http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 02-02-2010 11:30

Els Angles

                                                                            

foto Delcampe

 

Quan era petit, vivia a la muntanya, a Briançon. A l’hivern hi passava fred, però no tant com als Angles, el poblet del Capcir on els meus avis havien comprat un estudi a la residència del llac. Aquell edifici, blanc amb fusta fosca, es dreçava en un pendent vora el camí de Montlluís. La noia de l’agència immobiliària, una morena bonica, es deia Blasi i treballava en una barraqueta de fusta vora la carretera. Van desmuntar-la després de la venda de tots els pisos. Els porters, anomenats Ribell, parlaven un català molt estrany amb paraules desconegudes a la plana com lo tet, rasó , cotell. En lloc de pronunciar la u com tothom, deien ‘oe’ quasibé com en francès. Malgrat tot, aquell llengatge sonava com a ben bé català i no gavatx.

En aquell temps no sabia apreciar la bellesa de les cases del poble amb pedres puixants.

El restaurant Le Coq d’or amb el seu fustam, els seus cucuts i l’olor d’encàustica germanitzava la plaça. M’avorria molt als Angles malgrat el cine. El 1972, hi vaig veure Tintín i el llac dels taurons. Malgrat la qualitat del dibuix, la història no tenia l’humor, el poder evocador i oníric de les aventures de Hergé.

Als Angles, els meus amics tractaven la Denise Buscall i la Marguerite, que tothom anomenava ‘ Marguerite des Angles. ‘ Amb aquell nom tan altisonant, em pensava que era d’estirp aristocràtica i em confonien les seues maneres tan pagesívoles.

Em desplaïa que la Denise, pagesa incontestable, s’adrecés als avis només en francès. Era molt baixeta, quasi nana i em feia por trencar-la quan la saludava. Jugava al jardí amb en Marc, el seu nebot de Besiers, al tir de coloms.Uns coloms de plàstic, no patiu…

Camí de Formiguera, vivia l’Antoine, un pagès que criava conills. Un dia em va confiar :

—Fa trenta anys que som pas estat a Perpinyà…

L’estiu dels meus desasset anys, els meus pares van anar a Àustria. Jo em vaig ‘sacrificar’ quedant-me als Angles amb la padrina. Ella tenia mal geni i, més d’un cop, me va  recar d’haver cedit a la compassió.

Aquell any, commemoraven el desè aniversari de la mort de Luis Mariano. Vaig descobrir moltes cançons com Ilusión, La callecita de mi novia i La tabernera del puerto.

¡ No puede ser! Esa mujer es buena.
No puede ser una mujer malvada!
En su mirar como una luz singular
he visto que esa mujer es una desventurada

 

El diumenge a la nit, Claude Dufresne, que presentava el concert del cap d’any a Viena, contava amb talent la vida de Luis Mariano.

El mateix mes, la televisió va dedicar un cicle a Gina Lollobrigida. Com em va torbar en Solomon and Sheba, Un bellissimo novembre i Trapeze ! Més encara que la mateixa Jane Russell!

A la tarda, llegia clàssics francesos a la terrassa mentre el pantà de Matamala plagavia els llacs suïssos sense convicció.

Fa poc anys em vaig creuar amb en Marc Buscall a Prada. Ens vam parlar en català, llengua que mai no fèiem servir quan érem petits, com si els mots dels avis ens poguessin ajudar a remuntar tots els anys perduts.

