VEF Blog

http://www.tv3.cat/videos/2848890

Canal 33, dilluns 19/04/2010

http://debatabat.cat/web/read_article.php?article_ID=326

Article de Ricard Xulià  publicat a Debatabat 

Parafrasejant Lluís Llach, el nostre país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist; ara bé, tant se val, és així com ens agrada i, sí bé és cert que tampoc no saben què dir-ne més, intentem totes les vegades que calga explicar aquesta malaltia tan nostrada. En aquest cas, a Bezsonoff li cap el seu -nostre- país a la butxaca, i ens proposa un itinerari per la seua vivència personal de la catalanitat en el qual, com és marca de la casa, es barreja l'autobiografia, l'assaig, la novel·lització dels records i d'altres tàctiques que fan que la prosa fluïsca d'una manera anàrquica en el sentit plaent del terme.

De fet, es tracta de la cloenda de la trilogia de l'educació sentimental-nacional que Bezsonoff va encertar amb Els taxistes del Tsar, on d'una manera més narrativa encarava la identitat russa que li va atorgar el seu avi Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov i que, gal·licitzat, li va donar el cognom, una marca indefugible -no debades el fil es va començar a estirar per ací-. Més tard, va aparèixer Una educació francesa, recull augmentat dels articles que Bezsonoff va escriure per a la revista L'Avenç, i que s'endinsaven no només en l'educació que tot estat imposa i que performa l'anomenat nacionalisme banal, sinó que, a més a més, es tractava del sistema francès, probablement el número u en aquesta modalitat de competició.

I és que Joan Daniel Bezsonoff va nàixer a Perpinyà i la seua família era de Nils, una dada que, junt amb el seu "exòtic" cognom, fa revoltar l'establishment literari barceloní, que troba el rien ne va plus en els seus escriptors megacosmopolites que cerquen -en castellà, per descomptat- la carretera del cel via Madrid -i les dites fan el servei que pertoca-. Així doncs, una rara avis que va irrompre al panorama literari en català amb La presonera d'Alger i, sobretot, amb La guerra dels cornuts. Prèviament, però -i és tot un símptoma-, ja havia publicat cinc títols a l'editorial Trabucaire, amb seu a Perpinyà -i, per tant, invisible per a aquest establishment...

Però tornem al nostre país de butxaca. La impressió que fa des de València el panorama descrit és de doble tall. Per una banda, s'hi observa un clar paral·lelisme entre les polítiques lingüicides i uniformitzadores franceses i les que s'assajaven en aquest tros de terra sota sobirania espanyola. I és que Madrid sempre ha anat copiant el camí que marcava París. Això sí, vists els resultats -i afortunadament per als d'ací baix-, amb molt poca traça. La Catalunya Nord plenament catalana que ens recorda Bezsonoff és la immediatament anterior a la seua generació, on el francès a penes era parlat. Ara com ara, però, no és només que s'haja trencat la transmissió familiar de la llengua catalana, és que el francès que s'hi parla no té cap diferència amb el de la televisió parisenca.

En aquest sentit, cal recordar les paraules que Enric Valor repetia una i una altra vegada: Alacant era abans de la Guerra Civil espanyola una ciutat en què el valencià era la llengua absolutament predominant al carrer. A hores d'ara fins i tot la toponimia ha estat substituïda per invencions castellanes i els originals oblidats. Qui es creurà les paraules de Valor? I, compte, que la Catalunya Nord manté una vitalitat identitària molt més complexa del que puga semblar i que Bezsonoff ens sap retratar de manera magnífica. De fet, pensem en els alcaldes de les capitals de cadascuna de les nostres "províncies llevantines" que fan la "regió" o la Comunidad -així, sense nom-: cap ni un amolla un mot en la nostra llengua. El de Perpinyà, quan li pregunta un mitjà de comunicació del sud, si més no, ho intenta. Tota una advertència.

 Un país de butxaca és una meravellosa història de retrobament i d'indagació en la pròpia identitat. Però alhora, pense, cal llegir-la en clau sociolingüística. Ens calen molts més testimonis d'aquesta mena.

