http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 04-12-2009 14:41

Els cavalls de la desesperança

Article publicat a la revista El Temps, número 1328, 24 de novembre del 2009


La bèstia del Vacarès

Josèp d’Arbaud

Traducció de Jaume Figueras i Trull

Editorial Galerada

Barcelona, 2009. 210 pàgines

 

 

                                                         

 

 

     Cada cop que torni a la Provença, surti de l’autopista abans de Nimes. Agafi la carretera d’Arle. Travessi Vauvert i Sant Gèli. Cada cop, pensi en el mateix llibre :
La bèstia del Vacarès de Josèp d’Arbaud. Si l’autor hagués redactat aquesta novel·la en una llengua imperial com l’anglès, el francès o l’alemany, segur que brillaria al firmament de la literatura mundial. Josèp d’Arbau, tota la seua vida, tingué el mal costum d’escriure en la seua llengua, el provençal de la baixa vall del Roine. Admiri molt el traductor Jaume Figueras i Trull que, any rere any, incorpora a la nostra cultura, amb passió i abnegació, els clàssics del país veí. Me refereixi naturalment a Occitània…No comparteixi sempre les seues tries en la traducció, però ens proposa una versió plausible, rica i fidel, una edició feta amb el cor i la sang. Figueras, a més, ha escrit un postfaci magistral i una transcripció en grafia clàssica del text original. La norma de Loís Alibert, adoptada per quasi tots els escriptors occitans, es revela més accessible als lectors catalans que no pas la grafia felibrenca de l’original.

‘ El text, l’he reconstituït de manera tan ajustada com he pogut. Força sovint l’he hagut d’adobar, de traduir, gairebé, per a fer entenedora la pintoresca barreja de francimand, provençal i llatí de sacristia. ‘ (pàg 13) (‘ un mesclum espetaclós ‘i ‘ paura latinalha’ en versió original)

No vull pas desflorar la història, esbravanar-ne els perfums de l’agonia magnífica d’una llengua i d’una civilització. Com Frederic Mistral que brindava a la Causa Vençuda, d’Arbau sap que el provençal ha perdut el partit davant la modernitat, Tant se val. Amb imatges superbes, una frase clàssica i atemporal, de marbre, com els poemes del mestre de Malhana, d’Arbau ens guia pels estanys i els caminois del seu país en un passeig romàntic, endinsant-se en una meditació finesecular sobre els orígens de la humanitat i la fi del món. Renova la novel·la emprant algunes convencions literàries tan tradicionals com el manuscrit perdut, la precisió geogràfica, la presència d’una Bèstia misteriosa des del títol. D’Arbau va més enllà d’aquests tòpics creant un món enyoradís i estrany, un món tan oníric i present com el Valois de Gérard de Nerval a Sylvie.  Partint de l’ultralocal, de la microtoponíma més immediata amb un provençal comarcal, Josèp d’Arbau accedeix a l’universal.

En una atmosfera llobrega, els dos protagonistes oscil·len entre el sol del primer matí del món i la negror de la darrera nit. ‘ Devien ser les sis, a tot estirar, però com que els dies s’escurçaven i tenien lluna nova (en agantant li pichòts jorns e la luna en virant novèla) així que queia la tarda ja fosquejava. ‘ ( p 25) Frederic Mistral va donar al provençal els seus versos. D’Arbau li va llegar la seua novel·la. Mentre hi hagi bons lectors, la literatura de Josèp d’Arbau encara palpitarà com les aigües mortes de l’estany del Vaccarès, un estany que ja no existeix ben bé i que potser no ha existit mai.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 06-12-2009 à 10:06:44

Fa poc va haver-hi la presentació a Barcelona. Tothom me'n parla meravelles.

M'agradaria molt llegir-la en aquesta barreja de provençal que parles, sentir l'aroma autèntic del text. Però desgraciadament em costa molt. He començat a llegir Mireio, en una versió bilingüe provençal-francès i em deprimeix veure que em cal recórrer al sefon tota l'estona per entendre el sentit de gairebé cada frase. Bé, per conèixer les coses com cal, cal temps. Haurem d'anar a cursos de paciència també.

Una crítica estupenda. M'ha tret dubtes sobre que demanar per reis.

 
 
 
el 03-12-2009 23:55

La capital de França

 

Extracte del meu proper llibre, Un país de butxaca que sortirà a Empúries pel febrer del 2010 

 

                                                                                    

 
                                            Nils circa 1980, carrer de la Canta-rana i el carrer del cementiri vell

 

 

 

 

Cada matí, quan esmorzàvem, la padrina me parlava dels seus morts. Una llista interminable com durant els aniversaris de la Legió estrangera. Mentre els anava esmentant, els seus reneixien durant uns minuts.

Ja he dedicat un llibre als meus avantpassats russos. Els Bezsonov i els Grigoriev. Ara parlaré dels catalans. Els Montalat, els Brial, els Baus, els Pujols, els Bertrana. Faré el que podré per reanimar aquestes ombres i els seus mots perduts. Els mots marcits.