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-02-2010 23:22

C'est bon pour le moral...

http://www.hectoralonso.cat/llibres.htm

 

El port de Königsberg antany

 

  Brutal. El descobriment de l'any. Quin monstre d'escriptor. La vida de tres germans de la Catalunya Nord durant la segona guerra mundial, com va afectar les seves existències, amb la ironia de Pla, el retrat punyent de les petites societats dels pobles del Rosselló, la gran mentida de la resistència francesa, la gran mentida de la guerra i de la història oficial, la petita Catalunya, els personatges complexos, rics, la crítica mordaç i realista i tendra a la vegada, el somriure al costat de la tragèdia, sens dubte el millor escriptor en català que he llegit últimament. Potser ja n'hi ha prou de mirar-se tant el melic barceloní, com Montcada a la Franja, o Pla a l'Empordà, Bezsonoff és el Rosselló. Quina sort de trobar-lo.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. sorrut  le 16-08-2010 à 19:29:40

Aquest llibre em va meravellar. El vaig llegir, el meu pare el va llegir, el meu germà el va llegir. He perdut el contacte amb el llibre, l'exemplar. Segur que està anant de mà en mà. Potser es trobi ja en mans de la Irene Némirovsky. Aisí sia.

 
 
 
el 29-01-2010 21:21

la cançó del febrer

Vos proposi de compartir amb mi aquesta cançó meravellosa de Richard Gottainer.  

 

 

 

Quand vos mains me tutoient, quand du doigt je dis "tu"
Et que saute l'agrafe qui te tient le tutu,
Acceptez, je vous prie, chère amie, voulez-vous,
Dites oui, sans chichi, laissez-moi te dire "vous".

Laissez-moi t'éplucher, vous courir dans les voiles.
C'est toi seule que je veux, c'est vous ma femme à poil.
Il me tarde, ma mie, s'il te plaît mademoiselle,
A vos pieds, je supplie, devenez ma femelle.

Vous, vous, vous, vous, ô vous, oui toi oui, yes ô you.
Votre bouche votre nez, tes épaules, vos genoux.
Tout de vous, tout, oui, tout : je veux tout vous ravir.
Je veux tout vous voler pour vous appartenir.

Quand vos mains me tutoient, quand du doigt je dis "tu",
Quand vous gardez vos bas pour être encore plus nue,
A l'instant où j'oublie mes noms et mes adresses,
L'animal est lâché à vos trousses, princesse.

Je te flaire, je t'effleure, je vous frôle, je vous hume.
Je m'en vais lentement vous voler dans les plumes.
Laissez-moi t'allumer dans un coin du boudoir.
Laissez-moi, chère amie, te dire "vous" dans le noir.

Vous, vous, vous, vous, ô vous, oui toi oui, yes ô you.
Vos mains vos reins, vos seins, tes cuisses, ton cul, ton cou.
Tout de vous, tout, oui, tout : je veux tout vous ravir.
Je veux tout vous voler pour vous appartenir.

Ma danseuse, ma sirène, ma Vénus, ma nénette,
Laissez-moi de ce pas vous marier sous la couette.
Venez chérie, venez, dis-moi oui, voulez-vous.
Mon amour, ma Julie, laissez-moi te dire Vous.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Le grand Georges  le 01-02-2010 à 22:09:49

1
Parlez-moi de la pluie et non pas du beau temps,
Le beau temps me dégoûte et me fait grincer les dents,
Le bel azur me met en rage,
Car le plus grand amour qu'il me fut donné sur terre
Je le dois au mauvais temps je le dois à Jupiter
Il me tomba d'un ciel d'orage.

2
Par un soir de novembre à cheval sur les toits,
Un vrai tonnerre de Brest, avec des cris de putois,
Allumait ses feux d'artifice.
Bondissant de sa couche en costume de nuit,
Ma voisine affolée vint cogner à mon huis
En réclamant mes bons offices.

3
« Je suis seule et j'ai peur, ouvrez-moi par pitié
Mon époux vient de partir faire son dur métier
Pauvre malheureux mercenaire
Contraint de coucher dehors quand il fait mauvais temps
Pour la bonne raison qu'il est représentant
D'une maison de paratonnerres.

4
En bénissant le nom de Benjamin Franklin
Je l'ai mise en lieu sûr entre mes bras câlins
Et puis l'amour a fait le reste!
Toi qui sème des paratonnerres à foison,
Que n'en as tu planté sur ta propre maison ?
Erreur on ne peut plus funeste.

