http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 22-03-2009 10:38

Versió original

 

 

                                                                           

                                                                                  

 

   Com tots els minyons de la meua generació, els primers mots de castellà que vaig aprendre van ser " subtítulos en español " a sota dels cartells promocionals d'uns certs films, llavors prohibits a Espanya. moltes produccions franceses i italianes, barates i dolentíssimes, amb l'esplèndida Ewige Fenêch i l'Aldo

Maccione atreien tots els " mascles ibèrics, mascles i cristians " com ho cantava Joan Manuel Serrat. No he oblidat els cartells de La toubib du régiment o La prof donne des leçons particulières...La censura era tan forta a l'Espanya franquista que sovint va recular molt lluny les monjoies del grotesc. Recentment, he tornat a veure Indiscreet de Stanley Donen (Indiscret en francès, Indiscreta en castellà, prova que el títol — per bonic que sigui — no queda gens clar ja que no sabem ben bé qui és indiscret. És l'Ingrid Bergman o en Cary Grant?) Ja heu notat que, a tots els quioscos del regne d'Espanya, es troben unes retrospectives completes del patrimoni de Hollywood? Es tracta d'un record de les novel·les por entregas del segle XIX? Aquesta joia de refinament, delicadesa i elegància, habitual en l'obra de Donen ( recordeu Singing in the rain, Funny face o Two for the road...) va xocar els censors franquistes que van suprimir l'escena on els dos protagonistes parlen del divorci. Així, aquesta escena censurada la van intercalar al mig de l'antic doblatge...Fan servir un castellà castís que, paradoxalment, fa joc amb l'atmosfera londinenca i la distinció britànica dels personatges...No sé si m'agradaria de veure aquest film en versió original subtitulada. Aquesta setmana, han fet Hannah and her sisters en anglès. Frankly, no m'ha fet el pes. El ping-pong verbal de Woody Allen, els diàlegs que se superposen sense que sàpigues qui parla, em van privar d'assaborir les imatges de la Nova York alleniana. Em fa l'efecte que els films, amb un diàleg brillant, s'han de veure doblats en una llengua que dominem. Però, no m'agrada de sentir en Woody delirant en xava, en francès de Massy-Palaiseau o en castellà de Móstoles. Caldria imposar com a llengua universal el nilsenc.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Aitor  le 21-04-2009 à 17:59:00

Buen artículo. Tan solo un apunte en cuanto al título de la película de Stanley Donen, y es que Indiscreta hace referencia a la propia Anna (Ingrid Bergman) quien actua en contraposición de Phillip que es excesivamente discreto con su relacion entre ambos.

édité le 21-04-2009 à 18:05:38

2. Mitrophane  le 21-04-2009 à 18:42:49  (web)

Ya, pero en francés la película se llama ''Indiscret" y no 'Indiscrète '" ...me he perdido, lo confieso....

 
 
 
el 22-03-2009 00:21

Projectes de portada de LES AMNESIES DE DEU

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-03-2009 15:30

La vella xaruga

Article publicat al Periódico, 11/07/2008

 

 

                                                                           

 

 

 

 

                                                                                                

 

                                                                                                                

    

Us he de revelar un secret. Quan era petit, volia ser oficial de la Legió Estrangera, arqueòleg o membre de l’Académie française. Recentment s’ha parlat molt d’aquesta institució a Catalunya. Malgrat els avenços de la construcció europea, encara queda molta gent a França que odia la llengua catalana i deleja la seva desaparició.

La cambra de diputats acaba de votar que ‘ les llengües regionals formen part del patrimoni de la república ‘ Res de llengua oficial o cooficial. Il ne faut pas exagérer, quand même…Els senadors han rebutjat aquesta esmena. Ara, l’Acadèmia francesa ha declarat ‘Fa més de cinc segles que la llengua francesa va forjar França. Com és natural, la nostra Constitució ha reconegut aquesta evidència al seu article 2: la llengua de la República és el francès. Ens sembla que col·locar les llengües regionals de França abans de la llengua de la República és un desafiament a la lògica, una denegació de la República, una confusió del principi constitutiu de la Nació i de l’objecte d’una política. ‘

Creada pel cardenal de Richelieu (el dolent en Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas) el 1635, l’Académie française ha sobreviscut a dues monarquies, dos imperis, dues ocupacions estrangeres i cinc repúbliques. El seu paper sempre ha estat vetllar en la puresa de la llengua francesa i concedir premis literaris així com subvencions. La ‘ vieille dame du Quai de Conti ‘ pot semblar un arcaisme deliciós com besar les mans a les senyores o escoltar valsos de Viena pel Cap d’any. Cada dijous uns immortals (així anomenen els acadèmics) es reuneixen per elaborar un nou diccionari normatiu amb la velocitat d’un cargol cec i artrític. L’Académie alenteix l’inevitable evolució de la llengua parlada per què no s’allunyi massa de la llengua dels clàssics del XVII. Els francesos encara poden llegir Molière sense dificultat mentre un anglès qualsevol no entén el Paradise Lost de John Milton.

