&nbsp;&nbsp;VEF Blog

0 comentaris коментарии

el 18-04-2009 18:50

Альберт Санчес Пиньоль

Кто из ваших коллег в последнее время поразил ваше воображение?

Альберт Санчес Пиньоль

Я прочитал книгу, которая мне показалась интересной. Автор с русской фамилией Бессонов пишет по-каталонски, живет на юге Франции, в Перпиньяне, где тоже говорят на






	Иосиф Кобзон: Сверху на меня хлынула какая-то химическая жидкость
ФОТО Правда.ру:

каталонском. Книга называется “Царские таксисты”. Его дедушка был эмигрантом, который, покинув Россию после 1917 года, работал таксистом во Франции. Отсюда и название. Писатель описал свое отношение к тому поколению, к русской культуре. Чувствуется, что этот писатель не новичок в литературе. Из современных писателей я выделяю его стиль. Это личная книга.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

БЕЗСОНОВЫ ИЗ ВОРОНЕЖА

0 comentaris коментарии

el 18-04-2009 17:50

Entrevista al TEMPS amb LLUIS BONADA

Entrevista amb Lluís Bonada El Temps, 14/4/2009

"Puc agafar un diccionari i fer articles autobiogràfics de cada paraula"
Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) publica a l’editorial L’Avenç el recull d’articles autobiogràfics Una educació francesa o les set vides d’en Bezsonov. Alguns dels textos aplegats havien estat publicats a la revista L’Avenç.

—No heu pas volgut autoanalitzar-vos i, pel mateix preu, seguir una teràpia?

—No m’ho he pas plantejat això. Hi ha escriptors que són molt intel·ligents i jo sóc un escriptor molt sensorial. El llibre és molt més que un conjunt d’articles. Més de la meitat és inèdit. Una part té una forma periodística i altres són capítols que responen a una necessitat literària, a una necessitat vital, i que són més llargs. Jo crec que és interessant de tenir obligacions, com deia Gide. Gide deia: "L’art naît de contrainte, vit de lutte, meurt de liberté" i jo hi crec molt en això. És l’obra clàssica de cinc actes. L’obligació és la forma de ser clàssic. Sóc un clàssic. Res de contracultura. Sóc un carca cultural.

Sense que m’ho agafeu com un retret, no temeu, en aquest llibre més que mai, que el lector pot pensar que patiu una certa incontinència verbal, que sou espontani del tot ?

—Aleshores, què diries de Balzac, Tolstoi o Galdós ? Perquè és feinassa, això, no és divertiment. És una facilitat aparent. Cal eliminar l’esforç. Cal que tot sembli natural. Hi ha gent que va a les discoteques i jo escric. Hi ha escriptors que van als còctels i jo escric. Cal triar la vida. Comparat amb el desert , sóc incontinent.

Heu completat la sèrie períodistica amb capítols inèdits. Per voluntat pròpia o per obligació ?

—Per voluntat pròpia. Sempre segueixo la meva bola. Teina ganes de desenvolupar més la sèrie. A la gent de l’editorial els he fet tornar bojos. Sempre n’hi anava afegint. Crec que és una autobiografia temàtica. Puc agafar un diccionari i fer articles autobiogràfics de cada paraula. Un quadre, una cadira, les ulleres…Això pot ser interessant, crec…

—Però quan comenceu un article sabeu com acabarà?

—No. Em cal un inici, sempre. Si no el trobo no continuo. A vegades no porta enlloc. O no m’agrada i torno a començar, però a partir de la mateixa frase. Sóc un escriptor intuïtiu. Després, retoco molt. Com diu Boileau, "cent fois sur le métier, remettez votre ouvrage". La primera part té una segona lectura. A més de "cent vegades" pots entendre, si la sents, "sans foi", és a dir, "sense fe", i el consell també és bo.

—Us sentiu afortunat per poder aplicar a la vostra obra una formació literària superior a la catalana, com és la francesa?

—Ho contestaria amb l’acudit de Coluche: "Estic content de ser francès primer perquè sóc francès i segona perquè m’agrada d’estar content". És una casualitat. No m’ho he plantejat, de ser nascut a Perpinyà i tenir una educació francesa. Hagués estat diferent si la meva educació hagués estat franquista. El rerefons francès és molt important. El tenien els nostres clàssics, Sagarra, Pla, Rodoreda, Fuster, Gaziel... I el jovent d’ara l’ha perdut. Ara no saben francès i a més parlen l’anglès de l’aeroport i el bar. Abans la gent sabia francès i llegia els clàssics francesos. Però quanta gent que sap anglès pot llegir Dickens en anglès?

Us veig molt més gras. Viviu més bé, potser?
—No. M'ha deixat la companya i m'he engreixat molt. He begut molt. Com tots els russos. I he menjat molt malament. Tinc pensat de fer una dieta. Si no em moriré.
Us cal ser feliç per a escriure?
—No. Quan més bo és el llibre és quan més fotut estic.

—Les set vides que heu viscut corresponen als llocs on heu viscut, de punta a punta de França, inclòs els afores de París. Tan diferents van ser les vides viscudes a cada lloc?

—Sí. De tan diferents et feien demanar qui eres? Això de canviar de casa, fins a setze vegades, per culpa de la professió del pare, militar, és dur per a la persona, però per a l’escriptor és molt bo. He conegut l’amargor de les simpaties interrompudes, com diu Flaubert a L’educació sentimental. I la llengua catalana m’ha permès de tenir un fil identitari, un país. La casa dels avis no canviava mai.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

Una educació francesa

0 comentaris коментарии

el 18-04-2009 12:53

Premi Maria-Angels Anglada 2006

HISTORIA DELS MEUS LLIBRES

Benvolgudes autoritats representant de la Diputació, director de l’Institut Ramon Muntaner, membres del jurat, estimats col·legues del Claustre, estudiants, mares i pares, familiars i amics de Maria Àngels Anglada, senyores i senyors,

estimats amics.

