http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 01-05-2010 14:56

La cançó del maig

http://www.youtube.com/watch?v=g5UJ_Xi2ioY

 

 

 

Quand Cherbourg nous a vus
Arriver sur le port
Ta main serrant la mienne
Ah le regard perdu
Il a dû dire encore
En voilà deux qui s'aiment
En voilà deux qui s'aiment
En voilà deux de plus

En voilà deux de plus
Qui brûleront leur coeur
Aux feux de la Saint-Jean
Quand aura disparu
Cet insolent bonheur
Qui fait rire les gens
Qui fait rire les gens
Qu'ils croisent dans la rue

Mais Cherbourg a ouvert
Pour nous fêter quand même
Sa grande ombrelle bleue
Et le vent de la mer
Giflant les écoutilles
A cueilli pour nous deux
Des parfums de vanille

Quand Cherbourg nous a vus
Arriver sur le port
Ta main serrant la mienne
Ah le regard perdu
Il a dû dire encore
En voilà deux qui s'aiment
En voilà deux qui s'aiment
En voilà deux de plus

Qu'au tournant des maisons
Le soleil a brillé
Sur toutes les façades
Un air d'accordéon
Venu du monde entier
Nous a donné l'aubade
Nous a donné l'aubade
Comme à des mariés

Comme à des mariés
Emportant leur amour
Au creux des voiles blanches
Pour aller voyager
Au pays sans retour
Des cent mille dimanches
Des cent mille dimanches
Qui font l'éternité

Mais notre goélette
Malgré ses airs de fête
N'a pas quitté le port
Notre amour est resté
Tout seul au bout du quai
De peur de s'embarquer
Et moi j'en pleure encore

Cherbourg avait raison
Cherbourg avait raison
De nous fêter quand même
Avec ses cargaisons
De coups d'accordéon
Et de coups de sirène
Il n'a pas tant d'amours
Qui en vaillent la peine

Cherbourg avait raison
Cherbourg avait raison

 

Eddie Marnay, Jacques Larue

Guy Magenta

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 01-05-2010 14:43

La llengua evaporada

Miquel Riera, El Punt, 1/05/2010

 

 

Escriu Joan Daniel Bezsonoff al seu darrer llibre, Un país de butxaca (Empúries), que al poble dels seus avis, Nils, al Rosselló, la llengua de Ramon Muntaner s'hi ha evaporat com la boira d'un matí d'estiu. En una emotiva descripció de la vida de fa mig segle en aquest petit poblet de la plana rossellonesa, l'escriptor hi parla de quan la gent parava la fresca al carrer als estius i els nens voleiaven amunt i avall sense por que els atropellés un cotxe. La descripció de la vida d'abans a Nils que fa Bezsonoff serveix perfectament, amb els matisos geogràfics que calguin, per a qualsevol altre poble del país. Hi ha, però, una diferència important. Malgrat tot, al sud la llengua de Muntaner encara no s'hi ha evaporat. Hi hem escrit «encara» perquè, evidentment, no ho tenim gens clar que el català no s'acabi evaporant ben aviat dels nostres carrers i places. Cert que cal ser optimista, perquè ara mateix el català el parla i l'entén més gent que mai. Però i l'ús social? I la protecció legal? O no cal estar preocupats per com ens poden evaporar la llengua aquells tres magistrats del Constitucional que l'altre dia eren a toros a Sevilla?

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 25-04-2010 19:59

una nova ressenya

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/166088

 

 

 

Enric Balaguer

Perpinyà 1970

Joan Daniel Bezsonoff, amb Un país de butxaca, continua la seua autobiografia que va encetar amb Una educació francesa. Ara se centra a repassar la seua connexió catalana (que va ser a través dels iaios, bàsicament) i la descoberta de la catalanitat, amb etapes i episodis que relata minuciosament. Els capítols combinen impressions del passat amb reflexions del present, que situen i ponderen les experiències. I sempre hi trobem la frase irònica, la nota de color alegre, l'observació enginyosa que demostra com és possible combinar la realitat, per més seriosa que siga, amb l'humor. La vida? quin gran camí de despropòsits, sorpreses i somriures --podria dir Bezsonoff parodiant un gran poeta.
       A  Un país de butxaca l'autor ens parla de la seua infantesa a Nils, a casa dels avis. De la vida en el poble, la d'abans i la d'ara: de la temporada de la verema, de les festes, de la vida quotidiana... Bezsonoff ens fa, també, el retrat d'una gran quantitat de persones interessants (i algunes ben divertides i exòtiques) que ha conegut. 
      Hi trobem, així mateix, alguns capítols sobre el seu aprenentatge literari: comentaris sobre els seus autors predilectes i algunes de les seues experiències  reveladores, sempre o quasi sempre lligades a la seua aventura vital. I tot en una escriptura expeditiva, a mossos irònics, a mossos lúcida, a mossos sentimental i sempre divertida

