VEF Blog

D’on vinc? Qui sóc? " Un catalán llamado Bezsonoff " segons un article divertit de l’Antoni Puigverd al País. El meu nom de casa, regal pòstum del meu avi patern Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, sempre ha constituït una nosa, una barrera cap a la catalanitat. Si m’hagués dit Pierre Chevreuil o Manuel López García González de la Vega, ningú no qüestionaria la meua catalanitat. Però Bezsonoff , amb dues efes per afegitó. Francament… No exagerem ! Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?

Quan començava a acostumar a la meua nova ciutat, a la meua escola, la república ens enviava en una altra regió. La catalanitat m’ha permès d’aclarir-me la identitat. He pogut desembullar les meues ànimes embolicades. Oficialment, tinc dues àvies franceses, un avi francès nat de pares espanyols i un avi rus. Gràcies al joc de mans català, sóc ¾ català. Un quart rossellonès, un quart conflentí, un quart empordanès però queda aquest quart rus que em mira amb un somriure mofeta. Qui és aquest home nascut a Perpinyà, d’origen rus, que escriu novel·les en català?

A Irlanda, en un aparcament de Killarney —Cill Airne en la llengua del país– vaig capir, gràcies a un captaire, que no tenim una identitat sinó identitats. En Joan-Miquel Touron, llibreter a la plaça Joan Payrà de Perpinyà, em va deixar un llibre d’Amin Maalouf que ho explica molt bé. El punt comú que comparteixi amb els irlandesos és el catolicisme. Tots aquests capellans ensotanats, aquests jardins amb la cova miraculosa de Lorda reproduïda fins a l’infinit, els senti més propers que la freda catedral protestant i nua de Ginebra on es parla un francès tan pur. També comparteixi la cultura francesa amb els francofons. Entenc millor un aristocrata de l’illa Maurice o de la Louisiana, un vell professor de Hanoi que no un perruquer portuguès. Coneixent el castellà, sóc també un poc espanyol i em relacioni fàcilment amb els sud-americans. Visitant la galèria Tretakiov de Moscou, no em vaig sentir a l’estranger davant del quadre de Vassili Bezsonov pintat per Perov. Per cert, coneixeu el sant patró de Moscou? Sant Jordi, himsel… Parlant provençal, em senti a casa a tot Occitània, però, per damunt de tot, sóc català.

Parlant provençal, em senti a casa a tot Occitània, però, per damunt de tot, sóc català. Som català que diem. La casa dels avis a Nils sempre ha estat el meu far. Ja petit, no me’n volia anar i ma mare ho havia consignat en un àlbum de fotos. "  Jean-Daniel nous a fait une scène épouvantable… " Als quatre anys! A Salses, arribava a casa, l’única casa que no canviava enmig de tantes mudes. Arran del divorci dels pares, vaig viure a Nils amb els avis i em vaig adonar que sabia català. Als cinc anys, feia filologia primitiva. Havia redescobert la llei de Bartsch. Els che i cha francesos corresponien als ca catalans, els é donaven at . " El cavall, la vaca negra i la cabra blanca mengen herba al prat sota el castell " retirava a "  Le cheval, la vache noire et la chèvre blanche mangent de l’herbe dans le pré sous le château. "

Quan sentia un mot nou com calaix o ganivet, l’incorporava, per sempre, al meu vocabulari. Mai no he après català com estudiï el rus i vaig estudiar anglès, llatí, castellà, italià i romanès. Sempre l’he sabut. Vull dir : el som sapigut… Només vaig aprendre a escriure’l llegint La plaça del diamant i Bearn. Vaig anar transformant una coneixença passiva en paraula viva.

Els meus avis vivien a Nils, poblet del Rosselló tan petit com tres cabines de telèfon barcelonines. Gràcies al català que vaig aprendre sentint-los, vaig acabar sabent, sense cansar-m’hi, la llengua de Ciceró, la de Cervantes, la de Dant, de Frederic Mistral i de Camil Petrescu. El català dels meus avis era molt bonic. Una meravellosa barreja d’empordanès arcaic amb carretades de paraules occitanes i franceses sense descuidar els nostres vells castellanismes com enterro, hasta, curandero i altres tabaco. Parlant el català del barri de dalt de Nils, vaig comprendre que era el germà de tots els homes…

Ara, sense donar totes les receptes de la meua cuina, miraré d’explicar-vos en poques

paraules la genèsi dels meus llibres. Una tarda de juny del 1991, a París, havia entrat a una llibreria a prop de la plaça d'Itàlia..Hi havia fullejat unes quantes guies turistiques. S'acabava de publicar un llibre sobre els tres països que formaven l'ex Indoxina francesa: el Vietnam, Cambotja, Laos...

