VEF Blog

    Els professors francesos mai no han entès res a la literatura. En l'obra de Gustave Flaubert, prefereixen Madame Bovary a L'éducation sentimentale. Els agrada més Au bon beurre que no pas Les horreurs de l'amour (quin títol més encertat!) de Jean Dutourd. Donarien mitja vida per Il deserto dei Tartari de Dino Buzzati ignorant sindicalment Un amore publicat el 1963. Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit. Antonio Dorigo ha esperat massa temps sense saber-ho, i, a la ratlla dels cinquanta anys, s'ha quedat amb l'afectivitat, la sensibilitat, la immaduresa d'un minyó. Encara s'imagina que els sentiments poden fer miracles..." era vecchio di anni questo sí ma in fatto di animo ero giovane per lo meno come probabilmente anzi piú di lei." (era vell d'anys això sí però pel que fa a l'ànima era jove almenys i probablement molt més que ella.) Buzzati ens mostra com un home madur s'enamora d'una dona jove, amb una descripció d'un sentiment que retira a una dissecció quasi anatòmica de la passió amorosa, que " molts diran patològica, però que en realitat tots els homes que no tenen els ulls i el cor foderati da una cotenna di lardo (folrats d'una cotna de llard) han provat almenys virtualment." (Eugenio Montale). Història molt original, com ho veieu, però que té el gust dels gelats Carpiggiani, l'olor dels mercats de flors de la península i les colors blanques i negres dels films de la Cinecittà de la gran època. " Bastava un niente (un no res) perché lui fosse salvo. (fos salvat) Acceptes el convit d'una minyona a un cafè, al cine o a un passejada vora mar i la teua vida surt del seu egoisme incolor. Te'n vas a la descoberta d'una persona humana sense saber què trobaràs a l'altra riba de l'oceà. L'Eldorado o l'infern reptilià dels poetes medievals. El poverino Antonio patirà força abans d'entendre per fi la Laide. La seua passió el privarà de comprendre aquella dona, d'estimar-la pel que és i no pas a través dels seus fantasmes, de la seua gelosia, de les seues projeccions. A la llarga, l'Antonio coneixerà una veritable revolució personal, un terratrèmol en la seua visió del món. Acabarà per admetre aquesta evidència. La dona no és necessariàment un ens maquiavèlic vingut al món per fer patir els pobres homes. Per fi veurà la dona com un humà de sexe femení i l'home com un humà de sexe masculí. Dos éssers diferents i complementaris. Gràcies a la Laide, l'Antonio irà descobrint el gran secret. És l'amor que dóna un sentit al món visible. " Tota la vida era viscuda sense sospitar-ne la causa. (...) Només ara, finalment, s'adonava del secret. Un segreto molto semplice: l'amore. " Totes les belleses del món, les meravelles del geni humà i el cicle de la natura " contengono un presentimento d'amore." L'amor pot ser una presó immensa, terrible i meravellosa. Una tragèdia grega o una novel·la magnifíca i contrastada. Només l'amor pot substituir Déu en el cor dels homes. Amb l'art i la filosofia, l'amor és la sola aventura, l'única finestreta cap a l'eternitat.