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Antoni de Dalt  le 29-04-2010 à 14:43:51

Vinc de rebre aquesta informació que us passi :

L'ART i la Manera amb motiu dels seus espais oberts i singulars :

PRIMER CAP A CAP : « Catalunya Nord per Joan-Daniel-Bezsonoff i Alà Baylac »

L’associació cultural " L’Art i la Manera" té el plaer de convidar-vos
al seu primer "Cap a Cap" campestre

Divendres 14 de maig del 2010 a les 18.30. Celler Henri Lhéritier, avinguda Gambetta a Ribesaltes. Entrada lliure

Jaume Queralt, moderador, periodista, escriptor, Júlià Taurinyà, lectures
Mariela Olive, direcció artística

Gràcies a Henri Lhéritier pel seu acolliment.

Associació L’Art i la Manera
Casal Jaume Ier . 23, avinguda del Liceu. 66000 Perpinyà
art.manera@sfr.fr

2. freedo  le 01-05-2010 à 07:25:23  (web)

Un petit bonjour de Valencia, où il fait un temps superbe! Viçens

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 23-04-2010 14:17

Entrevista amb Esteve Carrera sant Jordi 2010

Entrevista amb l'Esteve Carrera, El Punt, Sant Jordi 2010

                         foto de M.Lladó

 

Un país de butxaca és concebut com la continuïtat de l'anterior, Una educació francesa?

No, en cap moment. La gent em creu més intel·ligent del que sóc. Jo escric a la babalà, com un pomer fa pomes o una gata gatina… I després, els lectors i els crítics m'atribueixen una continuïtat i un pensament més ordenat i assenyat del que tinc. Me fan més intel·ligent. Acceptem-ho i ja està. Que hi ha una continuïtat temàtica és evident, però és una altra faceta de la meva personalitat. No és que vulgui parlar de mi, sinó del nostre petit país de butxaca, de Catalunya Nord. M'agradaria que els lectors catalans sota administració de José Montilla comprenguessin la nostra realitat.

Una lectura obligatòria abans de visitar la Catalunya del Nord?

Sí, però a més voldria que el lector s'ho passés bé. No vull alliçonar ningú, vull que la gent se regali, se la xali, i que aprengui coses sobre el seu país. I faig l'esforç d'escriure en un català que sigui comprensible a tot arreu. Miri, provo, d'escriure en un rossellonès estàndard que es pugui entendre a tot arreu.

És una visió pessimista dels canvis?

Sempre dic que sóc pessimista, però en els fets sóc optimista. Si fos tan pessimista no escriuria en català. He volgut parlar d'un món que ha desaparegut, el català dels avis. Però he comprès que aquí –al Principat de Catalunya– també passa. Els joves no parlen com els avis. El català que hem conegut i que hem estimat ha canviat. Ha passat aquí al Principat i és normal que passi també a Catalunya Nord. En francès també passa; veient les pel·lícules de Jean Gabin o Louis Jouvet, t'adones que ningú ja no parla així. He volgut explicar aquest món de transició que he viscut. The world we knew, diu la cançó de Sinatra.

També és el camí solitari d'algú que recupera la seva llengua?

Sí, però pel camí he trobat gent que m'ha donat la mà, i m'ha ajudat. He anat sol a Prada –a l'UCE–, però hi he trobat gent, un ambient, i allà t'adones que fas part d'un conjunt. Tots som una peça, un personatge de l'obra que representem junts. Tots tenim el nostre paper.

Qui menys ajuda són les institucions?

