VEF Blog

Em demano amb amargor com es poden publicar i traduir llibres tan mediocres com aquest. El lector de bona fe es quedarà en una ignorància total dels esdeveniments. Només el col·leccionista d’aforismes i d’acudits podrà trobar-hi perles com ‘ En cuestiones de guerra soy abstemio —djo London, en un discurso de quince minutos—. Me niego a tomar la primera copa embriagadora. ‘ (pàg. 9) o l’anècdota del jueu alemany que llegeix el Völkischer Beobachter, el principal periòdic nazi on repeteixen que els jueus són els amos del món, perquè ‘Es de mí de quien están hablando. Durante media hora al día soy alguien. ‘ ( pàg 77)

Sobre el nazisme i els orígens de la segona guerra mundial tema existeixen molts clàssics com el Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo de Rosa Sala, La politique extérieure de la France, La décadence 1932-1939 de Duroselle, l’admirable Les Français de l’an Quarante de Jean-Louis Crémieux-Brilhac, The rise and fall of the Third Reich de William L. Shirer o fins i tot les memòries d’Albert Speer. Llegiu un d’aquests llibres i no perdeu diners i temps amb aquesta nul·litat.

Quan estudiava al col·legi Le Lys de Canes, la nostra professora de castellà— ens havia demanat que comentéssim una frase de Miguel de Unamuno. ‘ Cuando me dicen de un hombre que habla como un libro, siempre digo que prefiero los libros que hablan como hombres. ‘ Crec que La ciudad de los espíritus de Mark Mazower hauria agradat a don Miguel. Sense que la seva erudició sen’s faci mai pesada, Mazower explica la història tràgica, a vegades còmica i quasi sempre apassionant dels jueus de Salonica.

Expulsats pels reis catòlics l’any 1492, els jueus d’Espanya es van refugiar en aquesta ciutat al nord de Grècia i a moltes illes de la mar Egea i de la mar Jònica com Corfú, pàtria d’Albert Cohen, el gran escriptor francòfon que va novel·lar la gesta del seu poble a llibres com Solal i Mangeclous. Els jueus de Tessalònica van conservar l’ús del castellà del segle XV i l’enyor de la Pell de Brau. ‘ El marino Diego Galán, oriundo de Toledo, comprobó que los judíos de la ciudad " hablan castellano tan bien y con tan buen acento como en la capital del imperio. " Estaban orgullosos de su lengua, de su flexibilidad y dulzura, de su capacidad para poner en su sitio con un oportuno diminutivo las palabras grandilocuentes y rimbombantes. ‘ (p.71) Aïllats a l’aljama —la xudería que deien pronunciant la jota com la xeix catalana o la —ch francesa— els jueus van sortir-ne al llarg dels segles sota el jou otomà, sobretot cap a la fi del segle XIX. Es van anar disseminant per tota la ciutat de Salonica. Van mantenir els oficis tradicionals conquerint-ne d’altres. Al tombant del segle XX, els burgesos hebreus parlaven francès, anglès i naturalment el castellà del Renaixement. Portaven la mainada al lycée Saint-Vincent de Paul o al Petit-Lycée. Durant la primera guerra mundial que els occidentals van exportar allà, la regió de Salonica fou el teatre d’una llarga batalla. El lector cinèfil podrà veure Salonique, nid d’espions, àlies Mademoiselle docteur, de Georg-Wilhem Pabst amb Louis Jouvet, espia del kàiser, i Pierre Fresnay, capità francès massa sentimental. Mark Mazower, gràcies al seu talent i una sèrie molt rica de fotos i de plànols, aconsegueix recrear l’esplendor, el refinament de la ciutat entre les dues guerres mundials. El llibre sempre conserva un to amè i humà. No avorreix mai el lector i, al mateix temps, proposa una documentació variada i sòlida.

L’autor ens revela totes les dissensions entre els jueus de Salonica, els sionistes i els que es volen quedar a Grècia. ‘ La idea de fundar una patria nacional judía en Palestina sólo se dio a conocer en la ciudad a principios del siglo XX. (…) Mucho antes de la Revuelta Árabe de 1936, ya se tenía la sensación de que el sionismo carecía de una respuesta a los problemas de la judería tesalonicense. ‘ ( p.465)

Els nazis van envair Grècia el 1941 per sostenir llur aliat Mussolini que tenia mala peça al teler. Les SS van exterminar la quasi totalitat dels jueus sefardites de Salonica i de tot Grècia com ho van fer amb els asquenazites de Polònia i Rússia. Eliminant-los físicament, pretenien suprimir tots els vestigis de la presència jueva. Un llibre com l’estudi pietadós i remarcable de Mazower desmostra que els hitlerians van fracassar.