Em fa molta il·lusió de ser aquí avui a l’Institut de Figueres amb tots vosaltres perquè em senti a casa, entre col·legues, jo que ensenyi al liceu Clos Banet de Perpinyà.

Abans de tot, voldria agrair els membres del jurat que m’han fet l’honor de guardonar Les amnèsies de Déu, després d’escriptors solvents com la senyora Carme Riera i el senyor Emili Teixidor. Aquest premi em provoca una viva satisfacció per molts motius. Podreu imaginar com m’emociona rebre aquest guardó en una ciutat al cor de la meua geografia personal. A Figueres, sóc a prop del meu poblet de Nils i a qualques passes de Sant Llorenç de la Muga d’on provenen els meus avis Montalat. A Figueres sóc a casa meua. Els perruquers de la Rambla i del Màxim m’han tallat els cabells més d’una vegada. Les sabates que porti, els llibres que llegeixi, els millors discos de Luis Mariano i de Frank Sinatra els he comprat a Figueres. He passat estones delicioses als vostres restaurants amb bons amics com Vicenç Pagès, Joan Mallart, Enric Pujol i Guillem Terribas. Com a professor, m’agrada que m’homenatgin en un institut que porta el nom del cronista que escrivia lo pus bell catalanesc del món.

Com a novel·lista, em fa plaer que honreu la memòria d’una bona escriptora desapareguda massa d’hora que tant estimava aquest raconet del nostre país. La va descriure com ningú tot conreant les lletres clàssiques. Va ajudar el jovent de Catalunya a conèixer millor el seu passat greco-llatí. No sé si Catalunya és una nació, un país, un somni. El meu amic Joan Lluís i jo provem que, en tot cas, la identitat de Catalunya no es pot limitar a quatre províncies del regne d’Espanya…Jo no sóc espanyol. A casa meua, no entenem la llengua de Cervantes sinó la llengua de Muntaner i " la langue de Molière." Potser m’hauré de presentar perquè sabeu a qui heu donat el premi.

D’on vinc? Qui sóc? " Un catalán llamado Bezsonoff " segons un article divertit de l’Antoni Puigverd al País. El meu nom de casa, regal pòstum del meu avi patern Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, sempre ha constituït una nosa, una barrera cap a la catalanitat. Si m’hagués dit Pierre Chevreuil o Manuel López García González de la Vega, ningú no qüestionaria la meua catalanitat. Però Bezsonoff , amb dues efes per afegitó. Francament… No exagerem ! Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?

La vida professional de mon pare va agreujar aquests problemes d’identitat. Com tots els fills de militar de la meua generació, vaig ser estiregassat de guarnició en guarnició. Vam viure al Rosselló on vaig néixer, a Menda a Occitània, a Briançon als Alps, a Breisach-Am-Rhein a Alemanya, a Massy als afores de París. Els meus pares es van separar i vaig seguir ma mare a Verneuil-sur-Seine i Cannes. Suposi que aquests canvis permanents volien evitar que es constituís un exèrcit de pretorians. Amb aquests trasllats periòdics, destruïen in ovo els gèrmens d’un nou cop d'estat. Tenien por que es reedités l’aventura de l’abril del 1961 quan els generals Challe, Salan, Zeller i Jouhaud s’havien aixecat per respectar llur jurament i salvar l’Algèria francesa… Amb els funcionaris, l’administració francesa actua igual. Així, de trasllat en desplaçament, col·locant catalans a la Bretanya i Alsàcia, alsacians al Rossellló i Còrsega, corsos a Saigon i al País Basc, bascos a Savoia i Provença, s’han desintegrat les velles províncies que podien amenaçar la integritat de la república. Han creat un nou home, l’homo gallicus donant-li una nova llengua —el francès— i una nova religió : la creença que França és la pàtria dels drets humans. Quina una! Pels sobiranistes francesos, com Jean-Pierre Chevènement o el senador Jean-Luc Mélenchon, el servei públic " à la française " (la SNCF, la Posta, l’Educació nacional) constitueix un dels pilars de la nació francesa tant com la llengua, el culte del general De Gaulle, la manipulació de la història i "l’exception culturelle. " Et tout ça, ça fait d’excellents Français…

Quan començava a acostumar a la meua nova ciutat, a la meua escola, la república ens enviava en una altra regió. La catalanitat m’ha permès d’aclarir-me la identitat. He pogut desembullar les meues ànimes embolicades. Oficialment, tinc dues àvies franceses, un avi francès nat de pares espanyols i un avi rus. Gràcies al joc de mans català, sóc ¾ català. Un quart rossellonès, un quart conflentí, un quart empordanès però queda aquest quart rus que em mira amb un somriure mofeta. Qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català?

A Irlanda, en un aparcament de Killarney —Cill Airne en la llengua del país– vaig capir, gràcies a un captaire, que no tenim una identitat sinó identitats. En Joan-Miquel Touron, llibreter a la plaça Joan Payrà de Perpinyà, em va deixar un llibre d’Amin Maalouf que ho explica molt bé. El punt comú que comparteixi amb els irlandesos és el catolicisme. Tots aquests capellans ensotanats, aquests jardins amb la cova miraculosa de Lorda reproduïda fins a l’infinit, els senti més propers que la freda catedral protestant i nua de Ginebra on es parla un francès tan pur. També comparteixi la cultura francesa amb els francofons. Entenc millor un aristocrata de l’illa Maurice o de la Louisiana, un vell professor de Hanoi que no un perruquer portuguès. Coneixent el castellà, sóc també un poc espanyol i em relacioni fàcilment amb els sud-americans. Visitant la galèria Tretakiov de Moscou, no em vaig sentir a l’estranger davant del quadre de Vassili Bezsonov pintat per Perov. Per cert, coneixeu el sant patró de Moscou? Sant Jordi, himsel… Parlant provençal, em senti a casa a tot Occitània, però, per damunt de tot, sóc català.