És clar, però jo crec molt en la iniciativa privada; per exemple, amb tota aquesta tongada de consultes, és quelcom de molt positiu. Hi ha moments en què les voluntats populars han de ser més importants que les voluntats institucionals. Crec més en les persones que les institucions. Ara, si les institucions em volen premiar, encantat.

Trenta anys després del que s'explica en aquesta crònica, com és la Catalunya del Nord?

El canvi més important és que avui tothom parla francès. Però paradoxalment també hi ha avenços extraordinaris: mai no s'havien escrit tants llibres en català al Rosselló; gent com jo, Joan-Lluís Lluís, Patrick Gifreu, Jordi-Pere Cerdà, tenen un reconeixement al sud, que abans no existia. Ara som mediàtics, exòtics, sortim als diaris. Hi ha una revifalla, o un naixement segons com, de la literatura catalana a Catalunya Nord. Hi ha tota una vida cultural en català. Hi ha més gent que llegeix en català ara. Paradoxalment hem guanyat lectors i hem perdut locutors. El català se conserva, però era molt més viu abans. I això em fa pena.

Però la gent se sent catalana?

Sí, crec que a la gent del Rosselló no li agrada que desaparegui el català, forma part del paisatge, com el Canigó, com el pi, com el mas de l'avi; però no fa l'esforç suficient perquè es mantingui el català. És normal perquè saben el català, però parlen molt millor el francès, i doncs, per què esguerrar una llengua si en parles una altra perfectament?

També hi ha un repàs a la literatura catalana, a vegades amb judicis durs.

És a dir que a Els taxistes del tsar havia explicat la meva relació amb la literatura russa, a Una educació francesa parlava de la literatura francesa, i aquí parlo de la meva educació cultural catalana. Explicant la meva visió de les coses, segons el meu cànon. Pot semblar un xic polèmic, però crec que és interessant i ajuda al coneixement de tot plegat.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 20-04-2010 19:52

El top three d'en Manzano

http://www.tv3.cat/videos/2848890

 

Canal 33, dilluns 19/04/2010

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Florenci Salesas  le 21-04-2010 à 07:15:01

Felicitats!

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 18-04-2010 19:12

Entrevista amb en Pere Pons

SUPLEMENT DE CULTURA DEL DIARI DE BALEARS / NÚMERO 453 / 17 D’ABRIL DEL 2010

Joan-

 

                                                    foto d'Esteve Carrera, 7/11/2009

Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha publicat Un país de butxaca, que, juntament amb Una educació francesa (ambdós a Empúries), forma un díptic autobiogràfic sobre la peripècia ideològica i sentimental de l’autor nordcatalà.

 

Què és Un país de butxaca, de què tracta?

És una guia sentimental de la Catalunya Nord. He volgut explicar als lectors dels altres països catalans com és la nostra realitat, i donar una descripció fidel de la part continental del Regne de Mallorca. He volgut explicar la nostra catalanitat mostrant

una imatge de la realitat tal com és, no tal com voldria que fos.

Sense mentides falsament reconfortants, voleu dir?

Sí.No hi ha res pitjor que els optimistes professionals, els que et fan creure que tot va bé, que el català gaudeix d’una bona salut...Mentides!

Creieu que, en aquest país, n’hi ha molts, d’optimistes professionals?

Sí. Gent que, per conservar la feina, han de fer creure als altres que les coses van bé. Si ho diuen, no és perquè ells ho creguin, sinó

perquè han de sobreviure. La qüestió és trobar sempre algun pretext per persuadir la gent que tots els nostres problemes un dia

s’arreglaran: primer varen ser els Jocs Olímpics, després el TGV...
Fa poc el referèndum per la independència de Catalunya que

segons Carod-Rovira se celebrarà el 2014...També. La qüestió és ser optimistes. De totes maneres, el pessimisme estèril no serveix de res, tampoc.

Heu de fer esforços per no caure en el catastrofisme?

Sí. Perquè jo sóc molt negatiu i melangiós. Deu ser la meva herència russa. Crec que he fet un llibre molt melangiós.

Per què l’heu titulat Un país de butxaca?