Marcel Pagnol justificava així aquesta demora ‘ no ens afanyem expressament. Practiquem la defensa elàstica i som els campions de la maniobra retardadora. Escridassa’m si et ve de gust. Els teus néts, però, em donaran les gràcies. Gràcies a mi, tindran eventualment l’ocasió de llegir-te en el text, sense necessitar una traducció juxtalineal. ‘

L’acadèmia, inofensiva com un club d’excursionistes, ha acollit també metges, científics, eclesiàstics o militars com el mariscal Pétain o el mariscal Joffre. Des de Barcelona, deu semblar curiós aquest acarnissament contra les llengües històriques de França i el seu silenci davant dels estralls de l’anglès.

Molta gent creu que França és un estat laic. Quina falsedat! França té una religió: la República. Els acadèmics i els intel·lectuals de la ‘gauche caviar’ estan convençuts que França és el país dels drets humans ignorant l’Habeas Corpus, la constitució americana i la Treva de Déu de Toluges. Creuen que la Providència va crear França per civilitzar el món. Malgrat Shakespeare i Joyce es pensen que l’anglès és una llengua de bars. Toleren el castellà per les operetes i les revolucions exòtiques, l’italià per l’òpera, l’alemany pels militars….Les altres parles no les consideren com a llengües de debò…Mai no s’han empassat la decadència del país, la humiliació del 1940, Diên Biên Phu, l’abandó ignominiós d’Algèria. Fa poc es parlava un francès excel·lent a les antigues colònies indoxineses i ara, tret d’alguns iaios tan vells com els acadèmics, ningú no sap la llengua de Molière. El cantant que representa França a l’Eurovisió canta en anglès, la Louisiana, el Nou Brunswick i les zones francòfones d’Ontario estan passant a la dita anglesa sense cap observació de l’Académie. Com un nen malvat, els acadèmics martiritzen els més petits de la família, perquè l’anglès és massa fort.

No exagero… He mirat de resumir, en poques paraules, el credo absurd dels nostàlgics de l’opressió lingüística. Joan-Lluís Lluís ha decorticat magistralment aquesta política a Converses amb el meu gos. Confesso, però, que m’ha sorprès el jacobinisme d’intel·lectuals vinguts d’altres horitzons culturals. Com s’han pogut associar a aquesta declaració l’argentí Biancotti que parla francès amb el mateix accent que Julio Iglesias, l’algeriana Djebar que ha conegut l’Algèria francesa on l’única llengua oficial era el francès, el cors Rinaldi, el xinès Cheng, l’italianòfil Fernández, la russa Carrère d’Encausse? De què els ha servit llegir i escriure tants llibres si encara no saben que totes les llengües són iguals en dignitat?

El 1912, Flers i Caillavet van escriure el retrat de l’acadèmic ideal a L’habit vert.

Tot us designa. La insignificança del vostre bagatge, el caràcter un poc pàl·lid de la vostra personalitat. ‘

Seria massa fàcil recordar quants escriptors genials no van formar part de l’Académie.

Rousseau, Flaubert, Balzac, Baudelaire, Proust…La millor resposta als atacs de l’Académie française és ignorar-los. Els catalans, com els altres pobles del món, hem de continuar enriquint el patrimoni de la humanitat. Ja sé que el català no és gaire útil, però de què serveix un rossinyol ? Imagineu les nits d’estiu sense el cant dels rossinyols ?

 

 

                                                                                            

                                                                             

 

 Les tengo que revelar un secreto. De niño quería ser oficial de la Legión Extranjera, arqueólogo o miembro de l'Académie Française. Recientemente, se ha hablado mucho de esta institución en Catalunya. Pese a los avances de la construcción europea, aún queda mucha gente en Francia que odia la lengua catalana y anhela su desaparición.
La Cámara de diputados acaba de votar que "las lenguas regionales forman parte del patrimonio de la re- pública". Nada de lengua oficial o cooficial. Il ne faut pas exagérer, quand mˆme... Los senadores han rechazado esta enmienda. Ahora, la Académie ha declarado: "Hace más de cinco siglos que la lengua francesa forjó a Francia. Como es natural, nuestra Constitución ha reconocido esta evidencia en su artículo 2: la lengua de la República es el francés. Nos parece que colocar las lenguas regionales de Francia antes que la lengua de la República es un desafío a la lógica, una denegación de la República, una confusión del principio constitutivo de la nación y del objeto de una política".