L'editorial barcelonina Papel de liar acaba d'editar Los bohemios, una obra d'Anne-Gédéon Lafitte marqués de Pelleport,un llibertí oblidat, amb una portada monstruosa. Una cara cadavèrica amb una mà sangonosa. La lectura d'aquesta obra m'ha decebut molt abans de produir-me un avorriment definitiu. Per què treuen de l'oblit aquest llibre cobert de mil teranyines quan hi ha tantes obres mestres franceses desconegudes a Espanya com Les horreurs de l'amour de Jean Dutourd, Diane Lanster de Jean-Didier Wolfrom o Les deux étendards de Lucien Rebatet? Aquest relat pesat es presenta com les aventures de bohemis xerraires i un reguitzell de dissertacions pretensioses sense cap interès, a la manera dels parlaments interminables del marquès de Sade. Qui gosarà dir la veritat? Aquests aristocrates del segle XVIII, amb una llengua impecable i refinada, són tan pesats com els pedants que pretenien ridiculitzar. Els personatges són titelles fredes, buides, sense vida, al servei d’una ideologia.

A l'època en què Immanuel Kant revolucionava la filosofia mundial, el marquès de Pelleporte escriu consideracions tan profundes com aquesta frase...'Y así es como vieron que, en la vida, no hay posición tan triste que no deje la esperanza de disfrutar de una buena comida antes de morir. ' (p.77)

Totes aquesta al·lusions a la mitologia grecollatina, els llatinòrums acaben cansant el lector més ben disposat. De tant en tant, el narrador mira de bromejar. ' Tifarès, envalentonado con aquel recibimiento, abrió por fin sus pequeños ojos, que el pánico había cerrado tan herméticamente como la bolsa de un enciclopedista o como la caja fuerte de una beata. ' ( p.79)

Francament, què hi ha de més trist que un acudit que no fa gràcia? Les mofes anticlericals palesen la mateixa elevació intel·lectual. ‘ Su barba blanca y tupida, la gloria de la orden, invitaba al error : el buen hombre tenía entreabierta una boca que los años habían desdentado totalmente. Mordanes confunde la barba sagrada con la grasienta pelmabrera de su compañera, apartada la capucha y oblitera la epiglotis del venerable superior. ‘ ( p.141)

Potser hem de saludar la valentia de l'editorial que publica llibres arqueològics, però ningú no té l'obligació de llegir-los.

Si voleu xalar-la amb autèntics bohemis, llegiu Le roman comique de Paul Scarron i si desitgeu tornar a la bona literatura d'aquell temps adreceu-vos a Marivaux, a Prévost o Laclos.

Article de l'allau 

 http://allausz.blogspot.com/

“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen “L’Indépendant” cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori —el català de TV3 i de “Digui, digui”— que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l’exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes…”

A Una educació francesa (L’Avenç, 2009) Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) recull records de la seva infantesa i primera joventut en una mena d’exercici massiu del gènere “Je me souviens”. L’autor, nascut a una família d’arrels catalanes i russes, va viure uns primers anys força itinerants degut a la professió de metge castrense del seu pare. Així, sempre movent-se pel territori francès, el jove Bezsonoff va anar coneixent el Rosselló, l’Alsàcia, la Provença o els suburbis de París. Un altre vailet, menys amant de les llengües i menys sentimental, hauria acabat renunciant a la llengua dels seus avis catalans, conformat sota el pes de la tan centralista escola francesa. Per fortuna, en Bezsonoff, potser en un gest romàntic, va decidir als 20 anys que volia ser un escriptor català (amb la complicada genealogia de la que disposa, podria haver escollit ser un escriptor rus, francès i, fins i tot, àrab), i ben contents que podem estar de comptar amb ell i amb la seva enriquidora llengua.

Però aquest llibre, com ja indica el títol, parla sobretot del que significa néixer, créixer i ser escolaritzat dins de la cultura francesa i n’és en certa manera un homenatge afectuós. Articulat a partir de fragments breus, que podrien ser perfectament apunts de bloc (jo és que ara veig blocs pertot arreu), cadascun amb un tema monogràfic i ordenats de forma aproximadament alfabètica, com a un diccionari de la memòria, es fa un repàs a les escoles, als amics, al cinema, la televisió, les biblioteques, les noies, la política, la religió, l’exèrcit… Sempre vist des dels ulls d’algú que es troba en plena formació i que, per damunt d’idees i dogmatismes, es deixa dur per les impressions.

