http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 27-05-2010 09:23

Espanyolassos

Roger Prims i Vila

 

 

http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/2010/05/espanyolassos.html

 

 

Ja fa uns anys vaig cursar una d'aquelles assignatures obligatòries per les quals es triaven uns títols a mig camí entre el manual a l'ús i el concepte genèric que vestís prou sense voler dir gran cosa. Era la injustament menystinguda (bàsicament perquè t'hi feien treballar una mica més que en d'altres crèdits troncals, obligatoris, lliures o oprimits) Època de la Il·lustració. Encara recordo la primera sessió en la qual en Lluís Roura, el professor que ens impartia la matèria, encetava el curs mostrant-nos un mapa cap per avall, amb la higiènica intenció de capgirar també la nostra perspectiva geogràfica i, per tant, el nostre arrelat eurocentrisme, un concepte que, en aquest cas, va més enllà dels factors merament geogràfics.

Doncs bé, acabo d'engolir voraçment Un país de butxaca, de l'autor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i he experimentat una sensació similar a la que em va produir mirar aquell mapa del revés en una de les aules de formigó de la Facultat. Resseguint les evocacions del passat i de la presa de consciència de la pròpia catalanitat de l'escriptor rossellonès, hom pot patir a escala nacional una petita sacsejada en la seva percepció geogràfica i cultural del seu catalanocentrisme (en cas que se'n disposi, esclar). I és que Bezsonoff, a través d'aquest tapís sentimental esquitxat de personatges diversos, fonamentalment catalans del Rosselló, i fonamentalment el seu padrí (l'avi, pels vallesans), fa desplaçar el centre de la catalanitat (de la seva catalanitat) cap a Nils, un petit poble rossellonès a mig camí entre Tuïr i Perpinyà. És evident que això canvia tota la perspectiva i no cal ser una llumenera per entendre que així ha d'esdevenir el relat: no és el mateix viure la catalanitat des de Pego que des de Riells del Fai, ni des d'Alaior que des de Calaceit. Però hi ha un element que distorsiona encara més el conjunt: la ratlla de França (la frontera més activa de les fronteres inactives d'Europa). Quan Bezsonoff parla del seu besavi es veu més clar el que vaig desgranant:

El meu besavi, Rossendo Montalat, havia nascut a Can Cabreta, un mas de l'Alt Empordà a uns cinquanta quilòmetres de Nils, però, per als nilsencs, sempre fou un estranger, un espanyolàs de merda. Per a ells representava una nosa, un intrús que venia d'un país endarrerit. Parlava català, i què? Potser ni ho notava, la gent. Era un accident històric. Tothom sabia català al Rosselló en aquell moment, fins i tot els franximans que s'aventuraven pels poblets”

Com diu l'autor, malgrat la persistència del nostre idioma al nord de l'Albera, cap al 1900 i al marge de romanticismes, ja hi havia dues Catalunyes mentals, i el comentari a l'entorn del seu besavi deixa clar que els catalans del sud distàvem molt de ser uns herois culturals per als germans del nord. Més aviat succeïa el contrari.

Sovint aquí, a la comunitat autònoma catalana, ens creiem el centre de la catalanitat i potser no ens manca part de raó si ens referim a la situació de la llengua i a la seva presència social, a la militància quantitativa, a alguns instruments dels quals disposem. Però, sense mala fe, com els catalans del nord pensaven que la seva Catalunya sempre havia estat francesa i així havia de ser, els catalans del sud ens hem deixat encotillar en una realitat territorial fabricada per l'estat espanyol i ara, quan l'independentisme sembla desfermat i sense complexos, el que branden molts és un regionalisme inflamat, un canvi d'estatus per a l'autonomia espanyola de Catalunya. I, justament, molts presumptes líders messiànics de l'alliberament nacional, només propugnen la salvació d'unes quantes quarteres.

Gràficament Bezsonoff exposa els motius de la manca d'arrelament de TV3 a la Catalunya Nord, una cosa amb què molts ens hem extenuat per aquí al sud (per allò d'haver d'anar explicant sempre les mateixes obvietats): a l'audiència de Baó, d'Elna o de Cotlliure els importa gaire que esclati una bombona de butà a Burgos? Entenen els algueresos i els ceretans els incomptables anuncis, gags, reportatges i d'altres peces televisives que apareixen dia sí i dia també en la llengua de Cervantes i de Juanito Navarro en un canal de televisió que pretén emetre per a tot l'àmbit lingüístic català? Doncs prou que cau pel seu propi pes, malgrat els pingüins i els apòstols de la crosta, a qui no han de patir, per sort, de la Jonquera en amunt.

Pas cap bri d'ideia!

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 26-05-2010 21:12

Vilaweb Catalunya Nord 26/05/2010

Vilaweb, Catalunya Nord

  

 26 de maig del 2010 (matí)
L'escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff ha estat guardonat amb la Lletra d'Or 2010 pel llibre 'una educació francesa'...>>

El premi Lletra d'Or és una distinció privada i independent de qualsevol institució o empresa editorial que, des de 1956, es concedeix a Barcelona, i premia cada any al millor llibre de l'any anterior publicat en llengua catalana. Aquest premi va néixer per decisió d'un grup de nou amics lletraferits, els quals es van constituir en jurat i van establir les bases de concessió del guardó. L'expressió material del guardó és una phi grega d'orfebreria, símbol de l'equilibri clàssic, obra de Manuel Capdevila, i l'autor només pot ser premiat una vegada.

Joan Daniel Bezsonoff és el primer escriptor nord-català que rep aquesta distinció. Des d'aquí volem donar-li tota la nostra enhorabona.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Antoni de Dalt  le 02-06-2010 à 15:52:10

PER FI UN CATALÀ DEL NORD PER PRIMERA VEGADA GUANYADOR D'AQUEST "PREMI LLETRA D'OR" !!!
Qui pensa a l'homenatjar aqui a Catalunya Nord ?
Felicitacions company senyor de Nils !!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 26-05-2010 20:54

Avui, dimecres 26 d'abril del 2010

Ada Castells, L'Avui, 26/05/2010

 

                                                                     foto de Cristina Calderer

 

Joan Daniel Bezsonoff no para d'escriure i no para de rebre reconeixements. L'últim és la Lletra d'Or al millor llibre publicat en català el 2009. L'autor defineix Una educació francesa, publicat per L'Avenç, com "una exploració d'una part de la meva ànima per reconciliar-me amb les meves identitats. Hi exploro el meu passat francès com en el nou llibre hi exploro el passat català", comenta en referència a la seva novetat més recent: Un país de butxaca, publicat a Empúries.

