http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 04-04-2009 21:02

Ressenya de Xavier Pla a l'Avui 4/04/2009

 Ressenya de Xavier Pla,publicada a l'Avui, 4/04/2009 

 

       http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0404/090404sup_a012.pdf                                                        

 

 

 

 

Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, Barcelona, L’Avenç, 2009, 159 pp.

 

PUNTUACIÓ: 4 MOLT BO

Un formidable llibre de records d’infantesa en què Bezsonoff evoca els moments, els noms i les ciutats més singulars de la seva educació sentimental abans de ser escriptor i de ser català.

 

 

EL MILLOR BEZSONOFF

En una època com la nostra, d’usos i abusos de la memòria, de lleis de memòria històrica i de pràctiques de memorials democràtics, de memòries d’ordinador i de magatzems artificials cada vegada més potents, què pot fer un escriptor amb els seus records? Quin paper pot jugar la memòria personal enmig del frenesí de la memòria col·lectiva, de la proliferació de tota mena de testimoniatges i de la hipertròfia actual dels llocs de memòria? Queda encara espai perquè algú interessi els lectors explicant les cançons que cantava de petit i els jocs que preferia a l’hora del pati? La llista dels seus companys de col·legi i la vida d’escolta? La passió pels mapes i les primeres poesies memoritzades? L’impacte que va rebre quan va sentir la primera frase a la classe d’anglès o la por que fan els exàmens? O les olors de la nova escola i l’atracció gens amagada per la mestra de castellà? Les successives iniciacions personals, sentimentals, intel·lectuals d’un escriptor poden convertir-se en literatura i constituir, fins i tot avui, un bon llibre? Ja se sap que l’experiència vital amb què està feta la infantesa és pura matèria literària. No és l’únic ni tampoc el primer a dir-ho, però Saint-Exupéry ho va deixar sentenciat en dues frases molt recordades: "Sóc de la meva infància. Sóc de la meva infància com d’un país".

Gràcies a la insistència del director de L’Avenç, Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) va publicar en aquesta revista, durant uns mesos, uns breus capítols sobre la seva infantesa. Després d’unes primeres reticències: "Quin interès té la meua pobra existència? No he anat a la guerra com els meus avis. No tinc fills. La meua vida es confon amb la història dels meus llibres", Bezsonoff es va decidir a encarar literàriament els seus records personals. Un cop acabada la col·laboració, va recollir els articles, els va refer i els ha titulat Una educació francesa, un formidable llibre de records personals, plens de malenconia i sensibilitat, amb emotives evocacions de les formes de vida de la França dels anys setanta. Bezsonoff, rialler, explica que hauria preferit titular-lo Una educació sentimental, però que el títol ja havia estat triat per... Flaubert. Cada capítol comença amb la frase "Quan era petit" i, seguint una dinàmica gairebé proustiana, s’atura especialment en els noms de les ciutats on Bezsonoff, seguint els seus pares, va haver de viure fins que finalment, ja com a funcionari de l’ensenyament francès, va poder tornar a la Catalunya Nord, un memorable retorn a Ítaca.

El primer que s’ha de dir d’aquest llibre és que Bezsonoff és escriptor i que Una educació francesa té una innegable ambició literària que va més enllà de la crònica de costums socials o de l’autobiografia personal. El celebrat autor de Les amnèsies de Déu (2005) o d’Els taxistes del tsar (2007), entre altres novel·les, té una bona formació, la que dóna la República francesa, ha llegit tot el que s’ha d’haver llegit (fins i tot en literatura espanyola, superior a qualsevol estudiant sud-català de la mateixa generació) i, sobretot, s’ha format un gust. Manté la curiositat per les llengües, la cuina, el cinema o la cançó, conserva tota l’admiració per la bellesa de les noies i per la saviesa de la gent gran, i projecta sobre totes les coses i les persones que veu la seva mirada il·lusionada, sorneguera i nostàlgica. La seva llengua és magnètica, rica i molt genuïna, donant categoria literària al català de la Catalunya Nord sense perdre mai de vista els lectors que té. Encara que potser no ho sembli, Bezsonoff és un enamorat de la realitat, de la bellesa del món i, per això mateix, és un apassionat trist, un hedonista de riallada pantagruèlica sempre obligat a escriure, com per calmar els dolors de la vida. Potser per això aquest llibre, que és trist, acaba amb una última frase desolada:" Quan arriba la nit, torni al cotxe i me’n vaig encara més trist". Bezsonoff parla d’una època ideal que avui sembla antediluviana: sense internet ni trens de gran velocitat, quan els nens encara creien en el Pare Noël, els cotxes francesos tenien els llums grocs i el president Pompidou editava antologies de poesia...