CREADA POR el cardenal Richelieu (el malo en Los tres mosqueteros, de Alejandro Dumas) en 1635, l'Académie ha sobrevivido a dos monarquías, dos imperios, dos ocupaciones extranjeras y cinco repúblicas. Su papel siempre ha sido el de velar por la pureza de la lengua francesa y conceder premios literarios, así como subvenciones. La vieille dame du Quai de Conti puede parecer un arcaísmo delicioso, como besar la mano a la señoras o escuchar valses de Viena en Año Nuevo. Cada jueves, unos inmortales (así llaman a los académicos) se reúnen para elaborar un nuevo diccionario normativo con la velocidad de un caracol ciego y artrítico. L'Académie ralentiza la inevitable evolución de la lengua hablada para que no se aleje excesivamente de la lengua de los clásicos del siglo XVII. Los franceses aún pueden leer a Molière sin dificultad, mientras que cualquier inglés no entiende el Paradise lost de John Milton.
Marcel Pagnol justificaba así esta demora: "No nos afanamos adrede. Practicamos la defensa elástica y somos los campeones de la maniobra retrasadora. Grítame si te apetece. Pero tus nietos me lo agradecerán. Gracias a mí, tendrán eventualmente la ocasión de leerte en el texto, sin necesitar una traducción yuxtalineal".
L'Académie, inofensiva como un club de excursionistas, ha acogido también a médicos, científicos, eclesiásticos o militares como el mariscal Pétain o el mariscal Joffre. Desde Barcelona, debe de parecer curioso este ensañamiento con las lenguas históricas de Francia y su silencio ante los estragos del inglés.
Mucha gente cree que Francia es un Estado laico. ¡Qué falsedad! Francia tiene una religión: la República. Los académicos y los intelectuales de la gauche caviar están convencidos de que Francia es el país de los derechos humanos ignorando el hábeas corpus, la Constitución americana y la Tregua de Dios de Toluges. Piensan que la providencia creó Francia para civilizar al mundo. Pese a Shakespeare y Joyce, creen que el inglés es una lengua de bares. Toleran el castellano para las operetas y las revoluciones exóticas, el italiano para la ópera, el alemán para los militares... Las otras lenguas no las consideran lenguas de verdad. Nunca se han creído la decadencia del país, la humillación de 1940, Diˆn Biˆn Phu, el abandono ignominioso de Argelia. Hace poco se hablaba un francés excelente en las antiguas colonias indochinas, y ahora, salvo algunos ancianos tan viejos como los académicos, nadie conoce la lengua de Molière. El cantante que representa a Francia en Eurovisión canta en inglés; Louisiana, el Nuevo Brunswick y las zonas francófonas de Ontario se están pasando al inglés sin ninguna observación de l'Académie. Como haría un niño malvado, los académicos martirizan al más pequeño de la familia, porque el inglés es demasiado fuerte.

NO EXAGERO. He intentado resumir, en pocas palabras, el credo absurdo de los nostálgicos de la opresión lingüística. Joan-Lluís Lluís ha decorticado magistralmente esta política en Conversa amb el meu gos (La Magrana). Pero confieso que me ha sorprendido el jacobinismo de intelectuales venidos de otros horizontes culturales. ¿Cómo han podido asociarse a esta declaración el argentino Biancotti, que habla francés con el mismo acento que Julio Iglesias; la argelina Djebar, que ha conocido la Argelia francesa donde la única lengua oficial era el francés; el corso Rinaldi, el chino Cheng, el italianófilo Fernández, la rusa Carrère d'Encausse? ¿De qué les ha servido leer y escribir tantos libros si todavía no saben que todas las lenguas son iguales en dignidad?
En 1912, Flers y Caillavet escribieron el retrato del académico ideal en L'habit vert. "Tot us designa. La insignificança del vostre bagatge, el caràcter un poc pàl.lid de la vostra personalitat".
Sería demasiado fácil recordar cuántos escritores geniales no formaron parte de l'Académie. Rousseau, Flaubert, Balzac, Baudelaire, Proust... La mejor respuesta a los ataques de la Académie Française es ignorarlos. Los catalanes, como los otros pueblos del mundo, tenemos que seguir enriqueciendo el patrimonio de la humanidad. Ya sé que el catalán no es muy útil, pero ¿para qué sirve un ruiseñor? ¿Os imagináis las noches de verano sin el canto de los ruiseñores?

 

                                

Comentari de Jaume Queralt al seu blog.

  

divendres 11 de juliol del 2008

"NIT D'ESTIU AMB CANT DE ROSSINYOL"

 

 

 

 

 

 

 

De Barcelona ens arriba de tot. Bon gra i dolenta palla. Però no es tracta aquí de comentar, sinó de constatar.

 

 


 

El Periódico publica en la seva edició en català del divendres 11 de juliol 2008 una opinió ("La vella xaruga"). És un article bastant extens de l’escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff, un senyor que no sols té talent remarcat i premiat de novel.lista sinó que també sap manejar l'escopeta de la polèmica i de la ironia amb finesa. La cibla de les seves sagetes,i del seu exercici literari, n’és l’Académie francesa i específicament el suport que va donar al rebuig pel Senat francès d’una proposta dels diputats per a integrar la defensa de la llengua catalana dins la constitució francesa. Aquest article, com s'ha recomanat plaça Aragó a Perpinyà,  s’ha d'escampar arreu on es pugui, car és enraonat, pertinent, brillant, inatacable fins i tot. S’hauria d’integrar afegiré jo a l’antologia (que queda per fer) d’una literatura crítica de servei públic. Bravo, Joan Daniel! Ens feu oblidar molts pinxatinters, siguin o no quadribarrats, més disposats a tetar que a desmamarse d'un qualsevol poder.

 

 


 

Com si hi havia com una mena la injunció per a re-equilibrar l’afront fet a « la vieille dame » pel gunfighter de Nyls, l’Avui del mateix divendres 11 de juliol, sota la rateta del Vicenç Relats, ens fa saber que ja es ara pot reivindicar ser « Catalans francòfons », sense témer de trobar-se en cap infern. Això, no obstant,  de fa poc, i des de Quebec, quan s'hi va acceptar que Catalunya integrés l’Assemblea "Parlementària de Catalunya de la Francofònia" (APF)... com a "observador permanent". Caram ! quin honor! Igual com, ens diu el periodista, la Sèrbia i la Lituània…