Un dia passejava per París i vaig veure una botiga de joguets que es deia Le pays de poche, i vaig pensar que era un títol magnífic. Només vaig canviar l’article: Un país debutxaca. I és ben bé això: la Catalunya Nord, el Rosselló, és molt petit, la meitat de Mallorca. Travessar-lo costa tant com anar de Palma a Inca.

Qui hagi llegit Una educació francesa i, ara, Un país de butxaca, tendrà la impressió que la vostra catalanitat és natural i deliberada, però també casual. Hi estau d’acord?

Sí. Si els meus pares no s’haguessin divorciat, jo no hauria passat temporades tan llargues a casa els avis, al Rosselló, i per tant no hauria après el català. Jo he après català sentint els avis, a la cuina, entre les cassoles i els plats.

 

Ideològicament, com heu evolucionat durant els últims 25 anys?

El catalanisme m’ha salvat demolts perills. Jo sóc molt conservadori, com deia un besavi meu,crec que “cal deixar les coses com

les hem trobat”. No m’agrada gens el desordre. Ara, tinc el virus del catalanisme: delejo –no puc fer-hi res– una Catalunya rica i plena. I,és clar, això és contradictori amb la idea de deixar les coses com les hem trobat.

Seguiu l’actualitat política de Catalunya, la de Mallorca?

Una mica. Jo, però, visc molt més lluny de Catalunya del que hi pugui viure un mallorquí.Mallorca és una illa, però la Catalunya

Nord és una illa mental, que és molt pitjor.

La situació del català és cada cop més precària a la Catalunya Nord, no és cert?

Sí. Cada vegada hi ha menys gent que parli l’idioma. Jo mateix, per exemple, el parlo molt poc. Dues o tres vegades a la setmana, com a molt. Fixa’t que quan vinc aquí em costa posar-me a parlar-lo. La meva vida de cada dia és en francès. Ja ho he dit altres vegades, però m’agrada repetir-ho: “Sóc francès, peròm’estic curant”.

La curació mai no serà completa, però.

Mai! El pitjor de la nostra situació és el francès que jo porto dintre i l’espanyol que tu portes dintre, que hi són i sempre, tard o d’hora, acaben sortint.

Una de les reflexions més interessants és la que feu sobreTV3.Dieu que un català del Rosselló difícilment pot sentir que TV3 és

la seva.

És clar! Per a mi, amb tots els respectes per la bona feina que ha fet, TV3 és una televisió espanyola en llengua catalana. A la Catalunya Nord, qui és Manuel Fraga, qui és  Marta Sánchez?No sabem qui són. És que no som espanyols, collons!

La gent de la Catalunya Nord sap vagament on és Sevilla, sí; però, on són Badajoz i Albacete? Jo no ho

sé. Per què TV3 en parla, doncs?

 

 

« No m’agrada gens el desordre.

Ara, tinc el virus del catalanisme:

delejo –no puc fer-hi res– una Catalunya

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. Vicenç  le 20-04-2010 à 12:47:40

Magnífic el "País de butxaca" i magnífica la seva prosa. L'única pega és que se m'ha fet curt. Hi he xalat de debò. Una abraçada.

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 17-04-2010 18:24

El nord a la butxaca

http://debatabat.cat/web/read_article.php?article_ID=326

Article de Ricard Xulià  publicat a Debatabat 

 

 

 

 

 

Parafrasejant Lluís Llach, el nostre país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist; ara bé, tant se val, és així com ens agrada i, sí bé és cert que tampoc no saben què dir-ne més, intentem totes les vegades que calga explicar aquesta malaltia tan nostrada. En aquest cas, a Bezsonoff li cap el seu -nostre- país a la butxaca, i ens proposa un itinerari per la seua vivència personal de la catalanitat en el qual, com és marca de la casa, es barreja l'autobiografia, l'assaig, la novel·lització dels records i d'altres tàctiques que fan que la prosa fluïsca d'una manera anàrquica en el sentit plaent del terme.

De fet, es tracta de la cloenda de la trilogia de l'educació sentimental-nacional que Bezsonoff va encertar amb Els taxistes del Tsar, on d'una manera més narrativa encarava la identitat russa que li va atorgar el seu avi Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov i que, gal·licitzat, li va donar el cognom, una marca indefugible -no debades el fil es va començar a estirar per ací-. Més tard, va aparèixer Una educació francesa, recull augmentat dels articles que Bezsonoff va escriure per a la revista L'Avenç, i que s'endinsaven no només en l'educació que tot estat imposa i que performa l'anomenat nacionalisme banal, sinó que, a més a més, es tractava del sistema francès, probablement el número u en aquesta modalitat de competició.