Però, a més, bé es podria dir que aquest últim llibre de Bezsonoff és, en realitat, el seu primer llibre. I és el millor. És la història d’una formació personal singular, que explica com era Bezsonoff abans de ser Bezsonoff, abans que Joan-Daniel Bezsonoff es convertís en escriptor i que es convertís en escriptor en català. Per això, és una educació molt "francesa", perquè explica la lenta iniciació d’un nen nord-català fins a la descoberta de la seva identitat catalana. Ciutadà "ectoplasmàtic" d’un país que encara no existeix, Bezsonoff, sempre una mica estranger, demostra amb aquest petit llibre personal, molt més contingut i menys caòtic que les seves novel·les, que té la fusta personal i el bon ofici literari per ser l’escriptor que sempre ha somiat ser.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-04-2009 11:02

Audrey Hepburn, Dos a la carretera, Voyage à deux

Article publicat al Punt, edició de Perpinyà,  dimarts 19 d'octubre del 1999

 

                                                                                        

                                                              

 

 

 

           Sempre he tingut una gran admiració per Audrey Hepburn i, com molts homes de la meua generació, en vaig ser un bri enamorat. Us parlaré avui d'un film seu molt oblidat: Two for the road ( Dos a la carretera en versió catalana i Voyage à deux. Indiqui el títol francès per a la gent que es voldria comprar el DVD...) Two for the road és una pel·lícula de Stanley Donen, el pare de Singing in the rain. L'Audrey i Donen ja havien treballat junts a Charade ( 1963 ) i sobretot a Funny Face ( Drôle de frimousse, 1956 ), potser el seu millor film. Després d'una fitxa genèrica molt brillant, acompanyada d'una partitura de Mancini, Two for the road comença per una escena alliçonadora. Audrey Hepburn i Albert Finney travessen un vilatge de França on dos núvis fan mala cara. " No semblen feliços..." diu l'Audrey. " Per què ho serien, si se casen..." fa l'Albert. A continuació, ve una sèrie d'escenes antològiques i desesperades.

Els dos herois encara s'estimen però, tot lo dia, es tiren remarquers agressives. S'afusellen. Conec poques evocacions tan encertades d'aquestes crisis de la parella que tothom ha conegut i enverinen l'amor. I la nostra parella no pot oblidar l'època que eren feliços.

El cineasta reconstitueix quatre períodes de la vida de la parella i el va barrejant, com si seguís els capricis de la memòria. En cap moment, l'espectador és despistat gràcies a uns quants elements. Notem el canvi de cotxes, de vestits, de pentinats, els hotels on paren. No hi ha unitat temporal sinó espacial ja que els nostres herois fan quatre viatges seguits per França. Malgrat les vicissituds de la vida, Stanley Donen reconstitueix algunes estonetes de felicitat amb una gran justesa. Amb un humor constant, la melangia amara tota l'obra. I les baralles contínues et deixen amargor. Naturalment, arribada la temporada de les infidelitats. L'escena quan Audrey, després d'una nit d'amor amb Georges Descrières, se'n torna cap al seu marit prova que en les " arts mecàniques " com les anomenava despectivament Louis Jouvet, hi pot cabre molt talent.

