VEF Blog

NOFF

Josepmiquel Servià

Dux Editorial

Barcelona, juliol 2008. 165 pàgines

Sisena edició

Per l’observador de la cultura francesa, una de les seues principals característiques és l’abundància d’intel·lectuals solvents, de ‘brillants causeurs’. Josepmiquel Servià (escriu josepmiquel per coqueteria) és el nostre Jean d’Ormesson. Amb el calmàs de l’estiu, Granissat de cafè m’ha semblat una petita joia. Aquest és un llibre que es llegeix d’una tirada, mai pesat, mai pedant, sense ganes de revolucionar el món ni la literatura. A la manera del mestre Pla, citat en moltes pàgines, l’empordanès Servià proposa una galeria d’homenots. ‘ Una entrevista de Tarradellas ‘, que no desfloraré pas, és divertida i melangiosa alhora com els millors valsos de Johann Srauss.

Amb en Servià, passegem amb un futur bisbe en un Dos Cavalls tronat sota una pluja endimoniada. Visitem el Líban abans de la catàstrofe, la Niça dels anys 1970.

Sempre somrient, sap denunciar les imperfeccions de la Transició. Parla del policia que el va arrestar una nit. ‘ Físicament, no havia canviat gens. Políticament, devia ser ja " tot un demòcrata. "  ‘ (pàg 14) Sense avorrir mai el lector, es revela el cronista d’una Catalunya perduda. ‘ La barreja de mar i de muntanya, de planes i de serrats, de pesca i de pastura, de liberalisme i de carlinada ha conformat una mentalitat esquerpa, lúcida, sensual de tornada de tot, que es fot literalment dels esnobismes urbans ‘ (pàg 43)

Amb un humor que mai no cau en l’amargor, l’autor descriu tendrament i serena els ridículs i les grandeses de la gent que ha conegut. Confessaré que, enmig de tantes estrelles del cinema i de glòries literàries, em quedi amb la figura patètica del cambrer que mai no arribà a tenor.

‘ També va confessar-me, però, que, encara ara, cada vegada que Alfredo Kraus o Plácido Domingo o José Carreras…surten a cantar per televisió, el vell cambrer-cobrador-tenor s’aixeca de la butaca per anar al lavabo o s’inventa qualsevol pretext per seleccionar un altre canal. ‘ (pàg 118)

A la manera de Balzac que extenua el realisme fins a reproduir el sabir jiddisch de l’usurer Gobseck i del baró de Nucingen, Servià imita el parlar de la gent que ha conegut.

‘ ¿ Qué la parece, dotó ? —esclatà la dona jove, impacient. (…) ¡ Zí, dotó. ¡Enzeguía! ‘ (pàg.46) També estrafà la canterella catalana del president Tarradellas. ‘ ¿ Qué le parese ? (…) en el paseo de Grasia. Muy buen sastre, por sierto. ‘ (pàg 22)

El català d’en Servià és ric, directe i poètic. En una frase hi cap tot un personatge.

‘ Octogenari ja, espigat i secardí de cos, caminava ert i amb el cap alt, tot recolzant el senyoriu de les seves passes amb una discreta bengala al puny. ‘ (pàg 94) Servià juga amb la seua parla com un gatàs que va amunt i avall pel seu domini, vigilant les ratolines.

Heu d’assaborir lentament aquest Granissat de Cafè i sentireu totes les aromes de la feina ben feta i endevinareu, rere el vel d’un estirabot, la màgia d’un matí de setembre a Palamós.