En les pàgines que seguiran, no pretenc contar la meua vida. No té gaire interès. Vaig néixer un any després de la fi de la guerra d’Algèria. Fins ara, la sort m’ha preservat d’anar a la guerra. No han assassinat ningú vora meu. Mai no he sentit cap terratrèmol, vist cap aiguat. No he travessat boscos incendiats. No m’he trobat amb Voltaire al cafè Procope. Mai no he passejat per l’escullera de Ialta amb el doctor Txèkov. No he fet cap vermut amb Josep Pla al Motel Ampurdán. Només he conegut la mort d’una llengua i la fi d’un món. Un assassinat programat amb milers d’assassins i còmplices.

 

Fins als onze anys, em va tocar viure en sis ciutats i dos estats i vaig freqüentar cinc escoles. Enmig de totes aquelles mudes, la casa dels avis constituïa un far, un repòs. En aquesta casa cabia, per mi, tota l’ànima de la catalanitat. Rere un emparrat de palmeres i de glicines, la casa ens acollia en la nit amb els lladrucs del ca dels veïns. A l’hivern, els estels brillaven més que a qualsevol país. Quan arribàvem a l’estiu, les granotes intimaven al silenci totes les cigales de la contrada.

Durant molts anys, Nils ha estat el poble més petit de la plana rossellonesa. Alguns habitants dels vilatges veïns —que vivien en metròpolis de cinc-cents habitants com Cànoes, Pontellà, Pollestres o Vilanova de Raó— l’havien sobrenomenat ‘ la capital.’

Aquells imbècils no anaven lluny d’osca. Durant la derrota del 1940, el govern francès va projectar de replegar-se al Grand-Hôtel de Perpinyà. El president Lebrun s’havia d’instal·lar a Tuïr. No se us ha escapat que Nils es troba a deu quilòmetres d’ambdues poblacions…

Cal reconèixer que l’etimologia és en contra nostra. Segons Lluís Basseda, Nils deriva d’Anils, catalanització del llatí asinarium, el país dels ases.

El nom oficial francès del poble és Nyls. Segons Joan Coromines i els redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana, cal escriure ‘Nils’ en català a despit de la pronúnia local de ‘Nyils.’ Per tant, Lluís Basseda, Ramon Gual i els dirigents de la Bressola escriuen Nyils. Ja se sap això del català no és seriós per la gent i tothom hi diu la seua…

Els vells sempre m’han explicat que Aníbal i els seus elefants havien travessat l’indret. Malgrat el parer de l’oncle Claudi i dels enginyers de camins, me sembla que la vista més bonica per descobrir Nils és la del nord. Passat la pujada de Cànoes i el serrat de Caraig apareix tota la plana rossellonesa. A llevant, la mar remingoleja, d’un blau quasi químic com els llums de les discoteques. Al sud, l’Albera, verda o blava segons la temporada. A ponent, al peu del Canigó, les dues torres de Pontellà juguen a les guerres de religió. El campanar de sant Esteve rivalitza amb la torre republicana de l’antiga casa de la vila.

Vint anys enrere, es dreçava a l’entrada de Nils la torre del projecte fontinal, ‘el projet’, destruïda a l’inici dels vuitanta. Retirava a la carcanada d’un diplodocus al Jardí de les Plantes de París. A Nils, tenim més avingudes que carrers. L’avinguda de Pollestres, la de Bages i el carrer de la Canta-rana ressegueixen les antigues muralles. La pedra del país és el cairó. Nils s’esglaona en un espadat que domina la Canta-rana, un rierol ridícul ple de joncs i de fang. Put tot l’any. Els cans i els rats bufots s’hi voluden. A la nit, els grapaus i els galàpats s’esvaloten mentre els conills sàllen dels caus. De tant en tant, el rierol recorda que és un riu i s’emporta el cotxe d’un parisenc imprudent. El 1940, va revenir tant que l’aigua va pujar fins a la porta del garatge de l’oncle Claudi al mig del carrer major. Si les parets immemorials parlaven segur que s’expressarien amb l’accent i els mots de Bernat Desclot. El tros de muralla visible al carrer del cementeri vell em recorda les façanes de Cuzco. La glòria del poble és l’església templera. Tots els medievalistes de Catalunya hi acudeixen. Afirmen que Nils posseïa un campanar digne de Cuixà. Els anys, les guerres i la imbecil·litat dels homes l’han derrocat. Nostra Senyora dels Àngles, la nova església, es remunta al segle XVII però, mai no ha interessat ningú amb les estàtues modernes de guix de Joana d’Arc i de sant Josep. Al camí del Pi, on han arrencat una brua de xiprers per construir urbanitzacions, els mainatges encara saben català. S’esbargeixen a la parreguera de l’escola la Bressola. Enmig de les vinyes, camí de Pollestres, el cementeri precedeix l’estany, assecat pels monjos a l’edat mitjana. Hi crien gallines en bateries.