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 04-04-2009 10:50

Prouvènço d'aro / Provença d'ara

                                                                                             

 Article publicat al Punt, edició de Perpinyà   

 

 

 

                                                                         

 

 

   He viscut més de vint anys a Canes i a Niça. Quan vivia a Provença, enyorava el Rosselló i ara que visc aquí m'envisi que he deixat un poc de la meua aima allí. És clar que, per un català del Principat, un català conscient que estima el seu país i no pas un " català per inèrcia " com ho escrivia en aquest diari el meu col·lega Joan Peytaví, la situació lingüística de Catalunya Nord fa plorar. Ara bé, si la comparem amb els nostres cosins llenguadocians i provençals vivim a Eldorado. Vaig estudiar l'occità, en les seues variants provençals i niçarda a la facultat de lletres de Niça. Dic voluntàriament estudiar i no aprendre perquè no m'he pres la molèstia d'empassar-me conjugacions i llistes de vocabulari. Me vaig gitar a l'aigua llegint les obres de Mistral, Aubanel i Ives Roqueta. L'occità meridional i el català — sobretot el nostre parlar clafert d'occitanismes — presenten semblances tan pregones que no costa gaire de llegir directament en oc. És una qüestió d'avés. Una de les poques satisfaccions que tinc és de rebre cada mes la revista Prouvènço d'aro. Hi descriuen l'actualitat cultural de llur país amb una presentació moderna i una maquetació professional ( fixeu-vos que hi ha fotos en color a la primera i la darrera plana...) ben lluny dels fulls militants, mal fotocopiats amb una tinta que t'embruta les mans ( en conec molts a Catalunya i a Occitània que no reben cap subvenció de ningú i fan la viu-viu amb heroïcitat...). Fidels a l'obra i al pensament de Frederic Mistral, els periodistes de Prouvènço d'aro fan servir l'ortografia del Felibritge, un xic irritant al començament i entranyable a la llarga. Proposen una ressenya riquíssima de la cultura provençal sense negligir les altres províncies occitanes ni Catalunya. Amb una situació sociolingüística pitjor que la nostra, sense desanimar-se, publiquen una revista moderna que, un dia, constituirà una enciclopèdia. Adreça: Tricìo Dupuy, 18 carriera de Beyrouth, 13009 Marselha.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Quim  le 14-05-2010 à 11:12:36  (web)

Benvolgut Joan-Daniel, per què no ens parles una mica de les terres frontereres entre català i occità, especialment la Fenolleda, el perapertusés, el Capcir i altres terres contigües?

 
 
 
el 03-04-2009 22:07

Article de JAUME QUERALT 3/04/2009

                                             

  

  

  

"Quina bona primavera"

Va bé, no? Quina bona primavera! Un Joan-Daniel Bezsonoff que torna amb "Una educació francesa" (Ed. L'Avenç) a fer les seves (amb puixança, intel·ligència i eficàcia) per les terres literàries, tabloïds i radio tele visuals. Es fa remarcar, se'l remarca, es guanya punts (de fama sinó  de "retreta") i ens fa guanyar uns quants punts de satisfacció col·lectiva a nosaltres els ganduls del nord del Pirineu. Com si no bastava mi't'aquí el Joan Lluís Lluís, l'altre cavaller de la literatura "nòrdica" que no s'acontenta amb publicar el seu últim titol "Aiguafang" sino que es veu coronat amb l'envejat premi de la Crítica de Serra d'Or -la magnífica revista cinquantenària. Merescut? Clar, qua sí! La Catalafònia sembla enamorada del que de fa uns anys neix, madura, es recull del band... de Perpinyà i s'edita i premia Portús avall. El que ens sembla de molt bona salut és que a desgrat de tractats, fronteres i altres trencats hagi sortit un lectorat (a la sociologia de dir-nos la seva gama d'edats) pels llibres nostres -com diria l'Arcàngel del Canigó- amb temàtica, to , treball lingüístic  i plantejament estètic ben diferenciats. Va bé, no? I més bé encara si tots els "nòrdics", evadint-se de les patuleies plornicadores o guerreres, per fi, se'n orgullíen. Caram! Si que 'nem bé: heu vist la Miquela Valls feta corresponsal de l'Institut d'Estudis Catalans (IEA), sols es pot repotegar una cosa que aquesta reconeixença i bell honor no se li fes més aviat a la preciosa estudiosa. Caram!

