http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 05-03-2009 20:19

Un amore

                         

                     

 

 

    Els professors francesos mai no han entès res a la literatura. En l'obra de Gustave Flaubert, prefereixen Madame Bovary a L'éducation sentimentale. Els agrada més Au bon beurre que no pas Les horreurs de l'amour (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd. Donarien mitja vida per Il deserto dei Tartari de Dino Buzzati ignorant sindicalment Un amore publicat el 1963. Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit. Antonio Dorigo ha esperat massa temps sense saber-ho, i, a la ratlla dels cinquanta anys, s'ha quedat amb l'afectivitat, la sensibilitat, la immaduresa d'un minyó. Encara s'imagina que els sentiments poden fer miracles..." era vecchio di anni questo sí ma in fatto di animo ero giovane per lo meno come probabilmente anzi piú di lei." (era vell d'anys això sí però pel que fa a l'ànima era jove almenys i probablement molt més que ella.) Buzzati ens mostra com un home madur s'enamora d'una dona jove, amb una descripció d'un sentiment que retira a una dissecció quasi anatòmica de la passió amorosa, que " molts diran patològica, però que en realitat tots els homes que no tenen els ulls i el cor foderati da una cotenna di lardo (folrats d'una cotna de llard) han provat almenys virtualment." (Eugenio Montale). Història molt original, com ho veieu, però que té el gust dels gelats Carpiggiani, l'olor dels mercats de flors de la península i les colors blanques i negres dels films de la Cinecittà de la gran època. " Bastava un niente (un no res) perché lui fosse salvo. (fos salvat) Acceptes el convit d'una minyona a un cafè, al cine o a un passejada vora mar i la teua vida surt del seu egoisme incolor. Te'n vas a la descoberta d'una persona humana sense saber què trobaràs a l'altra riba de l'oceà. L'Eldorado o l'infern reptilià dels poetes medievals. El poverino Antonio patirà força abans d'entendre per fi la Laide. La seua passió el privarà de comprendre aquella dona, d'estimar-la pel que és i no pas a través dels seus fantasmes, de la seua gelosia, de les seues projeccions. A la llarga, l'Antonio coneixerà una veritable revolució personal, un terratrèmol en la seua visió del món. Acabarà per admetre aquesta evidència. La dona no és necessariàment un ens maquiavèlic vingut al món per fer patir els pobres homes. Per fi veurà la dona com un humà de sexe femení i l'home com un humà de sexe masculí. Dos éssers diferents i complementaris. Gràcies a la Laide, l'Antonio irà descobrint el gran secret. És l'amor que dóna un sentit al món visible. " Tota la vida era viscuda sense sospitar-ne la causa. (...) Només ara, finalment, s'adonava del secret. Un segreto molto semplice: l'amore. " Totes les belleses del món, les meravelles del geni humà i el cicle de la natura " contengono un presentimento d'amore." L'amor pot ser una presó immensa, terrible i meravellosa. Una tragèdia grega o una novel·la magnifíca i contrastada. Només l'amor pot substituir Déu en el cor dels homes. Amb l'art i la filosofia, l'amor és la sola aventura, l'única finestreta cap a l'eternitat.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 20:18

In the mood for love

                                                      

 

 

 

 

Encara no heu vist In the mood for love, film de Wong Kar-wai projectat en versió original? Aquesta és una història d'amor ambientada a la Hongkong del 1962. El títol. al·lusió a un clàssic del jazz, va que ni pintat. Els dos protagonistes se senten d'humor amorós, in the mood for love en anglès. Dos veïns — un home, Tony Leng, premi d'interpretació masculina al Festival de Canes del 2000 — i la deliciosa Maggie Cheung, petota sensible i commovedora, d'una elegància irreal i lunar. Simpatitzant, els dos veïns acaben descobrint que llurs cònjuges tenen una relació junts. Em seguiu? Aquesta desgràcia, doblement compartida, els acosta. Es veuen molt; sopen junts; es llegeixen poemes; se citen. Assagen junts l'escena on anunciaran a llurs cònjuges que coneixen la veritat. I, és clar, s'acaben enamorant l'un de l'altre. No exterioritzen tant llurs sentiments com els joves occidentals. Viuen llur passió en l'implícit, en les mirades, frec a frec. S'estimen, es desitgen però es neguen a rebaixar-se. " Mai no serem com els dos altres. " Com la princesa de Clèves o Madeleine de Nièvres de Dominique sublimen llur amor. Gràcies a aquesta delicada història, descobrim la vida quotidiana de la gent qualsevol a Hongkong, una vida més oberta a la col·lectivitat que la nostra, menys angoixant, més pobletana vaja...Sovint tots els veïns sopen junts. Juguen junts a mah-jong, els dòminos xinesos, s'ajuden en una atmosfera bonhomiosa. Els nostres enamorats acaben comprenent que llur relació no té eixida. De comú acord decideixen que mai més no es tornaran a veure. Llurs adéus, precedits d'un assaig, són una escena admirable, digne de la fi de Breu encontre o An affair to remember. L'únic petit retret que faré ve de la música. Durant moltes escenes emocionants, sentim cançons de Nat King Cole en castellà i aquestes sonoritats familiars m'han molestat un xic. Aquellos ojos verdes, serenos como un lago en cuyas quietas aguas un día me miré... Et creus a Hongkong i de sobte estàs fent copes a la rambla de Figueres amb en Vicenç Pagès.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 20:17