El jurat del premi Lletra d'Or 2010 -format pels escriptors David Castillo, Lluís Muntada, David Plana i Enric Gomà, els periodistes Elisenda Roca i Vicent Sanchis, la lingüista Marta Estella, el crític literari Manel Ollé i l'actriu Mercè Pons- destaca la triple qualitat de l'obra premiada: "L'altitud literària, la vibrant força vital que traspassa i la singladura històrica que hi cristal·litza".

Truquem a Bezsonoff i el trobem escrivint una nova novel·la ambientada al Rosselló als anys 60. Té clar de què li serveixen tants reconeixements vinguts del sud: "Per incrementar la meva melangia. Tinc el premi, però l'endemà he d'anar a la feina fins que algun mecenes m'ajudi". Paciència

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 25-05-2010 17:39

Premi Lletra d'Or 2010

Joan-Daniel Bezsonoff guardonat amb la Lletra d'Or

Una educació francesa, el millor llibre en català publicat el 2009

 

 

 

 

Una educació francesa, de Joan Daniel Bezsonoff ha estat guardonat amb la Lletra d’Or 2010, un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior, segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució. L'autor va escriure el llibre, publicat per L'Avenç, a partir d'uns textos que havia anat publicant a la revista amb els seus records personals, sobre la seva infància i la seva formació a l’escola de la República francesa.

 

El jurat del Premi Lletra d’Or 2010 destaca la triple qualitat d’aquesta obra: l’altitud literària, la vibrant força vital que traspassa i la singladura històrica que hi cristal·litza. Amb un excepcional ritme de la prosa i un estil net i ric, Una educació francesa fon en un mateix magma els avatars de l’autor i la història col·lectiva.

 El guardó és una lletra phi (Φ) d’or, símbol clàssic de l’equilibri, dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor inicial del Premi.
Aquest premi va néixer per decisió d'un grup de nou amics amants de la literatura, els quals es van constituir en jurat i van establir les bases de concessió del guardó. Els membres del jurat inicial van ser Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova, amb la col·laboració i el mecenatge del joier Manuel Capdevila.
El Premi compta amb la particularitat que quan compleixen 50 anys, els membres del jurat passen el relleu a un altre jurat, més jove, que s’hi incorpora.
Entre els autors premiats en edicions anteriors destaquen els noms de Salvador Espriu (Final del laberint, 1956), Josep Pla (Barcelona, 1957), J.V. Foix, (Onze Nadals i un cap d’any, 1961), Pere Quart (Vacances pagades, 1962), Joan Fuster (Nosaltres els valencians, 1963), Gabriel Ferrater (Teoria dels cossos, 1967), Joan Vinyoli (I encara les paraules, 1974), Vicent Andrés Estellés (Les pedres de l’àmfora, 1975), Mercè Rodoreda (Mirall trencat, 1976), Pere Calders, (Invasió subtil i altres contes, 1979), Xavier Benguerel (Apassionata, 1984), Blai Bonet (El jove, 1988), J.M. Castellet (Els escenaris de la memòria, 1989), Terenci Moix, (El sexe dels àngels, 1993), Quim Monzó (Vuitanta-sis contes, 2000), Baltasar Porcel (L’emperador o l’ull del vent, 2002), Lluïsa Cunillé (Après moi, le déluge, 2008) i Julià Guillamon (El dia revolt, 2009).

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 26-05-2010 à 08:46:48

Felicitats nin!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 23-05-2010 23:27

Sabotage culturel article de Joan Pere Pujol, avec son aimable autorisation

Je vous propose aujourd'hui la version française d'une analyse remarquable de Joan Pere Pujol

 

http://sites.google.com/site/joanperepujol/home/biografia/escrits/sabotatge-cultural

 

 

La France est un état jacobin communitariste. Par jacobinisme, nous entendons une démocratie annihilée par le centralisme, par communitarisme, une société prétendument égalitaire au service du seul communitarisme français.

Nous analyserons ici la manière comme les médias nord-catalans liés à l’administration appréhendent la réalité de la communauté catalane et les procédés qu’ils utilisent (parfois même sans en avoir conscience) pour désinformer le public à ce propos.

Il paraît très difficile de comprendre les motivations profondes de beaucoup de responsables politiques ou administratifs vis-à-vis de la communauté catalane de l’état français. S’agit-il de provocation ? De bêtise congénitale ou de machiavélisme ? Comment trancher ? Sans doute un mélange des trois.

*
*   *


En dépit d’affirmations sensationnalistes (« catalan, langue officielle »), peu d’initiatives administratives vont réellement dans le sens de la promotion de la langue et de la culture catalanes. Le peu qui est fait est systématiquement saboté comme allons le constater.

On observera que la dénaturation du langage ne date pas de l’époque de George Orwell et de son fameux roman 1984 dans lequel il décrivait avec précision les principes de la « novlangue ». En effet, un siècle et demi plus tôt, en 1797, Jean-François La Harpe expliquait dans son ouvrage Du fanatisme dans la langue révolutionnaire, comment la Révolution Française avait instauré une véritable « théorie du mensonge », en inversant littéralement le sens des mots.

Depuis longtemps, les Français sont passés maître dans l’art de dénaturer le sens des mots. Il paraît ainsi évident dans leur esprit que l’état, c’est la nation, la république, la démocratie et la nationalité, la citoyenneté et inversement.

Ainsi, le mot « Catalan » ne désigne pas dans les médias un membre d’une communauté nationale et ses caractères spécifiques. Non, il s’agit d’un habitant du département français des Pyrénées-Orientales. En conséquence de quoi, les autres Catalans deviendront des « Sud-Catalans » (ce que l’on peut admettre) ou des Espagnols.

Une des caractéristiques de ces Catalans serait que tous passeraient leur week-end à supporter l’équipe de rugby de l’USAP. L’idée que certains d’entre eux auraient d’autres activités, la littérature ou la philosophie catalanes par exemple, ne semble pas leur effleurer l’esprit.

*
*   *


Voici quelques observations concernant la presse écrite éditées par les diverses administrations concernant la communauté nord-catalane.

En règle générale, les quelques articles publiés en catalan sont traduits en français (alors que les articles français ne sont pas eux traduits en catalan !). Parfois, le texte catalan est imprimé en caractères italiques, alors que la version française est toujours proposée en lettres normales. Les textes en italiques sont plus difficiles à déchiffrer. Rappelons également qu’il s’agit de caractères d’imprimerie inclinés vers la droite. Une écriture à genou pour un peuple opprimé !