 

http://metbarran.canalblog.com/

El blog de Jaume Queralt 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 03-04-2009 21:55

Llur president

Article publicat al Punt, edició de Perpinyà

 

 

                                                                                       

 

 

 

 

Fa temps que no espiï més Les guignols de l'Info perquè, d'uns quants anys ençà, no em fan riure. Trobi tan trist que França tingui com a cap d'estat un incapaç com en Chirac que, francament, no em fa cap gràcia de retrobar-lo en un programa còmic. Et titella em sembla menys grotesc que l'original. Recordeu l'espectacle tan patètic del president de llur República ( com deia el coronel Freslon de la Freslonnière, superior de mon pare a Algèria, condecorant soldats " Je vous décore au nom de leur République...") barallant-se amb policies israelians als barris àrabs de Jerusalem o encara les pallassades de la Copa del Món de futbol quan, amb un coneixement superficial d'aquest esport, analitzava l'estratègia de les millors formacions? Llur president va mostrar així que espia la televisió mentre el senyor Jospin i els seus ministres governen i miren de reduir la desocupació...Francament, imagineu el president Mitterrand o el general De Gaulle rebaixant així llur càrrec fent la ola " i escridassant als estadis? Quan una conversa rau en Chirac, tothom diu " No és gaire eixorit mes és tan simpàtic..." Ell és ben " brave ", que diuen a Provença, com si la principal qualitat d'un estadista hagués de ser de suscitar simpatia. Georges Clemenceau, Winston Churchill o Bismarck no eren cap bri simpàtics...Durant l'última campanya presidencial, mentre el batlle de París celebrava els mèrits de la poma mirant de passar davant del senyor Balladur, recordi que va prometre que gestionaria França com havia gestionat París. El 1974, va trair Jacques Chaban-Delmas; el 1981 va apunyalar Valéry Giscard d'Estaing. En subjectes tan greus com Europa, va afirmar-ho tot i el seu contrari. Seria interessant de rellegir la premsa de l'època. Al mateix mes, va declarar que caldria renegociar el tractat de Maastrich i, uns quants dies més tard, que no calia tocar-lo! Vaig jutjar-lo definitivament aquell dia...Seria massa fàcil de recordar les seues declaracions sobre les llengües regionals i el seu refús de signar la Carta...No! Malgrat les guerres colonials i l'extermini cultural, no crec que l'estat francès es mereixés un president tan calamitós...

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-04-2009 18:55

Ressenya de Joan Pere Sunyer

                                                      

 

 

 

Potser Una educació francesa no sigui exactament el llibre idoni en aquests moments, però tant se val, a penes agafat ja no el podia deixar. Quantes vegades vaig haver de suspendre la lectura per deixar la mirada, enterbolida i vaga, errar cap a uns horitzons de dintre tendrament borrosos. Nostàlgia. "La peŀlícula mig esfumada" com diu ell. La dita que pretén que ningú no guareix mai de la seva infància, en aquest llibre, troba la seva completa il·lustració. No cal dir-ho, no comparteixo totes les opinions d'en Jean-Daniel Bezsonoff, fins i tot, de cap manera no puc admetre alguns dels seus judicis. No importa. Quin llibre tan bonic

 

Joan Pere Sunyer   

 El seu blog http://ipeha.blogspot.com/
Les seues pàgines sobre la gent que tenen cognom d'arbre... http://www.chez.com/jpsunyer/

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-04-2009 10:00

Article d'Esteve Carrera

DIMARTS, 31/03/2009 - 18:49h    Vilaweb
                                                                                      

Explicant l'educació francesa al sud (Esteve Carrera)

Dt. 31 de març del 2009 (Tarda, nit)

Desmitificar la història oficial que França ha venut al llarg deis anys no és fàcil, i he tingut una demostració més d'això aquesta setmana passada a Girona, on Joan-Daniel Bezsonoff havia vingut a presentar la seva última novel·la, Una educació francesa.
En la xerrada l'autor nord-català va explicar que ell volia, com a persona i com a autor, qüestionar aquesta versió oficial. I sempre és divertit constatar que precisament davant un ...>>

... auditori dels «germans catalans del sud» és on costa més fer aquest exercici.