Les vinyes es diuen el Moro, la Resclosa, la Teuleria, les Clares, el Mas Déu, el Riberal, els Andraus, el camp de la creu, l’Estany i els Camps de Nils. Els pagesos, conscients dels progressos de la viticultura, es congratulen les nits d’estiu :

‘ Enlloc hi pas vinyes com aquí. Tenim el millor territori del país…Ho cal pas dir…Tenim quantitat i qualitat…’

Tret de la perspectiva en el Canigó, que comparteix amb tots els indrets de la plana, Nils no té res de bonic ni d’original. Les avingudes minúscules del meu vilatge no duen a cap monument important, però, en aquest trosset de Catalunya, he après la llengua dels avis que havien heretat de llur gent. La vida és dolça, tranquil·la. L’eternitat hi sembla palpable rere el somriure murri dels vells pagesos.

Antany, les famílies de Nils no es mostraven gaire prolífiques. Neixia un mainatge durant els primers anys de casats. Després d’un nin, les dones ja no sabien parir. Els pagesos volien salvar el patrimoni sense dispersar les poques aiminades de vinyes que posseien. Tot els allunyava de la xerinola. El pes de la religió. El cansament físic. No es parlava tant de sexe com ara…Aquells pagesos pobres s’aixecaven d’hora i treballaven tot lo dia a la vinya, malgrat el vent, la fred i el calmàs. Quan tornaven a casa, eixancats, només pensaven en dormir.

Nils era una illa, al mig de la plana. Lluny de tot. El camí carretal de Cànoes escalava el serrat de Caraig enmig dels sots i de les roderes. El camí empedrat de Pollestres penitenciava els pocs viatgers.

L’autocar de l’empresa Vila de Bages passava un cop a la setmana. El mataburros, el tren que unia Perpinyà a Tuïr, ignorava Nils. Les úniques distraccions venien dels gitanos que cercaven ‘ pells de llapins ‘, ferro vell i més tard les batèries dels cotxes. Volien vendre vetes i fils, refer cadires, esquilar cavalls i esmolar ganivets.

De cops algun rodamón arribava cap al vespre. Demanava una sopa calenta, vi, un tros de pa abans de gitar-se en una pallera. Havien assenyalat la seua arribada des de Pollestres. El jovent de Nils, que s’enfastidiava tant, l’esperava i li feia una guàrdia de deshonor. L’empaitava tota la vesprada. Li robaven el farcell. L’insultaven.  ‘ Salaud! Borratxo ! Connard ! Borratxot ! Abruti ! Podrit ! Cap de porc ! Malparit ! Gros innocent ! ‘ Li gitaven rocs. Els vagabunds venien tots de França. El més famós s’enorgullia dels seus orígens bretons. Els petits pagesos nilsencs s’indignaven que el ‘Breton’ no sabés català com tothom. Els excitava la riquesa dels insults francesos. Un altre rodamón, ‘Monsieur’ Joseph, més discret i educat, havia heretat una gorra del meu padrí.

Sense ràdio, sense televisió, sense dones, sense gramoles, sense circ ni teatre, el jovent passava la nit com podia…Sense la religió s’haurien avorrit encara més. Per sant Marc, el dia de les Rogacions, el capellà beneïa les vinyes. Els diumenges, demanava als escolans que l’avisessin de l’arribada de la senyora Nicolau. La missa no podia pas començar sense ella que tocava l’harmònium. En aquella església tothom tenia el seient reservat. Al dors de cada pregadéu, una petita placa blanca indicava el nom dels parroquians. Totes les velles famílies de Nils tenien la seua. Els Nicolau, els Llovet, els Faliu, els Malé, els Batlle, els Julià, els Riera. El dijous de Corpus, el bisbe visitava el poble i confirmava els mainatges. Si els nilsencs es reproduïen amb parsimònia, els fills dels treballadors espanyols pul·lulaven. Tota una patuleia, vestida d’angelets, seguia el bisbe pels carrers i llençava pètals de roses. Les beates havien preparat estacions pel Santíssim Sagrament. Havien collit roses, flors de llis, ginesta als camps cap al camí del mas que ara l’autopista travessa. Les garses encara hi volen, malgrat tot.

La mainada jugava a palet i fúger. Els infants llençaven un palet per taular un cairó. Se feien a cascarines i totos.

Tots aquells jocs perduts, gens francesos, mereixen una explicació pels catalans d’altres contrades. Al joc de ‘palet i fúger ‘ la quitxalla llançava un còdol —el palet— per bolcar una bitlla. Les cascarines designen les bales del Principat i els totos els ossets d’ovelles. Ens separava la mateixa llengua. Ara, gràcies als americans, tots els petits occidentals juguen als mateixos jocs…

Les veremes apareixien com el moment més important de l’any per a tots els veïns de Nils i generalment del Rosselló. Quan era petit, els tractors ja havien substituït els cavalls i les veremes començaven a perdre llur caràcter pintoresc.