El conjunt pot semblar lleuger i una mica desordenat, com si en Bezsonoff arreplegués a corre cuita materials heterogenis abans que el seu passat sigui inundat per l’oblit. Però entre l’acumulació de records no sempre connexos, apart del bell llenguatge (que, en la meva ignorància, identifico amb el rossellonès), brilla de tant en tant alguna frase que il·lumina el seu entorn.

L’escriptor que, com ja he dit, és un boig de la poliglòssia, constata de passada la decadència a l’estat francès de les llengües no oficials (el català, l’occità, el provençal, el picard) i data en els anys 70 del segle XX les seves últimes raneres. En aquest sentit la crònica no pot evitar tenyir-se de melangia, un sentiment que en tot cas escau al to del llibre.

“Els anys han passat. Ara escric llibres. Encara llegeixi a la nit però el meu entusiasme juvenil s’ha esbravat. Tots els llibres recents em deceben. Llavors rellegeixi els llibres que van il·luminar la meua joventut, esperant, serè, la mort, amb una copa de xampany damunt de la tauleta.”

Sí, algunes vegades, l’autor clou el capítol amb una frase tremenda (serà reminiscència de les tòpiques arrels eslaves?), però la passejada és en general plasent, tan agradable com una conversa en un cafè a una plaça de Nimes o de Valença. I no cal dir que, pels que tingueu una edat com ara la meva, i estudiéssiu francès al batxillerat, hi podreu trobar alicients suplementaris.

Tot i que no l’he llegit, sembla que Bezsonoff continua burxant en les seves arrels catalanes a Un país de butxaca (Empúries, 2010). I sempre podeu trobar més informació a la seva pàgina agosaradament taronja.

Ressenya publicada a la revista El Temps, 30 de maig del 2010, número 1346

La saviesa del cocodril

El factor humà, Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació,

John Carlin

Traducció d'Esther Roig

Edicions La Campana,

Barcelona, 2009

376 pàgines

Des de fa molts anys m'interessa força la llengua afrikaans, aquest crioll holandès parlat per la majoria dels blancs que viuen a l'Àfrica meridional. M'ha agradat molt, per tant, Invictus, el darrer film de Clint Eastwood, i he volgut llegir El factor humà de John Carvin, l'obra que l'ha inspirat.

Aquest llibre presenta les qualitats i els defectes de les biografies a la manera anglosaxona. Els detalls hi són vius, la narració fluida, àgil, però hi he trobat a mancar una anàlisi de debò, una bibliografia que vagi més enllà d'un grapat de títols.

L'autor explica com Nelson Mandela va sabrer emprar la copa del món de rugbi del 1995 per a forjar la unitat d'aquets país compartit entre una desena d'ètnies i martiritzat per mig segle de segregació racial.

La paraula apartheid és l'única dela llengua afrikaans que ha passat a tots els idiomes del món. Carlin mostra la magnitud de Nelson Mandela que va evitar una guerra civil i racial entre blancs i negres. Descriu les tractactions entre el genial estadista i el general Constant Viljoen. Amb gravetat, Nelson Mandela va replicar-li: « Miri, general. Sé que les forces militars que pot controlar són poderoses i estan ben armades i entrenades, i també que són molt més poderoses que les meves. Militarment no podem guanyar...(...)No, general, no pot haver-hi vencedors si anem a la guerra. » (p 200, 201)

Nelson Mandela té la grandesa dels millors personatges de Corneille, com l'August de Cinna. La descripció de la final històrica m'ha interessat molt perquè a Catalunya Nord, com se sap, tenim molta tirada al rugbi, ' aquest esport de malparits jugat per gentlemen. ' M'imagini que, per a molts lectors catalans de l'altra banda dels Pirineus, aquest esport, amb regles complicades, deu aparèixer molt exòtic.