5
Quand Jupiter alla se faire entendre ailleurs,
La belle ayant enfin conjuré sa frayeur
Et recouvré tout son courage
Rentra dans ses foyers faire sécher son mari
En me donnant rendez-vous les jours d'intempéries
Rendez-vous au prochain orage.

6
A partir de ce jour je n'ai plus baissé les yeux
J'ai consacré mon temps à contempler les cieux
A regarder passer les nues
A guetter les stratus, à lorgner les nimbus
A faire les yeux doux aux moindres cumulus
Mais elle n'est pas revenue.

7
Son bonhomme de mari avait tant fait d'affaires
Tant vendu ce soir là de petits bouts de fer
Qu'il était devenu millionnaire
Et l'avait emmené vers des cieux toujours bleu
Des pays imbéciles où jamais il ne pleut
Où l'on ne sait rien du tonnerre

8
Dieu fasse que ma complainte aille tambour battant
Lui parler de la pluie, lui parler du gros temps
Aux quels on a tenu tête ensemble
Lui conter qu'un certain coup de foudre assassin
Dans le mille de mon coeur a laissé le dessin
D'une petite fleur qui lui ressemble.

 
 
 
el 29-01-2010 14:33

Manca poc!!!

                                     

 

Un país de butxaca ja ha arribat a l'editorial...Ja el trobareu a les llibreries de tot Catalunya l'11 de febrer del 2010.

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Pere  le 29-01-2010 à 20:53:24

Tant que m'agraden, aquestes pel·lícules franceses del Jean Gavin, el Belmondo, el Trintignant, el Lino Ventura, etc... I ara no les passen per enlloc. Ni al canal 33.

 
 
 
el 29-01-2010 14:11

Capgrossos

 

                                                                                                  

 

Quan era petit, les ciències naturals no m'interessaven cap bri. La defensa del món animal, en canvi, m’apareixia una causa sagrada. A ca la tieta Ida, al seu piset de l'Avenue du Bois de Verrières a Antony, m'agradava llegir les revistes animals com La vie des bêtes.

A Verneuil-sur-Seine, a la primavera del 1975, vaig participar a una operació que va exigir una logística important. El vell poblet del Vexin francès convivia amb el Sena des de feia segles. En els boscos abundants dels voltants havien edificat immobles barats vora els estanys i les basses. El gimnàs del nostre col·legi, la biblioteca municipal s'hi trobaven a prop d'una petita zona comercial on venien diaris i plats xinesos. Em torbaven força les mosses que sortien a les fotos de la revista Détective. Il·lustraven articles sensacionalistes on dones boniques provocaven drames atroços per culpa de llur lubricitat. Aquelles minyones, en blanc i negre, em trastornaven encara més que les portades de les aventures de SAS de Gérard de Villiers.

En l'estany, a prop d'un estadi, vivien centenars de granotes. La proximitat dels blocs de pisos amenaçava llur tranquil·litat i llur supervivència. Vam decidir que transportaríem tota la colònia en un estany més pacífic. Durant tota una tarda, vam capturar un per un tots els gripaus, tots els galàpets, tots els capgrossos de la bassa. Els ficàvem en bocals que havíem emplenat amb l'aigua de l'estany. Al capvespre, havíem instal·lat tot el granotam en un altre estany. Quan vam contar la nostra operació, entusiasmats, a la senyora Besson —la nostra professora de biologia—va dictaminar:

—És una tonteria...Tots aquests animals es moriran lluny de llur biòtop...

 

 

                                                       

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Pere  le 29-01-2010 à 20:51:04

En canvia aquesta està molt bona

 
 
 
el 27-01-2010 16:04

Ja hem fet el salt a digital

Ja hem fet el salt al digital!!!