Vaig llegir una descripció nostàlgica dels carrers de Saigon. Vaig girar una pàgina i...Un plànol de Saigon el 1949...Tornava a néixer tot un món mort...Boulevard de la Somme, Rue Catinat, Rue Chasseloup-Laubat i la inevitable Rue de Verdun.

D'emoció vaig crear, el mateix vespre, el coronel Mercier, el personatge més interessant del meu relat Els ànecs del Mekong publicat al recull de Perpinyhard.

A la fi de l'estiu, vaig decidir d'explicar un altre fracàs meu. Les meues aventures amb la Nadine. Per eliminar els grumolls de l'autobiografia, si traslladés la meua història a una altra època? Les meues desgràcies no interessaven a ningú. Calia novel·lar-les per superar la pena, domesticar-la i transformar en paraules precioses les meues aventures galdoses. Vaig pensar en una saga de la Louisiana, al temps de la guerra de Secessió. Un tema molt original...Ja s’havia publicat Allò que el vent s’endugué. La revolució russa? Em costaria de trobar documentació i els lectors s’estimarien més llegir El doctor Gívago de Boris Pasternak o La guàrdia blanca de Boulgakov. I si els meus amors tinguessin lloc a l'Indoxina francesa?

Vaig comprar totes les guies actuals en francès, anglès i castellà. A cada pàgina, em sortien dificultats com bolets venenosos...Que hi havia una línia de ferrocarril entre Saigon i Le Cap Saint-Jacques, l’actual Vung Tau? Quan havien destruït l'estàtua de monsenyor Pigneau de Béhaine davant la catedral? Com s'escrivia el nom francès de l'actual bulevard Le Loi? Bonard o Bonnard? Quan em vaig adonar que les meues recerques anaven massa lluny, ja era massa tard. Havia agafat el mal groc...Com tots els colons francesos.

Vaig visitar les biblioteques de Lió, Grassa, Valença, Narbona, Perpinyà, Beauvais, Grenoble, París. Sense donar totes les claus (un mag no revela els seus secrets o s’ha de trobar una altra feina) us confessaré que la meitat de la meua novel·la indoxinesa és una transposició de la meua estada a Beauvais. El vell tren de París havia esdevingut l'autocar del Cap Saint-Jacques, l'Avenue de la République que menava a casa meua el boulevard Bonard...I laRue Nully d'Hécourt on llogava, a preu d'or, un estudi al Boulevard Charner, amb l'ajuntament al fons, les paradetes dels floristes, les bagasses de luxe que baixaven del vaixell de Marsella, i el doll davant de Les Galeries Charner.

Vaig visitar tota l'Indoxina francesa, amb el record de la Nadine i de la Marta.

Em plau avui recordar els versos que Maria Àngels Anglada va dedicar als mainatges del Vietnam. Hi retrobi dos temes majors de la meua primera novel·la: l’odi de la guerra i l’amor del Vietnam:

Per cert, gràcies a Les rambles de Saigon, vaig començar a endevinar que la literatura no serveix de res per conquerir l’amor d’una dona. A " Les vacances " un dels primers capítols de la novel·la, explicava el permís del coronel Valls a Doson a l'estiu del 1949. Un episodi romàntic en les seues aventures. Darrera de l'estació balneària de Tonquín, la meua amiga Marta, malgrat la seua insensibilitat literària, reconeixeria la universitat catalana d'estiu de Prada. Es deia Marta Verdaguer i el gran amor del coronel s'anomenava Marthe Flaubert. L'autor de Canigó era un nan de jardí a costat de Flaubert però havia creat la literatura catalana moderna. Ella comprendria que el joc literari no era cap joc per mi? Doncs, no…Es va casar amb un imbècil que li ha donat tres fills. Tout est bien qui finit bien…

Vaig traslladar també el meu desencontre amb la Chantal a Orà, en els darrers mesos de l'Algèria francesa, substituint la melangia d'un lloc - Lió - per una època tràgica. Al començament, la major part de la meua novel·lística seguia aquest model. Una aventura meua moficada, novel·lada en un període convuls. A La revolta dels geperuts em vaig inspirar d'altres vivències. Totes les dones que he estimat m'han donat una nova història. Nullus liber sine mulieribus...