El relat cau sovint en l'hagiografia, i, més que un episodi de la història recent, hi llegim una faula, una variació de Mary Poppins. (Sancto Mandela, tibi gratias ago...) Com es pot evitar amb un personatge de la categoria de Mandela? Tanmateix, l'autor no dissimula pas la saviesa política del president Pieter Willem Botha que valia més que la seua política de repressió del règim de l'aparteid acorralat. L'entrevista entre Mandela i die Groot Krokodil ('el gran cocodril' en afrikaans) constitueix un moment narratiu apassionant: ' Mandela va aconseguir que el vell i morrut cocodril se sentís distès, i el va apaivagar amb el seu somriure franc i les seves formes senyorials i parlant-li en afrikaans. ' ( p.89)

Aquest llibre, però, no insisteix gaire en l'Àfrica del sud actual, malmesa per la corrupció i la criminalitat. La copa del món de rugbi del 1995 va representar una època màgica. Ara, el camí cap a la igualtat real, la plenitud nacional és llarg. Malgrat tot, aquesta biografia empàtica aconsegueix la força emocional, la riquesa i la densitat d'un partit de rugbi d'alt nivell.

                                                      die Groot Krokodil

LA CAIGUDA DEL CAVALL, CAMÍ DE DAMASC VIA GIRONA     

Ressenya de Xavier Diez,   

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/164905

Si mai hagués de crear un combinat, inventaria el còctel Bezsonoff. La meva ínfima experiència en el món dels licors em permetria perpetrar qualsevol cosa sense massa recances ni sentit del gust. Tanmateix, si definís la literatura del novel·lista rossellonès, convidaria a combinar en  proporcions subjectives, wodka, i ratafia, amb llimona àcida amb sucre. Ja sé que una aberració com aquesta em tancarà les planes del Conèixer Catalunya, tanmateix aquests sabors tan contradictoris és el que em suggereix la lectura d’un dels meus autors que més freqüento en les meves escapades literàries. Es tracta de Joan Daniel Bezsonoff.

Article publicat a la revista El Temps, 6/04/2010 número 163,  pàg.18

Avui he estat molt trist. S'ha mort en Robert. Robert Avril era un gran patriota, un servidor de la nació i de la cultura catalanes.

Aquest perpinyanès de soca-rel, nat el 1949, va viure tota la seua infantesa al barri del Pont Roig. Al començament dels anys 1970, es va implicar en la defensa de la nostra identitat. Cofundador de la Llibreria Catalana, president d'ERC a Catalunya Nord durant uns quants anys, va crear amb la Maria Angels Falquès —la seua companya— les edicions Llibres del Trabucaire que van constituir una plataforma per als joves escriptors catalans i occitans, un portaavions nostrat en l'oceà francès.

Recordi el seu somriure d'home enamorat de la vida, de la gent i dels llibres. Recordi aquell vespre del desembre de 1996 quan me va donar al seu consultori de dentista uns exemplars de Les rambles de Saigon, la meua primera novel·la. El feia tornar boig amb les meues exigències de maniàtic quan vam treballar junts per a editar Les lletres d'amor no serveixen de res. Fins i tot, va inscriure al plànol d'Orà el 1961 la Rue Schneider on vivia el meu narrador. Pencava nit i dia esmenant galerades, afegint fotos, millorant dibuixos, trucant als millors escriptors occitans publicats al Trabucaire com Robert Lafont i Max Roqueta per a demanar-los precisions sobre el matís d'algun mot.

Recordi la seua rialla una tarda que pujàvem a Montpeller quan el professor Botet ens explicava que la libido s'atudava i desapareixia passat la quarantena...En Robert me va mirar, incrèdul, amb un somriure. El somriure d'un infant que estima la vida malgrat tots els amics perduts.

Jordi Nopca, publicat a Time out Barcelona, 110, març del 2010

“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Jeanne Baux. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “en Vicenç Pagès  em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”
És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

  http://voyage.viamichelin.fr/web/Culture/France-Languedoc_Roussillon/Art_et_culture-Les_langues_d_ici

  Depuis le temps que je leur fais de la pub dans mes bouquins...