I és que Joan Daniel Bezsonoff va nàixer a Perpinyà i la seua família era de Nils, una dada que, junt amb el seu "exòtic" cognom, fa revoltar l'establishment literari barceloní, que troba el rien ne va plus en els seus escriptors megacosmopolites que cerquen -en castellà, per descomptat- la carretera del cel via Madrid -i les dites fan el servei que pertoca-. Així doncs, una rara avis que va irrompre al panorama literari en català amb La presonera d'Alger i, sobretot, amb La guerra dels cornuts. Prèviament, però -i és tot un símptoma-, ja havia publicat cinc títols a l'editorial Trabucaire, amb seu a Perpinyà -i, per tant, invisible per a aquest establishment...

Però tornem al nostre país de butxaca. La impressió que fa des de València el panorama descrit és de doble tall. Per una banda, s'hi observa un clar paral·lelisme entre les polítiques lingüicides i uniformitzadores franceses i les que s'assajaven en aquest tros de terra sota sobirania espanyola. I és que Madrid sempre ha anat copiant el camí que marcava París. Això sí, vists els resultats -i afortunadament per als d'ací baix-, amb molt poca traça. La Catalunya Nord plenament catalana que ens recorda Bezsonoff és la immediatament anterior a la seua generació, on el francès a penes era parlat. Ara com ara, però, no és només que s'haja trencat la transmissió familiar de la llengua catalana, és que el francès que s'hi parla no té cap diferència amb el de la televisió parisenca.

En aquest sentit, cal recordar les paraules que Enric Valor repetia una i una altra vegada: Alacant era abans de la Guerra Civil espanyola una ciutat en què el valencià era la llengua absolutament predominant al carrer. A hores d'ara fins i tot la toponimia ha estat substituïda per invencions castellanes i els originals oblidats. Qui es creurà les paraules de Valor? I, compte, que la Catalunya Nord manté una vitalitat identitària molt més complexa del que puga semblar i que Bezsonoff ens sap retratar de manera magnífica. De fet, pensem en els alcaldes de les capitals de cadascuna de les nostres "províncies llevantines" que fan la "regió" o la Comunidad -així, sense nom-: cap ni un amolla un mot en la nostra llengua. El de Perpinyà, quan li pregunta un mitjà de comunicació del sud, si més no, ho intenta. Tota una advertència.

 Un país de butxaca és una meravellosa història de retrobament i d'indagació en la pròpia identitat. Però alhora, pense, cal llegir-la en clau sociolingüística. Ens calen molts més testimonis d'aquesta mena.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 17-04-2010 15:11

Llibertinatge arqueològic

 

 

L'editorial barcelonina Papel de liar acaba d'editar Los bohemios, una obra d'Anne-Gédéon Lafitte marqués de Pelleport,un llibertí oblidat, amb una portada monstruosa. Una cara cadavèrica amb una mà sangonosa. La lectura d'aquesta obra m'ha decebut molt abans de produir-me un avorriment definitiu. Per què treuen de l'oblit aquest llibre cobert de mil teranyines quan hi ha tantes obres mestres franceses desconegudes a Espanya com Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfrom o Les deux étendards de Lucien Rebatet? Aquest relat pesat es presenta com les aventures de bohemis xerraires i un reguitzell de dissertacions pretensioses sense cap interès, a la manera dels parlaments interminables del marquès de Sade. Qui gosarà dir la veritat? Aquests aristocrates del segle XVIII, amb una llengua impecable i refinada, són tan pesats com els pedants que pretenien ridiculitzar. Els personatges són titelles fredes, buides, sense vida, al servei d’una ideologia.