Si la primera noticía haurà fet bellugar el llit de la Presidencia del Centre Mediterrani de Literatura de Perpinyà, suposem que, ans, la segona notícia l’haurà empatxat de caure'n. Aixi va el món. Una garrotada en contra l’Académie Française, una adhesió flamejant a

la Francophonie. Com, malgrat el que es pretén a l'inci d'aqueta noteta, no es pot ser del tot objectiu ni neutre, recordarem la conclusió del Bezsonoff :

 

 

 

« La millor resposta als atacs de l’Académie Française és ignorar-los. Els catalans, com els altres pobles del món, hem de continuar enriquint el patrimoni de la humanitat. Ja sé que el català no és gaire útil, però, de què serveix un rossinyol? Us imagineu les nits d’estiu sense el cant dels rossinyols? »

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-03-2009 10:23

Luis Mariano, el basc i l'occità

                                        

 

 

                                     

  

 

        Feia molts anys que volia anar a Arrangoitze – Arcangues en francès – per portar flors en la tomba de Luis Mariano González García natural d'Uranzu ( Irun ), més conegut sota el nom de Luis Mariano. He notat, amb pler, que el gran tenor no és pas oblidat. La tomba és claferta de flors i testos amb petits poemes ridículs i emocionants alhora. Entenc que uns quants lectors no compartetixin la meua fal·lera, però recordeu que en Mariano fou l'únic gran tenor que va enregistrar un disc en basc. Al seu testament, havia demanat que dos bascos del nord i dos del sud portessin el seu taüt. Van respectar aquella última voluntat...

Aquest pelegrinatge m'ha permès de verificar de visu (no trobeu que aquesta locució llatina fa tuf de basc?) que, a Euzkadi Nord, la llengua pròpia és molt més " normalitzada " que a casa nostra. A les carreteres, tots els rètols són bilingües, fins i tot en una ciutat tan afrancesada com Biarritz. A Baiona, on la llengua occitana ha suplantat el basc, la senyalització parla francès, gascó i basc. Déu n'hi do! Imagineu l'equivalent a la pobra Fenolleda amb plaques franceses, catalanes i occitanes? Per ara, em costa d'imaginar-ho. El País Basc actualment sota administració francesa és, sens dubte, una terra més turística que la nostra. Els turistes, potser més oberts que els nostres, visiten el país sense dificultats per orientar-ser tot i que el basc, contrariàment al català, no és una llengua romànica. A Tarbes, en canvi, la situació sembla pitjor que la nostra. Si la llibreria Privat hi presenta més llibres en la llengua pròpia que no pas la seua cosina de Perpinyà, no he oït cap conversa en gascó pels carrers del centre. Com a Besiers, el municipi va caure en allò que anomeni el parany de Negabous, és a dir que, a costat de la denominació francesa oficial, han posat l'antic nom en oc. A Perpinyà-la-francesa, els elegits d'Unitat Catalana van tenir la maduresa política de no fallar. Vam escapar als rètols Autoroute A.9 i camí de Negabous. D'un costat, el progrès francès; de l'altre l'edat mitjana cataIana. Agur Luis!

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-03-2009 10:58

Il sorpasso

                                                                            

 

 

 

 

Conec poques pel·lícules tan profundes i tan divertides com Il sorpasso de Dino Risi conegut a França sota el títol encertat de Le Fanfaron. A Itàlia, il Ferragosto (és a dir el pont del 15 d'agost) té encara més importància per a la gent que a Catalunya.

Per experiència, us puc afirmar que costarà de trobar-hi una gasolinera oberta aquest dia. L'acció de Il sorpasso comença un 15 d'agost. En Bruno (Vittorio Gassmann) coneix un estudiant tímid (Jean-Louis Trintignant) En Bruno, home ben plantat i xerraire, l'arrossega en una escapada pels voltants de Roma. Les seues dues grans passions són els cotxes i les dones. Condueix com un boig, fins i tot per un italià, i avança sense preocupar-se de coses tan secundàries com la visibilitat i els cotxes de l'altre carril. Els dos homes, amb un caràcter del tot oposat, esdevenen amics. En Gassman ajuda en Trintignant a sàller de la seua closca i a gaudir de la vida. Aquest film evoca admirablement l'estiu. S'hi senten el cant de les cigales, la crida del desig davant la bellesa femenina. S'endevinen la flaire dels pins, de la sal i de l'espígol. Els nostres companys visiten els cementiris a la percaça de les boniques alemanyes, les gasolineres poblades per diputats de la Democràcia Cristiana i unes cambreres picants i desil·lusionades. Es mofen en llatí dels capellans estrangers.

Sentim les cançons de moda en aquell temps com Volare o Quando, quando. De mica en mica, la comèdia agreja.

En Bruno, el don juan bromista és un fracassat. Els anys passen i es queda tot sol, amb el seu cotxe estimat, lluny de la dona i de llur filla que no ha sabut educar. En Bruno és un vividor que amaga, rere el culte de la velocitat i de les dones, una angoixa tremenda. Corre, riu, canta, sedueix i pagarà molt car la seua inconsciència.

No vull pas desflorar la fi del film. Com per Laura o An affair to remember, retrobareu, en aquest film riquíssim —joia de la comèdia italiana—, totes les emocions de la primera visió, aprofundint-les. Aquesta és una obra, per plagiar Barrès, que dóna ganes de tenir vint anys i d'anar-se'n de viatge a Itàlia.