Autrefois le Conseil Régional du Languedoc-Roussillon éditait une revue trimestrielle en occitan et en catalan bien intéressante intitulée Trobadors. Comme suite à la victoire de Georges Frêche et de sa liste d’union de la gauche à l’élection régionale de mars 2004, cette revue fut supprimée. Le fait du prince…

La revue du Conseil Régional, Vivre en Languedoc-Roussillon, est distribuée gratuitement dans toute la région. Elle propose deux pages en langues régionales. L’une en occitan, l’autre en catalan. Les articles sont toujours bilingues, ce qui réduit de moitié la place octroyée. Beaucoup d’articles se rapportent à des thèmes folkloriques, ce qui apparaît à l’évidence comme une façon de marginaliser les cultures de la région.

Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales édite un mensuel intitulé L’accent catalan. Il est précisé « l’Accent Catalan de la République Française ». À lui seul, le choix du titre est bien révélateur du peu de considération des dirigeants départementaux pour la communauté catalane. L’accent, c’est ce qui reste quand on a tout détruit ! L’accent, c’est le ridicule de provincial ébloui par les splendeurs françaises !

L’accent catalan propose une ou deux pages intitulées « catalá », mal orthographié. Et l’erreur est reproduite livraison après livraison, les éditeurs de la revue refusant apparemment d’admettre que le diagramme « á » n’existe normalement pas en catalan !

Dans son numéro 60 (mars et avril 2010), L’accent catalan, nous informe de la publication d’une traduction française du conte catalan Patufet, personnage rebaptisé « Patouffèt » ( ? ). « Pour toute la famille… catalane ou pas ! » précise-t-il. Big Brother n’est, en effet, jamais loin. On se demande d’ailleurs qui pourrait avoir l’idée monstrueuse de faire lire à son enfant un texte en catalan !

*
*   *


France Bleu Roussillon est la principale radio locale de la Catalogne du Nord. Cette station de « service public » (entendez service d’état), ne réserve qu’une place très marginale à la langue et à la culture catalanes. Encore faut-il s’entendre sur le sens du mot « culture ». La station propose, en effet, une vision extrêmement réductrice de la culture catalane. Celle-ci est considérée comme essentiellement populaire (et non pas savante). La station ne propose pas d’informations ou des analyses sérieuses, uniquement des choses plaisantes, de la franche rigolade ! La langue (rarement) utilisée est dialectale et résiduelle. Quand on écoute France Bleu Roussillon, on se rend compte qu’on n’a pas beaucoup évolué depuis l’époque d’Un Tal et de ses catalanades.

Dans une étude consacrée aux radios implantées dans une région où existe une langue romane (corse, catalan, occitan), l’antenne est dans ce cas entièrement bilingue. Ce n’est pas le cas chez nous puisque l’auteur du rapport précise « dans une moindre mesure en Roussillon ». Il faudrait nous expliquer, les raisons de ce traitement discriminatoire parmi les minorités discriminées.

Voici une phrase entendue sur cette station le 2 mai 2010, bien révélatrice de la mentalité dénégatoire et réductionniste de ses animateurs : « Le Roussillon est un terroir » ! Seulement cela ?

Ne nous attardons pas sur la qualité générale des programmes de France Bleu Roussillon, qui est déjà à cent brasses sous tout niveau mesurable. L'image caricaturale de notre communauté est stupide et risible. Il ne manque que les rires enregistrés. N'importe quoi ! du délire... On comprend les sarcasmes de la (défunte) revue satirique El Fiçó à propos de cette station.

France Bleu Roussillon a patronné la publication des deux volumes du Petit dico d’Aquí de Gérard Jacquet, un animateur sur la station depuis 1986. Ces ouvrages ont été des best-sellers. Le premier volume s’est vendu à 10 000 exemplaires. Ils reprennent des rubriques radiophoniques diffusées sur France Bleu Roussillon. Jacquet n’est pas un linguiste, mais un amuseur public. Il explique des tournures dialectales présentes dans le patois français régional. Les éditeurs affirment que ces publications pourraient donner à leurs lecteurs l’envie d’apprendre le catalan. Rien n’est moins certain.

*
*   *


Comme tous les téléspectateurs, les Nord-catalans sont assujettis à la redevance de la télévision française. Or, la quasi-totalité de cette taxe est utilisée que pour la culture française.

Il faut savoir que les rares fois où la télévision française interview un Sud-catalan, on fait pression sur lui pour qu’il s’exprime en castillan au motif qu’elle ne disposerait pas de traducteur alors que le catalan est enseigné dans plusieurs universités françaises ! Nous gardons le souvenir d’une séquence du journal télévisé d’Antenne 2, réalisé à Figueres. Les personnes qui intervenaient dans ce reportage s’exprimaient toutes en castillan. Nul n’ignore en effet que personne ne parle catalan dans cette ville !

La chaîne FR 3 se présente officiellement comme la chaîne des régions, mais elle ne laisse qu’une part insignifiante aux langues et aux cultures minoritaires. À notre connaissance, la seule fois où cette chaîne a diffusé un spectacle occitan filmé et retransmis dans toute l’Europe, ce fut au début des années 80. Il s’agissait de la comédie musicale de Marcel Amont, La Hesta. Cette initiative n’a jamais eu de suite. Dans l’esprit des dirigeants français, la région doit rester un véritable cachot. Il n’est pas question que sa culture et l’information la concernant soit portée à la connaissance publique. La seule culture ayant des visées planétaires ne saurait être que française !

Au total, les langues catalane et occitane ont bénéficié de 30 heures (en 2005) et 32 heures (en 2006). Il faut préciser que la part du catalan ne représente qu’une part minime de ce total. France Région 3 émet chaque dimanche matin en Languedoc-Roussillon une émission de 30 minutes dans l’une des deux langues régionales. Ces langues sont principalement utilisées dans le magazine culturel Viure al païs selon la proportion de trois émissions en occitan pour une en catalan. Viure al païs est parfois supprimé pour divers motifs, le Tour de France par exemple.

Perpignan TV est un canal local diffusé par le câble, reçu par 6 000 téléspectateurs avec un programme d’entrevues en catalan. N’ayant pas personnellement accès à cette chaîne, nous ne pouvons en parler.