L’arribada de veremaires de tot Espanya, suposava una intensificació del tràfic i de l’activitat econòmica del poble. Pels carrers quasi deserts tot l’any circulava un carruam carregat de semals i de galledes. Allotjats en condicions miserables alls cellers i a les granges, sense higiene ni comoditat, els veremaires baixaven a l’adrogueria de la tia Antònia. Li compraven oli, olives, juliana —ells en deien bacallà. Al mig de les veremes s’organitzava un ball amb una orquestrina o una gramola. Tocaven els aires de moda. Les cançons de Luis Mariano, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Charles Aznavour, André Claveau, Jacqueline François, Renée Lebas. Cada dia, un culleire —un collidor segons ells— guanyava amb el sou dos litres de vi. Un someter, que traginava les semals corruntumades de raïms passant un pal semaler sota cada cornalera, rebia tres litres. Els carros o els camions anaven a la propietat o al celler cooperatiu.

Un quart d’hora abans de dinar, un veremaire apuntava un foc amb xirments on els altres farien torrar un tros de carn en una garbilla. Un pagès reconeixia tot seguit els ganduls dels valents. Un canyàs sempre demanava ‘ quinq hora és ? ‘ queixant-se de la calor. Si badava massa, l’amo recolliria tots els raïms que havia descuidat de collir i li aixafaria a la cara. Aquest costum deliciós s’anomenava ‘ fer la mostissa.’ A la fi de les veremes, l’amo convidava la colla a una festa. Menjaven sardes fresques, cargols.

Quan Espanya es va enriquir, les colles es van internacionalitzar. Els vells de Nils encara recorden les dues sueques que el padrí havia contractat. A la nit, s’havien hagut de refugiar a casa dels meus avis perquè els altres veremaires no suportaven tanta rossor innocentament impúdica. Ara, els carrers dels pobles no fan olor de vi. Les colles no es queden al camp. Se’n tornen a dormir a la vila amb el cotxe i les veremes són anònimes i quasi clandestines.

La festa major de Nils queia en dilluns de Pasqua. Passat la guerra, la van desplaçar a l’estiu per celebrar el retorn dels presoners d’Alemanya. Quan els minyons havien arribat a l’edat del servei militar, un autocar venia a recollir-los passat veremes i els portava a Tuïr. Un metge els demanava que orinessin en un bocal, els palpava els testicles i els decretava aptes a la vida militar. Si mai el metge ‘ ajornava ’ un pagès, els altres l’aconsolaven.

—Ja t’agafaran l’any qui ve…Te tracassis pas…

Una baixa —la temible reforma— era un deshonor, un obstacle a un bon casament. A la nit, mentre els batlles de la comarca feien ribota en un restaurant, el jovent descobria els bordells de Perpinyà. Els més pobres pujaven a les cases de barrets de Sant Jaume, el barri dels gitanos, i els més rics s’espletien amb les pepes del Chat Noir.

Vint-i-cinc anys enrere hi havia cent habitants a Nils. Tots parlaven català tret d’una parella de vell murcians i d’una desena de persones de França endins. Ara, el poble té dos cents habitants i queden vint catalans. Ja no veuré cargolades a l’estiu. Els vells ja no juguen a botxes els diumenges al replà del carrer de la Canta-rana. Han canviat d’adreça i ara s’estan tots al petit cementiri enmig de les vinyes.

A l’estiu ja no es formen els ‘ralls’ , les rengleres de cadires pel carrer, en què els pagesos parlaven del passat i de les veremes.

Ara, l’ajuntament de Pontellà lloga el pati davant l’antiga església dels Templers a a colles de ciutadans tabolaires que s’emborratxen fins a les tres de la matinada al so de porqueries americanes. D’això se’n diu el progrés. La llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira un matí d’estiu.

 

 

                                                                                                           

 

                                                   Nils 1980, avinguda de Pollestres, la casa blanca de baix és la dels avis on vaig aprendre el català

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 06-12-2009 à 09:50:46

No em puc imaginar una introducció millor: ja estem situats el lloc, a l'època, al to.

Amb gust travessarem dins aquesta porta oberta. Ganes de visitar el piset me n'han vingut. Tan és que les habitacions siguin petites si cadascuna amaga les seves petites històries, el seus secets.

 
 
 
el 02-12-2009 20:17

Els oftalmòlegs

                                                        

 

                                                               Vieux Brisach 1969 / Breisach Am Rhein 

 

Quan era petit, no feia política, però ja tenia un ull contra el govern. El padrí, amb el seu humor particular, em deia ‘ Tenes un ull que espia cap a Narbona i l’altre cap a Port-vendres.’