Les bones intencions del Cap d'Any

                               

  

 

 

Com cada any, tinc bones intencions. Menjaré menys i millor. Beuré menys. Faré més esport. També llegiré més llibres catalans. Aquesta promesa, almenys, ja he començat a complir-la. Acabi de llegir Saltar la paret, la biografia de Josep-Lluís Carod-Rovira que Gemma Aguilera ha publicat a l’editorial barcelonina Llibres de l’ĺndex. Aquesta editorial ha treballat molt per a la divulgació de les lletres nord-catalanes al Principat. Recordarem Les xipotades de l’Aleix Renyé i les nostres edicions de Les Catalanades d’Un Tal i de Les històries de la Roca del Duc. Llevat d’aquesta obra de divulgació del nostre patrimoni, Els Llibres de l’ĺndex contribueixen a la descoberta de personalitats importants. El llibre de la Gemma Aguilera, redactora de la Televisió de l’Hospitalet de Llobregat i coŀlaboradora habitual de les revistes El Temps i Sàpiens, ha escrit la primera biografia deJosep-Lluís Carod-Rovira. L’he llegida d’una tirada, assaborint-la a poc a poc com un copeta de moscat una nit d’hivern quan bufa una tramuntana intempestiva. (Ai las ! Què se n’ha fet de la meua promesa de no ximar més ?…) Sense caure mai en la complaença, Gemma Aguilera ens proposa un retrat humà i sensible, ple de vida i d’amenitat alhora, d’un home que, com més va, més comptarà en la vida de Catalunya. Aquesta biografia s’ha convertit en tot un èxit i se n’ha publicat una traducció castellana , que —ho esperem— dissiparà potser molts malentesos i molts temors a les Espanyes sobre els projectes sobiranistes d’Esquerra republicana de Catalunya i del seu dirigent actual. A través de la biografia d’aquest polític, l’autora descriu amb talent un fragment important, tot un pany de la història catalana recent. Tornem a viure la fi del franquisme quan el general Franco, com ho proclamava un titular de Le canard enchaînéva millor perquè ha anat a peu fins al cementiri. " Amb la minúcia d’un arqueòleg alemany, Aguilera ens guia en aquest dèdal de sigles, de manifestacions, de protestes civíques, de gent desconeguda i coneguda (el Sinistre, per exemple, que saludi amb afecte si mai llegeix aquest article). Tot un ventall de gent que, al seu nivell personal, porta la seua pedreta a l’edifici comú. El gran encert de l’obra, al meu entendre, és l’evocació del període en què Carod-Rovira va saber convèncer les autoritats de Terra Lliure que renunciessin a la lluita armada. Aquest llibre, redactat en una llengua bonica i clara sense tics periodístics ni floretes literàries, és una aproximació fina i entenedora a un personatge complex. Un home, malalt de lectura, que domina el gallec —aquest portuguès arcaíc més estrany que el propi català de Nils— que fou seminarista i va menjar tres pizzes en lloc de beure cava com tothom la nit què en Franco es va morir. Si un dia s’editava una edició francesa d’aquesta biografia, aquesta cita de Marcel Pagnol li podria servir d’epígraf :

Si j’étais peintre, je ne peindrais que des portraits…

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:25

Tornon, extracte de LES DONES DE PAPER

EPÍLEG

 

" You can't repeat the past."