Parlant provençal, em senti a casa a tot Occitània, però, per damunt de tot, sóc català. Som català que diem. La casa dels avis a Nils sempre ha estat el meu far. Ja petit, no me’n volia anar i ma mare ho havia consignat en un àlbum de fotos. " Jean-Daniel nous a fait une scène épouvantable… " Als quatre anys! A Salses, arribava a casa, l’única casa que no canviava enmig de tantes mudes. Arran del divorci dels pares, vaig viure a Nils amb els avis i em vaig adonar que sabia català. Als cinc anys, feia filologia primitiva. Havia redescobert la llei de Bartsch. Els che i cha francesos corresponien als ca catalans, els é donaven at . " El cavall, la vaca negra i la cabra blanca mengen herba al prat sota el castell " retirava a " Le cheval, la vache noire et la chèvre blanche mangent de l’herbe dans le pré sous le château. "

Quan sentia un mot nou com calaix o ganivet, l’incorporava, per sempre, al meu vocabulari. Mai no he après català com estudiï el rus i vaig estudiar anglès, llatí, castellà, italià i romanès. Sempre l’he sabut. Vull dir : el som sapigut… Només vaig aprendre a escriure’l llegint La plaça del diamant i Bearn. Vaig anar transformant una coneixença passiva en paraula viva.

Els meus avis vivien a Nils, poblet del Rosselló tan petit com tres cabines de telèfon barcelonines. Gràcies al català que vaig aprendre sentint-los, vaig acabar sabent, sense cansar-m’hi, la llengua de Ciceró, la de Cervantes, la de Dant, de Frederic Mistral i de Camil Petrescu. El català dels meus avis era molt bonic. Una meravellosa barreja d’empordanès arcaic amb carretades de paraules occitanes i franceses sense descuidar els nostres vells castellanismes com enterro, hasta, curandero i altres tabaco. Parlant el català del barri de dalt de Nils, vaig comprendre que era el germà de tots els homes…

Ara, sense donar totes les receptes de la meua cuina, miraré d’explicar-vos en poques

paraules la genèsi dels meus llibres. Una tarda de juny del 1991, a París, havia entrat a una llibreria a prop de la plaça d'Itàlia..Hi havia fullejat unes quantes guies turistiques. S'acabava de publicar un llibre sobre els tres països que formaven l'ex Indoxina francesa: el Vietnam, Cambotja, Laos...

Vaig llegir una descripció nostàlgica dels carrers de Saigon. Vaig girar una pàgina i...Un plànol de Saigon el 1949...Tornava a néixer tot un món mort...Boulevard de la Somme, Rue Catinat, Rue Chasseloup-Laubat i la inevitable Rue de Verdun.

D'emoció vaig crear, el mateix vespre, el coronel Mercier, el personatge més interessant del meu relat Els ànecs del Mekong publicat al recull de Perpinyhard.

A la fi de l'estiu, vaig decidir d'explicar un altre fracàs meu. Les meues aventures amb la Nadine. Per eliminar els grumolls de l'autobiografia, si traslladés la meua història a una altra època? Les meues desgràcies no interessaven a ningú. Calia novel·lar-les per superar la pena, domesticar-la i transformar en paraules precioses les meues aventures galdoses. Vaig pensar en una saga de la Louisiana, al temps de la guerra de Secessió. Un tema molt original...Ja s’havia publicat Allò que el vent s’endugué. La revolució russa? Em costaria de trobar documentació i els lectors s’estimarien més llegir El doctor Gívago de Boris Pasternak o La guàrdia blanca de Boulgakov. I si els meus amors tinguessin lloc a l'Indoxina francesa?

Vaig comprar totes les guies actuals en francès, anglès i castellà. A cada pàgina, em sortien dificultats com bolets venenosos...Que hi havia una línia de ferrocarril entre Saigon i Le Cap Saint-Jacques, l’actual Vung Tau? Quan havien destruït l'estàtua de monsenyor Pigneau de Béhaine davant la catedral? Com s'escrivia el nom francès de l'actual bulevard Le Loi? Bonard o Bonnard? Quan em vaig adonar que les meues recerques anaven massa lluny, ja era massa tard. Havia agafat el mal groc...Com tots els colons francesos.

Vaig visitar les biblioteques de Lió, Grassa, Valença, Narbona, Perpinyà, Beauvais, Grenoble, París. Sense donar totes les claus (un mag no revela els seus secrets o s’ha de trobar una altra feina) us confessaré que la meitat de la meua novel·la indoxinesa és una transposició de la meua estada a Beauvais. El vell tren de París havia esdevingut l'autocar del Cap Saint-Jacques, l'Avenue de la République que menava a casa meua el boulevard Bonard...I laRue Nully d'Hécourt on llogava, a preu d'or, un estudi al Boulevard Charner, amb l'ajuntament al fons, les paradetes dels floristes, les bagasses de luxe que baixaven del vaixell de Marsella, i el doll davant de Les Galeries Charner.

Vaig visitar tota l'Indoxina francesa, amb el record de la Nadine i de la Marta.

Em plau avui recordar els versos que Maria Àngels Anglada va dedicar als mainatges del Vietnam. Hi retrobi dos temes majors de la meua primera novel·la: l’odi de la guerra i l’amor del Vietnam:

VIETNAM
Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corses els seus passos retallen.
Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
-raïms mai madurats, quina amarga verema!
No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s'amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.

