http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 01-01-2010 16:03

El provençal

                                                             

foto de Marcel Amidieu, el golf de la Napola

Quan era petit, em pensava que els gavatxos parlaven un català estrany, anomenat patuès. La meua iniciació a l’occità en la seua variant provençal la vaig efectuar a través de Les lettres de mon moulin d’Alphonse Daudet. Un gran escriptor aquest Daudet que celebrava la grandesa de Frederic Mistral i el redreçament de la llengua provençal que ell reservava a fragments de diàlegs i a la correspondència privada. Als set anys, jo entenia totes les cites de Daudet en provençal, però trobava estrany aquest parlar. ‘La cabro de moussu Seguin, que se battegué touto la niue emé lou loup, e piei lou loup la mangé. ’

Quan ens vam instal·lar a Canes, ja no s’hi parlava provençal enfora d’uns cafès reservats als gats vells i de terrenys de botxes confidencials. La llengua de Mistral havia sobreviscut en el francès local tan exagerat i en la toponímia amb noms com la Bòca, la Pantiera, Lo Riu, lo Morre, camin deis fadas, camin de lei Gorguetas etc. Els plats típics també tenien noms provençals. Ja em molestava que del ‘ pa banyat ‘ en diguessin ‘ pan banha. ‘ On havia passat la te del participi ?

La lectura de La llengua occitana, l’obra de Pèire Bec, em va aclarir les idees. A la facultat de Niça, vaig estudiar el provençal i el niçard.

El professor Pierre Vouland, molt brillant, era el pare de la nostra companya de classe que anomenàvem ‘duchesse ‘ (duquesa. M’encantava la seua manera de pronunciar ‘because’ durant les classes d’anglès del senyor Laffont. En aquest senzill ‘because’ traucava tota la sensualitat de la minyona. Vaig descobrir aviat que el professor Vouland era un deixeble de Mistral arcarnissat, un guardià fanàtic del temple, Cèrber d’una puresa provençal. Més papista que el mestre, en Vouland negava la unitat de la llengua occitana i parlava de llengües d’oc. Amb una delectació mordaç l’encantava repetir que no comprenia res ni al gascó ni al llemosí. Se li havia acudit estudiar-ne les pecularitats ?

El professor Adolphe Viani, ensenyava el niçard i les matemàtiques. Defensor de les tesis del Felibritge, es va revelar molt més obert a les altres variants. A cada moment s’interrompia per demanar-me.

Coma se ditz en catalan?

Com a bon matemàtic l’encantava estudiar amb nosaltres extractes del Compendion de l’Abaco de Francesc Pellos, el primer tractat de matemàtiques redactat en una llengua moderna. Una tarda, en Viani va convidar el dramàturg Francis Gag, un home simpàtic però un escriptor de poca volada. El seu teatre no passa d’un producte del terrer, molt agradable al paladar, que no suporta l’exportació Var enllà.

La literatura provençal, que exploràvem amb el senyor Vouland, era una altra cosa. Em va enlluernar l’obra de Mistral, sobretot Lo poema dau Ròse on retrobava les meues inquietuds sobre l’essència de l’occitanitat. Rere el famós ‘neblarés’, la boira vora el riu, s’ocultava el secret.

El meu iniciador a la poesia provençal fou Aubanel. Passat Nadal 1990, en l’horrible tren que em duia a Beauvais on l’educació nacional francesa m’havia deportat per un pa miserable, vaig llegir La mióugrano entre-duberto. Hi vaig descobrir un germà.

 

Alor, d’amount, alor ai davala.

Long de la mar e di gràndis oundado,

Ai courregu coume un desconsoula,

E pèr soun noum, tout un jour, l’ai cridado !

