http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 30-07-2009 14:56

La muntanya de mots

Ressenyada publicada en El Temps del 30/07/2009 

Guerra i pau

Lev Tolstoi

Traducció de Carles Capdevila

Edicions 62

Barcelona, 2009 1048 pàgines

 

 

                                                                

 

 

   En quaranta anys he llegit llibres extraordinaris com l’Educació sentimental de Flaubert, Les deux étendards de Lucien Rebatet, A la recerca del temps perdut. Cap d’aquestes obres mestres no m’ha deixat un sentiment de plenitud, d’admiració beatífica com Guerra i pau. Continuiï estudiant rus cada dia per poder endinsar-me, sense guia, a través d’aquest Caucas de mots. Reconec que el llibre té uns quants defectes. Els diàlegs mundans potser s’allargassen. L’abundància dels cognoms i dels diminitius afectius o pejoratius tan corrents en rus, les dissertacions interminables sobre la filosofia de la història poden cansar el lector, però el geni de Tolstoi domina tota la novel·lística mundial, evident, majestuós, com una muntanya en la llunyania.

L’evocació de la Rússia als temps de la invasió francesa només es pot comparar amb La Ilíada i l’Odissea. La seua penetració psicològica ja anuncia Marcel Proust. Els anys passen i recordi Pierre Bezukov, el príncep Andrei, la Nataixa com si els hagués conegut de debò…

Com envegi el lector que encara no ha llegit Guerra i pau ! Quantes meravelles l’esperen com l’incendi de Moscou, la Nataixa Rostova en un balcó a Riazan, l’amistat entre en Pierre i l’Andrei!

Amb el comte Tolstoi, desitgem l’Helena Kuragina, plorem per la mort del príncep Andrei i visitem la Rússia dels tsars. Una Rússia perduda en la neu, amb petites esglésies camperoles i poblets on els avis enraonen amb la saviesa de Plató i el pintoresc de Gogol. Gràcies a Tolstoi descobrireu una Rússia ideal molt lluny de la Rússia actual claferta de maffiosi incultes, de putes de luxe i de cotxes rutilants.

Com Clarín, Tolstoi sap animar una multitud de personatges reals o ficticis, interessant-se tant en els nobles com en els pobres. Un Clarín més artista, amb preocupacions metafísiques. El novel·lista rus té la finor d’un Stendhal. Si Fabrice del Dongo arriba massat tard a Bèlgica per participar a la batalla de Waterloo, el lector de Voina i mir ( he volgut citar el títol original perquè el lector pugui amanyagar una mica les sonoritats de la llengua de Tolstoi ) no ignorarà res de la batalla d’Austerlitz.

Malgrat els disgustos de cada dia, les tragèdies, la mesquinesa dels problemes financers, el descorajtament inevitable, l’estupidesa humana i el pessimisme destructor, Tolstoi, quan escriu Guerra i pau, estima la vida i creu en l’amor.

Us enamorareu de la Nataixa una nit d’estiu quan els rossinyols pensen que canten tan bé com Frank Sinatra…

En una pàgina inoblidable, el príncep Andrei Bolkonski, ferit de mort, entreveu la mediocritat de les nostres pobres passions humanes i la bellesa de la vida gràcies al cel d’Austerlitz. Sempre recordareu el cel d’Austerlitz…

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-07-2009 14:16

La veu del roure

Ressenya de  Sílvia Tarragó Castrillón

 

        http://laveudelroure.blogspot.com/2009/07/les-amnesies-de-deu-de-joan-daniel.html                                    

 

                                                                   

 

 

 

Vaig conèixer a Joan Daniel Bezsonoff a l'Universitat Catalana d'estiu a Prada de Conflent. Sabia que havia publicat alguna novel·la, però el que no sabia és que escrivís tan bé. Dóna gust trobar una novel·la com Les amnèsies de Déu on la literatura es reconcilia amb la pulsió narrativa i el mestratge. Un mosaic de fets i personatges a través dels quals la història, la que s'escriu i la que es viu, va erosionant el món que els envolta.

Ambientada a la Catalunya Nord durant la Segona Guerra Mundial i tenint com a protagonistes els membres d'una família, ens dóna una visió del període que -segons l'autor- per a la Catalunya del Nord va ser la fi d'un món, el període en què el Rosselló deixa de ser català i en el que va començar l'agonia de la llengua.