 

 

Una educació francesa és un itinerari per la infantesa i l'adolescència vistes a través d'allò que li van ensenyar a l'escola i al liceu, dels llocs on va viure i dels amics que hi va deixar, de la televisió, de les cançons...sense oblidar la política o la religió.

 

 

http://www.leqtor.com/ca/libros/ficha/una-educacio-francesa

 

<!-- Book details -->
 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 25-01-2010 17:12

Les paraulotes

 

Quan era petit, ja deia moltes paraulotes. Paraulotes de la meua edat com ‘caca boudin.’ Mon pare, com a metge militar, posseïa un vocabulari groller riquíssim. Generalement, es controlava però, de tant en tant, li escapaven expressions marcials com ‘ se couvrir de pisse ‘ (cobrir-se de pixum) en lloc de l’habitual ‘ se couvrir de ridicule. ‘ Cal reconèixer que els militars francesos, acostumats a perdre guerres i colònies des del 1918, ja tenien ocasions per fer-la servir…La política també inspirava mon pare que una vegada va acusar Michel Debré ‘ de péter plus haut que son cul.’ (petar més alt que el seu cul) és a dir tenir més ambicions que qualitats per realitzar-les…

En català, el meu lèxic es revelava molt més pobre. Els meus avis, molt catòlics, no renegaven i no al·ludien mai a la sexualitat. Quan el padrí veia les clodettes o les coco-girls culejar a la televisió, repotegava ‘ n’hi ha una fart de veure aqueixes trugeries tot lo dia…‘

Vaig descobrir molt tard metàfores tan corrents com la cardina, la gàbia, la cigala i altra aigüera…No sabia res del català escrit i creia que el nostre pitjor renec s’escrivia ‘macamondeu…’ Ignorava que el nostre ‘cagui’ es diu ‘em cago’ al sud del Pirineu. En general, els catalans del Rosselló preferim maleir la gent amb el llamp. Llamp te ferigui ! Llamp te fot ! Llamp te mati ! Llamp te ferís! Llamp t’encengués ! Llamp que te pugui ferir ! Llamp te partís !

Aquest gust per a les malediccions climàtiques ha reservat la paraula llamp a la grolleria i la gent educada en diu ‘el llucet’ occitanisme aclimatat a casa nostra gràcies a la palatalització de la ela inicial.

Els anys han passat i ara els burgesos reneguen com els carreters que no havien pogut anar a escola. El llenguatge s’ha empobrit i els insults es banalitzen. Que se’n vagin a cagar a les darreres vinyes que encara no han arrencat i sobretot que no em tornin la clau…

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Mimile  le 26-01-2010 à 23:14:59

a ca nostra deim "Mal te tocàs llamp a la punta de sa fava!" Mesclam la maledicció climàtica amb la vulgaritat habitual. Una aferrada. E

2. Civisliberum  le 27-01-2010 à 19:59:33  (web)

Curios el llamp de la Catalunya Nord, amb el mecagon de la Catalunya Sud. Soc originari de le terres de Lleida i el mecagondeu es sens dubte la paraula mes habitual als pobles.

3. Pere  le 29-01-2010 à 20:49:44

Aquestes quatre mosses que ens hi has posat estan massa primes pel meu gust.

 
 
 
el 25-01-2010 13:17

L'italià

                                    L'ITALIÀ

                                      

 

Quan era petit, no sabia italià i això que vivia a Briançon a quinze quilòmetres de la frontera italiana. A l'altra banda de la ratlla, la gent parlava la llengua de Dant, la de Mistral i tothom coneixia la de Molière. Tothom. Del cambrer a l'enginyer, del capellà al ferroviari.

