Quan era petit, les ciències naturals no m'interessaven cap bri. La defensa del món animal, en canvi, m’apareixia una causa sagrada. A ca la tieta Ida, al seu piset de l'Avenue du Bois de Verrières a Antony, m'agradava llegir les revistes animals com La vie des bêtes.

A Verneuil-sur-Seine, a la primavera del 1975, vaig participar a una operació que va exigir una logística important. El vell poblet del Vexin francès convivia amb el Sena des de feia segles. En els boscos abundants dels voltants havien edificat immobles barats vora els estanys i les basses. El gimnàs del nostre col·legi, la biblioteca municipal s'hi trobaven a prop d'una petita zona comercial on venien diaris i plats xinesos. Em torbaven força les mosses que sortien a les fotos de la revista Détective. Il·lustraven articles sensacionalistes on dones boniques provocaven drames atroços per culpa de llur lubricitat. Aquelles minyones, en blanc i negre, em trastornaven encara més que les portades de les aventures de SAS de Gérard de Villiers.

En l'estany, a prop d'un estadi, vivien centenars de granotes. La proximitat dels blocs de pisos amenaçava llur tranquil·litat i llur supervivència. Vam decidir que transportaríem tota la colònia en un estany més pacífic. Durant tota una tarda, vam capturar un per un tots els gripaus, tots els galàpets, tots els capgrossos de la bassa. Els ficàvem en bocals que havíem emplenat amb l'aigua de l'estany. Al capvespre, havíem instal·lat tot el granotam en un altre estany. Quan vam contar la nostra operació, entusiasmats, a la senyora Besson —la nostra professora de biologia—va dictaminar:

—És una tonteria...Tots aquests animals es moriran lluny de llur biòtop...

Quan era petit, ja deia moltes paraulotes. Paraulotes de la meua edat com ‘caca boudin.’ Mon pare, com a metge militar, posseïa un vocabulari groller riquíssim. Generalement, es controlava però, de tant en tant, li escapaven expressions marcials com ‘ se couvrir de pisse ‘ (cobrir-se de pixum) en lloc de l’habitual ‘ se couvrir de ridicule. ‘ Cal reconèixer que els militars francesos, acostumats a perdre guerres i colònies des del 1918, ja tenien ocasions per fer-la servir…La política també inspirava mon pare que una vegada va acusar Michel Debré ‘ de péter plus haut que son cul.’ (petar més alt que el seu cul) és a dir tenir més ambicions que qualitats per realitzar-les…

En català, el meu lèxic es revelava molt més pobre. Els meus avis, molt catòlics, no renegaven i no al·ludien mai a la sexualitat. Quan el padrí veia les clodettes o les coco-girls culejar a la televisió, repotegava ‘ n’hi ha una fart de veure aqueixes trugeries tot lo dia…‘

Vaig descobrir molt tard metàfores tan corrents com la cardina, la gàbia, la cigala i altra aigüera…No sabia res del català escrit i creia que el nostre pitjor renec s’escrivia ‘macamondeu…’ Ignorava que el nostre ‘cagui’ es diu ‘em cago’ al sud del Pirineu. En general, els catalans del Rosselló preferim maleir la gent amb el llamp. Llamp te ferigui ! Llamp te fot ! Llamp te mati ! Llamp te ferís! Llamp t’encengués ! Llamp que te pugui ferir ! Llamp te partís !

Aquest gust per a les malediccions climàtiques ha reservat la paraula llamp a la grolleria i la gent educada en diu ‘el llucet’ occitanisme aclimatat a casa nostra gràcies a la palatalització de la ela inicial.

Els anys han passat i ara els burgesos reneguen com els carreters que no havien pogut anar a escola. El llenguatge s’ha empobrit i els insults es banalitzen. Que se’n vagin a cagar a les darreres vinyes que encara no han arrencat i sobretot que no em tornin la clau…

Quan era petit, no sabia italià i això que vivia a Briançon a quinze quilòmetres de la frontera italiana. A l'altra banda de la ratlla, la gent parlava la llengua de Dant, la de Mistral i tothom coneixia la de Molière. Tothom. Del cambrer a l'enginyer, del capellà al ferroviari.

El 1969, vam anar a raure a Alemanya lluny del país dels llimoners. Sis anys més tard, vam tornar a prop d'Itàlia instal·lant-nos a Canes. S'ensenyava l'italià a tots els col·legis i liceus de la regió, evidentment, però aquesta llengua no tenia cap prestigi, cap dignitat. La consideraven com el llenguatge dels immigrats recents, un super portuguès o un super-àrab. El primer divendres de les vacances anàvem al mercat a Ventimiglia, que els francesos anomenen Vintimille. Em divertia sentir i llegir l'italià, aquesta parla tan semblant al català. La trobava massa propera al francès i al català, molt menys exòtica que el castellà amb les seues sonoritats orientals com ojalá, algarabía, azúcar, Guadalajara. L'italià no em feia pas somiar.