 

Les llengües obren les portes d’un món ple de llibres màgics i d’alegries inesperades.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 01-01-2010 10:03

Un totxo inútil

                                                                               

                                             dibuix de Sennep

 Al segle XVIII, Voltaire ja es planyia de ‘ l’inondation de mauvais petits livres.’ Què diria ara si s’hagués d’encarar amb totxos sense interès ? Nicholson Baker pretén estudiar ‘ los orígenes de la Segunda Guerra Mundial y el fin de la civilización.’ Quina una ! Sense proposar cap mapa, sense anàlisi, l’autor desgrana anècdotes, retalls de diaris de Nova York i fragments de discursos. M’ha sobtat que no apareguin uns noms tan importants com el mariscal Hindenburg, Georges Bonnet, el general Franco, Leopold III de Bèlgica, l’almirall Wilhem Canaris, el general Gamelin, Edouard Daladier, el canceller Engelbert Dolfuss, Paul Reynaud, Léon Blum. L’autor tampoc cita els acords de Munic, la crisi dels Sudets, ni la ciutat de Danzig. Naturalment tota la bibliografia citada ve en anglès com si les obres escrites en alemany, francès o italià no servissin de res per estudiar la segona guerra mundial. L’únic diari consultat per l’autor és l’Herald Tribune de Nova York. Tampoc ens podem fiar de l’índex. El mariscal Pétain, citat a les pàgines 183 i 184 segons l’índex, no hi apareix pas.

Em demano amb amargor com es poden publicar i traduir llibres tan mediocres com aquest. El lector de bona fe es quedarà en una ignorància total dels esdeveniments. Només el col·leccionista d’aforismes i d’acudits podrà trobar-hi perles com ‘ En cuestiones de guerra soy abstemio —djo London, en un discurso de quince minutos—. Me niego a tomar la primera copa embriagadora. ‘ (pàg. 9) o l’anècdota del jueu alemany que llegeix el Völkischer Beobachter, el principal periòdic nazi on repeteixen que els jueus són els amos del món, perquè ‘Es de de quien están hablando. Durante media hora al día soy alguien. ‘ ( pàg 77)

Sobre el nazisme i els orígens de la segona guerra mundial tema existeixen molts clàssics com el Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo de Rosa Sala, La politique extérieure de la France, La décadence 1932-1939 de Duroselle, l’admirable Les Français de l’an Quarante de Jean-Louis Crémieux-Brilhac, The rise and fall of the Third Reich de William L. Shirer o fins i tot les memòries d’Albert Speer. Llegiu un d’aquests llibres i no perdeu diners i temps amb aquesta nul·litat.

 

 

                                                

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-12-2009 13:46

Per molts anys!

Per molts anys! Desitgi un bon any a tots els meus lectors i amics.

 

 

                                    

                             Les Allées Bocca, Batna, Algèria      

 

 

 

 

Bonne année!

С новым годом!

Bòna annada!

Happy new year!

Eguberri on!

Gelukkige nuvejaar! 

un an nou fericit!

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 31-12-2009 13:28

Ràdios

                                                               

                                              Lucien Jeunesse

 

 

    Quan era petit, escoltava molt la ràdio. Generalment, seguíem els programes France-Inter però, a la una i a les set, mon pare posava l’agulla en la freqüència de Radio Télévision Luxembourg o Europe n°1 més reticents a esbombar la veritat oficial. Pel general De Gaulle, la ràdio i la televisió eren la veu de França. Les altres opinions no tenien accés al micro. Una línia clara separava la França d’oil d’Occitània. La gent del nord escoltava més aviat RTL o Europe n°1, la gent del migdia preferia Radio Monte Carlo o Ràdio Andorra. Quin plaer sentir entre dues cançons de moda "  Aquí Ràdio Andorra’ ! Quan vivíem a Verneuil-sur-Seine, ens encantava RTL. Al matí, la simpàtica Anne-Marie Peysson xerrava amb els oients i presentava els darrers discos de Joe Dassin, Michel Delpech o Serge Lama. Encara recordi el matí del 1975 quan va radiar ‘ L’été indien.’

Tu sais, je n'ai jamais été aussi heureux que ce matin-là
Nous marchions sur une plage un peu comme celle-ci.
C'était l'automne, un automne où il faisait beau
Une saison qui n'existe que dans le Nord de l'Amérique
Là-bas on l'appelle l'été indien
Mais c'était tout simplement le nôtre.