A l'època en què Immanuel Kant revolucionava la filosofia mundial, el marquès de Pelleporte escriu consideracions tan profundes com aquesta frase...'Y así es como vieron que, en la vida, no hay posición tan triste que no deje la esperanza de disfrutar de una buena comida antes de morir. ' (p.77)

Totes aquesta al·lusions a la mitologia grecollatina, els llatinòrums acaben cansant el lector més ben disposat. De tant en tant, el narrador mira de bromejar. ' Tifarès, envalentonado con aquel recibimiento, abrió por fin sus pequeños ojos, que el pánico había cerrado tan herméticamente como la bolsa de un enciclopedista o como la caja fuerte de una beata. ' ( p.79)

Francament, què hi ha de més trist que un acudit que no fa gràcia? Les mofes anticlericals palesen la mateixa elevació intel·lectual. ‘ Su barba blanca y tupida, la gloria de la orden, invitaba al error : el buen hombre tenía entreabierta una boca que los años habían desdentado totalmente. Mordanes confunde la barba sagrada con la grasienta pelmabrera de su compañera, apartada la capucha y oblitera la epiglotis del venerable superior. ‘ ( p.141)

Potser hem de saludar la valentia de l'editorial que publica llibres arqueològics, però ningú no té l'obligació de llegir-los.

Si voleu xalar-la amb autèntics bohemis, llegiu Le roman comique de Paul Scarron i si desitgeu tornar a la bona literatura d'aquell temps adreceu-vos a Marivaux, a Prévost o Laclos.

 

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
el 15-04-2010 09:28

L'allau

Article de l'allau 

 

 

 http://allausz.blogspot.com/

 

 

“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen “L’Indépendant” cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori —el català de TV3 i de “Digui, digui”— que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l’exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes…”

A Una educació francesa (L’Avenç, 2009) Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) recull records de la seva infantesa i primera joventut en una mena d’exercici massiu del gènere “Je me souviens”. L’autor, nascut a una família d’arrels catalanes i russes, va viure uns primers anys força itinerants degut a la professió de metge castrense del seu pare. Així, sempre movent-se pel territori francès, el jove Bezsonoff va anar coneixent el Rosselló, l’Alsàcia, la Provença o els suburbis de París. Un altre vailet, menys amant de les llengües i menys sentimental, hauria acabat renunciant a la llengua dels seus avis catalans, conformat sota el pes de la tan centralista escola francesa. Per fortuna, en Bezsonoff, potser en un gest romàntic, va decidir als 20 anys que volia ser un escriptor català (amb la complicada genealogia de la que disposa, podria haver escollit ser un escriptor rus, francès i, fins i tot, àrab), i ben contents que podem estar de comptar amb ell i amb la seva enriquidora llengua.

Però aquest llibre, com ja indica el títol, parla sobretot del que significa néixer, créixer i ser escolaritzat dins de la cultura francesa i n’és en certa manera un homenatge afectuós. Articulat a partir de fragments breus, que podrien ser perfectament apunts de bloc (jo és que ara veig blocs pertot arreu), cadascun amb un tema monogràfic i ordenats de forma aproximadament alfabètica, com a un diccionari de la memòria, es fa un repàs a les escoles, als amics, al cinema, la televisió, les biblioteques, les noies, la política, la religió, l’exèrcit… Sempre vist des dels ulls d’algú que es troba en plena formació i que, per damunt d’idees i dogmatismes, es deixa dur per les impressions.

El conjunt pot semblar lleuger i una mica desordenat, com si en Bezsonoff arreplegués a corre cuita materials heterogenis abans que el seu passat sigui inundat per l’oblit. Però entre l’acumulació de records no sempre connexos, apart del bell llenguatge (que, en la meva ignorància, identifico amb el rossellonès), brilla de tant en tant alguna frase que il·lumina el seu entorn.

L’escriptor que, com ja he dit, és un boig de la poliglòssia, constata de passada la decadència a l’estat francès de les llengües no oficials (el català, l’occità, el provençal, el picard) i data en els anys 70 del segle XX les seves últimes raneres. En aquest sentit la crònica no pot evitar tenyir-se de melangia, un sentiment que en tot cas escau al to del llibre.

“Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”

Sí, algunes vegades, l’autor clou el capítol amb una frase tremenda (serà reminiscència de les tòpiques arrels eslaves?), però la passejada és en general plasent, tan agradable com una conversa en un cafè a una plaça de Nimes o de Valença. I no cal dir que, pels que tingueu una edat com ara la meva, i estudiéssiu francès al batxillerat, hi podreu trobar alicients suplementaris.