" Can't repeat the past? " he cried incredulously. " Why of course you can! "

 

F. Scott Fitzgerald, The great Gatsby

 

Els anys passen i jo sempre me'n torni a Tornon, a la frontera nord d'Occitània. Tornon, conservatori dels meus sentiments que retrobi intactes cada cop. Cada cop que entri en la col·legial de Sant Julià, on m'havia imaginat antany que la felicitat existeix i que seria feliç amb ella, pensi en la Nadine. Pensi en totes les esglésies que vam visitar junts. A Flandes, a França, a l'Empordà. Li hauria agradat més que la portés a una discoteca.

 

M'endinsi, amb en Centini, pel carrer major. Les botigues burxen els pagesos que han baixat de les muntanyes per firar-se. El comerç esponerós, com a qualsevol ciutat d'Espanya, no pateix. Els supermercats dolents no s'han implantat a Tornon. La sotsprefectura resisteix a l'americanització. La llengua s'ha perdut gairebé del tot, com a tot arreu. Però, ho han salvat tot. El castell, els trossos i les torres de les muralles enmig de les vinyes. L'estàtua carrinclona de la Verge com a Marsella i Alger. El quiosc de música sota els plataners.

Quan torni a Tornon, mai no pensi en la Marta. Què hi faria? S'hi avorriria i ningú no l'entendria. La vaig tornar a veure fa pocs anys. La vaig saludar. Vaig parlar-li sense disgust i sense amargor. Sé que ha tingut una nina. Si no m'entusiasma aquesta idea, em fa pler que visqui feliç. Amb la Nadine, potser em passarà el mateix. No n'estic segur. Sempre enyoraré la minyona d'antany. En Centini em somriu, escèptic i indulgent. Passem per la Rue Thiers, l'ex Rue d'Artois. Arribem davant la capella dels jesuïtes i la reixa del liceu Gabriel Faure, aquell inspector dels Monuments Històrics que escrivia guies tan interessants als anys 1930. Pugem cap a la plaça del castell. Si mai França desaparegués en un cataclisme i que en degués quedar un sol testimoniatge per a l'eternitat, no em desplauria que fos Tornon. Podria, efectivament, fer una maqueta acceptable. A Tornon no hi ha obres extraordinàries. No hi ha cap monument que pugui atreure autocars d'alemanys o de japonesos, els retirats francesos a la recerca d'una postal barata. Aquí, Mallarmé va escriure els seus millors poemes però detestava la vila. Tornon resumeix totes les èpoques. Un punyat de monedes romanes, un mil·liari trobat en una vinya, el castell és clar, alguns mamarratxos del XVII, unes quantes vil·les de notaris i l'estació del XIX. La caixa d'estalvis pretensiosa del 1920.

Fem una copa al Nautic, un cafè del Quai Farconnet. Ens atén una morena bonica, tota vestida de negre. En Centini i jo, li posem Colomba perquè es mou enmig dels borratxots amb la distinció de les dones corses. Tornem a la votura. Agafi l'antiga Avenue de Beaucaire. Seguim la riba dreta del Roine, la riba desconeguda malgrat els castells. Travessant les poblacions, on els homes fan l'aperitiu, retrobi la França de la meua infància. Les gasolineres blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs dels cotxes vells, les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l'Algèria francesa. Fa molts anys que la Marta m'ha oblidat. La Nadine viu amb un altre home. Tant se val...

Passat Lo Pònt Sant-Esperit, un entusiasme desesperat m'escalfa com un veirot de vi ranci a l'hivern. Aquest mes, escriuré una lletra amistosa a la Nadine. Em respondrà. Mai no m'ha oblidat. Encara m'estima, a la seua manera. Un amor estrany, gairebé raquític.

I què? Quan vull, puc tornar cap al país intacte, cap a les illes llunyanes d'altres temps en l'olor de les llànties.

La vida és bonica i arribem a Provença.

 

Les dones de paper, El Trabucaire, Canet, 2001

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:24

Tournon-sur-Rhône

ÉPILOGUE
" You can't repeat the past."