A l’Anne-Marie Peysson li agradava la música de Verdi i, cada dia, se sentia ‘ El cor dels esclaus ‘ de Nabucco per tota la casa. A la tarda, en Fabrice animava ‘ La case trésor ‘ imitant Napoleó.

A Canes, vam passar a Radio Monte Carlo. M’agradava el joc ‘Quitte ou double ‘ presentat per en Zappy Max. Un candidat havia de contestar unes deu preguntes sobre un tema que ell mateix havia llestat. El joc més interessant, però, era ‘ Le jeu des mille francs. ‘ Cada dia, des d’una ciutat diferent, en Lucien Jeunesse interrogava espectadors mentre sonaven les llàmines d’un glockenspiel. A la fi de l’emissió, en Jeunesse sempre xiulava ‘ A demain ! Si vous le voulez bien.

Gràcies a la ràdio, vaig descobrir les cançons de Luis Mariano. Arran de l’elecció de François Mitterrand, es van crear moltes ràdios lliures, entre les quals la catalana Ràdio Arrels ‘ la veu de Catalunya Nord. ‘ Un dia, al menjador dels meus avis mentre estava traduint un petit text llatí, vaig sentir la veu de Frank Sinatra cantant ‘September of my years’.

One day you turn around and it's summer
Next day you turn around and it's fall
And the springs and the winters of a lifetime
Whatever happened to them all?

La ràdio obria encara les portes del somni.  

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-12-2009 09:47

La Atenas de los judíos

 

El Periódico de Catalunya, 30/12/2009

Cuando estudiaba en el colegio Le Lys de Cannes, nuestra profesora de castellano nos pidió que comentásemos una frase de Miguel de Unamuno: «Cuando me dicen de un hombre que habla como un libro, siempre digo que prefiero los libros que hablan como hombres». Creo que La ciudad de los espíritus, de Mark Mazower, le habría gustado a don Miguel. Sin que su erudición nos resulte nunca pesada, Mazower explica la historia trágica, a veces cómica y casi siempre apasionante, de los judíos de Salónica.
Expulsados por los reyes católicos en 1492, los judíos de España se refugiaron en esta ciudad del norte de Grecia y en muchas islas de los mares Egeo y Jónico como Corfú, patria de Albert Cohen, el gran escritor francófono que noveló la gesta de su pueblo en libros como Solal y Mangeclous. Los judíos de Salónica conservaron el uso del castellano del siglo XV y la nostalgia por la piel de toro. «El marino Diego Galán, oriundo de Toledo, comprobó que los judíos de la ciudad ‘hablan castellano tan bien y con tan buen acento como en la capital del imperio’. Estaban orgullosos de su lengua, de su flexibilidad y dulzura, de su capacidad para poner en su sitio con un oportuno diminutivo las palabras grandilocuentes y rimbombantes» (página 71).
Aislados en la aljama –la xudería, que decían, pronunciándola como la x catalana o la ch francesa– los judíos salieron de ella a lo largo de siglos bajo el yugo otomano, sobre todo hacia finales del siglo XIX. Se fueron diseminando por toda la ciudad de Salónica. Mantuvieron los oficios tradicionales, conquistando otros. A inicios del siglo XX, los burgueses hebreos hablaban francés, inglés y, naturalmente, el castellano del Renacimiento. Llevaban a sus hijos al Llycée Saint-Vincent de Paul o al Petit-Lycée.
Durante la primera guerra mundial, que los occidentales exportaron, la región de Salónica fue el teatro de una larga batalla (el lector cinéfilo podrá ver Salónica, nido de espías, de Georg-Wilhem Pabst, con Louis Jouvet, espía del káiser,y Pierre Fresnay, capitán francés demasiado sentimental). Mark Mazower, gracias a su talento y a una serie muy rica de fotos y de mapas, consigue recrear el esplendor y el refinamiento de la ciudad entre las dos guerras mundiales. El libro siempre conserva un tono ameno y humano. No aburre nunca al lector y, al mismo tiempo, propone una documentación variada y sólida.
El autor nos revela todas las disensiones entre los judíos de Salónica, entre los sionistas y los que se querían quedar en Grecia. «La idea de fundar una patria nacional judía en Palestina solo se dio a conocer en la ciudad a principios del siglo XX. (…) Mucho antes de la revuelta árabe de 1936, ya se tenía la sensación de que el sionismo carecía de una respuesta a los problemas de la judería tesalonicense» ( página465).
Los nazis invadieron Grecia en 1941 para sostener a su aliado Mussolini, que estaba pasando por serios problemas. Las SS exterminaron a la práctica totalidad de los judíos sefarditas de Salónica y de toda Grecia, como hicieron con los askenazis de Polonia y Rusia. Eliminándolos físicamente, pretendían suprimir todos los vestigios de la presencia judía. Un libro como el estudio piadoso y remarcable de Mazower demuestra que los hitlerianos fracasaron.