Vaig passar moltes hores de la meua infantesa als consultoris dels oftalmòlegs d’Alsàcia, Massy i Poissy. Quan els meus pares se van envisar que els mirava de gairell, van demanar hora a un oculista de Colmar. Vivíem a Alemanya en aquell temps i vam travessar la frontera per entendre les explicacions de l’especialista ja que el nostre vocabulari germànic no anava més enllà dels menesters elementals i de les salutacions quotidianes. El metge tenia el consultori en una avinguda a prop de l’estació. De memòria meua, l’avinguda feia molta pujada. Mon pare, molt bon conductor habitualment, es va saltar un semàfor en roig.

Papa, tu as brûlé un feu.

Frase molt estranya si la tradueixen literalment…Com algú pot cremar un foc i no l’inrevés ? El pare em va demanar si havia vist un policia. Aquell dia em va xocar que els adults poguessin violar les lleis que m’imposaven a mi. Aquella desimboltura em va sorprendre. Els mainatges són més conservadors i legalistes que els vells.

Encara no sabia de lletres i l’oftalmòleg alsacià m’ensenyava dibuixos d’ocellets que sortien d’una gàbia, hi entraven o s’hi quedaven. A vegades, un llapinot sallia d’un cau. Aquell conillet reia mentre els ocellots conservaven un posat seriós.

A Massy, ja sabia llegir i escriure. Un oculista del casc antic —le vieux Massy— va voler que portés una bena a l’ull dreta perquè l’esquerra, el canyàs, treballés i recuperés un poc d’agudesa visual. Exercia al seu gabinet del a la Rue Mangeon, un carreró sota l’escola Gambetta, un edifici amb maons marró quasi tudorià..

Els primers dies amb la bena vaig treure mal a rellegir les aventures dels Tres mosqueters que ja havia devorat un any enrere.

El 1975, els militars francesos malpagats reguitnaven. Els diaris parlaven de ‘malestar a l’exèrcit.‘

Alors, mon commandant ? —va demanar el doctor a mon pare— qu’est-ce que cette histoire de malaise dans l’armée ?

El pare, amb un somriure, va respondre

—Ja sabeu, estimat col·lega, que els militars no podem parlar. L’exèrcit és el gran mut…

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-12-2009 22:22

Recomanació d'en Ricard Torrents

El professor Ricard Torrents recomana Una educació francesa al programa l'oracle.

 

 http://www.facebook.com/video/video.php?v=1267853891545&ref=mf

   

 

 

                                                                 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-11-2009 19:57

Entrevista de Josep Bargalló

Entrevista de Josep Bargalló i Valls, director de l'Institut Ramon Llull al diari basc Deia 


     http://www.deia.com/2009/11/19/ocio-y-cultura/cultura/a-catalunya-y-euskadi-nos-falta-una-comunicacion-mas-continuada                                                           

 

 

                                                                                 

 


¿Cuál es el inconveniente actual de la cultura catalana?

La cultura catalana tiene inconvenientes diversos. Uno es que se desarrolla en cuatro espacios diferentes. Otra es que en el Estado donde se desarrolla más, que es el español, la lengua catalana no tiene consideración de oficial. Así y todo, posee un montón de virtudes como la capacidad creativa, muy fuerte, y una industria cultural bastante potente.

Radiografíe con un disco y un libro la actualidad de su país.

¡Es muy difícil! Sí le puedo decir lo último que acabo de escuchar. Es un grupo de rap valenciano que se llama Rapsodas. Hacen rap con poetas catalanes medievales. Un libro, el último, Una educació francesa, de (Joan Daniel) Bezsonoff, con una ortografía muy difícil de la Cataluña del norte. Es un autor de origen ruso que nos explica a todos los catalanes el universo simbólico de quien ha crecido en Francia y no ha crecido en España.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Properci  le 07-12-2009 à 10:37:30

"Una ortografía muy difícil". No ha dit pas un lèxic diferent, si no una "ortografia molt difícil". Em costa de creure que no hi hagi hagut un error de transcripció.

 
 
 
el 29-11-2009 00:38

La cançó del desembre

 Haunted heart

http://www.youtube.com/watch?v=cz3IhdHtUzk

 

Aquesta versió de Jo Stafford és molt bona, com la de Frank Sinatra.   

 

 

                                                                                 

 

 

 

In the night, though we're apart
There's a ghost of you within my haunted heart
Ghost of you, my lost romance
Lips that laugh, eyes that dance

Haunted heart won't let me be
Dreams repeat a sweet but lonely song to me
Dreams are dust, it's you who must belong to me
And thrill my haunted heart, be still, my haunted heart

Dreams are dust, it's you who must belong to me
And thrill my haunted heart, be still, my haunted heart.