Tot i que no l’he llegit, sembla que Bezsonoff continua burxant en les seves arrels catalanes a Un país de butxaca (Empúries, 2010). I sempre podeu trobar més informació a la seva pàgina agosaradament taronja.

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 

1. ricardo  le 16-04-2010 à 23:59:02  (web)

Je viens de découvrir ton blog grâce à ma grande envie de découverte et je le trouve super!! Très agréable à lire,

@ bientôt de vous lire ...

édité le 16-04-2010 à 23:59:36

Primer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
 
 
 
el 13-04-2010 18:42

La saviesa del cocodril

 

Ressenya publicada a la revista El Temps, 30 de maig del 2010, número 1346

 

La saviesa del cocodril

 

 

El factor humà, Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació,

John Carlin

Traducció d'Esther Roig

Edicions La Campana,

Barcelona, 2009

376 pàgines

 

Des de fa molts anys m'interessa força la llengua afrikaans, aquest crioll holandès parlat per la majoria dels blancs que viuen a l'Àfrica meridional. M'ha agradat molt, per tant, Invictus, el darrer film de Clint Eastwood, i he volgut llegir El factor humà de John Carvin, l'obra que l'ha inspirat.

Aquest llibre presenta les qualitats i els defectes de les biografies a la manera anglosaxona. Els detalls hi són vius, la narració fluida, àgil, però hi he trobat a mancar una anàlisi de debò, una bibliografia que vagi més enllà d'un grapat de títols.

L'autor explica com Nelson Mandela va sabrer emprar la copa del món de rugbi del 1995 per a forjar la unitat d'aquets país compartit entre una desena d'ètnies i martiritzat per mig segle de segregació racial.

La paraula apartheid és l'única dela llengua afrikaans que ha passat a tots els idiomes del món. Carlin mostra la magnitud de Nelson Mandela que va evitar una guerra civil i racial entre blancs i negres. Descriu les tractactions entre el genial estadista i el general Constant Viljoen. Amb gravetat, Nelson Mandela va replicar-li: « Miri, general. Sé que les forces militars que pot controlar són poderoses i estan ben armades i entrenades, i també que són molt més poderoses que les meves. Militarment no podem guanyar...(...)No, general, no pot haver-hi vencedors si anem a la guerra. » (p 200, 201)

Nelson Mandela té la grandesa dels millors personatges de Corneille, com l'August de Cinna. La descripció de la final històrica m'ha interessat molt perquè a Catalunya Nord, com se sap, tenim molta tirada al rugbi, ' aquest esport de malparits jugat per gentlemen. ' M'imagini que, per a molts lectors catalans de l'altra banda dels Pirineus, aquest esport, amb regles complicades, deu aparèixer molt exòtic.

El relat cau sovint en l'hagiografia, i, més que un episodi de la història recent, hi llegim una faula, una variació de Mary Poppins. (Sancto Mandela, tibi gratias ago...) Com es pot evitar amb un personatge de la categoria de Mandela? Tanmateix, l'autor no dissimula pas la saviesa política del president Pieter Willem Botha que valia més que la seua política de repressió del règim de l'aparteid acorralat. L'entrevista entre Mandela i die Groot Krokodil ('el gran cocodril' en afrikaans) constitueix un moment narratiu apassionant: ' Mandela va aconseguir que el vell i morrut cocodril se sentís distès, i el va apaivagar amb el seu somriure franc i les seves formes senyorials i parlant-li en afrikaans. ' ( p.89)

Aquest llibre, però, no insisteix gaire en l'Àfrica del sud actual, malmesa per la corrupció i la criminalitat. La copa del món de rugbi del 1995 va representar una època màgica. Ara, el camí cap a la igualtat real, la plenitud nacional és llarg. Malgrat tot, aquesta biografia empàtica aconsegueix la força emocional, la riquesa i la densitat d'un partit de rugbi d'alt nivell.

 

 

 

                                                      die Groot Krokodil

 


Comentaris/ коментарии

Darrer comentari    Comentaris acabats   Tanca els comentaris
 
0 comentaris коментарии
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article