 

 

 

 LA CIUDAD DE LOS ESPÍRITUS
Mark Mazower
Traducción: Santiago Jordán
Crítica. 624 págs. 29,90 €

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 30-12-2009 09:39

L'Atenes dels jueus

Ressenyada publicada al Periódico de Catalunya del 30/12/2009

 

 

Quan estudiava al col·legi Le Lys de Canes, la nostra professora de castellà— ens havia demanat que comentéssim una frase de Miguel de Unamuno. ‘ Cuando me dicen de un hombre que habla como un libro, siempre digo que prefiero los libros que hablan como hombres. ‘ Crec que La ciudad de los espíritus de Mark Mazower hauria agradat a don Miguel. Sense que la seva erudició sen’s faci mai pesada, Mazower explica la història tràgica, a vegades còmica i quasi sempre apassionant dels jueus de Salonica.

Expulsats pels reis catòlics l’any 1492, els jueus d’Espanya es van refugiar en aquesta ciutat al nord de Grècia i a moltes illes de la mar Egea i de la mar Jònica com Corfú, pàtria d’Albert Cohen, el gran escriptor francòfon que va novel·lar la gesta del seu poble a llibres com Solal i Mangeclous. Els jueus de Tessalònica van conservar l’ús del castellà del segle XV i l’enyor de la Pell de Brau. ‘ El marino Diego Galán, oriundo de Toledo, comprobó que los judíos de la ciudad " hablan castellano tan bien y con tan buen acento como en la capital del imperio. " Estaban orgullosos de su lengua, de su flexibilidad y dulzura, de su capacidad para poner en su sitio con un oportuno diminutivo las palabras grandilocuentes y rimbombantes. ‘ (p.71) Aïllats a l’aljama —la xudería que deien pronunciant la jota com la xeix catalana o la —ch francesa— els jueus van sortir-ne al llarg dels segles sota el jou otomà, sobretot cap a la fi del segle XIX. Es van anar disseminant per tota la ciutat de Salonica. Van mantenir els oficis tradicionals conquerint-ne d’altres. Al tombant del segle XX, els burgesos hebreus parlaven francès, anglès i naturalment el castellà del Renaixement. Portaven la mainada al lycée Saint-Vincent de Paul o al Petit-Lycée. Durant la primera guerra mundial que els occidentals van exportar allà, la regió de Salonica fou el teatre d’una llarga batalla. El lector cinèfil podrà veure Salonique, nid d’espions, àlies Mademoiselle docteur, de Georg-Wilhem Pabst amb Louis Jouvet, espia del kàiser, i Pierre Fresnay, capità francès massa sentimental. Mark Mazower, gràcies al seu talent i una sèrie molt rica de fotos i de plànols, aconsegueix recrear l’esplendor, el refinament de la ciutat entre les dues guerres mundials. El llibre sempre conserva un to amè i humà. No avorreix mai el lector i, al mateix temps, proposa una documentació variada i sòlida.