Per cert, gràcies a Les rambles de Saigon, vaig començar a endevinar que la literatura no serveix de res per conquerir l’amor d’una dona. A " Les vacances " un dels primers capítols de la novel·la, explicava el permís del coronel Valls a Doson a l'estiu del 1949. Un episodi romàntic en les seues aventures. Darrera de l'estació balneària de Tonquín, la meua amiga Marta, malgrat la seua insensibilitat literària, reconeixeria la universitat catalana d'estiu de Prada. Es deia Marta Verdaguer i el gran amor del coronel s'anomenava Marthe Flaubert. L'autor de Canigó era un nan de jardí a costat de Flaubert però havia creat la literatura catalana moderna. Ella comprendria que el joc literari no era cap joc per mi? Doncs, no…Es va casar amb un imbècil que li ha donat tres fills. Tout est bien qui finit bien…

Vaig traslladar també el meu desencontre amb la Chantal a Orà, en els darrers mesos de l'Algèria francesa, substituint la melangia d'un lloc - Lió - per una època tràgica. Al començament, la major part de la meua novel·lística seguia aquest model. Una aventura meua moficada, novel·lada en un període convuls. A La revolta dels geperuts em vaig inspirar d'altres vivències. Totes les dones que he estimat m'han donat una nova història. Nullus liber sine mulieribus...

De fet, em vaig alliberar de l’autobiografia disfressada a partir de La presonera d’Alger, el meu primer llibre publicat a Barcelona. Uns quants crítics, tot celebrant el meu estil, van dubtar de la versemblança de l’argument. Si haguessin conegut la història de França, no els hauria escapat aquest episodi poètic i sentimental enmig d’un conflicte atroç. El capità Grazziani, mort en un pujol de Cabília el 1959, havia estimat la Djemila Bouhired, que alliberada el 1962 es va casar amb Jacques Verges, el famós advocat. La presonera d’Alger és el meu segon llibre ambientat durant la guerra d’Algèria ja que l’acció de Les lletres d’amor no serveixen de res ja transcorria a Orà. Aquest interès per la història de les guerres colonials de França pot sorprendre. Crec que la

La meua passió per l’Algèria francesa ve de la infància. La França que he conegut, on he viscut i on visc, ha anat canviant amb mi. Ja no és la França de la meua infància. La puc retrobar quan vull en l'Algèria francesa, miraculosament preservada, la França dels quatre cavalls, de les neveres, de les primeres televisions, intacta des del 1962 ja que ha desaparegut...

Per assentar les meues ficcions tinc menester de passejar per un espai somniat, oníric. Em costa de descriure ciutats que conec intimament. La meua imaginació treballa millor quan visiti l’antiga Könisberg, la Barcelona de cent anys enrere. Em sortiria més fàcil ambientar una narració en la Figueres romàntica que no en l’actual.

La guerra dels cornuts, el meu llibre més conegut, la consideri com la continuació de La revolta dels geperuts. Els títols rimen i surten personatges comuns.
Les amnèsies de Déu s’han nodrit de la meua lectura de Les deux étendards de Lucien Rebatet, un dels majors monuments de la novel·listíca francesa silenciat per culpa del col·laboracionisme de l’autor. La seua immensa cultura no el privava d’odiar el jueus. Un odi misteriós, estrany a la dogmàtica i a l’explicació racional, un deliri inquietant. Per culpa d’aquesta malaltia de l’ànima, aquest gran novel·lista és un desconegut. Al nord del Pirineu, ja se sap que una mala persona no pot tenir talent. Permeteu que em citi a mi mateix: " —Ets un home intel·ligent, Maurice…Ja saps que mai no ens casem amb la dona que hem estimat més… Estic molt content del meu matrimoni amb la Véronique. Sense ella, seria un clochard mundà, sens dubte… M’ha donat l’estabilitat que necessitava… Li tinc un gran respecte, és guapa, intel·ligent però ella no és la dona que he estimat més…
—No?
—No…Quan tenia vint anys, vaig estar molt enamorat de la promesa d’un amic…
—Bravo ! Ja comencem bé!
—El meu amic estava destinat al presbiterat. Ara és jesuïta.
—I ella? Què se n’ha fet?
—La Simone tenia una ànima selecta però és un pur producte de la decadència actual. Pensar que volia fer-se santa i fundar un orde monàstic…
—Déu n’hi do!
—Ha canviat molt. Ha caigut en la disbauxa. El darrer cop que la vaig veure, estava llepant la figa d’una altra dona en una orgia…
—Cristiacciu Madonna !
—Ja ho pots ben dir, Maurice… El pobre Crist i la Mare de Déu…
—Quin fàstic! Misèria humana però, amb aquests records, tens el tema d’una novel·la extraordinària…
—Ja hi he pensat sovint. Algun dia m’hi posaré…Serà una obra mestra, quelcom de definitiu… Se'n recordaran mentre algú sàpiga francès…Ara, m’estimi més acabar un pamflet per entrenar-me i netejar el meu estil de totes les escòries de la prosa periodística...Tinc trenta-vuit anys i encara no he tingut temps d’escriure l’obra que porti a dins meu.
—I no tens por que la prosa períodistica et contamini l’estil ?
—Clar que sí…Aquesta és una vella angoixa. Sé que tots aquests articles polítics, aquestes cròniques cinematogràfiques, per ben polits que siguin, són indignes del meu talent, però m’haig de guanyar les garrofes i no vull viure a l’esquena de la Véronique… Abans de la guerra, havia començat una novel·la però he perdut el manuscrit.
—I de què anava ?
—Era la història d’un capellà cardaire que venia canons. Un capellà que s’estimava molt les dones, directament sortit del segle XVI, com els que m’agraden, un lapin. És la figura més simpàtica del llibre, amb el seu nebot, un pobre esguerrat, l’únic de la família que sap gastar els seus sous intel·ligentment.
—I per què has deixat d’escriure aquesta novel·la ?
—M’exigia coneixements massa especialitzats que no tinc…No donava l’abast. Jo sóc un lletraferit i la balística i la física no són el meu fort… "

Aquí ve resumit tot l’argument de Les amnèsies de Déu. En aquesta novel·la, els meus personatges viatgen molt: Perpinyà, Toló, Niça, París, Vichy, Casablanca, Seta, Londres passant per Könisberg. He concebut, però, aquest llibre com un homenatge a Besiers, ciutat que els catalans travessen massa rabent camí de Marsella o de París. Les escenes catalanes les he situat a Vilaplana, població fictícia del Vallespir. Volia estalviar-me noves recerques i també figurar en el Diccionari de llocs imaginaris que estava redactatant el meu amic Joan-Lluís Lluís.