" Can't repeat the past? " he cried incredulously. " Why of course you can! "

F. Scott Fitzgerald, The great Gatsby

 

Les années passent et moi je retourne toujours à Tournon, à la frontière nord de l'Occitanie. Tournon, conservatoire des mes sentiments que je retrouve intacts chaque fois. Chaque fois que je rentre dans la collégiale de Saint-Julien, où je m'étais imaginé autrefois que le bonheur existe et que je serais heureux avec elle, je pense à Nadine. Je pense à toutes les églises que nous avons visitées ensemble. En Flandre, en France, dans l'Ampourdan. Elle aurait préféré que je l'amène dans une discothèque. Je m'engage, avec Centini, dans la grand-rue. Les boutiques piquent les paysans descendus des montagnes pour leurs emplettes. Le commerce fleurissant, comme dans n'importe quelle ville d'Espagne, ne souffre pas. Les vilains supermarchés ne se sont pas implantés à Tournon. La sous-préfecture résiste à l'américanisation. La langue occitane est presque tout à fait perdue, comme partout. Mais l'on a tout sauvé. Le château, les lambeaux et les tours des remparts au milieu des vignes. La statue kitsch de la Vierge comme à Marseille et Alger. Le kiosque à musique sous les platanes.

Quand je retourne à Tournon, je ne pense jamais à Marta. Qu'y ferait-elle? Elle s'y ennuierait et personne ne la comprendrait. Je l'ai revue il y a quelques années. Je lui ai dit bonjour. Je lui ai parlé sans déplaisir et sans amertume. Je sais qu'elle a eu une petite fille. Si cette idée ne m'enthousiasme pas, cela me fait plaisir qu'elle vive heureuse. Avec Nadine, peut-être m'arrivera-t-il la même chose. Je n'en suis pas sûr. J'aurai toujours la nostalgie de la jeune fille d'autrefois. Centini me sourit, sceptique et indulgent.

Nous passons par la rue Thiers, l'ex rue d'Artois. Nous arrivons devant la chapelle des jésuites et la grille du lycée Gabriel-Faure, cet inspecteur des Monuments Historiques qui écrivait des guides si intéressants dans les années 1930. Nous montons vers la place du château. Si jamais la France disparaissait dans un cataclysme et qu'il dût en rester un seul témoignage pour l'éternité, cela ne me déplairait pas que ce fût Tournon. Elle pourrait, en effet, faire une maquette acceptable. À Tournon il n'y pas d'œuvres extraordinaires. Il n'y a aucun monument qui puisse attirer des autocars d'Allemands ou de Japonais, les retraités français à la recherche d'une carte postale pas chère. C'est ici que Mallarmé écrivit ses meilleurs poèmes mais il détestait la ville. Tournon résume toutes les époques. Une poignée de pièces romaines, une borne milliaire trouvée dans une vigne, le château bien sûr, quelques croûtes du XVII, quelques villas de notaires et la gare du XIX. La Caisse d'Épargne prétentieuse de 1920.

Nous prenons un verre au Nautic, un café du quai Farconnet. Une jolie brune nous sert, toute vêtue de noir. Centini et moi, nous la surnommons " Colomba " parce qu'elle se déplace parmi les poivrots avec la distinction des femmes corses. Nous retournons à la voiture. Je prends l'ancienne avenue de Beaucaire. Nous suivons la rive droite du Rhône, la rive inconnue malgré ses châteaux. En traversant les localités, où les hommes prennent l'apéritif, je retrouve la France de mon enfance. Les stations-service blanches, les vieilles réclames de Byrrh, les phares jaunes des vieilles voitures, les plaques bleues aux lettres blanches des rues de l'Algérie française. Il y a longtemps que Marta m'a oublié. Nadine vit avec un autre homme. Tant pis...

Après avoir dépassé Pont Saint-Esprit, un enthousiasme désespéré me réchauffe comme un verre de rancio en hiver. Ce mois-ci, j'écrirai une lettre amicale à Nadine. Elle me répondra. Elle ne m'a jamais oublié. Elle m'aime toujours, à sa manière. Un amour étrange, presque rachitique. Et alors?

 

Quand je veux, je peux retourner vers le pays intact, vers les îles lointaines dans l'odeur des lampes à huile. La vie est belle et nous arrivons en Provence.