 

 

                                                                       

 

 

 

" Tot menjant galetes amb panses, vaig escoltar Haunted heart, una de les primeres cançons de Frank Sinatra. No me'n cansava mai.  "  La presonera d'Alger p 100

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-11-2009 15:26

Sète

 Sète, 1939

 

Extrait du roman Les amnèsies de Déu,

 

 

 

 

 

Chaque jeune fille a ses petits secrets. Nina en avait un d’important. Une amie, nommée Arlette, lui avait présenté son frère Gaston. Les deux jeunes gens avaient sympathisé. Ils n’étaient pas allés plus loin mais ils visitaient un pays ambigu. Avaient-ils franchi la frontière de l’amitié? Ni l’un ni l’autre ne le savait … En tout cas, Nina portait un délicieux tailleur noir et blanc comme un échiquier.

En cet après-midi de novembre, il faisait un temps merveilleux. Un jour où la vie était belle et la guerre très.loin du côté du Rhin et de la Finlande, ces pays où il fait toujours froid. Nina arriva en gare de Sète vers deux heures.

De Sète, Nina ne connaissait que la vue depuis le train. La plage immense et mélancolique entre Agde i Sète. Le miroir bleu de l’étang de Thau. Un bleu si vif qu’il semblait artificiel comme le ciel dans Les aventures de Robin des Bois, le premier film en couleur qu’avait vu Nina. Un bleu de comédie musicale avec lapins hilares et de gentils sorciers. Les canaux et le dôme du Café du Dôme avaient toujours intrigué la jeune fille. Elle s’était promis de visiter la ville. Gaston, qui étrennait un manteau bleu marin, lui demanda si elle avait fait bon voyage. Ils descendirent l’avenue Victor Hugo. Le théâtre et la majesté de la place étonnèrent Nina. Il n’y avait pas grand monde, peu d’autos, mais tout le quartier donnait une sensation de vieille civilisation, de petite capitale. Partout s’incrustaient des odeurs d’huile, de saline, de goudron. Quelques bateaux de pêche et des sardiniers glissaient sur la darse de la Peyrade.

Sur l’autre rive, l’atmosphère se popularisait. Quelques demoiselles fanées, toujours mignonnes malgré tout, se promenaient sur les trottoirs immondes et pleins de nids de poules de la rue Neuve du Nord. Toutes les langues de la Méditerranée confluaient. L’occitan de Provence et du Bas Languedoc, l’arabe, tous les parlers italiens. Des gitans représentaient le catalan, ce qui amusa Nina. Elle et Gaston se regardaient de temps en temps, un peu gênés. Elle s’imprégnait du pittoresque de la ville.

— Sète —dit Gaston, pédantisant— est une petite Marseille.

Nina l’écoutait attentivement. Inspiré, le jeune homme fila la métaphore géographique. Quand il finit par comparer les canaux avec Venise, Nina fit observer avec un sourire crispant.

  • Décidez-vous… Vous venez de me dire que Sète est une petite Marseille et maintenant vous me parlez de Venise. A quelle autre ville vous allez la comparer maintenant? Léningrad? Shangai? Kœnigsberg?

— Vous avez raison, Nina… On dit que le quartier des villas du mont Saint Clair ressemble beaucoup à Alger. Sète est une ville caméléon.

— Elle est bien bonne!

Ils arrivèrent sur l’Esplanade et tournèrent rue Gambetta. Nina se sentait bien, séduite par les mosaïques bleues des façades. Encouragé, Gaston lui prit la main devant les halles. Comme elle se laissait faire, le jeune homme lui proposa d’escalader le Mont Saint Clair. Le chemin tortillait entre les villas d’un luxe à échelle humaine.

— J’aimerais bien vivre ici …—dit Nina.

— Il ne tient qu’à vous …

— Qu’est-ce que voulez dire, Gaston?

— Rien… On en parlera plus tard…

Le jeune homme la dévorait des yeux se répétant, mélancolique, qu’il aurait du mal à la considérer comme une amie. On devrait interdit ces tailleurs noirs et blancs! 

Imbibé des lectures romantiques du lycée —Alfred de Musset, Alphonse de Lamartine, Alfred de Vigny, Victor Hugo, Benjamin Constant— Gaston s’était identifié à Frédéric Moreau de L’éducation sentimentale. Les professeurs avaient omis de lui signaler que ces poètes, malgré leur romantisme, savaient vivre et apprécier les plaisirs vulgaires de la chair. Nina n’était pas mariée comme Marie Arnoux, mais le pauvre Gaston ne voyait pas comment il arriverait jusqu’à cette étoile. A part deux professionnelles de la meilleure maison de Sète ( son frère Gilbert lui avait offert ce cadeau pour son bachot et sa licence) le jeune homme ne connaissait des femmes que ce que les poètes en disaient. Nina souriait, avec ces yeux luisants qui le remuaient tant. Trouverait-il la force de se déclarer? Que lui dirait-il? Comment pourrait-il la convaincre de la pureté de ses sentiments?