El 1969, vam anar a raure a Alemanya lluny del país dels llimoners. Sis anys més tard, vam tornar a prop d'Itàlia instal·lant-nos a Canes. S'ensenyava l'italià a tots els col·legis i liceus de la regió, evidentment, però aquesta llengua no tenia cap prestigi, cap dignitat. La consideraven com el llenguatge dels immigrats recents, un super portuguès o un super-àrab. El primer divendres de les vacances anàvem al mercat a Ventimiglia, que els francesos anomenen Vintimille. Em divertia sentir i llegir l'italià, aquesta parla tan semblant al català. La trobava massa propera al francès i al català, molt menys exòtica que el castellà amb les seues sonoritats orientals com ojalá, algarabía, azúcar, Guadalajara. L'italià no em feia pas somiar.

Al servei militar, per no perdre temps, vaig decidir d'estudiar l'italià pel meu compte. A la llibreria La Sorbonne de Canes, vaig comprar el mètode Assimil L'italiano senza sforzo. Un cop a París, em vaig procurar un diccionari italià de butxaca en un petit supermercat a prop de la caserna Dupleix. Aquell estudi em va decebre força. Gràcies al meu domini del llatí i del català, ho comprenia quasibé tot. De què serveix estudiar una llengua que ja pressentia? Després de quinze anys d'estudi d'anglès, la lletra de les cançons del Beatles em romania estrangera mentre entenia a la primeria cançons italianes com ' Come prima ' o ' Ancora '

Ancora, ancora, ancora
perché io da quella sera
non ho fatto più l'amore senza te
e non me ne frega niente senza te.
Anche se incontrassi un angelo direi:
"Non mi fai volare in alto quanto lui".

senza te ...

Durant el meu viatge a Sardenya, camí de l'Alguer, vaig parlar una barreja neollatina i tothom m'entenia. Uns quants mots podien generar malentesos com els pastissos 'morbidi' que no eren pas mòrbids sinó tendres, flonjos.

Als vint-i-sis anys, em vaig arriscar a llegir directament llibres en italià sense ajudar-me de cap traducció. Vaig començar per Un amore de Dino Buzzati, una novel·la molt rica i emocionant.

' Già in passato, piú di una volta, aveva constatato la incredibile potenza dell'amore, capace di riannodare, con infinita sagacia e pazienzia, attraverso vertiginose catene di apparenti casi,due sotilisimi fili che si erano persi nella confusione della vita, da un capo all'altro del mondo... '

Aquesta novel·la del 1963 (un gran any, per cert...) ens explica la història melangiosa d'Antonio Dorigo, arquitecte (precisió important perquè els italians igual que els alemanys tenen la mania dels títols honorífics.) a Milà. El Milano de Buzzati ens presenta alhora la metròpoli de la Llombardia i una Babel eterna amb els seus inferns, les seues angoixes, els seus carrerons sòrdids, els seus secrets i les seues placetes on el sol fa creure que la vida és bonica i té un sentit.

A l'inici, la meua fal·lera immoderada per la filologia em va aigualir el plaer. No llegia obres literàries sinó que realitzava un exercici filològic. Rere ' il lenzuolo ' per exemple endevinava el nostre 'llençol' o el francès ' linceul.' També, vaig descobrir que els italians també deien 'pero' com els catalans del Principat. L'absència d'aquest adverbi en el català del Rosselló m'havia deixat creure que es tractava d'un castellanisme. Em vaig anar familiaritzant amb el vocabulari estrany com 'ragazza, prosciutto, cazzo. ' Vaig llegir d’una tirada amb fruïció clàssics com Senilità , La novella del buon vecchio e della bella fanciulla, La coscienza di Zeno d'Italo Svevo, La bella estate de Cesare Pavese, L'amore coniugale d’Alberto Moravia. Em va semblar que els italians tenien bons novel·listes, però no podien pas competir a la mateixa categoria que els russos, anglesos, francesos i sud-americans.

Vaig consolidar el meu italià gràcies a la bellesa de les presentadores i de les ballarines de la RAI. Em delia per la Patrizia Silberheer. Quina minyona més deliciosa! Quina delícia quan reia! Quin culet més harmoniós !