Amb aquesta novel·la, volia comprendre millor les raons de la derrota de França on els meus van ser involucrats. Volia també mirar de comprendre com el mariscal Philippe Pétain " el més humà dels nostres cabdills " segons la fórmula de Léon Blum al 1939 havia col·laborat amb els nazis. Com un mariscal de França, el vencedor de Verdun va poder deshonorar França? Vaig descobrir que les coses eren encara més complexes que tot el que havia pogut imaginar. Quan parlem del passat, no hem d’oblidar mai el context…El context. El que menjava la gent, com vivia, com parlava, les cançons quer escoltava, els films que veia, els diaris que llegia…

Us puc avançar que tinc al calaix un relat on Sherlock Holmes i el seu amic, el doctor Watson, s’encaren amb mossèn Saunière i el misteri de Rennes-le-Château que ha suscitat tants deliris. No us parlaré gaire del meu diccionari provençal català, un veritable diccionari quer no un glossari amb citacions dels millors autors occitans. Actualment, estic enllestint una crònica sobre el meu avi i el meu oncle russos. El meu millor llibre per mi i els que l’han llegit. Si tot va bé, sortirà l’any qui vé i veureu que es tracta d’un viatge a través de la cultura russa i de la història dels meus avantpassats. Com m’ha vingut la idea d’aquest llibre ? Pel setembre del 2004, vaig participar al còctel que va seguir el lliurament del premi Méditerranée. Eufòric, estava bevent una copa de xampany al darrer pis del Palau de Congressos de Perpinyà quan se’m va atansar un senyor.

—Поздравляю вас с успехом.

—Извините, я не говорю по-русски.

I es va presentar en francès. Era un antic diplomàtic francès, d’origen rus. Vam enraonar un quart d’hora i vam canviar les nostres targetes de visita. Sense saber-ho, en Georges Anatolievitx Matcheret em va despertar una vella nostàlgia.

Una nit de gener, vaig telefonar al meu amic Xavier Pla, professor de literatura a la facultat de Girona. Em va demanar :

—Per què no escriuries una novel·la sobre el teu avi rus ? A mi, com a lector, m’apassionaria el que podries escriure sobre el tema…

Sense voler remuntar-me a la teoria dels climes de Montesquieu, crec que la fred siberiana d’aquest hivern m’ha encarrilat cap a Rússia. Només em mancaven una troica, una xapca per aventurar-me a través de la planes gelades del Rossellló.

Sempre he pensat que, recercant les arrels, s’arriba a l’universal.

No vull abusar més de la vostra paciència. Senyores i senyors, estimats col·legues de l’institut Ramon Muntaner, cosins de Figueres i de tot l’Empordà, gràcies per la vostra atenció…

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

0 comentaris коментарии

el 18-04-2009 12:27

Discurs d'agraïment al Premi Crexells

Discurs que vaig pronunciar al jardi romàntic de l'Ateneu per Sant Jordi el 2006, el dia que vaig obtenir el Premi Crexells

Senyor president de l’Ateneu, Senyores i senyors, estimats cosins barcelonins i de tot Catalunya

Abans de tot, voldria donar les gràcies a tots vostès i més particularment als membres del jurat. Obtenir el premi Crexells que ja havia honrat Mercè Rodoreda, Josep Ma de Sagarra, Baltasar Porcel m’afalaga.

Esperi que aquest premi, atorgat per segon anys consecutiu a un escriptor de Catalunya Nord, potser permetrà d’aclarir un debat obert l’any passat.

En Joan-Lluís i jo, vam néixer al mateix any a Perpinyà, annexionada per França el 1659, i per tant no tenim pas la sort de ser súbdits de Sa Majestat don Joan-Carles I. En canvi, Jorge Semprún i Fernando Arrabal, espanyols " por los cuatro costados " han escrit quasi tots els seus llibres en francès. M’han arribat al meu poblet de Nils unes rumors estranyes d’una casuística digna de les discussions sobre el sexe els àngels que sostenien els teòlegs bizantins mentre les hordes de Mehmet II assetjaven Constantinoble. Després de la fira de Guadalajara, uns quants intel·lectuals jutgen que la cultura catalana inclou totes les obres creades a Catalunya per ciutadans que hi resideixen. Bufa! On vivim en Joan-Lluís Lluís, en Patrick Gifreu i jo? A Catalunya? A França? A Espanya? Si incorporem a les lletres catalanes Mendoza, Marsé, Goytisolo, Regàs, Cercas, Gironella i Laforet, demani que d’ara endavant s’estudiïn als instituts del Principat uns escriptors catalans de llengua francesa com Claude Simon, Ludovic Massé, Robert Brasillach, Charles Trenet, Miquel Bolasell o Pere Camó.