Al servei militar, per no perdre temps, vaig decidir d'estudiar l'italià pel meu compte. A la llibreria La Sorbonne de Canes, vaig comprar el mètode Assimil L'italiano senza sforzo. Un cop a París, em vaig procurar un diccionari italià de butxaca en un petit supermercat a prop de la caserna Dupleix. Aquell estudi em va decebre força. Gràcies al meu domini del llatí i del català, ho comprenia quasibé tot. De què serveix estudiar una llengua que ja pressentia? Després de quinze anys d'estudi d'anglès, la lletra de les cançons del Beatles em romania estrangera mentre entenia a la primeria cançons italianes com ' Come prima ' o ' Ancora '

Durant el meu viatge a Sardenya, camí de l'Alguer, vaig parlar una barreja neollatina i tothom m'entenia. Uns quants mots podien generar malentesos com els pastissos 'morbidi' que no eren pas mòrbids sinó tendres, flonjos.

Als vint-i-sis anys, em vaig arriscar a llegir directament llibres en italià sense ajudar-me de cap traducció. Vaig començar per Un amore de Dino Buzzati, una novel·la molt rica i emocionant.

' Già in passato, piú di una volta, aveva constatato la incredibile potenza dell'amore, capace di riannodare, con infinita sagacia e pazienzia, attraverso vertiginose catene di apparenti casi,due sotilisimi fili che si erano persi nella confusione della vita, da un capo all'altro del mondo... '

Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit.

A l'inici, la meua fal·lera immoderada per la filologia em va aigualir el plaer. No llegia obres literàries sinó que realitzava un exercici filològic. Rere ' il lenzuolo ' per exemple endevinava el nostre 'llençol' o el francès ' linceul.' També, vaig descobrir que els italians també deien 'pero' com els catalans del Principat. L'absència d'aquest adverbi en el català del Rosselló m'havia deixat creure que es tractava d'un castellanisme. Em vaig anar familiaritzant amb el vocabulari estrany com 'ragazza, prosciutto, cazzo. ' Vaig llegir d’una tirada amb fruïció clàssics com Senilità , La novella del buon vecchio e della bella fanciulla, La coscienza di Zeno d'Italo Svevo, La bella estate de Cesare Pavese, L'amore coniugale d’Alberto Moravia. Em va semblar que els italians tenien bons novel·listes, però no podien pas competir a la mateixa categoria que els russos, anglesos, francesos i sud-americans.

Vaig consolidar el meu italià gràcies a la bellesa de les presentadores i de les ballarines de la RAI. Em delia per la Patrizia Silberheer. Quina minyona més deliciosa! Quina delícia quan reia! Quin culet més harmoniós !

Ara, quan torni a Niça, sempre passi un dia a Itàlia amb en Centini. Dinem en un restaurant de San Remo o d'Albenga. Deambulem pels carrers abans de l'obertura de les llibreries envoltats del perfum de la joventut intacta. Sense Itàlia, el món seria va i trist com una vida sense amor.

Quan era petit, vivia a Massy a una desena de quilòmetres d’Orly, el principal aeroport de França en aquell temps. Els avions s’envolaven i aterraven tot lo dia. No els sentíem. Formaven part del paisatge com els arbres dels parcs, les torres de la ciutat moderna i les cases modernistes del casc antic. Cap a la primavera quan el cel mostrava un blau més presentable que a l’hivern, m’agradava espiar els torniols blancs dels reactors. L’Annie Babie, una amiga de pensió de ma mare, treballava a Air France i ens parlava sovint dels seus viatges. Sovint, ens trobava tarifes interessants en algun vol d’Air Inter, companyia molt més espartana que Air France o Union de Transports Aériens. Ma mare ens deixava a l’aeroport i agafàvem l’avió amb una etiqueta ‘ enfant non accompagné.’ Una hostessa es cuidava de nosaltres. Ens portava revistes infantils com Tintin o Spirou i llaunes de coca cola. Un dia, vam seure a costat d’un nan. Ma germana li demanà perquè viatjava sol. El simpàtic senyor va respondre

—Fa temps que els pares no m’acompanyen…

El padrí ens va recollir a l’aeroport Frejorgues de Montpeller. Vam dinar a casa del seu cosí —el comissari Josep Montalat— a Seta. S’estava en una vil·la del mont Sant Clar en un jardí florit. A la meua germana i a mi ens va donar boles d’anís. Vaig demanar a l’avi per què servien.

—Te’lsé cal posar dins les orelles…

Tot el que deia el padrí era sagrat. Per tant vaig posar les boletes a les orelles. En arribar aNils algunes hores més tard, el padrí s’exclamà :

—Mes què fotes amb això ?

—Bon Déu de Bon Déu…Aquest mainatge ten pas cap bri d’ideia…