 

 

Les dones de paper, Llibres del Trabucaire, Perpignan, 2001

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:22

Professor Pennac i doctor Jekyll


                                                 

 



Periódico de Catalunya,   10 de setembre del 2009

 

  

 

Mal d’escola

Daniel Pennac

Editorial 62

Barcelona, 2008. ? pàgines

 

    Un dels drames de la literatura francesa contemporània és la inflació de professors entre els escriptors. Per mi, la docència i la literatura no s’avenen. En el seu darrer llibre, Daniel Pennac és a voltes excel·lent quan es deixa endur pel seu tarannà de narrador i pesat com una retenció a les rotondes quan s’expressa el professor. No pot estar-se de donar lliçons. Aquest llibre m’ha semblat entranyable i irritant, avorrit i entretingut. Constituït de capítols breus, units més pel caprici de l’autor que per una temàtica real, Mal d’escola és un calaix de sastre que travessa alternativament els territoris de l’assaig, del tractat de pedagogia, de l’autobiografia entendrida. El llibre és presenta com una teràpia. ‘ Car si l’on guérit parfois de la cancrerie, on ne cicatrise jamais tout à fait des blessures qu’elle nous infligea. Cette enfance n’était pas drôle, et s’en souvenir ne l’est pas davantage. ‘ (pàg.95, cap 20) Abans d’arribar a la meitat, el relat es trenca i Pennac s’interessa a la seva carrera de professor. L’antic mal alumne es meravella d’haver arribat a ser professor, amb l’entusiasme del president Laval que, entrevistant-se amb el papa s’havia exclamat ‘ Ah ! Si maman me voyait. ‘ Com tants col·legues seus, Pennac es creu que la docència és l’ofici més bell del món. En cap moment, no denuncia l’absurditat dels temaris, la demagògia ambient, la impostura permanent. Per Pennac, no hi ha mals alumnes sinó orenetes perdudes en el cel de la vida. Tout le monde il est beau, tout le monde il est gentil… Es pensa que algun professor atent els podrà ‘recuperar.’ Com a bon republicà francès, Pennac no vol admetre que no tothom té les mateixes aptituds intel·lectuals i físiques. A mi, per exemple, les ciències sempre m’han avorrit malgrat uns professors excel·lents. Mai no m’han interessat la composició de les roques, la reproducció de les granotes ni les asímptotes. És així…

Aquesta obra és una declaració d’amor del narrador a l’autor, un exercici d’autosatisfacció. ‘ Si je devais caractériser mes cours, je dirais que mes présumés cancres et moi y luttions contre la pensée magique, celle qui, comme dans les contes de fées, nous fait prisonniers d’un présent perpétuel. (…) C’est peut-être cela, enseigner : en finir avec la pensée magique, faire en sorte que chaque cours sonne l’heure du réveil. ‘ (pàg 174, cap. 17)

Pur producte de l’escola francesa anticlerical, Pennac no pot estar-se d’incloure la religió entre les causes del fracàs escolar.

‘ mauvaise éducation des enfants par la famille défaillante, les dégâts culturels liés au chômage et à l’exclusion, la perte des valeurs civiques qui s’ensuit, la violence dans certains établissements, les disparités linguistiques, le retour du religieux. ‘ (pàg 272, cap 5) No falta res, oi ? Sovint, el pedagog fa callar l’escriptor amb el seu argot professional ‘ Non contents de leur faire subir ce qui s’apparente à un apartheid scolaire, il faut, en prime, que nous les appréhendions comme maladie nationale ‘ (pàg 247, cap 11) Pobre traductor obligat de fer comestible aquesta sopassa!

Com la poesia de Francis Jammes, Pennac ostenta una senzillesa veïna de la coqueteria i una candidesa múrria. ‘ Et que je te sauve tous les dysorthographiques de la créa tion, et que je remplis tout un chacun de littérature inoubliable, et que je te rends méthodiques les esprits les plus confus ! Jamais d’échecs, alors ? ‘ (pàg 183, cap. 19) El narrador és a vegades conscient quan declara ‘ Une petite poussée d’autosatisfaction ? ‘ (pàg 221, cap 2)

De què serveix editar aquests exercicis d’estil inútils i avorrits, claferts de tòpics, que s’allargassen ? D’aquí a cinquanta anys, aquest llibre, molt representatiu de l’ensenyament francès ple de teories generoses i nebuloses, potser interessarà l’historiador de les mentalitats. Els enamorats de la literatura s’estimaran més llegir, sobre el mateix tema, L’enfant de Jules Vallès i els records d’infantesa de Marcel Pagnol.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:20

París somiat

                                               

 

El Periódico de Catalunya, 24 de setembre del 2008

 

         

París somniat

En el cafè de la joventut perduda

Patrick Modiano

Traducció de Joan Casas

Editorial Proa

Barcelona, 2008. 138 pàgines

 