Però també és la història de la derrota, de l'ocupació i de l'odi, ens mostra les diferents actituds que se'n deriven i ho fa en un llenguatge que mostra L'habilitat de l'escriptor. Sense caure en sentimentalismes, amb un pic d'ironia que engresca i fa encara més atraient la lectura. D'altra banda, descriu amb realisme el caleidoscopi lingüístic dels personatges i el progresiu "defenestrament" del català després del conflicte. El final n'és una mostra brillant.

Una novel·la excel·lent que ens rement a les grans obres. Tota una descoberta

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 29-07-2009 13:10

Una novel·la d'antany

El Periódico de Catalunya, 29/07/2009

 pàg 64   

  

                                                           

                

 

  

Miklós Bánffy, autor de Los dias contados, és el novel·lista que Txékhov hauria pogut ser

Una de les sorpreses amb què es tanca la temporada literària és Los días contados, la monumental primera part d’una trilogia que recupera el món perdut de la noblesa hongaresa que seguia ballant mentre al seu voltant un imperi, i amb l’imperi tot un món, s’enfonsava. L’obra del polític i escriptor Miklós Bánffy és l’última de les audaces recuperacions de Libros del Asteroide.

 Allò que més enyoro de la meva joventut és l’entusiasme, la capacitat d’enbadaliment davant d’un llibre. A partir d’una certa edat, les novel·les avorreixen o deceben el lector. Quan m’han arribat entre les mans Los días contados de Miklós Bánffy, m’he espantat davant d’aquest totxo hongarès de 666 pàgines, una novel·lassa d’aquells temps en què els novel·listes només volien escriure novel·les i no épater el públic amb experiments malsans. Però m’ha rejovenit.
Visitareu un rodal d’una Transsilvània encara hongaresa on qualsevol pagès era políglot. Com en les novel·les de Tolstoi, els personatges passen d’una llengua a l’altra sense adonar-se’n, com el vent que salta les muntanyes. Cada llengua té un paper a la novel·la: l’hongarès és la
llengua de la vida, de l’amor; l’alemany, la llengua de la política i de la guerra; el francès, la llengua de la cuina i del joc; l’italià, de l’òpera; l’anglès, del futur.

ELS RETRATS / Bánffy anima una munió de personatges pintorescos amb detalls balzacians. Analitza, per exemple, les maneres de renegar de dos cosins. Sovint aflora un humor lleuger i melangiós, mai agressiu. Els personatges no són titelles com a tantes novel·les contemporànies. Existeixen de debò, fins i tot els secundaris. Viuen entre bastidors mentre el narrador enfoca la nostra atenció en Lázló, Bálint Abády i l’Adrienne. Però l’autor no oblida cap personatge i amb aquests detalls sense importància, this little things, ens sentim en un univers novel·lesc sòlid, on tot és al seu lloc.
No sé hongarès però la traducció d’Éva Cserháti i Antonio Manuel Fuentes Gaviño flueix en un castellà plàstic i natural, elegant, com a casa en la descripció d’una Transsilvània perduda. Una poesia nostàlgica apareix a cada moment. «Las carrozas de los invitados desaparecieron en el resplandor de la mañana» (pàg 79).
L’autor, ministre d’Afers Estrangers entre les dues guerres mundials, recrea un món desaparegut: laTranssilvània aristocràtica a la fi de l’imperi austrohongarès que s’embriaga amb els valsos de Johann Strauss i Franz Lehár, els duels passats de moda, recepcions amb noies escotades, les copes de xampany i de vi Tokaji. Un món gràcil com un vers de Louise de Vilmorin. A la manera d’aquestes províncies frontereres de l’imperi austrohongarès, els personatges es mouen entre diverses identitats sense saber ben bé a quin país pertanyen. «No se encontraba en casa en ninguna parte, lo trataban siempre como a un forastero, como a un extraño que no fuera de los suyos» (pàg 46). En canvi, els hongaresos de la metropòlis ho tenen clar. «La caótica discusión cambió de tono cuando Tihamér Abonyi (…) pretendió hablar seriamente. Pensaba que por ser húngaro de Hungria, hijo de la madre patria, sabía más de política exterior que los de Transilvania» (pàg 59) .