Els libanesos Amin Maloouf i Farjallah Haik, el marroquí Tahar Ben Jelloun, el belga Georges Simenon, el mauricià Loys Masson, els vietnamites Nguyên-Thien-Lang i Pham Duy Khiêm pertanyen a la cultura francesa. En canvi, els francesos Frederic Mistral, Robèrt Lafont, Yves Rouquette, Miquèu Camelat formen part de la cultura occitana. Els francesos Jean-Pierre Calloc’h, mort a Verdun el 1917 , i Pierre-Jakez Hélias s’allisten en la literatura bretona. A França, cap crític no ha analitzat llurs obres en un estudi de la literatura francesa. Quin auto-odi més estrany, quin encegament provincialista, quina obcecació extravagant empenyen certa gent a voler catalanitzar autors que, per una raó o una altra, han decidit d’escriure en una altra parla que la nostra? La cultura catalana és tan pobra que tenim menester d’aplegar tots els escriptors que viuen a Catalunya? A veure si Tom Sharpe que passa tots els estius a Llafranc és tan català com Mathew Tree ? Lawrence Durrell, anglès nat a Darjeeling, va viure trenta-cinc al poblet provençal de Somièras sense que ningú no l’adscrivís mai a la cultura francesa. Segons alguns crítics, " la literatura anglosaxona encara es vanagloria d'haver captat Conrad i Nabokov. " Hem de recordar que aquests novel·listes van adoptar l’anglès com a llengua de creació? En canvi, Nina Berberova, nascuda a Sant Petersburg com Nabokov, va residir quaranta tres anys als Estats Units, després de vint-i-cinc anys d’exili a França, sense que ningú a París o a Nova York no la considerés mai com una novel·lista francesa o americana. Em fa una mica vergonya d’exposar aquestes evidències. Antoni Capmany, que no havia llegit ni Roland Barthes ni Gérard Genette, va resumir els termes d’aquesta polèmica amb una fórmula definitiva, descrivint el català com " un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras."

Per mi, el català és una eina meravellosa per descriure la bellesa del món, la lletjor de la guerra, la mesquinesa i la santedat dels homes, l’amor de la vida que val la pena de ser viscuda malgrat tot, com aquest matí de Sant Jordi que ens aplega en aquest jardí al cor de la ciutat.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

0 comentaris коментарии

el 17-04-2009 13:28

Entretien avec LA CLAU, 30/09/2006

Samedi 30.9.2006. 00:00h

Avec Joël Mettay chez Henri Lhéritier

Bezsonoff, celui qui ose critiquer le maréchal Joffre

L’écrivain Joan Daniel Bezsonoff, qui accumule les succès éditoriaux, a créé une polémique au printemps 2006 avec "La guerra des cocus", un roman historique qui égratigne brièvement l

Critiquer Georges Bush ou Napoléon, oui, critiquer les élites nord-catalanes, non... Bezsonoff, 43 ans, reconnu de Perpignan à Barcelone, avec sept oeuvres derrière lui, détient le virus de l'archive, qui lui permet d'approcher honnêtement la réalité historique. Cependant, sa vision intégrale de Joffre dans le roman "la guerre des cocus" a énervé la mairie de Rivesaltes, patrie du militaire catalan, entraînant l'annulation d'une séance de signatures prévue le 24 mai 2006.

la clau : Le cas Joffre démontre qu'il est impossible de critiquer les Catalans ?

Joan Daniel Bezsonoff : ... Bon, d'abord, un parent de Joffre m'a écrit pour défendre son ancêtre, puis le journal L’Indépendant a affirmé que mon livre était une provocation car il attaquait la figure de Joffre, et finalement le conseil municipal de Rivesaltes a supprimé la présentation du roman au public. Dans mes pages, j'écris : "En dépit des communiqués de victoire publiés fréquemment et la minceur de mes connaissances stratégiques, mon expérience du front m'avait permis de saisir la nullité du général Joffre. Je ne comprenais pas comment le plus célèbre des Catalans pouvait passer pour un nouvel Alexandre alors que la Belgique et tous les départements du Nord étaient occupés par les Allemands. Malgré ses succès initiaux, l'ennemi ne venait pas à bout de notre résistance"... Objectivement, au bout d'un mois de guerre, en septembre 1914, voir la moitié de la France envahie est un terrible bilan...

la clau : Habituellement, l'opinion publique finit par admettre les erreurs des grandes personnalités !

J.D.B. : En théorie oui, comme pour le maréchal Pétain, qui jouissait d'une excellente image avant de se vautrer avec les nazis, ou aujourd'hui avec De Gaulle, car on ose parler des massacres de Harkis en Algérie… Le sentiment public change. Mais à Rivesaltes, lorsque j'ai réussi à présenter mon livre en juillet 2006, pas mal de personnes âgées du village m'on dit "Joffre n'était pas très aimé ici, on l'appelait "Le boucher de la Marne" ou "La carnaval Joffre". En réalité, dès les années 1930, l'historien militaire britannique Basil Henry Liddell Hart affirmait déjà que Joffre était une nullité. Le véritable vainqueur de la bataille de la Marne est le maréchal Gallieni. Joffre, notre bien aimé maréchal catalan, n'est pas enterré dans son village! Les gens de Rivesaltes ne pouvaient pas le sentir et maintenant il est récupéré par la mairie qu'il n'a personne d'autre à mettre en avant. Ils perpétuent seulement une vision positive, mais en 1915, suite à la bataille de la Marne, certains l'admiraient, d'autres pas. En 1916, constatant son incapacité, on l'a mis dehors, on lui a donné un bâton de maréchal avant de lui confier un mission aux Etats-Unis pour s'en débarrasser.

la clau : Cela signifie que la Catalogne Nord se plaît à célébrer des échecs ?

J.D.B. : Exactement. On célèbre Arthur Conte, fils de la ville de Salses, qui vit à Paris sans vouloir jamais rentrer un jour. Cet homme, qui a été PDG de l’ORTF, qui a donc contrôlé la radio-télévision française, en 1972, n'y a laissé aucune empreinte ! Qui avons-nous chez nous ? Annie Pujol, Charlotte Julian, Dani, Jacques Séguéla ? On se raccroche aux branches, et le cas Joffre montre aux gens d'ici qu'en étant hexagonaux ils peuvent arriver au sommet de l'Etat jusqu'à devenir "Chef de l’état-major de l’armée française", pas mal quand même... (Bezsonoff, malicieux, esquisse un sourire)… Même si Joffre est nul, c'est un personnage historique, dans 500 ans on saura qui il était. En renonçant à la catalanité, on peut finir dans le "Petit Larousse"...

la clau : La moquerie publique a disparu du Pays Catalan, mais dans les années 1950 voire plus tard, la troupe théâtrale Les Tréteaux égratignait tout le pays, comme la revue "Tramontane", qui opinait librement sur le pays...