Le journal d’information régional du Languedoc-Roussillon est diffusé à 19 h 00. Il concerne en priorité Montpellier et l’Hérault. Les informations relatives aux départements de l’Aude, de la Lozère ou les Pyrénées-Orientales sont plus rares.

France Région 3 dispose d’une équipe de tournage et d’un studio à Perpignan. Ce centre produit un bulletin d’information de 7 minutes appelé « édition locale », alors qu’en fait, il concerne l’ensemble du département. Ce choix n’est pas innocent. Il révèle le peu de considération de l’administration pour notre région nord-catalane.

Par ailleurs, le fait que la mention « Pays Catalan », au singulier, y soit clairement indiquée en incrustation est également révélateur. Cette formule est relativement récente. Elle semble avoir été calquée sur celle de « Pays Basque », terme désignant l’Euskadi Nord. En français, comme en catalan, le mot « Pays » peut désigner des territoires de dimensions très diverses. Cela va du territoire d’une nation à celui d’une localité… En l’occurrence, on vise par là à désigner une petite contrée. Il s’agit de barrer la route aux Pays Catalans, au pluriel, formule diabolique éminemment subversive. En effet, l’expression « Pays Catalans » désigne le concept d'une seule nation qui inclurait tous les territoires où l'on parle la langue catalane.

Enfin, on observera que la formule « Pays Catalan », au singulier, est à la fois inclusive et exclusive. Elle rattache implicitement les Nord-Catalans à la Grande Nation (française). Elle revient aussi à affirmer que les Catalans, ce sont uniquement les Catalans de l’État français, les autres étant des Andorrans ou des Espagnols…

Ces éclaircissements linguistiques révèlent à eux seuls la profonde perversité du système jacobin !

Le centre perpignanais de FR 3 propose un résumé hebdomadaire de l’actualité en catalan les samedis à 19 h 15. Cette émission ne dure que 7 minutes et les séquences sont systématiquement sous-titrées en français.

Le contenu des émissions réalisées par FR 3 Perpignan est parfaitement révélateur de la situation politique et sociale de la région. Tout le monde peut constater que la plupart des responsables administratifs du département ne sont pas des Catalans. Les Catalans sont cantonnés dans un rôle d’exploitants agricoles ou de supporteurs de l’USAP.

Les interventions des Sud-catalans ne sont jamais sous-titrées, mais couvertes par la voix d’un journaliste qui propose une traduction de ses propos. Nous nous rappelons en particulier de l’intervention d’un écologiste. Ses premiers mots étaient audibles. Il disait « A l’estat espanyol… ». Le journaliste traduisit par « En Espagne… ».

Enfin, on observera une méconnaissance totale de l’orthographe et de la prononciation des mots catalans sur FR3 Perpignan. Nous avons droit périodiquement aux éditions du Trabucère, à Figueras, Rosas et Sabadel. Les orthographes hasardeuses comme la San Jordi (sans t), à des majuscules non accentuées comme EDICIO ou PAIS CATALA pullulent. Il arrive même que les noms de communes en français soient mal écrits : Toreilles pour Torreilles !

Ces erreurs sont commises par des journalistes professionnels installés dans la région depuis de nombreuses années. Comment peut-on accepter qu’ils ne fassent aucun effort pour écrire et prononcer correctement quelques dizaines de mots en catalan ? Quel mépris pour les autochtones !

Voilà où nous en sommes arrivés ! Comment sommes-nous tombés aussi bas ? Nous avons tous notre part de responsabilité dans cette situation. Arrêtons donc de soutenir les singes savants du jacobinisme ou de considérer comme « Catalans d’adoptions »  tous ces rastaquouères de passage chez nous !


Saint-Genis-des-Fontaines, le 10 mai 2010

 

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 23-05-2010 23:22

Sabotatge cultural

Avui vos proposi un article modèlic d'en Joan Pere Pujol 

 http://sites.google.com/site/joanperepujol/home/biografia/escrits/sabotatge-cultural

 

Sabotatge cultural i desinformació a la Catalunya del Nord

Sabotatge cultural i desinformació a la Catalunya del Nord

Joan-Pere Pujol


França és un estat jacobí comunitariste. Per jacobinisme, entenem una democràcia anul·lada pel centralisme, per comunitarisme, una societat pretesament igualitària al servei de l'únic comunitarisme francès.

Analitzarem aquí la manera com els mitjans de comunicació nord-catalans vinculats a l'administració aprehenen la realitat de la comunitat catalana i els procediments que utilitzen (de vegades fins i tot sense tenir-ne consciència) per desinformar el públic a propòsit d'això.

Sembla molt difícil comprendre les motivacions profundes de molts responsables administratius o polítics enfront de la comunitat catalana de l'estat francès. Es tracta de provocació? Bestiesa congènita o maquiavel·lisme? Com decidir? Sens dubte una barreja dels tres.

*
*   *

Malgrat afirmacions sensationalistes («català, llengua oficial»), poques iniciatives administratives van realment en el sentit de la promoció de la llengua i de la cultura catalanes. El poc qui és fet és sistemàticament sabotejat com ho comprovarem.

S'observarà que la desnaturalització del llenguatge no data de l'època d’en George Orwell i de la seva famosa novel·la 1984 (en la qual descrivia amb precisió els principis de la «novllengua»). En efecte, un segle i mig abans, el 1797, Jean-François La Harpe explicava a la seva obra Du fanatisme dans la langue révolutionnaire, com la Revolució Francesa havia instaurat una verdadera «teoria de la mentida», invertint literalment el sentit de les paraules.

Des de fa molt de temps, els francesos han passat mestre en l'art de desnaturalitzar el sentit de les paraules. Sembla així evident en el seu esperit que l'estat, és la nació, la república, la democràcia i la nacionalitat, la ciutadania i inversament.

Així, en els mitjans de comunicació la paraula «català» no designa un membre d'una comunitat nacional i els seus caràcters específics. No, es tracta d'un habitant del departament francès dels Pirineus Orientals. A conseqüència de què, els altres catalans es faran «sud-catalans» (el que es pot admetre) o espanyols.

Una de les característiques d'aquests catalans seria que tots passarien el seu cap de setmana a sostenir l'equip de rugbi de la USAP. La idea que alguns d'ells tindrien altres activitats, la literatura o la filosofia catalanes per exemple, no sembla fregar-los l'esperit.

*
*   *

Heus aquí algunes observacions en relació amb la premsa escrita editades per les diverses administracions en relació amb la comunitat nord-catalana.