Als assistents a la xerrada de Girona -tots actors convençuts de les qualitats literàries de Joan Daniel Bezsonoff i àmpliament favorables a l'autor- els costava entendre, malgrat tot, que en la seva visió de la República francesa Bezsonoff s'atreveixi a defensar versions poc respectuoses amb la història oficial. Tampoc deuen entendre que l'autor nord-català declari en una entrevista a El Punt «Sóc francès però m'estic curant».

Al Principat de Catalunya encara domina la immaculada imatge de la república protectora universal dels drets i de la cultura. Que França hagi complert una funció de refugi per als catalans anys enrere és indiscutible, només faltaria que no ho haguessin fet. Però, trenta anys després de la mort de Franco, ja seria hora que comencessin a admetre que el model francès no és inqüestionable.

Joan-Daniel Bezsonoff contribueix a aquesta saludable evolució de les mentalitats; i com que el presentador de l'acte a Girona, Xavier PIa, va afirmar que aquesta última novel·la és la millor de Bezsonoff, hem de confiar que la percepció de França que tenen els catalans del sud només pot millorar.

Esteve Carrera (29-3-2009)

blog d'Esteve Carrera     http://blogs.elpunt.cat/estevecarrera/

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-03-2009 22:47

CIVIS LIBERUM

                                                                                     

 

 

http://civisliberum.blogspot.com/2009/03/bezsonoff.html

 

 Reconec que des de sempre he estat un entusiasta de la cultura francesa, sempre he considerat que els francesos tenien un mon i un entorn cultural molt superior al nostre, sobretot als que varen néixer a l’altre cantó dels Pirineus i en plena època franquista.

El descobriment de la Catalunya Nord fa uns anys amb la seva peculiaritat catalana i francesa al mateix temps, va fer que per primer cop em pugues considerar com a membre d’aquesta cultura i endinsar-me i gaudir d’ella. Va deixar de ser quelcom aliè i va passar a ser una cosa molt propera. Era un fet cultural que permetia que mitjançant la cultura catalana del Rosselló fos molt mes fàcil poder accedir al mon cultural francès i que aquest fos molt més proper, ja que la connexió era força clara i fàcil.

Les meves constants visites a la Catalunya Nord en van fer endinsar en una part de la cultura catalana amagada als que en la partició ens varen quedar a la part del sud, des de pintors com a Rigaud o els Guerra, fins als mes actuals com a Capdevila, Claude Viallat o Ben, sense oblidar el romànic nord català, o l’inclassificable music Pascal Comelade del que em considero seguidor i del que tinc quasi be tots els seus discos i que assisteixo a molts dels seus concerts.

Però en l’apartat en el que estic mes connectat es en la seva literatura actual, a més de en Bezsonoff, en Joan-Lluís Lluís o Aleix Renyé, sense contar el ja clàssic Pere Verdaguer. Reconec que el meu preferit es en Bezsonoff, autor que vaig conèixer en els seus començaments en els prestatges de la Llibreria Catalana de la Plaça Joan Payra o a la Torcatis del Carrer Mailly de Perpinyà de quant l’editaven a El Trabucaire, passant desprès a Empúries i finalment a L’Avenç. Les seves novel•les "La revolta dels geperuts" i "Les amnèsies de Déu" les recordo amb tot el respecte que em fa considerar-les unes obres dignes d’un gran escriptor.
Fa una setmana em vaig comprar i llegir quasi be de cop el seu darrer llibre "Una educació francesa", un relat que amb trets autobiogràfics del autor fan que al comparar la seva educació escolar i acadèmica amb la meva, em dona cada cop més compte que en èpoques passades els Pirineus eren molt més que una serralada muntanyosa.

Recomano també l’entrevista que l'Emili Manzano va fer a L’Hora del lector a Perpinyà a Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís i que es pot veure a la web de TV3. També el parlament que va fer fa uns anys a L'Ateneu al guanyar el Premi Creixells es digne de ser recordat.