 

 

                                         

                                                                    

 

vincles

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-03-2009 08:57

Ernest Alòs Una educació francesa

                                                            

                                                            

                                                Foto de Santiago Bartolomé

 

El Periódico   20 de març del 2009                    ERNEST ALOS

 

 

 

 

   La literatura catalana té a Nils, prop de Perpinyà, un dels seus espècimens més originals. Segons un dels seus professors, el jove Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) semblava un teleñeco (devia pensar en Triki, probablement). «Tinc la impressió que vostè tenia 20 anys als anys 60», li deia també. Aquesta és la clau: Bezsonoff viu en un temps que ja ha passat, en un país que ja no és el seu, en una llengua amb uns últims parlants que s’extingeixen al seu voltant. Si a Els taxistes del tsar ressuscitava el seu avi patern (un exiliat tsarista), a Una educació francesa (L’Avenç) viatja ara per la seva infància i joventut, en un Tour de France nostàlgic que segueix la ruta dels destins del seu pare, capità metge, i del Rosselló dels seus avis materns. És una «autobiografia temàtica», explica, en una França amb cotxes de fars grocs, potes negres que no oblidaven la seva Algèria francesa, gendarmes amb veu de Fernandel, forts de Vauban, el Mariscal, el General i Luis Mariano, uns liceus que ridiculitzarien qualsevol facultat d’humanitats espanyola... i catalans que parlaven català.
A la llibreria Laie el va presentar, dimecres, Albert Sánchez Piñol. Qui hagi posat alguna vegada l’autor de La pell freda en la situació de fer-lo parlar de literatura segur que ja es deu saber la seva teoria sobre els escriptors xamànics (viatgen a un altre món i tornen per explicar-lo a la tribu) i els mediúmnics (posseïts per un esperit, com els profetes bíblics i els novel·listes francesos). Va dir que Bezsonoff és mig xamànic i mig mediúmnic. Però no és aquest el seu conflicte. «Sóc francès, però m’estic curant», fa broma (o no). Amb els anys és cada vegada «més antifrancès» però li dedica un llibre al seu país. Bé, el que ell odia és «l’Estat Republicà». I els que no entén, els francòfils del sud que riuen les gràcies a una República que va esborrar destorbs com el català.
«Vaig créixer envoltat de gent que parlava francès, occità, bretó, català. És a dir, vaig viure en una França francesa. Més que la d’avui». És la que recorda en el seu «contradictori» llibre. Com ell. Plora la degradació de l’escola però els seus alumnes s’aixequen i li diuen monsieur. Avisa que l’ensorrament de la llengua pot repetir-se al sud, però somriu quan un cambrer filipí l’acomiada amb un merci a la catalana.

 

 

 

 

 

                                        

 

La literatura catalana tiene en Nils, junto a Perpinyà, a uno de sus especímenes más originales. Según uno de sus profesores, el joven Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) parecía un teleñeco (pensaría en Triki, probablemente). «Tengo la impresión de que usted tenía 20 años en los años 60», le decía también. Esta es la clave: Bezsonoff vive en un tiempo que ya ha pasado, en un país que ya no es el suyo, en una lengua cuyos últimos hablantes se extinguen a su alrededor. Si en Els taxistes del tsar resucitaba a su abuelo paterno (un exiliado zarista), en Una educació francesa (L’Avenç) viaja ahora por su infancia y juventud, en un Tour de France nostálgico que sigue la ruta de los destinos de su padre, capitán médico, y del Rosselló de sus abuelos maternos. Es una «autobiografía temática», explica, en una Francia con coches de faros amarillos, potes negres que no olvidaban su Argelia francesa, gendarmes con voz de Fernandel, fuertes de Vauban, el Mariscal, el General y Luis Mariano, unos liceos que ridiculizarían a cualquier facultad de humanidades española... y catalanes que hablaban catalán.
En la librería Laie le presentó, el miércoles, Albert Sánchez Piñol. Quien haya puesto alguna vez al autor de La pell freda en el brete de hacerle hablar de literatura seguro que ya se sabrá su teoría sobre los escritores chamánicos ( viajan a otro mundo y vuelven para explicarlo a la tribu) y los mediúmnicos (poseídos por un espíritu, como los profetas bíblicos y los novelistas franceses). Dijo que Bezsonoff es medio chamánico y medio mediúmnico. Pero no es ese su conflicto. «Soy francés, pero me estoy curando», bromea (o no). Con los años es cada vez «más antifrancés» pero le dedica un libro a su país. Bueno, lo que le odia es «el Estado Republicano». Y a quienes no entiende, a los francófilos del sur que le ríen las gracias a una República que borró estorbos como el catalán.
«Crecí rodeado de gente que hablaba francés, occitano, bretón, catalán. Es decir, viví en una Francia francesa. Más que la de hoy». Es la que recuerda en su «contradictorio» libro. Como él. Llora la degradación de la escuela pero sus alumnos se levantan y le dicen monsieur. Avisa que el derrumbe de la lengua puede repetirse en el sur, pero sonríe cuando un camarero filipino se le despide con un merci a la catalana.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 19-03-2009 23:54

Tenen ulls i no hi veuen

 

                                                  

 

 

Dies de França                                                     

 Narcís Comadira

Ara Llibres

Barcelona, 2008

Publicat a El Temps, número 1200    3 de març del 2009 

 

 

