VEF Blog

EL TINTIN DE LES LLETRES FRANCESES

Avui he tingut una falsa il·lusió. El cap de redacció m’ha trucat i m’ha dit "  Ja tenim el Nobel !  "

El cor se m’ha embalat i m’he demanat quin autor català havien distingit. Baltasar Porcel ? Jaume Cabré ? Albert Sánchez Piñol ? Jo mateix?…Era només Jean-Marie Gustave Le Clézio. Nascut a Niça, fill d’una bretona i d’un metge franco-britànic de l’Illa Maurici, Le Clézio és un novel·lista molt conegut a França. La seva primera obra —Le procès verbal — va obtenir el premi Renaudot el 1963.

Com l’Adam Pollo, el seu protagonista que viu en una vil·la vora mar i deambula per ciutats inquietants i fascinants, Le Clézio només s’interessa pels mons perduts, els mons ensorrats en els terratrèmols de la història.

En el seu primer període, Le Clézio va recórrer els camins de la bogeria i de la reflexió desesperada sobre el llenguatge. Apareix com un artista novador a la manera de Michel Butor o Georges Pérec. A la fi dels anys 1970, aborda temes menys tràgics per explorar el planeta.

La seva curiositat és universal. El seu descobriment dels pobles amerindis com els Huitxol, els Maies de Mèxic i sobretot els Emberes de Panamà trastorna tota la seva vida. Tradueix al francès La relació de Michoacan. A diferència de tants escriptors francesos, Le Clézio ha sortit del barri llatí i de les platges provençals de moda. Amb ell, visitem el Mèxic prehispànic, l’illa Maurici del segle XVIII quan encara es deia ‘ Île de France.’ .

Com Tintín, ha visitat tots els països. Peregrinant a l’illa Rodrigues, dependència de l’illa Maurici on s’origina la seva nissaga i on encara es parla un francès tan pur, Le Clézio descobreix amb el lector el quadern ple d’apunts d’un avi seu jugant amb les sonoritats de la vella llengua tropical. Olorem amb ell totes les sentors de les naus de l’antiga Compagnie des Indes que unia la metròpolis a les colònies de l’Oceà Índic. Apassionat per la cultura nàhuatl, Le Clézio no ignora res de la crueltat ni de les turpituds d’aquesta civilització i no es deixa pas enlluernar pels llums facticis de l’exotisme.  

Contràriament a novel·listes ‘tradicionalistes’ de gran talent com Jean d’Ormesson, Jean Dutourd o François Nourissier que escriuen com si el món no hagués canviat des del 1955, als antipodes de nul·litats solemnes com Christine Angot, Amélie Nothom o Daniel Pennac que s ’acarnissen a destruir la substància mateixa de la llengua francesa, la seva claredat clàssica, tota l’obra de Jean-Marie Le Clézio sembla il·lustrar aquesta frase seva sobre la poesia d’Henri Michaux.

‘ Aucun poète au monde ne peut dire tant de choses en si peu de mots. ‘ (Cap poeta al món no pot dir tantes coses amb tan poques paraules )

Joan Daniel Bezsonoff