VEF Blog

Discurs que vaig pronunciar al jardi romàntic de l'Ateneu per Sant Jordi el 2006, el dia que vaig obtenir el Premi Crexells  

Senyor president de l’Ateneu, Senyores i senyors, estimats cosins barcelonins i de tot Catalunya

Abans de tot, voldria donar les gràcies a tots vostès i més particularment als membres del jurat. Obtenir el premi Crexells que ja havia honrat Mercè Rodoreda, Josep Ma de Sagarra, Baltasar Porcel m’afalaga.

Esperi que aquest premi, atorgat per segon anys consecutiu a un escriptor de Catalunya Nord, potser permetrà d’aclarir un debat obert l’any passat.

En Joan-Lluís i jo, vam néixer al mateix any a Perpinyà, annexionada per França el 1659, i per tant no tenim pas la sort de ser súbdits de Sa Majestat don Joan-Carles I. En canvi, Jorge Semprún i Fernando Arrabal, espanyols " por los cuatro costados " han escrit quasi tots els seus llibres en francès. M’han arribat al meu poblet de Nils unes rumors estranyes d’una casuística digna de les discussions sobre el sexe els àngels que sostenien els teòlegs bizantins mentre les hordes de Mehmet II assetjaven Constantinoble. Després de la fira de Guadalajara, uns quants intel·lectuals jutgen que la cultura catalana inclou totes les obres creades a Catalunya per ciutadans que hi resideixen. Bufa! On vivim en Joan-Lluís Lluís, en Patrick Gifreu i jo? A Catalunya? A França? A Espanya? Si incorporem a les lletres catalanes Mendoza, Marsé, Goytisolo, Regàs, Cercas, Gironella i Laforet, demani que d’ara endavant s’estudiïn als instituts del Principat uns escriptors catalans de llengua francesa com Claude Simon, Ludovic Massé, Robert Brasillach, Charles Trenet, Miquel Bolasell o Pere Camó.

Els libanesos Amin Maloouf i Farjallah Haik, el marroquí Tahar Ben Jelloun, el belga Georges Simenon, el mauricià Loys Masson, els vietnamites Nguyên-Thien-Lang i Pham Duy Khiêm pertanyen a la cultura francesa. En canvi, els francesos Frederic Mistral, Robèrt Lafont, Yves Rouquette, Miquèu Camelat formen part de la cultura occitana. Els francesos Jean-Pierre Calloc’h, mort a Verdun el 1917 , i Pierre-Jakez Hélias s’allisten en la literatura bretona. A França, cap crític no ha analitzat llurs obres en un estudi de la literatura francesa. Quin auto-odi més estrany, quin encegament provincialista, quina obcecació extravagant empenyen certa gent a voler catalanitzar autors que, per una raó o una altra, han decidit d’escriure en una altra parla que la nostra? La cultura catalana és tan pobra que tenim menester d’aplegar tots els escriptors que viuen a Catalunya? A veure si Tom Sharpe que passa tots els estius a Llafranc és tan català com Mathew Tree ? Lawrence Durrell, anglès nat a Darjeeling, va viure trenta-cinc al poblet provençal de Somièras sense que ningú no l’adscrivís mai a la cultura francesa. Segons alguns crítics, " la literatura anglosaxona encara es vanagloria d'haver captat Conrad i Nabokov. " Hem de recordar que aquests novel·listes van adoptar l’anglès com a llengua de creació? En canvi, Nina Berberova, nascuda a Sant Petersburg com Nabokov, va residir quaranta tres anys als Estats Units, després de vint-i-cinc anys d’exili a França, sense que ningú a París o a Nova York no la considerés mai com una novel·lista francesa o americana. Em fa una mica vergonya d’exposar aquestes evidències. Antoni Capmany, que no havia llegit ni Roland Barthes ni Gérard Genette, va resumir els termes d’aquesta polèmica amb una fórmula definitiva, descrivint el català com "  un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras."

Per mi, el català és una eina meravellosa per descriure la bellesa del món, la lletjor de la guerra, la mesquinesa i la santedat dels homes, l’amor de la vida que val la pena de ser viscuda malgrat tot, com aquest matí de Sant Jordi que ens aplega en aquest jardí al cor de la ciutat.