Encara no heu vist In the mood for love, film de Wong Kar-wai projectat en versió original? Aquesta és una història d'amor ambientada a la Hongkong del 1962. El títol. al·lusió a un clàssic del jazz, va que ni pintat. Els dos protagonistes se senten d'humor amorós, in the mood for love en anglès. Dos veïns — un home, Tony Leng, premi d'interpretació masculina al Festival de Canes del 2000 — i la deliciosa Maggie Cheung, petota sensible i commovedora, d'una elegància irreal i lunar. Simpatitzant, els dos veïns acaben descobrint que llurs cònjuges tenen una relació junts. Em seguiu? Aquesta desgràcia, doblement compartida, els acosta. Es veuen molt; sopen junts; es llegeixen poemes; se citen. Assagen junts l'escena on anunciaran a llurs cònjuges que coneixen la veritat. I, és clar, s'acaben enamorant l'un de l'altre. No exterioritzen tant llurs sentiments com els joves occidentals. Viuen llur passió en l'implícit, en les mirades, frec a frec. S'estimen, es desitgen però es neguen a rebaixar-se. " Mai no serem com els dos altres. " Com la princesa de Clèves o Madeleine de Nièvres de Dominique sublimen llur amor. Gràcies a aquesta delicada història, descobrim la vida quotidiana de la gent qualsevol a Hongkong, una vida més oberta a la col·lectivitat que la nostra, menys angoixant, més pobletana vaja...Sovint tots els veïns sopen junts. Juguen junts a mah-jong, els dòminos xinesos, s'ajuden en una atmosfera bonhomiosa. Els nostres enamorats acaben comprenent que llur relació no té eixida. De comú acord decideixen que mai més no es tornaran a veure. Llurs adéus, precedits d'un assaig, són una escena admirable, digne de la fi de Breu encontre o An affair to remember. L'únic petit retret que faré ve de la música. Durant moltes escenes emocionants, sentim cançons de Nat King Cole en castellà i aquestes sonoritats familiars m'han molestat un xic. Aquellos ojos verdes, serenos como un lago en cuyas quietas aguas un día me miré... Et creus a Hongkong i de sobte estàs fent copes a la rambla de Figueres amb en Vicenç Pagès.

"  Si j’étais peintre, je ne peindrais que des portraits…" 

F. Scott Fitzgerald, The great Gatsby

Les années passent et moi je retourne toujours à Tournon, à la frontière nord de l'Occitanie. Tournon, conservatoire des mes sentiments que je retrouve intacts chaque fois. Chaque fois que je rentre dans la collégiale de Saint-Julien, où je m'étais imaginé autrefois que le bonheur existe et que je serais heureux avec elle, je pense à Nadine. Je pense à toutes les églises que nous avons visitées ensemble. En Flandre, en France, dans l'Ampourdan. Elle aurait préféré que je l'amène dans une discothèque. Je m'engage, avec Centini, dans la grand-rue. Les boutiques piquent les paysans descendus des montagnes pour leurs emplettes. Le commerce fleurissant, comme dans n'importe quelle ville d'Espagne, ne souffre pas. Les vilains supermarchés ne se sont pas implantés à Tournon. La sous-préfecture résiste à l'américanisation. La langue occitane est presque tout à fait perdue, comme partout. Mais l'on a tout sauvé. Le château, les lambeaux et les tours des remparts au milieu des vignes. La statue kitsch de la Vierge comme à Marseille et Alger. Le kiosque à musique sous les platanes.

Quand je retourne à Tournon, je ne pense jamais à Marta. Qu'y ferait-elle? Elle s'y ennuierait et personne ne la comprendrait. Je l'ai revue il y a quelques années. Je lui ai dit bonjour. Je lui ai parlé sans déplaisir et sans amertume. Je sais qu'elle a eu une petite fille. Si cette idée ne m'enthousiasme pas, cela me fait plaisir qu'elle vive heureuse. Avec Nadine, peut-être m'arrivera-t-il la même chose. Je n'en suis pas sûr. J'aurai toujours la nostalgie de la jeune fille d'autrefois. Centini me sourit, sceptique et indulgent.

Nous passons par la rue Thiers, l'ex rue d'Artois. Nous arrivons devant la chapelle des jésuites et la grille du lycée Gabriel-Faure, cet inspecteur des Monuments Historiques qui écrivait des guides si intéressants dans les années 1930. Nous montons vers la place du château. Si jamais la France disparaissait dans un cataclysme et qu'il dût en rester un seul témoignage pour l'éternité, cela ne me déplairait pas que ce fût Tournon. Elle pourrait, en effet, faire une maquette acceptable. À Tournon il n'y pas d'œuvres extraordinaires. Il n'y a aucun monument qui puisse attirer des autocars d'Allemands ou de Japonais, les retraités français à la recherche d'une carte postale pas chère. C'est ici que Mallarmé écrivit ses meilleurs poèmes mais il détestait la ville. Tournon résume toutes les époques. Une poignée de pièces romaines, une borne milliaire trouvée dans une vigne, le château bien sûr, quelques croûtes du XVII, quelques villas de notaires et la gare du XIX. La Caisse d'Épargne prétentieuse de 1920.