— Vous voulez ma mort, Gaston?… Je n’ai pas l’habitude de marcher a utant …

En bas, Sète faisait la sieste. Les maisons blanches comme des dominos, les trains qui passaient de temps en temps, même les bateaux, les églises semblaient des jouets. Toute l’architecture marine sortait de la brume. Les bleus de l’étang et des canaux, les bleus de la mer tremblaient comme les notes bleues dans une improvisation de Duke Ellington. Les vagues se gonflaient sous la brise automnale. Les bruits lointains de la ville, —les grues, les bateaux, les camions— arrivaient tamisées comme par des boules de cire. Gaston détaillait le paysage.

— C’est le quartier de Victor Hugo…Là bas vous reconnaîtrez le théâtre, le quai Saint-Louis.

Avec une brutalité surprenante, Nina lui demanda:

—Gaston, je voudrais savoir si vous ne vous êtes pas toqué de moi…*

— Vous parlez un français très pur… Je n’avais jamais entendu ce verbe…Je ne l’avais jamais rencontré que dans mes lectures …

Et il commença a parler de Paul Valéry. Le grand poète était né au numéro 65 de la Grand’Rue, très près de chez lui. Il voulait lui écrire à l’Académie Française pour lui soumettre sa traduction en occitan du  Cimetière marin.

— Je vous ai posé une question, Gaston! Je vous ai demandé si vous ne vous étiez pas amouraché de moi et je ne veux pas entendre une conférence sur M Paul Valéry. Je veux une réponse claire. Ne noyez pas le poisson!

Eh bien…* Je crois qu’en effet je suis amoureux de vous…

Maintenant, paradoxalement, Gaston se sentait mieux. Il s’était épanché et plaisantait librement comme après un déjeuner léger et agréable. Le jeune homme, si longtemps silencieux, n’arrêtait pas de lui faire le tour du propriétaire de ses sentiments.

Nina avoua que, pour l’instant, elle n’avait personne dans sa vie. Elle avait aimé un homme plus âgé qu’elle. Elle avait beaucoup souffert. Maintenant, elle voulait la paix.

— Je crois que les bouddhistes disent que chaque nouvelle affection est une épine qu’on enfonce dans le cœur…— expliqua Gaston qui avait le goût des citations même si elles lui nuisaient.

Ils se retrouvèrent attablés à la terrasse d‘ un café de l’Esplanade. Un pigeon mendiait des miettes. Des chats, à l’affût, attendaient un moment de distraction.

—On dirait les Allemands derrière le Rhin — observa Nina.

Des charrettes chargées de tonneaux tintaient sur les pavés.

De côté de la gare, ils entrèrent dans une librairie où le jeune homme offrit L’éducation sentimentale à son amie.

— Grâce à vous, je fais mon éducation sentimentale…

Toute rouge de contentement, Nina l’embrassa.

— Ne crois pas que je te ferai un bisou chaque fois que tu me feras un cadeau…

Il y en aurait d’autres, donc? Elle l’avait tutoyé! Elle ne le repoussait pas! Heureux comme un romancier qui publie son premier livre, Gaston vit le train partir pour Montpellier.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-11-2009 15:15

Els gats

Capítol inèdit de la segona edició d'Una educació francesa que sortirà la setmana entrant

 

                                                             

                                         la gateta Gigi que ens han robat

 

 

               

                                       Els gats

Quan era petit, no m’interessaven gaire els gats. Van arribar molt tard en la meua vida. No en recordi cap a Briançon o Breisach am Rhein. Quan pàssavem l’estiu, Nadal i Pasqua a casa dels avis a Nils, jugava amb el gat dels Faliu, els veïns. Es deia Pompidou. No sé per què havíem posat el nom del president de la República a aquell gat blanc amb taques negres. Els meus avis i els veïns sempre havien professat opinions molt conservadores i no entenc aquesta irreverència. Per la lletjor compartida entre el polític i aquell gat ? Ple de ferides, de crostes, de puces i de gafarrons , en Pompidou era, amb tot, un company agradable i juganer.

A Massy, el gatet dels Lemiel, boleta rogenca i deliciosa, passava del número 11 de l’Allée de Suède a l’11 bis on vivíem. Amb una gambada saltava al nostre balcó i, sense fer cas de la vista en els jardins de la residència, la carretera de Chartres i la roca de Saulx, l’Augustin mastegava el papir de la meua madastra.

Van passar vint gats sense gats a l’horitzó, a excepció de ‘ la pute du lycée.’Els alumnes del liceu Masséna de Niça havien motejat així el gat del senyor Guerini, el porter cors, que miolava i pidolava tot lo dia. Sabia entendrir totes les minyones, de la Segona fins a l’hypokhâgne.

El gat més pesat que vaig conèixer es deia Pussy. Quan llegia el diari estiflat en una poltrona, se li acudia saltar-me a sobre. Un dia, cansat d’aquelles manifestacions d’afecte, em vaig batre en duel amb ell, agafant una plantofa com a espasa. El gat va replicar donant potades.