BÁNFFY I TXÉKHOV / Al llarg de la novel·la, on s’entrecreuen moltes accions, seguim el relat dels amors contrariats de Bálint Abády i de la malmaridada Adrienne Milóth. No vull desflorar la fi del llibre, però les darreres pàgines tenen els mateixos accents desesperants, la mateixa petita música que la darrera escena de La dama amb el gosset de Tchèkhov. «De lejos les llegó la melodía de una serenata tardía. La brisa nocturna sacudía la mosquitera de la ventana» (pàg 654). Miklós Bánffy és el novel·lista que Tchèkov hauria pogut ser si no s’hagués dedicat al teatre i al conte, el poeta d’un món perdut i retrobat pels camins asolellats de la memòria. 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-07-2009 19:21

Les bunyetes d'en Jaume Fàbrega

Ressenya publicada al Temps.
número 1309, 14 de juliol del 2009

 

                                                                                        

                 

UNA EDUCACIÓ FRANCESA

Haig de confessar que Joan-Daniel Bezsonoff, empelt reeixit de rus-català-francés, és un dels meus escriptors preferits. No solament la seva veu, com a nord-català, és ben diferent de bona part del panorama literari, sinó que té l´encant d’un llenguatge propi, que ha sabut agafar la part bona de l´educació francesa (tan eficaç com implacable, com sabem). Joan–Daniel Bezsonoff, que és "d’ eixe món", sempre aporta pinzellades de cuina en els seus llibres, a vegades com un simple apunt ple de suggeriments. Com quan, en aquest llibre (Una educació francesa, L´Avenç, 159 pàgines, fotos en blanc i negre), en el capítol consagrat a les Festes, explica la magnitud del desastre del colonialisme francès en poc mots: "El Rosselló ja s’ havia afrancesat tant que els Reis i la castanyade de Tots Sants passaven desapercebuts". A continuació evoca les bunyetes (crespells, orelletes) de la seva padrina.

                           

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-07-2009 22:50

Cercle de lectors

http://www.cercle.cat/libros/2009/052009/12492.aspx?tipo=FRAGMENTOS&volver=/fragments/Default.aspx

 

Una manera original de veure les coses... 

 

                                                                                             

el meu amic, l'inspector Dupuy

 

 

Inici

«Els catalans del Principat em repeteixen que tinc la cantarella francesa i els rossellonesos m’acusen d’espanyolejar un bri. Parli la llengua que parli, sempre seré l’estranger, l’home que sobra
Després de fer ressuscitar els seus avantpassats russos, i mentre insinua una proposta similar amb la branca catalana, Bezsonoff ha volgut endinsar-se en els territoris, físics i sentimentals, de la seva infantesa.

Partint d’un grapat de textos breus publicats a L’Avenç el 2008, l’autor rossellonès evoca els anys d’escola, els jocs, les primeres lectures, les relacions sentimentals amb el país on va néixer o amb les llengües que ha anat aprenent… Un enfilall de records que mostren com les arrels inequívocament franceses han alimentat l’obra d’un escriptor indiscutiblement català.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-07-2009 14:35

Retour à Ithaque

Version française de l'épilogue  de mon dernier livre

Una educació francesa, L'Avenç, mars 2009, Barcelone  

  

 

 

                                                                                        

 

 

 

Durant mon enfance à Massy, je ne m’étais pas rendu compte que la petite ville de la province du Hurepoix était si laide. Je l’aimais parce que c’était ma ville, un coffre où surgissaient de doux souvenirs à tous les coins de rues. Je compris que Massy ne correspondait pas aux canons de la beauté de l’urbanisme lors d’un mariage à Madrid où je me trouvais en même temps que des Parisiens. Quand je leur confiai, content, que j’avais vécu à Massy, ils me présentèrent leurs condoléances.

A présent, comme à l’époque, on distingue deux quartiers. Le vieux Massy et le quartier des Grands Ensembles. Jusqu’en 1958, Massy n’était qu’un bourg de l’Ile de France sans cachet. Un groupe de fermes avec des cours intérieures et quelques pavillons de la belle époque en pierres meulières d’un marron sinistre. Les jardins y sont fleuris, l’herbe toujours verte, les arbres sains.

J’aime la vieille poste de la rue Jules Ferry avec son architecture typique des années 1950, miniature de tant de chambres de commerce coloniales.

L’autre curiosité de Massy c’est le clocher médiéval de l’église Sainte Marie Madeleine, seul rescapé du bombardement de 1944. L’église se situait trop près du nœud ferroviaire Massy-Palaiseau. Pour retarder la progression des renforts allemands en Normandie, les aviateurs anglais eurent la main lourde.