Suposi que Narcís Comadira mai no ha llegit Converses amb el meu gos de Joan-Lluís Lluís. Si volgués fer-ho, li desaconsellaria aquesta lectura… Dies de França

es presenta com un càntic a la llengua, a la cultura franceses, una sèries de cròniques desiguals. Ja comencem malament. El títol del llibre m’ha recordat l’antiga revista Jours de France, comparable a Hola. Passegem vora el canal Saint-Martin, peregrinem davant de la tomba de Baudelaire, vaguem pels carrers del Marais. Malauradement, Comadira parla del ‘ país veí ‘, seguint els tòpics del franquisme més ranci. L’autor confon les nocions de país i estat. Per a ell, Perpinyà és ‘ el cul de França, però França tanmateix.’ (p.10) ‘ Ens pensàvem que Les Platanes eren ben bé com els Champs Elisés. ‘ (sic) No he trobat ni una al·lusió a la catalanitat de Cotlliure, Perpinyà o Ceret.

El sorprèn que uns ciutadans francesos no parlin francès. ‘ Un món a part, poblat per francesos que no parlen francès —cosa realment estranya—, francesos de cor però de cervell alemany, de llengua alemanya ‘ (p.96)

Malgrat el seu afrancesament proclamat, Comadira palesa un coneixement molt relatiu de la llengua de Molière. Ja sabem com escriu Les Champs Elysées. He notat, de passada, ‘ me’n allant promener ‘ (m’en allant promener) (p.11), ‘gentile ‘ (gentille) ibid. ‘catos’ (cathos, p25), el barbarisme ‘bouquinier (p. 60 ; per bouquiniste), el deliciós ‘Arxives de France’ (p.39) en lloc d’ ‘ Archives.’ Je me suis bien marré en lisant cette description du Marais…He renunciat a comptabilitzar les faltes d’accentuació com ‘Nôtre Dame’ (p.89) realment sorprenents per un lector de Charles Péguy. L’article no hi cabria…

A París només conec l’avenue de La Motte-Picquet. No sé on cau la rue que cita l’autor…

Narcís Comadira escriu bé, amb un estil planer i agradable. Unes quantes imatges s’instil·len en la memòria del lector com ‘ la cervesa vellutada i luterana ‘ (p.95) d’Alsàcia. Unes clarianes de poesia acoloreixen el text.

‘ A mitja muntanya, entre els avets i els faigs, brolla encara, del gres rosat, la font de la santa. ‘ (p.100) Massa sovint, sembla que l’autor no s’hagi rellegit. ‘ la nova biblioteca ha resultat caríssima, perquè és (1 x) immensa i els materials són (2x) esplèndids. Però no és (3x) pas luxosa. Més aviat és (4x) austera. ‘ (p.49)

Don Narciso s’entusiasma davant de les biblioteques magnífiques bastides per un estat i mai no denuncia la seua política lingüística. Quants llibres traduïts del català trobaran els lectors de la biblioteca ? Ni cent…Aquest llibre que descriu una França, tan versemblant com l’Andalusia de Carmen i del seu toreador, m’apareix com un exercici inútil d’una francofília botiflera, francament démodée.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2009 19:52

Massy antany Massy autrefois

El senyor René Aldeguer i la seua classe

 

 

La classe de CE1 del senyor Rousseau 1970-1971

 

 

 

Allée du Danemark

 

 

 La vella Posta

 

estany/étang de la Blanchette

 

 

                                                     vista des de casa meua / vue de chez moi   2008

 

                                                                              

avenue Saint-Marc

 

 

 

                                                     estany/étang de Verrières-le-Buisson

 

                                                         

 

La classe de CM2 de la senyoreta Guillaume 19

73-1974 

Escola/ Ecole Paul Painlevé

         

 

El senyor Michel Auclair

 

 

 
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2009 12:29

Una veu que ens ajuda a entendre Catalunya Nord

 

 

                                                                         

 

                                                                           

 

                                                    

                                              

 

 

PERE MAYANS    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/61189

dissabte, 25 d'agost de 2007

 

                             

  Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és una dels escriptors més originals de la nostra literatura, ja que hi aporta temes mai no tractats (la presència de catalans a Indoxina (A les rambles de Saigon -1996), a Algèria (Les lletres d’amor no serveixen de res -1997, La presonera d’Alger -2002), a la Primera Guerra Mundial (La guerra dels cornuts) com també una mirada sorneguera, irònica, que busca constantment la complicitat del lector, la qual cosa el fa especialment interessant. Però, a més, l’obra de Bezsonoff, que és professor de llengua catalana a Perpinyà, ens ajuda a entendre una mica més el que ha passat amb la nostra llengua a Catalunya Nord i per això en aquest bloc de sociolingüística volem fer un comentari sobre la seva obra darrera Els taxistes del tsar  -2007.


 

En aquesta obra Bezsonoff, “el millor novel·lista d’expressió catalana de Nils” ─segons les seves pròpies paraules─, ressegueix la seva història familiar, a partir del seu avi rus, Mitrofan Bezsonov, que se’n va anar de Rússia després de la revolució i que va anar a viure a París, on va conèixer una catalana del nord. L’obra, per tant, és una recerca pel passat rus de l’autor, però també una reflexió constant sobre la seva catalanitat i sobre la catalanitat (o no) de la seva família nord-catalana.