Nous prenons un verre au Nautic, un café du quai Farconnet. Une jolie brune nous sert, toute vêtue de noir. Centini et moi, nous la surnommons " Colomba " parce qu'elle se déplace parmi les poivrots avec la distinction des femmes corses. Nous retournons à la voiture. Je prends l'ancienne avenue de Beaucaire. Nous suivons la rive droite du Rhône, la rive inconnue malgré ses châteaux. En traversant les localités, où les hommes prennent l'apéritif, je retrouve la France de mon enfance. Les stations-service blanches, les vieilles réclames de Byrrh, les phares jaunes des vieilles voitures, les plaques bleues aux lettres blanches des rues de l'Algérie française. Il y a longtemps que Marta m'a oublié. Nadine vit avec un autre homme. Tant pis...

Après avoir dépassé Pont Saint-Esprit, un enthousiasme désespéré me réchauffe comme un verre de rancio en hiver. Ce mois-ci, j'écrirai une lettre amicale à Nadine. Elle me répondra. Elle ne m'a jamais oublié. Elle m'aime toujours, à sa manière. Un amour étrange, presque rachitique. Et alors?

Quand je veux, je peux retourner vers le pays intact, vers les îles lointaines dans l'odeur des lampes à huile. La vie est belle et nous arrivons en Provence.

Les dones de paper, Llibres del Trabucaire, Perpignan, 2001

Daniel Pennac

Editorial 62

Barcelona, 2008. ? pàgines

    Un dels drames de la literatura francesa contemporània és la inflació de professors entre els escriptors. Per mi, la docència i la literatura no s’avenen. En el seu darrer llibre, Daniel Pennac és a voltes excel·lent quan es deixa endur pel seu tarannà de narrador i pesat com una retenció a les rotondes quan s’expressa el professor. No pot estar-se de donar lliçons. Aquest llibre m’ha semblat entranyable i irritant, avorrit i entretingut. Constituït de capítols breus, units més pel caprici de l’autor que per una temàtica real, Mal d’escola és un calaix de sastre que travessa alternativament els territoris de l’assaig, del tractat de pedagogia, de l’autobiografia entendrida. El llibre és presenta com una teràpia. ‘ Car si l’on guérit parfois de la cancrerie, on ne cicatrise jamais tout à fait des blessures qu’elle nous infligea. Cette enfance n’était pas drôle, et s’en souvenir ne l’est pas davantage. ‘ (pàg.95, cap 20) Abans d’arribar a la meitat, el relat es trenca i Pennac s’interessa a la seva carrera de professor. L’antic mal alumne es meravella d’haver arribat a ser professor, amb l’entusiasme del president Laval que, entrevistant-se amb el papa s’havia exclamat ‘ Ah ! Si maman me voyait. ‘ Com tants col·legues seus, Pennac es creu que la docència és l’ofici més bell del món. En cap moment, no denuncia l’absurditat dels temaris, la demagògia ambient, la impostura permanent. Per Pennac, no hi ha mals alumnes sinó orenetes perdudes en el cel de la vida. Tout le monde il est beau, tout le monde il est gentil… Es pensa que algun professor atent els podrà ‘recuperar.’ Com a bon republicà francès, Pennac no vol admetre que no tothom té les mateixes aptituds intel·lectuals i físiques. A mi, per exemple, les ciències sempre m’han avorrit malgrat uns professors excel·lents. Mai no m’han interessat la composició de les roques, la reproducció de les granotes ni les asímptotes. És així…

Aquesta obra és una declaració d’amor del narrador a l’autor, un exercici d’autosatisfacció. ‘ Si je devais caractériser mes cours, je dirais que mes présumés cancres et moi y luttions contre la pensée magique, celle qui, comme dans les contes de fées, nous fait prisonniers d’un présent perpétuel. (…) C’est peut-être cela, enseigner : en finir avec la pensée magique, faire en sorte que chaque cours sonne l’heure du réveil. ‘ (pàg 174, cap. 17)

Pur producte de l’escola francesa anticlerical, Pennac no pot estar-se d’incloure la religió entre les causes del fracàs escolar.