  

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-03-2009 22:37

La meua primera ressenya en gallec

  http://www.galicia-hoxe.com/index_2.php?idMenu=86&idNoticia=411041

   

                                                                    

Bezsonoff na Francia irreal inesraseolóxico

IRENE DALMASES/EFE

O escritor catalán-francés Joan-Daniel Bezsonoff regresa, melancólico, a unha Francia que xa non existe, na que "o cine facía soñar, os carteiros pasaban dúas veces ó día e os xendarmes pedían a documentación coa voz de Fernandel", no seu novo libro, Una educación francesa". Bezsonoff –que se considera un catalán do polo norte e non un francés do extremo sur– confesa que a obra é un encargo do director da revista de Historia L’Avenç, Josep María Muñoz, sobre a súa infancia e os seus recordos por toda Francia, posto que pola profesión de militar do seu pai residiu en sete cidades distintas como Massy, Briançon, Niza, Mende ou Perpiñán. Bezsonoff, considerado un dos autores actuais máis orixinais en catalán, subliña que ten unha excelente memoria, "recórdoo todo, sinxelamente", pero para poder fixar mellor os retratos de diferentes cidades volveu a elas para comprobar o que quedaba deles, así como das paisaxes da súa infancia.

A pesar de non querer profundar moito niso, sostén o escritor que "a Francia que describo nestes era moito mellor que agora, con todos os servizos públicos funcionando de forma perfecta, con trens limpos e puntuais, ou un bo servizo de correos".

 

                                                                     

 

 

 

 

El escritor catalano-francés Joan-Daniel Bezsonoff regresa, melancólico, a una Francia que ya no existe, en la que "el cine hacía soñar, los carteros pasaban dos veces al día y los gendarmes pedían la documentación con la voz de Fernandel", en su nuevo libro, "Una educació francesa".

En una entrevista con Efe, explica Bezsonoff -que se considera a sí mismo un catalán del polo norte y no un francés del extremo sur- que esta obra es un encargo del director de la revista de Historia "L'Avenç", Josep Maria Muñoz, sobre su infancia y sus recuerdos por toda Francia, puesto que por la profesión de militar de su padre residió en siete ciudades distintas como Massy, Briançon, Niza, Mende o Perpiñán.

Aunque empezó como una petición de Muñoz, reconoce el escritor, que tampoco esconde sus orígenes rusos, que, enseguida, entró en esta historia, "en la que todo lo que cuento es real, excepto un texto en el que hablo de la obtención de mi carné de conducir, aunque sí es cierto que no lo conseguí, ya en la treintena, hasta la sexta ocasión en la que me examiné".

De hecho, aprovecha Bezsonoff para, en este punto, realizar una pequeña digresión y aseverar que "el mayor triunfo de mi vida ha sido sacarme el carné de conducir, que necesitaba, pero que me ponía muy nervioso por la presión que suponía esta obligación".

En su opinión, ser depositario ahora de este documento "además de una victoria contra mí mismo y de una recuperación de mucha autoestima, me ha permitido gozar de la conducción, algo que me encanta, encuentro muy agradable y que me permite meditar mucho".

Joan-Daniel Bezsonoff, considerado uno de los autores actuales más originales en catalán, subraya que tiene una excelente memoria, "lo recuerdo todo, sencillamente", pero para poder fijar mejor los retratos que ofrece al lector en este libro de diferentes ciudades ha vuelto a alguno de estos sitios para comprobar lo que quedaba de ellos, así como de algunos paisajes de su infancia.

A pesar de no querer ahondar mucho en ello, sostiene el escritor de Nils (un pequeño pueblo en el que vive, cerca de Perpiñán) que "la Francia que yo describo en estos textos era francesa, mucho mejor que ahora, con todos los servicios públicos funcionando de forma perfecta, con trenes limpios como una patena, que llegaban a la hora, o un buen servicio de correos".

