Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
El Sherlock Holmes de Sueca
Ressenya publicada al Temps 1/07/2009
El segle valencià
Víctor Labrado
Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta
Edicions Bromera
Alzira, 2008. 137 pàgines
Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, les nostres editorials publiquen a vegades perles negligides pel públic i pels especialistes. El segle valencià de Víctor Labrado no és una obra mestra literària, però hauria de marcar una fita en la història de la nostra llengua. Deixeble de Joan Fuster, Labrado conrea la tradició sense enfangar-se mai en la nostàlgia. Al seu llibre anterior, Llegendes valencianes, l’autor recreava contes a la manera de Charles Perrault en un català planer, un model de prosa clàssica. Aquí, s’encara amb el nostre segle d’or, el segle valencià. Palesant una erudició sòlida i entenedora alhora, Labrado estudia uns quants aspectes d’aquesta època tan important. Analitza les teories de Fra Antoni Canals sobre els noms i la unitat de la llengua, Tirant guaitant al bany de la princesa, els guardians de les princeses i tresors d’Enric Valor a Joanot Martorell. Decortica, amb la minúcia de Vladimir Nabokov comentant els clàssics russos del segle XIX, els versos de ‘ Veles e vent ’ un per un. Ja sé que els estudis d’història literària de qualitat no escassegen a les terres valencianes, però Víctor Labrado ens proposa una explicació revolucionària i definitiva d’una de les frases més conflictives de la historiografia catalana. Fra Antoni Canals escriví
‘ he’ls tret de llatí en nostra vulgada llengua materna valenciana, així breu com he pogut, jatsesia que alguns l’hagen tret en llengua catalana. ‘ Malgrat la seua veneració per Fuster, l’estudiós es revela aquí més sagaç que el mestre que declarava ‘ l’oposició de dues llengües, valenciana l’una i catalana l’altra, no pot ser presentada més netament. Els erudits moderns han quedat indefectiblement perplexos davant la frase del dominic valencià. ‘ (p.15). Sense voler desflorar totes les etapes de la seua demostració, diré que retira a les millors pàgines de Sherlock Holmes amb la reserva que no es tracta pas d’un crim de paper sinó d’un tema candent de la nostra identitat nacional. No ens enganyem. Si un dia, els Països Catalans emergeixen de les boires del no res, el miracle tindrà lloc a València.
‘ Què li (Canals) podien importar a ell totes aquelles traduccions preexistents del Valeri Màxim si no hagueren sigut traduccions precisament a la mateixa llengua a què ell volia traduir-lo? Cap possible traducció francesa ni toscana, ni alemanya, ni castellana, bona o roïna, anterior a ell no comportava cap obstacle per a traduir el mateix llibre a nostra vulgada llengua materna valenciana. Les catalanes ho eren perquè sempre creurem ociós de repetir una traducció a la mateixa llengua, si no ho fem per aconseguir una versió millor. El text de Canals (…) és una afirmació primerenca, implícita, indiscutible de la unitat de la llengua pròpia de valencians i catalans. ‘ (p.30)
Amb aquest assaig, m’anima la il·lusió que sóc més intel·ligent que aquest matí i que el territori de la mala fe franquista aviat recularà…