Ara, quan torni a Niça, sempre passi un dia a Itàlia amb en Centini. Dinem en un restaurant de San Remo o d'Albenga. Deambulem pels carrers abans de l'obertura de les llibreries envoltats del perfum de la joventut intacta. Sense Itàlia, el món seria va i trist com una vida sense amor.

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 22-01-2010 13:35

El veire mig ple

Ressenya publicada a la revista El Temps, n°1333, 29/12/2009 

Catalunya Nord Societat i identitat, Reflexions, vivències i panorama catalàAlà Baylac-Ferrer

Editorial Trabucaire

Canet del Rosselló, 2009. 206 pàgines

 

 

Arran de la commemoració del Tractat dels Pirineus, l ‘editorial perpinyanesa Trabucaire acaba de publicar Catalunya Nord Societat i identitat un assaig d’Alà Baylac-Ferrer. Aquest conegut activista, professor de llengua catalana a la universitat de Perpinyà, fa la vida difícil a l’estat francès que no vol que el seu nin es digui Martí. Els funcionaris de l’estat civil no accepten la —í, inexistent en la llengua de Molière. La defensa de la integritat de la nació francesa i de ‘ la République, une et indivisible ‘ cap en detalls tan importants com una lletra. L’estudi de Baylac-Ferrer es presenta com un mosaic complet de la Catalunya Nord d’avui. Lluny dels miratges renaixentistes d’un cert nacionalisme romàntic i d’un pessimisme estèril, l’autor analitza la situació del país i de la llengua amb una lucidesa alegre, un humor eficaç mai agressiu. ‘ Així, un dia me va caldre fer tres respostes en català perquè una turista que preguntava pel seu camí a Perpinyà, visiblement barcelonina, se dignés a canviar el seu francès catastròfic per un català normalíssim. ‘ ( p.171)

Fa sis anys, Eugeni Casanova va publicar Viatge a les entranyes de la llengua catalana, de la riquesa a l’agonia. Un gran llibre que deixa un regust amarg. Sense perdre mai el somriure, Baylac respon al col·lega lleidatà que la nostra realitat no és tan negra com pot creure-ho un turista del sud. ‘ Per un català del sud, una estada a Perpinyà generalment produeix com a sensació que poquíssima gent sap i sobretot fa servir la llengua catalana, que la seua situació i el seu futur es troben més que compromesos. El mateix dia, un francès que visita Catalunya Nord tindrà la percepció d’una regió amb una forta personalitat, en particular perquè el sorprendrà una omnipresència del català. Quina d’aquestes dues impressions correspon més a la realitat ? ‘ (p.145)

Vérité au delà des Pyrénées, erreur en deçà ‘  ja proclamava Pascal al segle XVII.

Baylac fa servir un català molt pur tot deixant traspuar molts dialectalismes agosarats que jo només reservaria als diàlegs com ‘ belleu’ (potser) catalanització de l’occità benlèu. S’interessa en tots els aspectes de la vida quotidiana que puguin ajudar el lector a copsar millor la realitat complexa d’aquestes terres. Perdoneu aquesta nova cita en francès treta de La prisonnière de Marcel Proust. ‘

" Car la vérité change tellement pour nous que les autres ont peine à s'y reconnaître. " ( p.31 Editions Bouquins, 1987 )

Alà Baylac-Ferrer denuncia el tradicional jacobinisme francès i celebra els canvis positius actuals. Serveix de guia en el nostre petit laberint tan enrevessat amb una perfecta honestedat intel·lectual tot proposant un lèxic útil i una sèrie de mapes alliçonadors.