En este viaje por los recuerdos, no olvida Bezsonoff sus aficiones literarias, puesto que desde niño fue un gran lector, o las musicales, con el cantante Luis Mariano citado en varias ocasiones, igual que Frank Sinatra. "Pero es que cantaban bien", apostilla.

La escuela ocupa otros capítulos, con sus maestros vocacionales y una enseñanza igualitaria. "Ahora -prosigue- forma analfabetos, gente que no sabe nada de nada", y destaca que habla con conocimiento de causa puesto que ejerce como profesor en Perpiñán.

Los viejos programas de la televisión francesa, que cree eran los mejores del mundo junto con los que emitía la BBC inglesa, se contraponen, asimismo, con la tele del siglo XXI, "en la que ya no aparece nunca un cantante como Brel".

Sin embargo, advierte, "no quiero participar del oficio nacional francés de juzgar siempre el pasado".

Preguntado sobre cómo vive el hecho de ser catalanoparlante en un país como Francia, dice que "el país es una democracia para muchas cosas, pero a nivel lingüístico ha aniquilado lenguas como el catalán, y todavía hemos de dar las gracias".

Es por este motivo, agrega, que "aún siendo de derechas, monárquico y administrativamente francés he pedido la adhesión a ERC de Perpiñán", concluye.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-03-2009 16:32

Ressenya d'ENRIC BALAGUER

 

                                                 

 

Blog d'Enric Balaguer,   http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/128403

 

     He llegit, amb fruïció, Una educació francesa,de Joan-Daniel Bezsonoff (L'Avenç, 2009). Es tracta d'un recull d'estampes de la infantesa, cadadascuna de les quals comença amb la frase: "quan jo era petit...". Els textos varen aparèixer, prèviament, a les pàgines de la revista L'avenç, i pauten el recorregut de manera prou simètrica i ordenada en breus capítols.
  La infantesa de l'autor estigué marcada pels diversos llocs de la geografia francesa on va viure, pel divorci dels pares i, sobretot, per la petjada que varen deixar escoles, liceus i professors. El títol, atenent aquest darrer component que centralitza el recorregut, està ben triat: "una educació francesa". En efecte, el record de professors, de classes, de matèries, de companys i d'experiències escolars es dilata de manera abassegadora.  "Per què són els professors  bons conductors del record?" --es preguntava Roland Barthes en la seua autobiografia. No ho sé, però així és: el llibre de Bezsonoff ho mostra amb  eficàcia.

El repàs del novel·lista, nascut a Perpinyà el 1963, passa per la geografia que va recòrrer, des d'Alsàcia a la Provença, i de Massy a Niça i,  per descomptat, per la Catalunya d'enllà dels Pirineus; per la literatura que, poc a poc, va anar descobrint-li tot un un món --no podia ser d'altra manera tractant-se d'un escriptor; i força important també és la música, que li va proveir una enciclopèdia sentimental candorosa i potent. 

   Al pròleg l'autor hi deixa caure unes petjades de nostàlgia en avançar-nos que parlarà d'aquells temps: "antediluvians sense Internet, mòbils, fotocòpies, ni targetes de crèdits, [quan] els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà a París i calia esperar tres o quatre anys per tenir el telèfon a casa.Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francés. El cinema feia somiar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel..." En fi, un temps que visitats per la memòria, i contraposat amb el present, traspua una pèrduda de puresa i un esvaïment melangiós d'essències.

     Dels múltiples al·licients de l'obra, caldria consignar com és d'interessant per al lector ibèric, un conjunt d'estampes biogràfiques de procedència francesa. Es tracta d'altres referents paisatgístics, musicals, escolars... Una allau d'ingredients novedosos. També és interessant la personalitat de l'autor, amb un hibridisme cultural i lingüístic, ja d'entrada familiar, que metabolitza de forma admirable. I, sobretot, és atractiu el seu compromís ètnic: "no em consideri ni de dreta, ni d'esquerra, sol amb les meues nostàlgies, a la recerca dels mots perduts del català rossellonès a les ribes oblidades dels estanys". Llegiu-lo, si podeu, s'ho val.  

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article