De fet, em vaig alliberar de l’autobiografia disfressada a partir de La presonera d’Alger, el meu primer llibre publicat a Barcelona. Uns quants crítics, tot celebrant el meu estil, van dubtar de la versemblança de l’argument. Si haguessin conegut la història de França, no els hauria escapat aquest episodi poètic i sentimental enmig d’un conflicte atroç. El capità Grazziani, mort en un pujol de Cabília el 1959, havia estimat la Djemila Bouhired, que alliberada el 1962 es va casar amb Jacques Verges, el famós advocat. La presonera d’Alger és el meu segon llibre ambientat durant la guerra d’Algèria ja que l’acció de Les lletres d’amor no serveixen de res ja transcorria a Orà. Aquest interès per la història de les guerres colonials de França pot sorprendre. Crec que la

La meua passió per l’Algèria francesa ve de la infància. La França que he conegut, on he viscut i on visc, ha anat canviant amb mi. Ja no és la França de la meua infància. La puc retrobar quan vull en l'Algèria francesa, miraculosament preservada, la França dels quatre cavalls, de les neveres, de les primeres televisions, intacta des del 1962 ja que ha desaparegut...

Per assentar les meues ficcions tinc menester de passejar per un espai somniat, oníric. Em costa de descriure ciutats que conec intimament. La meua imaginació treballa millor quan visiti l’antiga Könisberg, la Barcelona de cent anys enrere. Em sortiria més fàcil ambientar una narració en la Figueres romàntica que no en l’actual.

Aquí ve resumit tot l’argument de Les amnèsies de Déu. En aquesta novel·la, els meus personatges viatgen molt: Perpinyà, Toló, Niça, París, Vichy, Casablanca, Seta, Londres passant per Könisberg. He concebut, però, aquest llibre com un homenatge a Besiers, ciutat que els catalans travessen massa rabent camí de Marsella o de París. Les escenes catalanes les he situat a Vilaplana, població fictícia del Vallespir. Volia estalviar-me noves recerques i també figurar en el Diccionari de llocs imaginaris que estava redactatant el meu amic Joan-Lluís Lluís.

Amb aquesta novel·la, volia comprendre millor les raons de la derrota de França on els meus van ser involucrats. Volia també mirar de comprendre com el mariscal Philippe Pétain " el més humà dels nostres cabdills " segons la fórmula de Léon Blum al 1939 havia col·laborat amb els nazis. Com un mariscal de França, el vencedor de Verdun va poder deshonorar França? Vaig descobrir que les coses eren encara més complexes que tot el que havia pogut imaginar. Quan parlem del passat, no hem d’oblidar mai el context…El context. El que menjava la gent, com vivia, com parlava, les cançons quer escoltava, els films que veia, els diaris que llegia…

Us puc avançar que tinc al calaix un relat on Sherlock Holmes i el seu amic, el doctor Watson, s’encaren amb mossèn Saunière i el misteri de Rennes-le-Château que ha suscitat tants deliris. No us parlaré gaire del meu diccionari provençal català, un veritable diccionari quer no un glossari amb citacions dels millors autors occitans. Actualment, estic enllestint una crònica sobre el meu avi i el meu oncle russos. El meu millor llibre per mi i els que l’han llegit. Si tot va bé, sortirà l’any qui vé i veureu que es tracta d’un viatge a través de la cultura russa i de la història dels meus avantpassats. Com m’ha vingut la idea d’aquest llibre ? Pel setembre del 2004, vaig participar al còctel que va seguir el  lliurament del premi Méditerranée. Eufòric, estava bevent una copa de xampany al darrer pis del Palau de Congressos de Perpinyà quan se’m va atansar un senyor.