En Pussy sempre em molestava en els moments més crítics. Quan corregia exàmens, a la fi de Tu i jo. Com m’hauria agradat ser un flamenc de l’edat mitjana i precipitar-lo des de la torre de l’ajuntament d’Ypres. Si no podia dormir a la nit, en lloc de comptar fedes, imaginava suplicis xinesos pel gat. El gitava en una gossera plena de cans famolencs, des del pont de l‘autopista camí de Bages, del pont del ferrocarril estant de l’Avenue de Toulouse a Narbona. I, cada matí, mentre esmorzava, el gat m’espiava amb un somriure que semblava dir ‘ sóc més murri que tu…’

 

                                                                         

 

 

 

 


                                                              

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-11-2009 14:50

Fragmentacions

Extracte de l'article 'La fragmentació de la literatura catalana ' d'Esteve Betrià a la revista Temps de Franja, número 41, novembre del 2004

 

http://www.ascuma.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/11/temps-de-franja-41.pdf

 

 

                                                                   

 

 

 

 

Si algú pot pensar que en el fons la configuració mosaista de la literatura catalana és artificial, atès que en defintiva no deixen de ser matisos d'una mateixa realitat històrica i social, només cal que faça, per posar un cas, una lectura de la novel·la de l'escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff La guerra dels cornuts, una obra que il·lustra amb claredat extrema com la parcel·lació de la societat catalana es reflectís en una obra literària. Puix que els referents socials i culturals, el sistema educatiu, els esdeveniments polítics, els avatars de la història moderna, etc., que modelen, per dir-ho així, la personalitat i l'estil dels escriptors catalans, nascuts, nodrits i fets al sud de les Alberes són força diferents dels escriptors que ho han fet al nord de la serralada que separa el Regne d'Espanya de la República francesa.No dic que uns escriptors siguen millor que els altres, o que siguen menys catalans, sinó que són diferents.Prou diferents. I això es nota, i molt, quan es compara la novel·la La guerra dels cornuts amb qualsevol altra d'autoria espanyola. I ja m'enteneu quan qualifico de francesa l'una i d'espanyoles les altres, perquè tant l'una com les altres són, en definiva, novel·les catalanes.              

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-11-2009 13:06

Segona edició

 Comunicat de l'editorial l'Avenç
Després del gran èxit de crítica i lectors del llibre Una educació francesa, L’Avenç publica una 2a edició del llibre, amb 10 nous relats inèdits, que amplien el seu diccionari personal de joventut.
                                                                        

                                                            Delcampe, Briançon 1960

En aquest llibre, pastat amb els seus records personals, l’autor ens conta la seva infància i la seva formació a l’escola de la República francesa.
A partir d’uns textos publicats a L’Avenç, ampliats i reelaborats, un Bezsonoff en plena maduresa literària ha reconstruït un itinerari alhora íntim i col·lectiu, que el porta per diverses ciutats franceses i que inclou una sèrie de r
etrats entre amistosos i malenconiosos, com una passejada per un passat irrecuperable.

En aquest llibre, pastat amb els seus records personals, l’autor ens conta la seva infància i la seva formació a l’escola de la República francesa.
A partir d’uns textos publicats a L’Avenç, ampliats i reelaborats, un Bezsonoff en plena maduresa literària ha reconstruït un itinerari alhora
íntim i col·lectiu, que el porta per diverses ciutats franceses i que inclou una sèrie de r
etrats entre amistosos i malenconiosos, com una passejada
per un passat irrecuperable
.

 

“Bezsonoff en estat pur”, Albert Sánchez Piñol

 “El millor Bezsonoff”, Xavier Pla

 “Entranyable, aparentment trivial”, Màrius Serra

 “Un inventari biogràfic que combina el col·lectiu i l’íntim”, Sergi Pàmies

 “Una delícia on l’amargor i la ironia es combinen magistralment”, Carles Ribera

 “Retrats entre amistosos i malenconiosos, com una passejada per un passat irrecuperable”, Vicenç Pagès

 “Un plaer per a lectors exigents, per part d’un autor en plena maduresa literària”,
Xavier Díez

 “Ens explica la seva vida educativa amb la passió d’una ficció [...] Un itinerari íntim que esdevé tota una aventura excitant”, Biel Mesquida

 “Bezsonoff construeix un personatge candorós en la infantesa, curiós en la joventut i escèptic en la maduresa”, Julià Guillamon

 “Una fascinant educació sentimental [...] amb riquesa i força imponents”, Lluís Muntada

“Un escriptor excel·lent”, Joan de Sagarra

“Una prosa d’una gran força i energia, dúctil, vital i detallista, rítmica i seductora, sinuosa i contundent”, D. Sam Abrams

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Joan joan  le 01-12-2009 à 19:17:53

Felicitacions Bezsonoff !

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article