La conclusió de l’assagista m’ha semblat definitiva i engrescadora. ‘ no és gaire versemblant predir una davallada i desaparació de la catalanitat de Catalunya Nord. ‘ ( p.172)

D’ara endavant, aquest llibre hauria d’ésser el vademècum, la Bíblia dels viatgers del sud de l’Albera que volen conèixer millor la realitat de les terres del pol Nord de Catalunya. Tan de bo aquesta obra ajudi a trencar la frontera mental que encara separa la gent de cada banda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 20-01-2010 09:00

Un vals popular, versión castellana

 El Periódico de Catalunya, 30/12/2009

                                                                         

 

Debo confesar una debilidad. El año pasado, vi la adaptación de Jacques Daniel-Norman de Calle de la Estación, 120 con el excelente René Dary; conservo de ella un recuerdo bastante confuso salvo unas cuantas escenas y, desgraciadamente, del final. Nunca olvido el final... Tras leer la novela original del francés Léo Malet (1909-1996) me ha pasado lo mismo. Más que la intriga, lo más interesante en sus obras reside en el tono. El lector siente una voz, una «pequeña música», por hablar como Céline. Nestor Burma, el detective narrador, prisionero en Alemania hasta su liberación en 1941 por razones de salud, llega a Lyón, la ciudad más importante de la Francia no ocupada. Su indagación nos pasea por el casco antiguo –los famosos traboules– y llega a los bulevares parisinos, los muelles del Ródano, las orillas del Sena.

PERSONAJES INOLVIDABLES / Burma, con un humor despreocupado y, pese a todo, un amor desengañado y lúcido por la humanidad, retrata una galería de personajes inolvidables. «El individuo, que me recibió, y que se hacía llamar ‘secretario’, parecía un gorila. A pesar de la escuela obligatoria, sospeché que no sabía leer ni escribir». ¿Cómo olvidar a Montbrison, el abogado obeso y tan simpático, siempre de punta en blanco, que fuma cigarrillos americanos?
En cualquier momento, Burma confiesa su pasión por las mujeres –«Sentimos de pronto una ternura exagerada hacia el elemento femenino que poblaba el andén»–. Las describe con sibaritismo y precisa si son guapas, feas, deseables o no...
El lector y el historiador sentirán el mismo placer en esta evocación contemporánea de la Francia ocupada con sus tarjetas de alimentación, las postals interzones y el toque de queda. Todo es natural, todo fluye porque el relato se publicó en 1942, en la zona aún libre. Malet nos propone una de las primeras evocaciones literarias de un campo de prisioneros de guerra en la Alemania nazi con una veracidad total a pesar del control previo de la censura.
Malet solo quería divertir al lector. Nunca pretendió ser un maestro de la literatura, pero escribe muy bien. «Después, encontré el café. No había cambiado de nombre, ni había cambiado de decoración, ni tampoco el dueño había cambiado. ¿Habría cambiado, siquiera, el polvo? Parecía de época».
Pese a mantenerse anclada en la realidad de la ocupación alemana, la acción se sitúa en un unzeit, un tiempo narrativo distinto al real. Burma regresa a París hacia diciembre de 1941 y no alude a Pearl Harbor ni al fusilamiento de 100 rehenes.
En cambio, el cómic de Jacques Tardi, adaptación excelente ahora reeditada por Norma, evoca la ocupación con insistencia. Se apropia del universo de Malet y lo hace suyo. Su Burma se mueve por suburbios tan tristes y grises como el de Malet, pero el Burma dibujado no tiene el humor del Burma literario. Con Malet, el lector a menudo se ríe; con Tardi, nunca. Su detective se asemeja más a un personaje de Céline que a uno de Malet. Para mí, el principal aliciente de su literatura es la ligereza, el humor, un humor omnipresente que esconde cierta ternura, un poco como la timidez que se esconde tras la agresividad. Con un estilo sencillo, a veces poético, a veces cómico, a medio camino entre el academicismo de un Paul Bourget y el lenguaje de la calle en los años 40, Malet ofrece un producto raro hoy día: una novela bien hecha, bien acabada, sin pretensión ni ganas de cambiar el mundo. Es sólo un libro para poder olvidar un rato la fealdad del presente y entretenerse con un pequeño vals popular.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article