‘ mauvaise éducation des enfants par la famille défaillante, les dégâts culturels liés au chômage et à l’exclusion, la perte des valeurs civiques qui s’ensuit, la violence dans certains établissements, les disparités linguistiques, le retour du religieux. ‘ (pàg 272, cap 5) No falta res, oi ? Sovint, el pedagog fa callar l’escriptor amb el seu argot professional ‘ Non contents de leur faire subir ce qui s’apparente à un apartheid scolaire, il faut, en prime, que nous les appréhendions comme maladie nationale ‘ (pàg 247, cap 11) Pobre traductor obligat de fer comestible aquesta sopassa!

Com la poesia de Francis Jammes, Pennac ostenta una senzillesa veïna de la coqueteria i una candidesa múrria. ‘ Et que je te sauve tous les dysorthographiques de la créa tion, et que je remplis tout un chacun de littérature inoubliable, et que je te rends méthodiques les esprits les plus confus ! Jamais d’échecs, alors ? ‘ (pàg 183, cap. 19) El narrador és a vegades conscient quan declara ‘ Une petite poussée d’autosatisfaction ? ‘ (pàg 221, cap 2)

De què serveix editar aquests exercicis d’estil inútils i avorrits, claferts de tòpics, que s’allargassen ? D’aquí a cinquanta anys, aquest llibre, molt representatiu de l’ensenyament francès ple de teories generoses i nebuloses, potser interessarà l’historiador de les mentalitats. Els enamorats de la literatura s’estimaran més llegir, sobre el mateix tema, L’enfant de Jules Vallès i els records d’infantesa de Marcel Pagnol.

L’Àfrica de Le Clézio és lliure, màgica, beneïda. El continent dels cossos ("  el meu cos, el cos de la meva mare, el cos del meu germà, el cos dels nens dels voltants amb qui jugava, el cos de les dones africanes pels camins ") irradia tant la seva memòria que ens presenta Niça quasi com una ciutat lapona. "  Recordo molt bé el fred de l’hivern, a Niça, o a Rocabilhera, encara sento l’aire glacial que bufava pels carrerons, un fred de gel i de neu "

Permeteu aquesta notació personal. He viscut vint-i-cinc anys a Niça i és l’únic lloc on mai no he passat fred. Le Clézio desgrana evocacions íntimes i les fa interessants gràcies al seu llenguatge. Alternen les paraules del francès de l’Oceà Índic com ‘varangue’ (veranda) africanes, angleses i fins i tot medievals com ara ‘chantefable’ (cantafaula) Tot s’hi val. Com tots els grans bruixots del llenguatge, Le Clézio perd molt en les traduccions. El seu francès tropicals té accents barcelonins però la seua petita música no desapareix…

Si les obres literàries tinguessin un ADN com els criminals, aquest llibre de Le Clézio constituïria una mostra modèlica del seu univers. La fascinació per l’Àfrica, l’amor de la llengua francesa, la voluntat proustiana de salvar un món perdut. Parla dels seus pares perquè perduri llur record, llur petita petja en la història humana quan ell haurà desaparegut. M’emociona Le Clézio amb aquesta ambició a la Prometeu, aquest deler de citar l’illa Maurici al revolt d’una frase. ‘ Quan ell parlava en francès, era amb la cantarella de Maurici ‘

Les fotos que acompanyen el llibre ens ajuden a llegir el món de Le Clézio amb els seus ulls. Si el novel·lista mauricià pogués, ens hauria ofert un altre suport com un DVD, un disc o una partitura. Es val de tots els mitjans per aproximar-se al seu passat, al nostre passat …

El Periódico de Catalunya, 10 de desembre del 2009 sota el títol ' Interès diluït ' 

L’avorriment majúscul

L’informe de Brodeck de Philippe Claudel explica la història d’un individu estrany que arriba en un poblet d’un país confús. El foraster va desplaure tant als veïns que l’han assassinat a l’hostal on parava. Malauradament el narrador no precisa l’adreça d‘aquest simpàtic establiment. Els veïns l’encarreguen de redactar un informe per l’administració central, com si un estat sobirà no disposés d’una policia per aquestes tasques. Brodeck ha viscut moments atroços en un camp d’extermini on el tractaven com un ca.