J.D.B. : Tout cela a disparu et il est certain que maintenant on peut critiquer Mireille Mathieu mais pas notre chanteur Albert Bueno. Puisque la critique est un certain visage du succès, elle est absente. Tout cela avec l'aide des médias d'aujourd'hui qui disent "ceci est la Culture catalane". L’écrivain Joan Lluís Lluís et moi, qui sommes d'ici, qui faisons de la culture catalane, nous n'existons pas, même lorsque nous sommes traduits en français. Le catalan, ce n'est pas sérieux : c'est la sardane, manger des escargots, l’USAP, le Burro Català et autres foutaises. Ça leur plaît. La culture catalane spirituelle ne les intéresse pas. Qui parle du génial ingénieur agronome Jaubert de Passa, de Bernat Desclot, un des plus grands auteurs de la littérature catalane médiévale, ou de Maria Antigó, la soeur nord-catalane en attente de béatification depuis 4 siècles ? On ne parle que du peintre Hyacinthe Rigaud, car il a fait carrière aux côtés de Louis XIV à Versailles…

la clau : On ne peut donc pas critiquer sainement les Catalans ?

J.D.B. : Si on souhaite le faire en français, c'est-à -dire avec des répercussions, c'est impossible. En catalan, tout ce que l'on veut est possible, car c'est marginal. Quand j'étais adolescent, l'humoriste Thierry Le Luron, en singeant leurs tics, faisait progresser les artistes et les hommes politiques, ils rectifiaient leurs attitudes… Mais sans critique on ne peut pas s'améliorer.

La Guerre des cocus, Balzac Editeur, 2006.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

1. freedo le 17-04-2009 à 23:44:05 (web)

Quelle audace!
Critiquer (insulter) à ce point le maréchal!...
Allez, Chiche de critiquer la Sardane, Albert Bueno et surtout l'USAP dans un pamphlet régional!
Je vous admire M. Bezsonoff, vous avez des arguments!
VS

Primer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

1 comentaris коментарии

el 17-04-2009 13:20

Entrevista amb LA ClAU 30/09/2006

Dissabte, 30.9.2006. 00:00h

Bezsonoff, el qui s’atreveix a criticar el mariscal Joffre

L’escriptor Joan Daniel Bezsonoff, que va aglutinant èxits editorials, va crear polèmica la primavera del 2006 amb "La guerra dels cornuts", una novel·la històrica que escarneix breument el mariscal català

Criticar Georges Bush o Napoleó, sí, criticar les elits nord-catalanes, no… Bezsonoff, de 43 anys, reconegut de Perpinyà a Barcelona, amb set obres al mercat, té el virus de l’arxiu, que li permet acostar-se honestament a la realitat històrica. Malgrat això, la seua visió integral de Joffre a la novel·la "La guerra dels cornuts" ha enfadat l’ajuntament de Ribesaltes, la pàtria del militar català, i van cancel·ar l’acte de presentació previst el 24 de maig del 2006.

la clau : El cas Joffre demostra que és impossible criticar els catalans ?

Joan Daniel Bezsonoff : ... Bé, primer, un familiar d’en Joffre me va escriure defensant el seu parent, després el diari L’Indépendant va afirmar que el llibre era una provocació ja que atacava la figura d’en Joffre, i en acabar el consistori de Ribesaltes va suprimir l’acte de presentació de la novel·la, on escric : "A desgrat dels comunicats de victòria publicats freqüentment i l'escassetat dels meus coneixements estratègics, la meua experiència del front m'havia permès de copsar la nul·litat del general Joffre. No entenia com el més famós dels catalans podia passar per un nou Alexandre mentre Bèlgica i tots els departaments del nord eren ocupats pels alemanys Malgrat els èxits inicials, l'enemic no podia vèncer la nostra resistència"… Objectivament, al cap d’un mes de guerra, al setembre del 1914, quan tens mitja França envaïda, el balanç no és pas exaltant…

la clau : Habitualment l’opinió pública acaba admetent les errades de les grans personalitats!

J.D.B. : En teoria, sí. Mira el mariscal Pétain, que gaudia d’una imatge excel·lent abans que es voludés amb els nazis, o ara amb De Gaulle es parla de les massacres de harkis a Algèria… El sentiment públic canvia. Ara bé, a Ribesaltes, quan vaig aconseguir presentar el llibre el juliol 2006, força vells del vilatge me van dir "En Joffre era pas guaire estimat aquí, li deien el "carnisser de la Marna" o "el Carnaval Joffre". A la realitat, ja als anys 1930, l’historiador militar britànic Basil Henry Liddell Hart ja afirmava que en Joffre era una nul·litat. El veritable vencedor de la batalla de la Marna és el mariscal Gallieni. En Joffre, el nostre estimat mariscal català, ni és enterrat al seu vilatge! La gent de Ribesaltes no el podien pas veure i ara és recuperat per l’ajuntament que no té pas ningú més per valorar. Només perpetuen una visió positiva però el 1915, arran de la batalla de la Marna ja hi havia gent que li tenia admiració i gent que no. El 1916, al veure la seua incapacitat, el van fotre fora, li van donar el bastó de mariscal, confiant-li una missió a Estats Units per desfer-se’n.

la clau : Doncs la Catalunya nord es delecta celebrant fracassos?