Après un verger on arrive dans le quartier moderne  —les Grands Ensembles— où j’habitais il y a trente-cinq ans au milieu des barres de béton, blanches, bleues et grises. Les squares et les parcs enfantins en abondance, pleins d’essences rares, étaient un paradis pour les gamins. Au fond de l’avenue Nationale commençait le quartier du Noyer Lambert avec l’étang de la Blanchette, cerclé de collines. Les amoureux se promènent au bord de l’étang comme partout. La place de France, en haut de la prairie, attire des gens de toute la région grâce à son opéra. A mon époque, il n’existait pas. Il y avait un parc à voitures, un Prisunic où j’avais acheté un disque avec ‘ Les Polonaises ’ de Chopin pour ma mère et un tomahawk pour moi , l’église Saint Paul et une petite zone commerciale avec un manège.

Mon départ de Massy en septembre 1974 correspondit peu ou prou à ma puberté. Une fin de semaine sur deux, comme le stipulait la loi française sur le divorce, j’allais chez mon père à Antony à dix minutes de voiture de notre ancien appartement de Massy. Un samedi sur deux je prenais l‘autobus pour retrouver mes copains. Sans en avoir clairement conscience, j’essayais d’échapper au naufrage de mon enfance. Je m’obligeais à jouer encore avec mes petits soldats Airfix .

L’océan a emporté tous mes amis de cette époque (1) vers des îles lointaines et inconnues. Grâce à Internet, les réseaux de vieux amis, quelques liens se sont reconstitués. Rencontres décevantes et mélancoliques. On ne peut rien faire contre les tanks et les soldats du temps. La vie n’est pas un château en ruine qu’un architecte peut reconstruire. Non…C’est un désert plein de cadavres, un parc classique avec les plus vieux arbres arrachés. L’amitié qui a survécu à tant de désastres est une fausse fidélité. Ce n’est pas un ami perdu que l’on retrouve mais une autre personne sympathique avec qui nous avons vu, autrefois, le même film à moitié effacé.

Je le sais mais, quand arrive l’été, je ne peux m’empêcher de traverser toute la France et de retourner à Massy. Je me gare au pied de chez moi, devant l’ancien terrain vague où, tous les vendredis soir, Philippe Pilier, pensionnaire à Athis-Mons, arrivait et m’appelait …

Suivant mon caprice, je vais à l’aventure à travers les rues. Il fait très chaud. Je visite un musée vide. Sans collection ni gardiens. Contre toute évidence, je m’obstine à vivre là-bas. Je mange dans un restaurant de Massy, j’achète des vêtements au supermarché Cora —l’ancien Radar de mon enfance—des livres et des revues dans les bars tabacs de Massy comme si j’y habitais toujours. Quand arrive la nuit, je retourne à ma voiture et je m’en vais encore plus triste.

 

 

(1)

Thông Nguyên Nui, Jean-Philippe Marie, Antoine de Rochebrune, Bertrand et Eric de Brun du Bois Noir, Philippe Nomblot, Benoît Mailleux, Muller, Hervé Duval, Benoît Jeanjan, les frères Fabre, Rigal, Thierry Seigneur, Lemiel, les frères Levasseur, Martin, Agnès et Laurent Lavenant, Thierry Brancard, Philippe Brancard, Olivier Brancard, Jérôme et Jean-Michel Franchot, Francis Metaxas, Christian Fritsch, Pierre et Georges Larosa, Nathalie Schindler, Jean et Robert Desbrousses, Xavier Toulon, Olivier Pech, Eric Gré, Yann Leduc, Thierry Capohen, Pierre-Yves Leduc, Jean-Luc Moreels, Bellafleur, Thierry Théodore, Jean Gayrard, Laurent Millou, Jean Fontini, Luc Maranger, Nicolas Deschamps, Pierre-Yves Descombes, Philippe Pilier, Eric Gré, Pascal Moreau, Michel Stobinski, Michel Oufrani, Stéphane Lanson, Bonnet, Rainer, Goncalves, Chagot, Fournier, Duchêne, Ribot, Frédéric Pressi, Bouttier, Guibal, Piccolo

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 23-07-2009 13:32

Llista dels meus llibres

                                                                            

 

 