Per regla general, els pocs articles publicats en català són traduïts al francès (mentre que els articles francesos ells no són traduïts al català!). De vegades, el text català és imprès en cursiva, mentre que la versió francesa sempre és proposada en lletres normals. Els texts en cursiva són més difícils de desxifrar. Recordem igualment que es tracta de caràcters d'impremta inclinats cap a la dreta. Una escriptura a genoll per a un poble oprimit!

Antany el Consell Regional del Llenguadoc Rosselló editava una revista trimestral en occità i en català ben interessant titulada Trobadors. Seguidament a la victòria del famós Georges Frêche i de la seva llista d'unió de l'esquerra a l'elecció regional de març del 2004, aquella revista va ser suprimida. El fet del príncep...

La revista del Consell Regional, Vivre en Languedoc-Roussillon, és distribuïda gratuïtament a tota la regió. Proposa dues pàgines en llengües regionals. L'una en occità, l'altre en català. Els articles són sempre bilingües, el que redueix de meitat l’espai atorgat. Molts articles es refereixen a temes folklòrics, el que apareix a l'evidència com una manera de marginar les cultures de la regió.

La Diputació Provincial des Pirineus Orientals edita un mensual titulat L'accent catalan. És precisat «l'Accent Català de la República Francesa». A ella sola, la tria del títol és ben reveladora del poc de consideració dels dirigents departamentals per a la comunitat catalana. L'accent, és el que queda quan s'ha destruït tot! L'accent, és la ridiculesa del provincià enlluernada per les esplendors franceses!

L'accent catalan proposa una o dues pàgines titulades «catalá», mal ortografiat. I l'error és reproduït numero després de numero, els editors de la revista negant-se aparentment a admetre que el diagrama «á» no existeix de manera normal en la nostra llengua!

En el seu número 60 (març i abril del 2010), L'accent catalan, ens informa de la publicació d'una traducció francesa del conte català Patufet, personatge rebatejat «Patouffèt» (?). «Per a tota la família... catalana o no!» està precisat. Big Brother no és, en efecte, mai lluny. Un es pregunta d'altra banda qui podria tenir la idea monstruosa de fer llegir al seu nen un text en català!

*
*   *

France Bleu Roussillon és la principal ràdio local de la Catalunya del Nord. Aquesta estació de «servei públic» (entengui servei d'estat), no reserva més que un espai molt marginal a la llengua i a la cultura catalanes. Encara cal entendre-nos sobre el sentit de la paraula «cultura». L'estació proposa, en efecte, una visió extremadament reductora de la cultura catalana. Aquesta és considerada com essencialment popular (i no sàvia). L'estació no proposa informacions o anàlisis serioses, de manera única de les coses agradables, de la franca broma! La llengua (rarament) utilitzada és dialectal i residual. Quan s'escolta France Bleu Roussillon, un es dóna compte que no s'ha evolucionat molt des de l'època d'Un Tal i de les seves catalanades.

En un estudi consagrat a les ràdios implantades en una regió on existeix una llengua romança (cors, català, occità), l'antena és completament bilingüe en aquest cas. No és el cas a casa nostra ja que l'autor de la report precisa «en una mesura menor al Rosselló». Caldria explicar-nos, les raons d'aquest tractament discriminatori entre les minories discriminades.

Heus aquí una frase sentida sobre aquesta estació el 2 de maig del 2010, ben reveladora de la mentalitat denegatòria i reduccionista dels seus animadors: «El Rosselló és un terrer»! Només això?

No ens parem sobre la qualitat general dels programes de France Bleu Roussillon, que és ja a cent braces sota tot nivell mesurable. La imatge caricaturesca de la nostra comunitat és estúpida i risible. No falla més que els riures gravats. Qualsevol cosa! deliri... Es compren la ironia mordaç de la (difunta) revista satírica El Fiçó a propòsit d'aquesta estació.

France Bleu Roussillon ha patrocinat la publicació dels dos volums del Petit dico d'Aquí d’en Gérard Jacquet, un animador sobre l'estació des del 1986. Aquestes obres han estat best sellers. El primer volum s'ha venut a 10 000 exemplars. Reprenen rúbriques radiofòniques difoses sobre France Bleu Roussillon. Jacquet no és un lingüista, sinó un animador públic. Explica girs dialectals presents en el patuès regional francès. Alguns afirmen que aquestes publicacions podrien donar als seus lectors les ganes d'assabentar-se del català. Res no és menys cert.

*
*   *

Com tots els telespectadors, els nord-catalans són sotmesos al cànon de la televisió francesa. Ara bé, gairebé la totalitat d'aquesta taxa és utilitzada que per la cultura francesa.

Cal saber que les rares vegades on la televisió francesa entrevista un sud-català, es fa pressió sobre ell perquè s'expressi en castellà al motiu que no disposaria de traductor mentre que el català és ensenyat a diverses universitats franceses! Guardem el record d'una seqüència del diari televisat d'Antenne 2, realitzada a Figueres. Totes les persones que intervenien en aquest reportatge s'expressaven en castellà. Tothom sap en efecte que ningú no parla català en aquesta ciutat!

La cadena France Région 3 es presenta oficialment com la cadena de les regions, però no deixa més que una part insignificant a les llengües i a les cultures minoritàries. Al nostre coneixement, l'única vegada en què aquesta cadena ha difós un espectacle occità filmat i retransmès a tota Europa, van ser al començament dels anys 80. Es tractava de la comèdia musical de Marcel Amont, L'Hesta. Aquesta iniciativa mai no ha tingut continuació. En l'esperit dels dirigents francesos, la regió ha de continuar sent un verdader calabós. No és qüestió només la seva cultura i la informació en relació amb aquesta entitat sigui portada al coneixement públic. L'única cultura que té mirades planetàries no pot ser que la francesa!

En total, les llengües catalana i occitana s'han beneficiat de 30 hores (el 2005) i 32 hores (el 2006). Cal precisar que la part del català no representa més que una part mínima d'aquest total. France Région 3 emet cada diumenge al matí al Llenguadoc Rosselló una emissió de 30 minuts en una de les dues llengües regionals. Aquestes llengües són principalment utilitzades a la revista cultural Viure al païs segons la proporció de tres emissions en occità per una en català. Viure al païs és suprimit a vegades per diversos motius, el Torn de França per exemple.

Perpignan TV és un canal local difós pel cable, rebut per 6 000 telespectadors amb un programa d'entrevistes en català. No tenint personalment accés a aquesta cadena, no en podem parlar.

