Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Xavier DIEZ Diari de Girona
La bitàcola de Xavier Diez
http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez
Nota: Ressenya publicada al Suplement Accents, del Diari de Girona.
Superats ja els perills de l’exotisme, aquest català de cognom Bezsonoff –en definició d’Antoni Puigverd-, ens presenta una obra de maduresa. Els elements latents en la seva obra anterior s’exhibeixen sense recances a Els taxistes del tsar, el treball més personal publicat per l’escriptor perpinyanenc. Aquesta no novel·la, ni llibre de memòries, ni història ficció, sinó tot el contrari, ens relata l’accidentada trajectòria d’aquest cognom tan singular en el nostre panorama literari. I per a això, es remunta als orígens genealògics del seu avi, oficial de l’exèrcit del darrer tsar, tant a la Gran Guerra com al conflicte civil que l’oposarà al bolxevisme. La successió de desfetes el portarà a un exili definitiu a una França sempre seductora als russos. Com bona part dels refugiats de la revolució d’octubre, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonoff es dedicarà a fer de taxista a París i
enyorar un món perdut. A diferència del seu germà, també oficial blanc i taxista parisenc, no esdevindrà un hostatge de la nostàlgia, i refarà una existència francesa. Posteriorment es casarà amb una cartera catalana del Rosselló, atzar del destí que inexorablement propiciarà l’existència del més rus dels escriptors catalans.
Aquesta no biografia serà poc convencional. Es tracta d’una reconstrucció on, quan no arriben les dades
concretes –Bezsonoff és un novel·lista acuradament documentat- hi arribarà la suposició o la recreació
literària. I sobretot, esdevindrà una gran excusa per tal l’autor pugui indagar sobre els seus orígens personals i literaris, en una mena d’egohistòria tan practicada per Pierre Vilar, el més català dels historiadors francesos. Precisament aquesta recerca fa que s’endevini fàcilment l’eix temàtic. Es tracta de la gran qüestió de les identitats, tan denostada avui en la política nacional com omnipresent en el debat europeu, que configura el que vam ser, això que ens pensem que som, i allò que podríem esdevenir. Així, l’autor, que confessa la seva passió per la gran literatura russa i els seus problemes amb una llengua tan allunyada de les filles del llatí, alhora que es plany de les seves tempestuoses relacions amb l’altre gènere, farà un viatge en el temps i en la geografia, que com tota singladura homèrica, hauria de culminar necessàriament en la trobada amb sí mateix. Mentrestant, hi apareix un altre factor que el distingeix del conjunt de la tradició autòctona, la passió per la mil·lícia –a banda de nét d’un oficial blanc, és fill d’un oficial mèdic de l’exèrcit de la République i en aquest sentit enllaça amb la breu, encara que gloriosa tradició de la narrativa bèl·lica catalana amb autors com Avel·lí Artís-Gener i Joan Sales –autor per cert, d’una de les obres catalanes traduïdes al francès amb més èxit.
Els taxistes esdevé la menys cinematogràfica de les seves obres. I això sí constitueix una novetat, d’acord amb les novel·les anteriors. El muntatge, caracteritzat per esdevenir un calidoscopi de disgressions intel·lectuals, on es canvia constantment de temps, d’espai i de tema, fa que l’únic cineasta capaç d’afrontar un llibre així pogués ser Antonioni, i, a l’hora de parlar de les malaguanyades històries d’amor, Truffaut.Mentrestant, ens hi haurem de conformar amb un llibre les planes del qual desprenen un intens aroma a
Tolstoi, i uns personatges tkekhovians, que, com reconeix el novel·lista, omplen el temps en intensíssims diàlegs sense que passi res, tot i que sovint, podríem trobar l’alè d’un pessimista Coetzee amb certes dosis d’una corrosiva ironia.
Tot plegat, i seguint al més francès dels nostres narradors actuals –si més no a títol administratiu- aquesta darrera obra esdevé un gran exercici d’allò que resulta molt propi dels catalans a banda i banda dels Pirineus i que no és una altra que la recerca proustinana de les identitats perdudes, eix central, potser, dels entestats, contra tota lògica i racionalitat, a escriure a la manera de Conrad, en una llengua que sovint ni tan sols és la dels propis ancestres. I això afegeix encara més interès a un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual.