d’Aragó adoptés el 1978 la mateixa bandera de les quatre barres sense ni tan sols un senyal diferenciador com en el cas del País Valencià o de les Balears, països que realment havien tingut per ensenya els quatre pals. ‘ (pàg 83) Per ell, Catalunya, el País Valencià i les Balears no són el mateix país sinó tres països. Aquesta citació constitueix una perfecta il·lustració del blaverisme…

Tanmateix, Balcells inclou el Canigó entre els llocs de memòria dels catalans i inventa una denominació absurda ’una iniciativa dels catalans continentals (com ells es denominen) ‘ (pàg. 181)

En quaranta-quatre anys de vida, no he sentit ni llegit enlloc aquesta expressió…Els catalans del nord de l’Albera s’anomenen catalans de França o catalans del nord.

El professor Balcells palesa un coneixement superficial de la nostra catalanitat. Així, a la pàgina 337, qualifica Emmanuel Brousse de ‘filocatalà’. Aquest català renegat fou gerent del diari L’Indépendant, botxí de la catalanitat, i ministre d’una república que va perseguir la nostra llengua. Citem uns extractes de La Cerdagne française per donar un exemple de la seua catalanofília : ‘ Ceux-ci (els cerdans ‘francesos) savent trop ce qu’ils ont gagné à être rattachés à la France pour souhaiter une seconde de revenir à la domination espagnole. Ils n’ont qu’à ouvrir les yeux, à regarder dans quel piteux état ont été laissés les villages gardés par l’Espagne et à comparer pour que toute envie de redevenir espagnols leur soit immédiatement enlevée. ( …) en Espagne, d’affreux sentiers de chèvres défoncés et boueux, des masures délabrées et malpropres et la misère partout. ‘

Publicat en El Temps del 3 de juny del 2008

La Moreneta i l’esvàstica

Xavier Deulonder

Llibres de l’Índex

Barcelona, 2007. 499 pàgines

Quan Deulonder parla dels ‘ catalans de Hitler’ no el puc seguir. ‘Evidentment, a Catalunya, qualsevol que s’identifiqués amb els règims de Franco o de Pétain simpatitzava amb el III Reich i les potències de l’Eix ; per tant, tots els catalans franquistes o pétainistes foren catalans de Hitler. ‘ (pàg. 218) Aquesta expressió ens sembla, com a mínim, un greu abús de llenguatge. Com es pot titllar de ‘nazis ‘ catalans com Jaume Vicens Vives o Ferran Valls i Taberner encara que siguin els autors d’autèntiques perles cultivades ? No fotem!

L’obra de Deulonder és immensa i he trobat alguns errors. Així el judici de Robert Brasillach no ‘consistí en una deliberació de només vint minuts, després de la qual el tribunal el condemnà a mort. ‘ (p.227) Si la deliberació no va passar els vint minuts, el procés va durar tanmateix unes sis hores…No és exactament el mateix. He d’afegir que, entre els pétainistes i fins i tot els milicians, no hi havia només nazis sinó patriotes sincers. Pierre Giolitto ha demostrat recentment, en un estudi magistral, que la Milice française no era monolítica. Les meues reserves arran d’aquests detalls no presenten cap importància davant de la magnitud del treball de Xavier Deulonder que, amb un estil àgil i eficaç, estableix una síntesi brillant d’un tema inèdit i volgudament silenciat fins ara.