El diari d'informació regional del Llenguadoc Rosselló és difós a 19 h 00. Concerneix en prioritat Montpeller i l'Erau. Les informacions relatives als departaments de l'Aude, de la Losera o dels Pirineus Orientals són més rars.

France Région 3 disposa d'un equip de rodatge i d'un estudi de televisió a Perpinyà. Aquell centre produeix un butlletí d'informació de 7 minuts dit «edició local», mentre que de fet, concerneix el conjunt del departament. Aquesta tria no és innocent. Revela la poca consideració de l'administració per a la nostra regió nord-catalana.

D'altra banda, el fet que la menció «País Català», al singular, hi sigui clarament indicada en incrustació és igualment revelador. Aquesta fórmula és relativament recent. Sembla haver estat calcada sobre aquella de «País Basc» terme designant Euskadi Nord. En francès, com en català, la paraula «país» pot designar territoris de dimensions molt diverses. Allò va del territori d'una nació al d'una localitat... en aquest cas, designa una petita comarca. Es tracta d'obstaculitzar la carretera als Països Catalans, al plural, fórmula diabòlica subversiva de manera eminent. En efecte, l'expressió «Països Catalans» designa el concepte d'una sola nació que inclouria tots els territoris on es parla la llengua catalana.

Finalment, s'observarà que la fórmula «País Català», al singular, és alhora inclusiva i exclusiva. Lliga implícitament els nord-catalans a la gran nació (francesa). Significa també que els catalans, són únicament els catalans de l'Estat francès, els altres sent andorrans o espanyols...

Aquests aclariments lingüístics revelen sols la profunda perversitat del sistema jacobí!

El centre perpinyanès de FR 3 proposa un resum setmanal de l'actualitat en català els dissabtes a 19 h 15. Aquesta emissió dura només 7 minuts i les seqüències són sistemàticament subtitulades en francès.

El contingut de les emissions realitzades per FR 3 Perpinyà és perfectament revelador de la situació política i social de la regió. Tothom pot comprovar que la majoria dels responsables administratius del departament no són catalans. Els catalans són aïllats en un paper d'explotadors agrícoles o de seguidors de la USAP.

Les intervencions dels sud-catalans mai no són subtitulades, però són cobertes per la veu d'un periodista que proposa una traducció de les seves paraules. Ens recordem en particular de la intervenció d'un ecologista. Les seves primeres paraules eren audibles. Deia «A l'estat espanyol...»”. El periodista va traduir per «En Espagne...».

Finalment, s'observarà un desconeixement total de l'ortografia i de la pronunciació de les paraules catalanes sobre FR3 Perpinyà. Tenim dret periòdicament a l’editorial del «Trabucère», a «Figueras», «Rosas» i «Sabadel». Les ortografies arriscades com «San» Jordi (sense t), majúscules no accentuades com «EDICIO» o «PAIS CATALA» pul·lulen. Fins i tot els noms de municipis en francès són mal escrits: «Toreilles» en lloc de «Torreilles»!

Aquests errors són comesos per periodistes professionals instal·lats a la regió des de molts anys. Com es pot acceptar que no facin cap esforç per escriure i pronunciar correctament algunes desenes de paraules en català? Quin menyspreu pels autòctons!

Heus aquí on n'hem arribat! Com hem caigut tan baix? Tenim tots la nostra part de responsabilitat en aquesta situació. Acabem doncs de sostenir els simis ensinistrats del jacobinisme o de considerar a com «catalans d'adopció» aquells «rastacueros» de pas a casa nostra!


Sant Genís de Fontanes, el 10 de maig del 2010
 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 20-05-2010 18:58

Besarabia

Artículo publicado en El Periódico de Catalunya, pàg.72, 19/05/2010

 

La Petite Gironde, Burdeos, 29/06/1940 

 

Mi abuelo se llamaba Mitrofan Bezsonov. Esta coincidencia ha atraído mis simpatías hacia Iliá Mitrofanov, novelista que nació en Ucrania en 1948 y murió en 1994. Vivió en Besarabia, una región fronteriza devorada en los temporales de la historia como la Prusia Oriental, Silesia y la Argelia francesa. En las tres narraciones de Besarabia, Mitrofanov recrea otros tantos episodios clave del destino de la patria perdida. La acción de El testigo tiene lugar en una barbería de una población cuando el Ejército rojo se anexiona la región en 1939. La malaventura nos transporta a la posguerra y con El pasajero visitamos el puerto de Odessa unos cuantos años antes de la caída del Muro. Con un estilo llano y unos personajes pintorescos, los tres relatos tienen la fuerza y la riqueza de la vida. Mitrofanov, carpintero de profesión, sabía cómo transmitir todos los perfumes, todas las risas, todos los colores frágiles de su tierra. La primera frase podría figurar en una antología de los incipits al lado del Quijote o Ana Karenina. "A los 15 años ya me ganaba el pan".

Cada historia presenta una tonalidad diferente. El viejo barbero de El testigo se expresa en un chapurreado lleno de rumano. Como en Los días contados de Mihail Banffy, la cuestión lingüística es muy importante . Los personajes hablan rumano, ruso, ucraniano, búlgaro, yiddish...

Iliá Mitrofanov, sin pretender revolucionar los cimientos de la literatura, es un escritor serio, sólido, que solo desea explicarnos historias de la mejor manera sin aburrirnos nunca. En nuestra época, en que la literatura se convierte tan a menudo en aburrimiento pretencioso y vano, las pequeñas historias de Mitrofanov prueban que la Santa Rusia tiene aún reservas de grandes escritores que refrescan la atmósfera como una pequeña canción ligera de antaño.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 20-05-2010 12:24

Una ressenya original

 http://blogs.heraldo.es/dereojo/

 

 

 don Sergio del Molino


  La gente de mi generación y un poquito más vieja recordará a los electroduendes. Recordarán cómo nos desenseñaban a desaprender cómo se deshacían las cosas, y quizá hasta intentaran ponerlo en práctica (yo sigo en ello, con resultados desiguales). Como casi todo en el programa infantil La bola de cristal, este lema tenía un profundo trasfondo filosófico. En este caso, el inspirador era Jacques Derrida, padre del posteriormente resobado concepto de la deconstrucción.

Joan-Daniel Bezsonoff creció en Francia y no vio La bola de cristal, pero parece que se aplicó muy bien la lección de Derrida. La sociedad nos monta de una forma (ya conocen el orteguiano “yo soy yo y mis circunstancias”), pero, como no somos robots, podemos deconstruirnos, desmontarnos, para convertirnos en otra cosa.