   Com tantes novel·les passades per les Forques Caudines del Nouveau Roman, les obres de Modiano poden avorrir el lector. En el cafè de la joventut perduda té un teixit narratiu tan fràgil com la felicitat entrevista pels seus personatges. Se succeeixen quatre veus narratives. La d’un estudiant de l’escola de les Mines, un detectiu contractat per un marit abandonat, la fascinant Louki i sobretot en Roland, un aprenent d’escriptor que la va estimar. A través de la recerca de la Louki, Patrick Modiano ens serveix de guia al país de la seva joventut, un Paris perdu si em permeteu aquest joc de paraules. El seu París s’acoloreix a voltes com un poble provençal. ‘ Vaig pensar que érem lluny de París, en un portinyol de la Mediterrània. ‘ (p. 120 ) L’evocació es precisa més tard ‘ Aquestes cases de color ocre o beix podrien ser a la Costa Blava ‘ ( p. 135) El nom dels seus carrers com la Rue de Saïgon arrossega el lector cap a un imperi perdut. ‘ Però no cal anar tan lluny. Jo recordava les meves passejades nocturnes. Per a mi, Montmartre, era el Tibet. Només em calia la pujada del carrer de Caulaincourt. ‘ (p.89)

El seu París perdut, oníric m’ha recordat l’ambient crepuscular de les millors pel·lícules de Jean-Pierre Melville com ‘Un flic’ i sobretot ‘Bob, le flambeur.’

Un París estrany, amb carrers deserts i silenciosos, i familiar amb la seua melangia plugenca —‘ Un vespre, la Louki va entrar al Condé, amb els cabells xops per culpa d’un ruixat o més aviat d’aquelles pluges interminables de novembre o del començament de la primavera. ‘ (p. 25)— i el seu argot. ‘ Il crache le morceau ‘ (la deixa anar, p.50), ‘ le sommier ‘ (antecedents penals p.53) 

Sense violència, sense estridència, Modiano navega entre els cafès de la seua joventut, illes de la memòria. Els cafès inventats o reals com ‘ le café de la jeunesse perdue ‘ com ‘ Le Bouquet i La Pergola ‘ (pàg 9 ), ‘ La Malène, i al bar del Montana. ‘ (pàg 23) ‘Somiava, deia, amb un registre immens on es trobarien consignats els noms dels clients de tots els cafès de París al llarg de cent anys, amb esment de la seva arribada i de la seva marxa. ‘ (pàg 16) Per Modiano, tots aquests noms de carrers que poden semblar feixucs al lector, conegui o no París, constitueixen alhora una enciclopèdia sentimental, la tonada d’una cançó melangiosa. Els itineraris urbans permeten d’entreveure l’ànima dels personatges.

‘ En primer lloc, determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Em repetia en veu baixa : " Hotel del carrer Cels. Garatge La Fontaine. Cafè Condé. Louki. " I després, aquell tros de Neuilly entre el bosc de Boulogne i el Sena (p. 36)

El traductor, que proposa una versió catalana bonica i elegant, potser hauria pogut traduir uns quants topònims que formen part de la poesia de Modiano com ‘ Le Château des Brouillards.’ (el castell de les boires) (p. 89)

‘ Vaig memoritzar l’adreça de l’hotel : carrer del Grand Prieuré ( és a dir del Gran Priorat), número 2. Hotel Hivernia. ‘ (p. 120) Per mi, Patrick Modiano no és un novel·lista sinó un explorador de la memòria, un poeta urbà.

‘ Els llocs ja no tenien cap importància, es confonien els uns amb els altres. El nostre únic objectiu de viatge era anar AL COR DE L’ESTIU, allà on el temps s’atura i on les agulles del rellotge marquen per sempre la mateixa hora : el migdia. ‘ (p. 117) (he restablert les majúscules de l’original que els editors catalans han tret com si en sabessin més que l’autor…)

A L’Émile, Rousseau desaconsellava la lectura dels llibres fins als trenta anys. Donaria el mateix consell als lectors de Modiano. Es desprèn del llibre una melangia incurable, una desesperança quotidiana. No ens encarem amb els deliris còsmics del doctor Céline sinó amb una tristor llefiscosa. La malenconia de les cançons de Jacques Brel. ‘ Je voulais prendre un train que je n’ai jamais pris. ‘ Els parisencs de Modiano somien amb una Provença ideal, un Tibet prodigiós on no arribaran mai. No poden matar-se, perquè han comprès que la vida sempre ens té amagades, en la cantonada d’un carrer de París, una meravella impalpable i fugissera com les frases de Modiano.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:18