Le catalan

Très proche de l’occitan, hérité comme lui de la présence romaine, le catalan est le lien culturel des anciens pays du comté de Barcelone (9e-10e s.). Son apogée se situe au 13e s., avec les écrits de Ramon Llull. À partir du 16e s., il périclite : la monarchie centralisatrice de Philippe II prescrit le castillan. Puis le traité des Pyrénées (1659) l’interdit en Roussillon.

Tenace, le catalan se perpétue à l’oral mais sa renaissance littéraire ne date que du 19e s. Essentiel à l’identité culturelle du Roussillon, son usage s’affirme au début des années 1980 dans les écoles maternelles et l’édition.

L’identité catalane aujourd’hui

Si le catalan est la langue officielle en Andorre et en Catalogne espagnole, côté français, et grâce au soutien venu du sud, la langue des « anciens » semble prendre un coup de jeune. Pour preuve du regain d’intérêt envers l’apprentissage du catalan : le Capes proposé par l’université de Perpignan ou encore les cours d’initiation dispensés dans les écoles maternelles et primaires, et les bressolas, écoles ou l’enseignement est donné entièrement en catalan. Le théâtre, la littérature et la poésie contribuent également à faire résonner dans les contrées la langue régionale. De nombreuses associations de « catalanophones » œuvrent pour une renaissance de la langue. En France et en Espagne bien sûr, mais aussi en Italie ou encore au Canada, un peu partout dans le monde, des partisans du catalan font entendre leur voix. Ces liens sociaux ainsi tissés à travers le monde sont une force incontestable pour la culture catalane.

À vous de parler ! Le « u » se prononce « ou », le « v », « b », le « x », « ch », le « ll », « yeu », le « ig », « itch », et le « ny », « gne ».

Écrivains et poètes

Le Languedoc-Roussillon a donné naissance à d’importants écrivains et poètes. Si le fabuliste Jean-Pierre Claris de Florian (1755-1794), originaire de Sauve, n’est guère connu aujourd’hui, il n’en va pas de même de l’auteur d’Il pleut bergère et, accessoirement, du nom des mois du calendrier républicain, Fabre d’Églantine (1750-1794). Ferdinand Fabre (1827-1898), né à Bédarieux, qui chante le Languedoc dans Les Courbezon, L’Abbé Tigrane, Taillevent…

Nul n’ignore le poète Paul Valéry (1871-1945) : l’auteur du Cimetière matin est né à Sète où il repose. C’est à Carcassonne que le Narbonnais Joë Bousquet (1897-1950), paralysé par une blessure de guerre en 1918, a écrit la majeure partie de son œuvre. Le turbulent Joseph Delteil (1894-1978) fut un compagnon des surréalistes. Le Cévenol Jean-Pierre Chabrol (1925-2001) était un passionnant conteur de sa montagne. Citons également les Nîmois André Chamson, Marc Bernard et Jean Paulhan, qui régna longtemps sur les lettres françaises, de son bureau de la NRF. Quant au prix Nobel 1985, Claude Simon (1913-2005), il était viticulteur à Salses. De nos jours, un autre Nîmois, Jean-Pierre Milovanoff a pris la relève avec talent (La Splendeur d’Antonia).

D’autres auteurs se sont exprimés en occitan, comme Max Rouquette (1908-2006) : l’auteur de Vert paradis, le Rouergat Jean Boudou (Joan Bodon, 1920-1975), né à Crespin dans l’Aveyron, auteur des Cailloux du chemin, Le Livre de Catoïe, Robèrt Lafont (1923-2009), linguiste, théoricien du régionalisme, mais aussi dramaturge, poète et romancier (Vida de Joan Larsinhac), Yves Rouquette (né en 1936 - originaire de Camarès dans l’Aveyron, a écrit Cathares, Occitanie) et son frère Joan Larzac, prêtre et auteur d’une remarquable œuvre poétique. Citons également le fin poète de Carcassonne, René Nelli (1906-1982).

La littérature en catalan est quant à elle illustrée, de ce côté-ci des Pyrénées, par un poète, Josep Sebastiá Pons, et deux jeunes écrivains contemporains, Joan Luís Luís et Joan Daniel Bezsonoff.