Editorial Trabucaire: 577 p

1— ELS ÀNECS DEL MEKONG in Perpinyhard publicat el 7 de novembre del 1995 20 p

concebut a Beauvais durant la primavera del 1991 amb el títol de " El meu millor amic "

> dedicat a en Patrick Delavaloire

 

2— LES RAMBLES DE SAIGON 149 p publicat l'1 d'octubre del 1996

concebut així:

" La passant " Canes, setembre del 1992

" Les vacances " Canes, desembre del 1992

" Desamor ", Canes, setembre, octubre del 1991

" Història de la Kiêu " Nils, Valença, Grenoble desembre del 1991, gener del 1992

" La pagoda dels corbs " Canes, primavera del 1992

" Post-Scriptum " Canes, juny del 1992 París, primavera del 1987

" El parc Jouvet " tret del relat " El meu millor amic " Beauvais, primavera del 1991

> dedicat a en Jean Centini

 

3— LES LLETRES D'AMOR NO SERVEIXEN DE RES Publicat el 10 de desembre del 1997 93 p

concebut així: " La javanesa " Bourg-en-Bresse, Rillieux-la-Pape, Ginebra, Canes gener 1989...juliol del 1989

Els títols possibles van ser

" El diable s'ha aturat a Orà " Canes, gener del 1993

" Antídots " Nils, Perpinyà, primavera del 1995

> dedicat a la Dionísia Grau

 

4— LA REVOLTA DELS GEPERUTS Publicat el 30 de març del 1999 99 p

concebut del setembre del 1996 fins al juny del 1997

Els títols possibles van ser " El redemptor " i " Un poble de geperuts "

> dedicat a l'Éric Rocanières

 

5— LES DONES DE PAPER Publicat el 20 d'abril del 2001 206 p

a/ Déu ja no fa miracles

( Les samarretes de la Nadine )

Beauvais, octubre del 1991 / Nils tardor del 1994 / Perpinyà, Nils dimarts 20 de juny...dimarts 25 de juliol del 2000

b / La noia dels grans ulls Nils, Perpinyà 1995

 

 

Editorial Empúries: 585 pàgines

6— LA PRESONERA D'ALGER: 107 p ) Finalista del premi Just Casero del 2001

Jardins d'Alger Font-romeu, Nils hivern del 1993 al 1994

Els títols possibles van ser

L'Atlàntida dels quatre cavalls

 

> dedicat a l'Alain Bonafòs

 

7— LA GUERRA DELS CORNUTS, 141 p premi Casero 2003

prix Méditerranée Roussillon 2004

> dedicat a la Rosana Chiodi 2002

> traduction française dédiée à Jean-Michel Auclair

 

8— LES AMNESIES DE DEU, (206 p)

premi Salambo 2005

premi Crexells 2005

premi Maria-Angels Anglada 2005

> dedicat a la memòria del padrí i dels seus companys que no van tenir tanta sort com ell pel 1940

 

9— ELS TAXISTES DEL TSAR, 120 p

juliol 2007

> dedicat a en Karim

  

11— UN PAIS DE BUTXACA, 144 p

11 de febrer del 2010

> dedicat a en Claude

 

Editorial Avenç: 159 p < 183 p

10— UNA EDUCACIÓ FRANCESA, p (135 p d’ordenador) 159 p > 183 p

març 2009 / edició ampliada 183 p        PREMI LLETRA D'OR

  • dedicat a en Joan-Lluís Lluís / segona edició ampliada dedicada a en Jordi Van Campen 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. entretingut  le 23-07-2009 à 20:05:07

He passat el millor vespre tot llegint el seu deliciós blog, moltes gràcies senyor Joan-Daniel. Demà hi tornaré. Una Salutació.

 
 
 
el 21-07-2009 19:17

GAZIEL 2

 

                                                                  

 

 

                                                                    

 

En resposta als comentaris rebuts sobre la meua ressenya de Quina mena de gent som ? de Gaziel, precisaré uns quants punts. He rellegit les obres de Gaziel i mantinc tot el que he escrit. Les amara un espanyolisme subjacent i constant. Gaziel se sentia profundament espanyol.