J.D.B. : Exactament, celebrem l’Arthur Conte, fill de la vila de Salses, que viu a París sense voler tornar mai aquí. Aquell senyor que fou PDG de l’ORTF, controlant la ràdio-televisió francesa el 1972, no hi ha deixat ni una emprempta! Qui tenim més a casa nostra? Annie Pujol, Charlotte Julian, Dani, Jacques Séguéla? Ens agafem a les branques, i el cas Joffre representa mostrar a la gent d’aquí que sent hexagonals poden arribar a les capes de l’estat fins ser "chef de l’état-major de l’armée française", el que no està pas malament… (Bezsonoff, maliciós, esbossa un somriure)... Encara que en Joffre sigui una merda, és un personatge històric i encara se sabrà qui va ser d’ací cinc segles. Si renuncies a la catalanitat, pots acabar al "Petit Larousse"...

la clau : L’escarniment públic ha mort a Catalunya nord, si bé als anys 1950 o fins més tard, la tropa teatral Les Tréteaux escarnia tot el país i una revista tipus "Tramontane" opinava lliurement sobre el país…

J.D.B. : Això ha desaparegut i és cert que ara es pot criticar la Mireille Mathieu però no pas el cantant nostre Albert Bueno... Com que la crítica palesa l’èxit, la crítica és absent. Per això ajuden els mèdies d’ara dient "això és la Cultura catalana". L’escriptor Joan Lluís Lluís, i jo, que sem d’aquí i fem cultura catalana, existim pas, fins i tot quan sem traduïts en francès. El català és pas seriós: és la sardana, menjar cargols, l’USAP, el Burro Català i conyaries. Això els agrada. La cultura catalana espiritual els interessa pas. Qui parla del genial enginyer agrònom Jaubert de Paçà o de Bernat Desclot, un dels més grans autors de la literatura catalana medieval, o de na Maria Antigó, la monja nord-catalana que espera beatificació des de fa 4 segles? Només parlen del pintor Jacint Rigau perquè va fer carrera a Versalles amb Lluís XIV…

la clau : Doncs no es pot criticar sanament els catalans..?

J.D.B. : Si ho vols fer en francès, doncs amb incidència, és impossible. En català, tot el que vulguis, perquè és marginal. Quan eri adolescent, el còmic Thierry Le Luron, plasmant els tics dels artistes i els polítics, els feia progressar, rectificaven… Però sense crítica no pots pas millorar.

La guerra dels cornuts, editorial Empúries, 2004.

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

1. JPS le 18-04-2009 à 09:48:14

Et dono tota la raó en aquest assumpte.

Primer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

1 comentaris коментарии

el 17-04-2009 10:29

Sergi Pàmies recomana UNA EDUCACIO FRANCESA

El pantà de Serre-Ponçon

La Vanguardia, divendres 17 d'abril del 2009

O Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff (L'Avenç), un inventario biográfico que combina lo colectivo y lo íntimo (capítulos breves que, en su mayoría, empiezan con una frase que es casi un verso: “Quan era petit”).

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

Una educació francesa

0 comentaris коментарии

el 16-04-2009 21:30

De nou a la televisió

Si me voleu veure a Nils i a Perpinyà amb l'amic Joan-Miquel Touron i mon oncle Claudi Sarrahy, podreu mirar el reportatge de " Tot un món " que s'emetrà aquest diumenge dia 19 a les 14.15 hores per TV3, abans del TNMigdia.

L'han titulat "Del Nord", és el capítol 369 i es tornarà a emetre dimarts dia 21 al Canal 3/24, a les rodes informatives de les 12.00, les 18.30 i les 23.30, i dissabte dia 25 a les 20.30 al Canal 33.

També el podreu veure al web www.totunmon.cat a partir de dilluns

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris

Actualitat literària

0 comentaris коментарии

el 16-04-2009 00:46

Le Russe blanc de Rigardà

Article de Joan-Miquel Touron

Il y a quelques jours, Rigardà enterrait un de ses fils. Comme il était parti du "pays" depuis longtemps, pour le "situer", il se chuchotait que c'était le gendre du "Russe blanc".
Le Russe blanc , je ne l'ai jamais entendu nommé que sous ce patronyme, tant et si bien qu'avant de lire Els Taxistes del tsar je n'imaginais même pas qu'il ait pu avoir un vrai nom. Mitrofan Bezsonoff, Mitrofan? ce n'est même pas un prénom de joueur d'échec ni de danseur étoile.

A Rigardà, pour tout le monde c'était le Russe blanc. Un Russe blanc c'est comme un curé défroqué, c'est toujours plus louche qu'un curé tout court. Un Russe, il faut s'en méfier c'est communiste et ça mange les petits enfants et quand c'est "blanc" il faut s'en méfier doublement.

Pas franc du collier tout ça. Joan Daniel Bezsonoff est petit fils du Russe blanc et il vient de terminer son voyage au côté de son ancêtre. Il est parti en Russie, et l'a suivi à Paris où il fut "taxiste" comme son frère et comme tous les Russes blancs d'ailleurs.
Comment peut-on être Russe et Blanc en même temps? C'est un peu comme s'appeler Bezsonoff et être catalaniste*. Le Bihan ou Manzanares on fini par comprendre, mais Bezsonoff? De Rigardà à Paris et de Paris à Moscou, Joan Daniel a poursuivi ce grand père qui lui a fait cette mauvaise blague et le long de cette route interminable il apprendra à le connaître presque en même temps que nous.

Un très beau livre, un très beau roman, presque une biographie mais avec des tas de sentiments en plus. Nostalgique de la Catalogne et de ce coin de Rigardà catalan qui n'existera plus, Joan Daniel nous fait revivre, aussi, une Russie qui a disparu avec son grand-père. Ha! nostalgie quand tu nous tiens!

* catalaniste est utilisé ici conformément à la définition du dictionnaire pour toute personne intéressée par la culture catalane, comme les latinistes le sont par le latin..

Comentaris/ коментарии

Darrer comentari Comentaris acabats Tanca els comentaris