   La meua estada a Valença aviat s'acabaria i encara no havia tornat a veure la mare d'en Frederic. No podia acontentar-me amb una senzilla trucada. La vaig convidar a sopar. Afalagada i tímida com una minyona d'antany abans del primer ball, va acceptar amb una condició. Li vaig prometre que se n'aniria a dormir d'hora. Vaig reservar una taula a can Pic, el millor restaurant de la ciutat segons totes les guies. Tanmateix, ni la senyora Honorine ni jo no hi havíem menjat mai.

Va demanar els mateixos plats que jo. Chaussons aux perles de Grignan, senyora marquesa, un gratin de queues d'écrevisses, un coquelet au pistil. No es pot traduir de debò un menú francès a cap altra llengua. No vam parlar gaire del pobre Frederic aquell cop. La senyora Honorine em va fer preguntes sobre l'Aurélie.

—Una dona tan guapa i tan simpàtica. Teniu sort, coronel Daniel...

Vaig matisar el seu entusiasme. La vella em va desaprovar. Igual que l'Aurélie, ella no entenia com podia perdre temps redactant un diccionari en dues llengües tan poc parlades.

—Comprenc que us agradi, coronel Daniel, però em recordeu el pobre Frederic. A ell també li agradava d'estudiar dialectes morts o a punt de morir-se. Cal ser modern! Si tothom sap el que és un " gratin dauphinois " per què voleu que en diguin " una bòna cassoraa " ?

De què servia que mirés de convèncer-la? Somrient, vaig canviar de tema.

—Estic enllestint el primer volum de les meues memòries. Les rambles de Saigon. Hi parli d'en Frederic i de la Loan.

—M'ho fareu llegir, coronel Daniel?

—És en català.

—Altre cop! Sou tossut...I què hi expliqueu?

—La guerra de l'Indoxina. Després escriuré un segon llibre on explicaré la meua estada a Alger. Diré el que pensi de l'0AS, del pronunciament dels generals...

—Molt bé...Si la majoria dels catalans són espanyols, per què parleu de guerres i de colònies perdudes per França? Escriviu per lectors que amb prou feines saben on cau Cambotja...

Vaig provar de fer-li entendre que el català és una llengua quasi normal. Un barceloní o un mallorquí mínimament cultes saben que Algèria va ser francesa.

—Els vostres lectors, si en teniu coronel Daniel, no us seguiran. Una bona novel·la o un llibre de memòries han de ser accesibles a gent normal...No podeu pas demanar als vostres lectors, catalans, japonesos o peruans, que exerceixin una càtedra d'història contemporània. Sou un esverat com el meu pobre Frederic...

Era vella, l'apreciava molt i no volia renyir amb ella. La vaig deixar davant de casa seua a dos quarts d'onze, complint la meua promesa puix que no sóc el general De Gaulle.

L'endemà, sortia del Palace on acavaben de fer Spartacus. No havia vist aquell film des de la seua estrena. Defora, a prop de la caixa, sota la foto de Kirk Douglas crucificat, un vell moro demanava caritat. Assegut pel sòl, borni, retirava molt al pare de l'Assià. Dins de la miseria, conserva la dignitat, amb un somriure als llavis. Un somriure gens irònic ni agressiu com tants captaires –que et retreuen d'acceptar les regles de la societat –sinó un somriure lleuger, contingent i indiferent. Li vaig donar una moneda de deu francs. M'allunyava Boulevard Maurice-Clerc amunt quan em va dir:

—Merci, mon prince...

Aquell títol em va agradar i vaig recordar aquell captaire de Sevilla a qui havia donat un paquet de tabac. " Como un señor va por su camino..."

El senyor era ell i no pas jo. Vaig demanar al moro com es deia.

—Mohammed.

—Jo me dic Daniel...D'on véns?

—De Fort de l'Eau.

—Ah! Fort de l'Eau! Te'n recordes de les broquetes de La Gaîté?

—Jo anava Au bas-fond. Ets d'allí?

—No tot i que els potes negres em van naturalitzar...Te convidi a fer una copa?

Vam entrar al cafè Leffe , amb les dues rotondes.

—Avui no facis escàndol, Momo...—digué un cambrer.

—Tranquil, Jean! Avui, acompanyi un príncep.

Vam beure dues canyes. M'agraden els musulmans que beuen alcohol tot respectant els altres manaments de llur religió.