El proceso es difícil, largo y a poca gente le sale bien. Y, cuando se completa, suele hacerse con la incomprensión de la familia, de los amigos y de la sociedad en su conjunto. Es normal hasta cierto punto: tenían una imagen de esa persona que se ha desvanecido, mutando en otra extraña para ellos.

Las circunstancias de Bezsonoff le hicieron francés, pero su proceso de desaprender cómo se deshacen las cosas le ha convertido en catalán. Hay quien piensa -en Perpiñán y alrededores- que se puede ser francés y catalán al mismo tiempo. Como se puede ser español y catalán. No es el caso de Beszonoff: su catalanidad excluye su ser francés. Para poder ser catalán ha de renegar de Francia antes, y eso ha hecho en Una educació francesa (RBA, de momento, solo en catalán), un libro que está dando mucho que hablar y que escribir en la comunidad vecina.

De hecho, yo llegué hasta él a través de las referencias de autores catalanes que sigo y que me gustan, como Sergi Pàmies o Màrius Serra.

Joan-Daniel Bezsonoff (que tiene un abuelo de orígenes rusos, sobre el que ha escrito otro libro) despuntó con un par de novelas escritas en catalán -que no es su lengua materna y cuyo dominio literario le ha llevado años de lento aprendizaje- que parte de la crítica celebró como una muestra de la universalización de las letras catalanas (me refiero aquí a las escritas en catalán): un catalanofrancés que cultivaba la lengua de Josep Pla era una rara avis que se salía del cliché politizado y recurrente del escritor militante.

Con Una educació francesa, Bezsonoff lo ha desmentido: su historia es también la de una militancia. Y por eso su confesión ha sido tan celebrada: las tomas de partido siempre lo son.

A mí me resultan indiferentes las razones nacionalistas, sean del signo que sean. No porque me considere apolítico o esté por encima de las pasiones mundanas, sino porque la política no me interesa en esos términos. En una obra que se vende como literaria, busco las razones literarias. Y literariamente esperaba más. Esperaba la expresión de una catarsis personal, pues para eso están las confesiones.

Creo que, para decir lo que dice, Bezsonoff no necesitaba escribir este libro. Muchas alforjas para un viaje tan cortito. Mucha solemnidad para una declaración tan intrascendente. O que a mí me deja tan frío, vaya.

Me sorprende que este librito sin epifanías, sin sutilezas, sin revelaciones de calado, sin emoción, sin intriga, sin chicha y sin limoná haya provocado tantos ayes de alabanza en escritores que admiro y sigo. Muy mal tienen que estar las cosas en las letras de la comunidad vecina para que, a estas alturas de la película, le den importancia a estos asuntos.

Pese a todo, he de decir que da cierto morbo leer cómo un francés se desdice de su chovinista y querida patria. Eso, hay que reconocerlo, no se ve todos los días. Aunque, si he leído bien, me da la sensación de que se desdice no por amor a Cataluña (que también), sino por resentimiento a un país que no reconoce, que se ha pervertido desde su infancia.

Como el adolescente que ve borracho a su hasta entonces inmaculado padre.

Es lo malo de los mitos, que acaban escurriéndose por el sumidero

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 20-05-2010 à 23:18:25

Aquesta critica es una evident mostra de mala fe. Potser que sigui de mala fe sense ser-ne conscient, per pur rentat de cervell automatic, des de petitet.

No gastare un bri de dit damunt la tecla per desmuntar un text que s'autodestrueix ell solet. Ell tampoc ha posat cap exemple per defensar la seva tesi. No hi ha valor literari en les descripcions del paisatge, en els trets precisos en que els personatges se'ns apareixen i en un munt de coses que costen molt i molt de trobar als textos actuals amb un nivell i una força com a Can Bezsonoff?

Hi ha gent molt trista...

2. Florenci Salesas  le 20-05-2010 à 23:19:00

Disculpeu la manca d'accents: la meva maquina esta patint una malaltia rara.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 19-05-2010 20:35

Les trobades de Maiatz

<!-- Albisteen bi zutabeak -->
  • Aviat penjaré un article sobre les trobades de Maiatz. Si algun lector sap basc, esperi la seua traducció amb candeletes.

 

                                           L'hostal d'Arrangoitze / Arcangues            foto de l'Antoni de Dalt

 

  • Berria.info » 
  • Frantziako Estatuaren menpeko hizkuntza gutxituen literatura aztertu berri dute 'Maiatz' aldizkariaren solasaldietan; esperientziak, onak eta txarrak, partekatzeko baliatu dute hitzordua.

 http://paperekoa.berria.info/plaza/2010-05-19/037/007/lege_info.htm

 

Frantziako banderaren gainetik

Nora Arbelbide.

Baiona

 

Frantziako bandera airean dagoen leku guztietan hizkuntzak hiltzera kondenatuak dira. Euskararen erabilera Iparraldean Hegoaldean baino apalagoa den bezala, gurean ere, gaua eta eguna dira Ipar eta Hego Katalunia, infernua eta paradisua. Perpinya Frantziako prefektura bat da. Eta, ondorioz, bertan ez dago deus», Joan Daniel Bezsonoff Montalat idazleak argi du kontua. Perpinyan sortua, hamar urtez Ipar Katalunian argitaratu ditu bere idatziak. Lehen liburuaren 200-300 ale saldu zituen, bigarrenaren 66. Bartzelonan argitaratzen dituzte haren liburuak orain, eta 10.000tik gora ale ditu saltzen. Halere, ez du amore eman nahi, eta, beste zenbait bezala, Katalunia iparraldeko egoera hobetzen ahalegintzen da. Bertan: «Hoberena eta txarrena daukagu. Mespretxuz beteak dauden jakobinoak eta baita indar eta sakrifizio handiekin ari direnak ere. Baina pentsatzen dut hori hemen gauden guztion kasua dela».

Hemen, erran nahi baita Baionan, Maiatz literatur aldizkariak antolatu solasaldietan. Izan ere, Joan Daniel Bezsonoff Montalatek Katalunia ekarri duen bezala bertara, Frantziako Estatuaren menpeko Korsika, Alsazia, Okzitania, Bretainia eta Euskal Herriaren ordezkariak ere izan dira. Eta elkarrekin tokian tokiko literaturaren osagarriaz mintzatu dira. Jadanik duela bi urte Bardozen (Lapurdi) gisa bereko elkarretaratze bat antolatu zuen Euskal Idazleen Elkarteak (EIE). Orduan elkar ezagutu zuten ordezkari anitzek, preseski. Baina oraindik bazela zer partekatu eta, aurten berriz elkartzeaz gain, baliteke geroan ere biltzea. Korsikarrek interesa erakutsi dute, hain zuzen. Alabaina, egitura aldetik, Korsika franko garatu dela deritzo Francescu-Michel Durazzo idazle eta itzultzaileak: «Tokiko erakundeari esker kultur arloak gaitasun biziki zabalak dauzka. Diru laguntzak badaude, sariak ere bai. Eginkizunen artean, hizkuntza eta liburuen promozioa egitea ere bada. Egoera ona dago alde horretatik».