‘ Dins aqueixa massa trista estàvem submergits els espanyols que llavors teníem entre deu i quinze anys…’ ( Tots els camins duen a Roma, p 477, Obres completes a la Selecta)i més lluny aquesta expressió significativa ‘ entre nosaltres, a Espanya ‘ (ibid)

‘ En els pergamins de les cancelleries, en els tractats i pactes de dret públic, en les oracions i pregàries, en les històries més antigues i en les obres dels més grans escriptors nostres, mai el nom de Catalunya no equival a un Estat, mai no significa ni representa el mateix que els noms de França, Gran Bretanya o Espanya/ ‘ ( Quina mena de gent som ? p 1415 )

En Gaziel pensa que França, Espanya i la Gran Bretanya són països de debò, pobles remolcadors mentre Catalunya no és un país seriós.

‘ Literatura espanyola, literatura catalana —esteu malavesats a dir. Per ventura la literatura catalana no té el mateix dret que la vostra a ser considerada com a literatura espanyola ? ‘ ( Una època memorable, p 1667)

Què és això ? Un tall de camembert ?

 

Podria continuar citant pàgines clafertes d’aquest espanyolisme ranci. Gaziel és un gran escriptor però, si us plau, llegiu els seus llibres abans d’opinar…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-07-2009 11:16

Els 25 anys de l'editorial Empúries

                                                                 

 
Video d'aniversari
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 14-07-2009 16:38

El Sherlock Holmes de Sueca

Ressenya publicada al Temps 1/07/2009

 

                                                            

                                                                               

 

El segle valencià

Víctor Labrado

Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

Edicions Bromera

Alzira, 2008. 137 pàgines

 

   Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, les nostres editorials publiquen a vegades perles negligides pel públic i pels especialistes. El segle valencià de
Víctor Labrado no és una obra mestra literària, però hauria de marcar una fita en la història de la nostra llengua. Deixeble de Joan Fuster, Labrado conrea la tradició sense enfangar-se mai en la nostàlgia. Al seu llibre anterior, Llegendes valencianes, l’autor recreava contes a la manera de Charles Perrault en un català planer, un model de prosa clàssica. Aquí, s’encara amb el nostre segle d’or, el segle valencià. Palesant una erudició sòlida i entenedora alhora, Labrado estudia uns quants aspectes d’aquesta època tan important. Analitza les teories de Fra Antoni Canals sobre els noms i la unitat de la llengua, Tirant guaitant al bany de la princesa, els guardians de les princeses i tresors d’Enric Valor a Joanot Martorell. Decortica, amb la minúcia de Vladimir Nabokov comentant els clàssics russos del segle XIX, els versos de ‘ Veles e vent ’ un per un. Ja sé que els estudis d’història literària de qualitat no escassegen a les terres valencianes, però Víctor Labrado ens proposa una explicació revolucionària i definitiva d’una de les frases més conflictives de la historiografia catalana. Fra Antoni Canals escriví

‘ he’ls tret de llatí en nostra vulgada llengua materna valenciana, així breu com he pogut, jatsesia que alguns l’hagen tret en llengua catalana. ‘ Malgrat la seua veneració per Fuster, l’estudiós es revela aquí més sagaç que el mestre que declarava ‘ l’oposició de dues llengües, valenciana l’una i catalana l’altra, no pot ser presentada més netament. Els erudits moderns han quedat indefectiblement perplexos davant la frase del dominic valencià. ‘ (p.15). Sense voler desflorar totes les etapes de la seua demostració, diré que retira a les millors pàgines de Sherlock Holmes amb la reserva que no es tracta pas d’un crim de paper sinó d’un tema candent de la nostra identitat nacional. No ens enganyem. Si un dia, els Països Catalans emergeixen de les boires del no res, el miracle tindrà lloc a València.

‘ Què li (Canals) podien importar a ell totes aquelles traduccions preexistents del Valeri Màxim si no hagueren sigut traduccions precisament a la mateixa llengua a què ell volia traduir-lo? Cap possible traducció francesa ni toscana, ni alemanya, ni castellana, bona o roïna, anterior a ell no comportava cap obstacle per a traduir el mateix llibre a nostra vulgada llengua materna valenciana. Les catalanes ho eren perquè sempre creurem ociós de repetir una traducció a la mateixa llengua, si no ho fem per aconseguir una versió millor. El text de Canals (…) és una afirmació primerenca, implícita, indiscutible de la unitat de la llengua pròpia de valencians i catalans. ‘ (p.30)

Amb aquest assaig, m’anima la il·lusió que sóc més intel·ligent que aquest matí i que el territori de la mala fe franquista aviat recularà…

 

   

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article