Com dèiem, l’humor de Bezsonoff[1] ens ajuda a entendre què ha passat (i què passa) amb la nostra llengua a la Catalunya que depèn de França. Una de les primeres referències que hi trobem és ja tota una perla. D’entrada, l’autor afirma, sense embuts, que “sempre m’he sentit català. Però ja que ningú a França, més enllà de Besiers, llevat d’algun professor de castellà rancuniós, no sap res de Catalunya, sempre s’han pensat que jo era rus”.  

Bezsonoff, com molts nord-catalans, prové d’una família de funcionaris, en aquest cas militars (tant el seu pare com el seu avi). De fet, aquesta és una constant en territoris poc desenvolupats econòmicament que, a més, l’Estat francès ha sabut utilitzar per crear el sentiment de pertinença a França: “Així, de trasllat en desplaçament, col·locant catalans a la Bretanya i Alsàcia, alsacians al Rosselló i Còrsega, corsos a Saigon i al Pais Basc, bascos a Savoia i Provença s’han desintegrat les velles províncies que podien amenaçar la integritat de la República. Han creat un nou home, l’homo gallicus. I li han donat una nova llengua ─el francès─ i una nova religió: la creença que França és la pàtria dels drets humans...”.

Per aquest motiu, no ens pot estranyar que una de les àvies de Bezsonoff, Jeanne (nascuda el 1905!), només entengués la llengua dels seus pares però no la parlava, en tot cas només la xampurrejava. De tant en tant, “amollava una frase, amb un accent francès espantós, l’accent dels joves d’avui que encara saben català al Rosselló”. De fet, la Jeanne, nascuda ja fora de Catalunya ─a Chartres─, era filla d’un sergent de cuirassers, Jean Baux, que era fill de Rigardà, un poble del Conflent, igual que la seva dona, l’Anna Pujol. Tal com afirma Bezsonoff, “ben educada pels mestres respublicans”, Anna Pujol “menyspreava la llengua pròpia que parlava amb el seu home, exigint que s’adrecés en francès als seus fills. Fou, doncs, la primera renegada d’una llarga nissaga”. En aquest sentit, un dels germans de la Jeanne, François Baux (casat amb un aristòcrata de Vinçà) va arribar a ser batlle de Bulaternera els anys del govern de Vichy, i tot i que va ser un home apreciat, la gent d’aquest poble del Rosselló li “retreien que no dominés el català. El parlava amb l’accent de Chartres, però el coneixia suficientment per donar malnoms als veïns”. Un ús, com veiem, únicament col·loquial, més aviat vulgar, de la llengua...

Un altre cas d’abandonament lingüístic seria el de les germanes Paysà (una de les quals arribà a ser regidora), les quals, “malgrat els seus orígens rurals, (...) s’expressaven sempre en francès. El francès de Bulaternera, per això, difícil d’entendre al nord de Salses”. Una de les germanes, treballadora de banca, havia arribat a ser regidora...

 Pel que fa al seu avi rus, afirma que, segurament, “no li devia fer nosa sentir català a tot arreu quan s’estava a Perpinyà i estiuejava a Rigardà” (venia d’un imperi on es parlaven moltes llengües més a part del rus). Els seus “sogres, acostumats a viure França endins, es vigilaven i parlaven en francès. Tan bon punt en Mitrofan sortia a la plaça (...), l’onada calda de la llengua catalana l’esquitxava en tot moment”. De fet, en Mitrofan “parlava francès millor que la majoria dels catalans” (d’aquella època a Catalunya Nord).

Pel que fa als avis materns, els de Nils, i en concret pel que fa al padrí Montalat, Bezsonoff afirma que “l’he conegut, l’he estimat. És gràcies a ell que parli català”. 

Una altra idea sobre la llengua que incorporà Bezsonoff és la que l fa dir a la cosina germana de la seva àvia Jeanne, la qual li recrimina que utilitzi el mot mainader i no el mot genuí nord-català “mainatger”. “El català es perd a casa nostra i parli més amb catalans de l’altra banda que d’aquí dalt... Sudegi malgrat meu” confessa Bezsonoff.

El canvi lingüístic de Catalunya Nord és clarament explicat a l’obra: “Intel·lectualment, entenc l’abandó lingüístic però, sentimentalment, em costa d’admetre que una persona pugui renunciar a parlar la seua llengua als fills. Al tombant de la Segona Guerra Mundial, els catalans del Rosselló, que havien resistit, durant tres segles, als vents de la història van afluixar. S’observa el mateix fenomen a l'Alguer, contemporàniament, a la Louisiana amb el francès, als territoris polonesos i russos de l’antiga Prússia oriental”.

Oficialment, per tant, Bezsonoff té dues àvies “franceses”, un avi francès nat de pares “espanyols” i un avi rus. “Gràcies al joc de mans català”, es declara tres quartes parts català. Un quart rossellonès, un quart conflentí, un quart empordanès (“però queda aquest quart rus que em mira amb un somriure mofeta”). Sigui com sigui, i malgrat que quan parla amb parisencs Bezsonoff se sent el nen de Massy (on va viure), quan parla provençal se sent a casa a tot Occitània, per damunt de tot es declara català (“som català”, afirma). En canvi, la seva germana sempre s’ha sentit més russa que catalana. I pel que fa a llengua catalana, mai no l’ha parlada (Bezsonoff només li ha sentit tres frases i quatre cançons). Mai no s’ha interessat per l’occità, malgrat viure a Cannes i a Tarbes, però ara voldria aprendre rus! (per parlar-lo amb en Joan Daniel, que l’està aprenent).