Una infantesa africana

                                                                      

 

 

 

 

El Periódico de Catalunya, 17 de desembre del 2009

 

  

Una infantesa africana

Com tants novel·listes, Jean-Marie-Gustave Le Clézio és un poeta de la memòria. Els llocs, les ferums, els colors agafen més protagonisme que els personatges. La figura del pare, metge
militar de l’Imperi britànic, sembla un pretext per evocar una Àfrica perduda que només pot retrobar en les clarianes de la seva pròpia memòria, una Àfrica única que ni els grans escriptors han sabut retranscriure. " Si llegeixo novel·les ‘colonials’ escrites pels anglesos d’aquella època o de les que van precedir la nostra arribada a Nigèria — Joyce Cary, per exemple, l’autor de Mister Johnson—, no reconec res. Si llegeixo William Boyd, que també va passar una part de la seva infantesa a l’Oest africà britànic, no reconec res tampoc. "

L’Àfrica de Le Clézio és lliure, màgica, beneïda. El continent dels cossos ("  el meu cos, el cos de la meva mare, el cos del meu germà, el cos dels nens dels voltants amb qui jugava, el cos de les dones africanes pels camins ") irradia tant la seva memòria que ens presenta Niça quasi com una ciutat lapona. "  Recordo molt bé el fred de l’hivern, a Niça, o a Rocabilhera, encara sento l’aire glacial que bufava pels carrerons, un fred de gel i de neu "

Permeteu aquesta notació personal. He viscut vint-i-cinc anys a Niça i és l’únic lloc on mai no he passat fred. Le Clézio desgrana evocacions íntimes i les fa interessants gràcies al seu llenguatge. Alternen les paraules del francès de l’Oceà Índic com ‘varangue(veranda) africanes, angleses i fins i tot medievals com ara ‘chantefable(cantafaula) Tot s’hi val. Com tots els grans bruixots del llenguatge, Le Clézio perd molt en les traduccions. El seu francès tropicals té accents barcelonins però la seua petita música no desapareix…

Com l’occità Montaigne que feia servir el gascó quan trobava el francès massa fluix, Le Clézio juga amb una pasta cosmopolita.Les seves frases s’escolen com un riu immemorial, The River de Jean Renoir. Unes quantes imatges inoblidables s’instil·len en la ment del lector. "  Llavors els dies d’Ogojà havien esdevingut el meu tresor, el passat lluminós que no podia perdre. Recordava l’esclat de la terra roja (…) la pujada de la tempesta al vespre, les nits sorolloses, cridaneres, la nostra gata que feia l’amor amb els tigrillos en els teulats de llauna "

Si les obres literàries tinguessin un ADN com els criminals, aquest llibre de Le Clézio constituïria una mostra modèlica del seu univers. La fascinació per l’Àfrica, l’amor de la llengua francesa, la voluntat proustiana de salvar un món perdut. Parla dels seus pares perquè perduri llur record, llur petita petja en la història humana quan ell haurà desaparegut. M’emociona Le Clézio amb aquesta ambició a la Prometeu, aquest deler de citar l’illa Maurici al revolt d’una frase. ‘ Quan ell parlava en francès, era amb la cantarella de Maurici ‘

Les fotos que acompanyen el llibre ens ajuden a llegir el món de Le Clézio amb els seus ulls. Si el novel·lista mauricià pogués, ens hauria ofert un altre suport com un DVD, un disc o una partitura. Es val de tots els mitjans per aproximar-se al seu passat, al nostre passat …

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:16

L’avorriment majúscul

                                                         

 

 

 

El Periódico de Catalunya, 10 de desembre del 2009 sota el títol ' Interès diluït ' 

 

L’avorriment majúscul

 

L’informe de Brodeck de Philippe Claudel explica la història d’un individu estrany que arriba en un poblet d’un país confús. El foraster va desplaure tant als veïns que l’han assassinat a l’hostal on parava. Malauradament el narrador no precisa l’adreça d‘aquest simpàtic establiment. Els veïns l’encarreguen de redactar un informe per l’administració central, com si un estat sobirà no disposés d’una policia per aquestes tasques. Brodeck ha viscut moments atroços en un camp d’extermini on el tractaven com un ca.