Amb mitjans sobris, el novel·lista crea una atmosfera misteriosa. ‘ Les maisons, avec leurs toits recouverts de longues écailles de bois de pin, laissaient échapper des fumées lentes et bleues ‘ (p.20) Uns indicis revelen que l’acció té lloc a Alsàcia però podria passar a Kamtxatka. El narrador esmenta sovint el vernacle. ‘ le dialecte, qui est une langue sans en être une, mais qui épouse si parfaitement les peaux, les souffles et les âmes de ceux qui habitent ici. ‘ (p 13)

Les frases impecables s’instal·len en la memòria del lector. ‘ Nous avions traversé des frontières, des fleuves, des paysages, des cols, des villes, des ponts, des langues, des peuples, des forêts et des champs. ‘ (p 74) Les impressions es cristal·litzen, però m’avorreixo. M’avorreixo com la reina de les ostres. El meu coneixement del rus és elemental i llegeixo Txèkhov més fàcilment que Claudel. En compte d’escriure una bona novel·la de 150 pàgines, l’autor dilueix l’interès del relat en un delta avorrit de 400… Per què escriu llibres si no té res a dir ? Per què no compon poesia i ens proposa una visió tan negra de la humanitat en lloc de viatjar o sortir a passejar? La vida es mereix millor que aquesta corrua d’assassins tarats i desesperats, feixucs com una òpera sense música ni textos.

EL TINTIN DE LES LLETRES FRANCESES

Avui he tingut una falsa il·lusió. El cap de redacció m’ha trucat i m’ha dit "  Ja tenim el Nobel !  "

El cor se m’ha embalat i m’he demanat quin autor català havien distingit. Baltasar Porcel ? Jaume Cabré ? Albert Sánchez Piñol ? Jo mateix?…Era només Jean-Marie Gustave Le Clézio. Nascut a Niça, fill d’una bretona i d’un metge franco-britànic de l’Illa Maurici, Le Clézio és un novel·lista molt conegut a França. La seva primera obra —Le procès verbal — va obtenir el premi Renaudot el 1963.

Com l’Adam Pollo, el seu protagonista que viu en una vil·la vora mar i deambula per ciutats inquietants i fascinants, Le Clézio només s’interessa pels mons perduts, els mons ensorrats en els terratrèmols de la història.

En el seu primer període, Le Clézio va recórrer els camins de la bogeria i de la reflexió desesperada sobre el llenguatge. Apareix com un artista novador a la manera de Michel Butor o Georges Pérec. A la fi dels anys 1970, aborda temes menys tràgics per explorar el planeta.

La seva curiositat és universal. El seu descobriment dels pobles amerindis com els Huitxol, els Maies de Mèxic i sobretot els Emberes de Panamà trastorna tota la seva vida. Tradueix al francès La relació de Michoacan. A diferència de tants escriptors francesos, Le Clézio ha sortit del barri llatí i de les platges provençals de moda. Amb ell, visitem el Mèxic prehispànic, l’illa Maurici del segle XVIII quan encara es deia ‘ Île de France.’ .

Com Tintín, ha visitat tots els països. Peregrinant a l’illa Rodrigues, dependència de l’illa Maurici on s’origina la seva nissaga i on encara es parla un francès tan pur, Le Clézio descobreix amb el lector el quadern ple d’apunts d’un avi seu jugant amb les sonoritats de la vella llengua tropical. Olorem amb ell totes les sentors de les naus de l’antiga Compagnie des Indes que unia la metròpolis a les colònies de l’Oceà Índic. Apassionat per la cultura nàhuatl, Le Clézio no ignora res de la crueltat ni de les turpituds d’aquesta civilització i no es deixa pas enlluernar pels llums facticis de l’exotisme.  

Contràriament a novel·listes ‘tradicionalistes’ de gran talent com Jean d’Ormesson, Jean Dutourd o François Nourissier que escriuen com si el món no hagués canviat des del 1955, als antipodes de nul·litats solemnes com Christine Angot, Amélie Nothom o Daniel Pennac que s ’acarnissen a destruir la substància mateixa de la llengua francesa, la seva claredat clàssica, tota l’obra de Jean-Marie Le Clézio sembla il·lustrar aquesta frase seva sobre la poesia d’Henri Michaux.

‘ Aucun poète au monde ne peut dire tant de choses en si peu de mots. ‘ (Cap poeta al món no pot dir tantes coses amb tan poques paraules )

Joan Daniel Bezsonoff