El llibre permet a Bezsonoff retrobar una part dels seus orígens (en aquest cas el rus), però també proclamar la seva catalanitat, amb la fina ironia que el caracteritza: “D’on vinc? Qui sóc? , segon un article divertit de l’Antoni Puigverd a El País. El meu cognom (...) sempre ha constituït una nosa, una barrera a la meua catalanitat... Si m’hagués dit Pierre Chevreuil o Manuel López García González, ningú no qüestionaria la meua catalanitat. (...) No fotem! Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”. Bo i això, el final del llibre és taxatiu: tot visitant un museu rus i mirant una vella icona que representava el patró de Moscou, afirma “sant Iuri. El sant Jordi dels catalans, matant el drac i els meus dubtes identitaris. Jo venia del país de sant Jordi...”

En definitiva, un llibre interessant que ens permet conèixer molt millor la realitat de la nostra llengua a Catalunya Nord i la complexitat de la identitat en contextos com els nostres.

 

 

vincles

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-03-2009 11:23

Xavier DIEZ Diari de Girona

                                         

                                                                                 

 

La bitàcola de Xavier Diez

http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez

 

Nota: Ressenya publicada al Suplement Accents, del Diari de Girona.

 

 

Superats ja els perills de l’exotisme, aquest català de cognom Bezsonoff –en definició d’Antoni Puigverd-, ens presenta una obra de maduresa. Els elements latents en la seva obra anterior s’exhibeixen sense recances a
Els taxistes del tsar, el treball més personal publicat per l’escriptor perpinyanenc. Aquesta no novel·la, ni llibre de memòries, ni història ficció, sinó tot el contrari, ens relata l’accidentada trajectòria d’aquest cognom tan singular en el nostre panorama literari. I per a això, es remunta als orígens genealògics del seu avi, oficial de l’exèrcit del darrer tsar, tant a la Gran Guerra com al conflicte civil que l’oposarà al bolxevisme. La successió de desfetes el portarà a un exili definitiu a una França sempre seductora als russos. Com bona part dels refugiats de la revolució d’octubre, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonoff es dedicarà a fer de taxista a París i

enyorar un món perdut. A diferència del seu germà, també oficial blanc i taxista parisenc, no esdevindrà un hostatge de la nostàlgia, i refarà una existència francesa. Posteriorment es casarà amb una cartera catalana del Rosselló, atzar del destí que inexorablement propiciarà l’existència del més rus dels escriptors catalans.

Aquesta no biografia serà poc convencional. Es tracta d’una reconstrucció on, quan no arriben les dades

concretes –Bezsonoff és un novel·lista acuradament documentat- hi arribarà la suposició o la recreació

literària. I sobretot, esdevindrà una gran excusa per tal l’autor pugui indagar sobre els seus orígens personals i literaris, en una mena d’egohistòria tan practicada per Pierre Vilar, el més català dels historiadors francesos. Precisament aquesta recerca fa que s’endevini fàcilment l’eix temàtic. Es tracta de la gran qüestió de les identitats, tan denostada avui en la política nacional com omnipresent en el debat europeu, que configura el que vam ser, això que ens pensem que som, i allò que podríem esdevenir. Així, l’autor, que confessa la seva passió per la gran literatura russa i els seus problemes amb una llengua tan allunyada de les filles del llatí, alhora que es plany de les seves tempestuoses relacions amb l’altre gènere, farà un viatge en el temps i en la geografia, que com tota singladura homèrica, hauria de culminar necessàriament en la trobada amb sí mateix. Mentrestant, hi apareix un altre factor que el distingeix del conjunt de la tradició autòctona, la passió per la mil·lícia –a banda de nét d’un oficial blanc, és fill d’un oficial mèdic de l’exèrcit de la République i en aquest sentit enllaça amb la breu, encara que gloriosa tradició de la narrativa bèl·lica catalana amb autors com Avel·lí Artís-Gener i Joan Sales –autor per cert, d’una de les obres catalanes traduïdes al francès amb més èxit.

Els taxistes esdevé la menys cinematogràfica de les seves obres. I això sí constitueix una novetat, d’acord amb les novel·les anteriors. El muntatge, caracteritzat per esdevenir un calidoscopi de disgressions intel·lectuals, on es canvia constantment de temps, d’espai i de tema, fa que l’únic cineasta capaç d’afrontar un llibre així pogués ser Antonioni, i, a l’hora de parlar de les malaguanyades històries d’amor, Truffaut.

Mentrestant, ens hi haurem de conformar amb un llibre les planes del qual desprenen un intens aroma a

Tolstoi, i uns personatges tkekhovians, que, com reconeix el novel·lista, omplen el temps en intensíssims diàlegs sense que passi res, tot i que sovint, podríem trobar l’alè d’un pessimista Coetzee amb certes dosis d’una corrosiva ironia.

Tot plegat, i seguint al més francès dels nostres narradors actuals –si més no a títol administratiu- aquesta darrera obra esdevé un gran exercici d’allò que resulta molt propi dels catalans a banda i banda dels Pirineus i que no és una altra que la recerca proustinana de les identitats perdudes, eix central, potser, dels entestats, contra tota lògica i racionalitat, a escriure a la manera de Conrad, en una llengua que sovint ni tan sols és la dels propis ancestres. I això afegeix encara més interès a un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article