Amb mitjans sobris, el novel·lista crea una atmosfera misteriosa. ‘ Les maisons, avec leurs toits recouverts de longues écailles de bois de pin, laissaient échapper des fumées lentes et bleues ‘ (p.20) Uns indicis revelen que l’acció té lloc a Alsàcia però podria passar a Kamtxatka. El narrador esmenta sovint el vernacle. ‘ le dialecte, qui est une langue sans en être une, mais qui épouse si parfaitement les peaux, les souffles et les âmes de ceux qui habitent ici. ‘ (p 13)

Les frases impecables s’instal·len en la memòria del lector. ‘ Nous avions traversé des frontières, des fleuves, des paysages, des cols, des villes, des ponts, des langues, des peuples, des forêts et des champs. ‘ (p 74) Les impressions es cristal·litzen, però m’avorreixo. M’avorreixo com la reina de les ostres. El meu coneixement del rus és elemental i llegeixo Txèkhov més fàcilment que Claudel. En compte d’escriure una bona novel·la de 150 pàgines, l’autor dilueix l’interès del relat en un delta avorrit de 400… Per què escriu llibres si no té res a dir ? Per què no compon poesia i ens proposa una visió tan negra de la humanitat en lloc de viatjar o sortir a passejar? La vida es mereix millor que aquesta corrua d’assassins tarats i desesperats, feixucs com una òpera sense música ni textos.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 05-03-2009 19:13

El Tintín de les lletres franceses

                                     

 


El Periódico de Catalunya, 10 d'octubre del 2008

 

EL TINTIN DE LES LLETRES FRANCESES

Avui he tingut una falsa il·lusió. El cap de redacció m’ha trucat i m’ha dit "  Ja tenim el Nobel !  "

El cor se m’ha embalat i m’he demanat quin autor català havien distingit. Baltasar Porcel ? Jaume Cabré ? Albert Sánchez Piñol ? Jo mateix?…Era només Jean-Marie Gustave Le Clézio. Nascut a Niça, fill d’una bretona i d’un metge franco-britànic de l’Illa Maurici, Le Clézio és un novel·lista molt conegut a França. La seva primera obra —Le procès verbal — va obtenir el premi Renaudot el 1963.

Com l’Adam Pollo, el seu protagonista que viu en una vil·la vora mar i deambula per ciutats inquietants i fascinants, Le Clézio només s’interessa pels mons perduts, els mons ensorrats en els terratrèmols de la història.

En el seu primer període, Le Clézio va recórrer els camins de la bogeria i de la reflexió desesperada sobre el llenguatge. Apareix com un artista novador a la manera de Michel Butor o Georges Pérec. A la fi dels anys 1970, aborda temes menys tràgics per explorar el planeta.

La seva curiositat és universal. El seu descobriment dels pobles amerindis com els Huitxol, els Maies de Mèxic i sobretot els Emberes de Panamà trastorna tota la seva vida. Tradueix al francès La relació de Michoacan. A diferència de tants escriptors francesos, Le Clézio ha sortit del barri llatí i de les platges provençals de moda. Amb ell, visitem el Mèxic prehispànic, l’illa Maurici del segle XVIII quan encara es deia ‘ Île de France.’ .

Com Tintín, ha visitat tots els països. Peregrinant a l’illa Rodrigues, dependència de l’illa Maurici on s’origina la seva nissaga i on encara es parla un francès tan pur, Le Clézio descobreix amb el lector el quadern ple d’apunts d’un avi seu jugant amb les sonoritats de la vella llengua tropical. Olorem amb ell totes les sentors de les naus de l’antiga Compagnie des Indes que unia la metròpolis a les colònies de l’Oceà Índic. Apassionat per la cultura nàhuatl, Le Clézio no ignora res de la crueltat ni de les turpituds d’aquesta civilització i no es deixa pas enlluernar pels llums facticis de l’exotisme.  

Contràriament a novel·listes ‘tradicionalistes’ de gran talent com Jean d’Ormesson, Jean Dutourd o François Nourissier que escriuen com si el món no hagués canviat des del 1955, als antipodes de nul·litats solemnes com Christine Angot, Amélie Nothom o Daniel Pennac que s ’acarnissen a destruir la substància mateixa de la llengua francesa, la seva claredat clàssica, tota l’obra de Jean-Marie Le Clézio sembla il·lustrar aquesta frase seva sobre la poesia d’Henri Michaux.

‘ Aucun poète au monde ne peut dire tant de choses en si peu de mots. ‘ (Cap poeta al món no pot dir tantes coses amb tan poques paraules )

 

Joan Daniel Bezsonoff

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article