Proiektuak eskas

Eskas bat izatekotan, sortzaileen artean sentitzen du Durazzok. Proiektu gutxiegi daudela deritzo. Alta, idazleak badaude, ikusiz gainera zenbat diren idazteko gai. Urtean dozena bat liburu argitaratzen dituzte korsikeraz. «Garatu beharrekoa irakurleria da». Zifren aldetik, Korsika iparraldean %60k mintzo dute egunero korsikera, eta hegoaldean, %35ek. Baina hauetako gutik daukate liburu bat korsikeraz irakurtzeko gaitasuna: «Korsikeraz idatzi liburu bat 300-400 aletan saltzen da. Diru laguntzak bainoago, herritarrak konbentzituak ez izatea da arazoa». Literatur aldizkarien aldetik, Bonanova daukate, Albianak argitaratzen duena. Eta, preseski, 19. zenbakian zenbait euskaldunen olerkiak korsikeraz eman dituzte. Artean, Itxaro Borda, Kirmen Uribe eta Felipe Juaristirenak.

Idazle eskasa ere sentitzen dute Okzitanian. Orthezeko Per Noste elkarteko Claude Labandesek hitz egin du Okzitaniako errealitateaz. Idazleak aurkitzea, ezinezkoa: «Sariak eta guzti asmatu ditugu, baina sari deialdiei nehork ez die erantzun». Analfabetismo handia dagoela diote. Alde baikorretan, País Gascons aldizkaria daukate. Literatura bezala, beste zenbait gai lantzen ditu. 500 bat harpidedun ditu, baina alde baikorrena, bereziki, haren webgunea da. Urtean 34.000 bisitari dauzka: «Guhaur harritzen gaitu zifra horrek».

Solasaldietan aipatu beste arazo nagusietako bat itzulpengintzarena da. Frantsesetik pasatu gabeko lanak, hara zer goraipatzen duen Pierrette Kermoal bretoiak. Horretan dabil Aber aldizkarian. Itzulpenak egiten dituzte, baina ingelesera. Esperientziak erakutsi dio Kermoali frantsesa saihestea beharrezkoa dela: «Ahal dudan guztiz borrokatu naiz obra literarioaren frantsesezko itzulpenaren aurka. Orduan frantsesa baita irakurtzen. Gure literatura hiltzeko bide egokiena da, gaur egun daukagun egoera kontuan hartuta». Diru laguntzarik gabe osatzen dute Aber aldizkaria. Zenbait disko eta liburu ere argitaratzen dituzte, beti sorkuntza helburu.

Aipatuak izan diren beste errealitateen artean, Maiatz-ez gain, Bizkaiko Idatz eta Mintz aldizkaria aurkeztu du Igone Etxebarriak. Argitaratu liburuak biziki gustukoak izan dituzte solaskideek, baina horrelakoak hain merke argitaratzea ezinezko ikusten du, adibidez, Kermoalek, dirurik ez daukatelako. Errealitate kaskarrena Ronald Euler irakasle eta idazleak ekarri zuen, Alsaziatik. Gaur egun hango haurren %5ek bakarrik mintzo dute alsaziera. Elsässischen Literaturzeitschrift izeneko aldizkari literarioa dago han, baina frantses eta aleman anitz dauka

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 19-05-2010 09:07

El país fantasma

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, pàg.72, 19/05/2010

 

 

 

 

Molins de Bessàrabia circa 1935, foto Delcampe  

 

Tenia un avi rus que es deia Mitrofan Bezsonov. Aquesta coïncidència ha atret la meva simpatia cap a Iliá Mitrofanov. Aquest novel·lista va néixer a Ucraïna el 1948 i es va morir el 1994. Va viure a Bessaràbia, una regió fronterissa engolida en els temporals de la història com la Prússia Oriental, Silèsia i l'Algèria francesa. En aquestes tres narracions, Mitrofanov recrea tres episodis claus del destí de la pàtria perduda. L'acció de 'El testigo ' té lloc en una barberia d'una població arraconada quan l'exèrcit roig annexiona la regió el 1939. ' La malaventura ' ens transporta a la postguerra i amb ' El pasajero ' visitem el port d'Odessa uns quants anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. Amb un estil planer, uns personatges pintorescos, els tres relats tenen la força i la riquesa de la vida. Mitrofanov, fuster de professió, sabia transcriure tots els perfums, totes les rialles, tots els colors fràgils de la seva terra. La primera frase podria figurar en una antologia dels incipits a costat del Quixot o de Anna Karenina. ' A los quince años ya me ganaba el pan. '

Cada història presenta una tonalitat diferent. El vell barber murri de ' El testigo ' s'expressa en una llenguassa farcida de romanès. No se li acut res de millor que adreçar-se als oficials soviètics tractant-los de ' domnule ' (senyor, en romanès) en lloc de l'esperat 'tovarix. '( camarada) Com a Los días contados de Mihail Banffy, la qüestió lingüística és molt important en el llibre. Els personatges parlen romanès, rus, ucraïnès, búlgar, jídish. El barber analitza així la parla dels soldats soviètics. ' Todos hablaban un ruso correcto, pero con una pizca de metal en la voz. Unos alargando la 'a', otros la 'o', y algunos con tal o cual sonsonete que así, de pronto, te descolocaba. ' ( p.31)

Al darrer relat, en canvi, els personatges s'expressen en l'argot del port d'Odessa. Hem de felicitar la feina dels traductors.

Iliá Mitrofanov, sense pretendre revolucionar el món i els sòcols de la literatura, és un escriptor seriós, sòlid que només desitja explicar-nos històries de la millor manera possible sense avorrir-nos mai. En la nostra època en què la literatura s'està convertint tan sovint en avorriment pretensiós i va, les petites històries de Mitrofanos proven que la Santa Rússia té encara reserves de grans escriptors i refresquen l'atmosfera com una petita cançó lleugera d'antany

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article