L’autor ens revela totes les dissensions entre els jueus de Salonica, els sionistes i els que es volen quedar a Grècia. ‘ La idea de fundar una patria nacional judía en Palestina sólo se dio a conocer en la ciudad a principios del siglo XX. (…) Mucho antes de la Revuelta Árabe de 1936, ya se tenía la sensación de que el sionismo carecía de una respuesta a los problemas de la judería tesalonicense. ‘ ( p.465)

Els nazis van envair Grècia el 1941 per sostenir llur aliat Mussolini que tenia mala peça al teler. Les SS van exterminar la quasi totalitat dels jueus sefardites de Salonica i de tot Grècia com ho van fer amb els asquenazites de Polònia i Rússia. Eliminant-los físicament, pretenien suprimir tots els vestigis de la presència jueva. Un llibre com l’estudi pietadós i remarcable de Mazower desmostra que els hitlerians van fracassar.

 

 

 

 LA CIUDAD DE LOS ESPÍRITUS
Mark Mazower
Traducció castellana: Santiago Jordán
Crítica. 624 págs. 29,90 €

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-12-2009 23:28

Llibreries

 

 

 

Quan era petit, no freqüentava les llibreries. De fet, només en coneixia una a Massy. L’estanc de la Rue Gabriel Péri on havia comprat Tintín al Congo. Ma mare treballava a la botiga de l’editorial Tallandier a París.

La meua passió per les llibreries va néixer als dessavuit anys quan vaig ingressar al liceu Masséna de Niça. Aviat vaig conèixer les principals llibreries de la ciutat : els llibreters de vell de la Rue Delille, la Sorbonne i els seus annexos. La Sorbonne Papeterie a la Rue Gioffredo, el carrer més gris de la Costa. La Sorbonne Bouquinerie davant de la pastisseria Carrasco i vora el cafè Le Village a la Rue du Lycée. Quin home més simpàtic aquest Jimmy, l’amo del bar, amb el seu somriure permanent i els seus bigotis intermitents !

Als voltants de l’any 1980, La Sorbonne de Niça era una de les tres millors llibreries de França, molt superior a Le Furet du Nord de Lilla que vaig descobrir més tard. L’entrada de la Sorbonne Universitaire, a tres passes de la Sorbonne Disques donava a la Rue de l’Hôtel des Postes i al Square Wilson, deliciós a l’estiu quan els seus dolls revocaven la calda per tota la nit. Entrava, amb respecte i familiaritat alhora, a la cova màgica. Arribava primer a la secció de les novetats que no mirava mai, massa ocupat en admirar la minyona morena que dirigia la secció dels llibres de butxacava. Retirava molt a l’Alexandra Giuffré, el meu gran amor platònic d’aquella època. La llibretera maca sempre portava jean’s i jerseis blaus. La venda dels llibres de les col·leccions Livres de Poche, Folio, J’ai Lu, Pocket, 10-18, Point-Seuil no alterava la seua bellesa malgrat que passés la meitat de la setmana a les enfosques. Al celler, m’esperaven milers de llibres en anglès, italià, rus, castellà, portuguès, occità i fins i tot en català. La llibreria proposava un exemplar de Bearn editat pel Club dels Novel·listes i El dia que va morir Marylin de Terenci Moix. Per quins camins havien arribat fins a Niça aquelles dues novel·les ? Al primer pis, es trobaven les seccions de filosofia, història i lletres clàssiques. Quan havíem de traduir una versió llatina massa complicada, cercàvem la traducció als volums de la Budé. Un bon llatinista amb cinc minuts identificava l’època de l’autor. El llatí imperial ja no és el llatí ciceronià que difereix de la llengua arcaica d’un Enni o d’un Plaute i, en certa manera, d’un Sal·lusti. Amb deu minuts, ja endevinàvem l’autor i el títol de l’obra. Una ullada a la Sorbonne ens permetia de desembullar les dificultats de la traducció.

 

                                                            

 

Durant la meua estada a París, vaig transformar la llibreria catalano-occitana Pam de Nas en el meu quarter general. Sovint em comprava llibres a les llibreries espanyoles de la Rue de Seine i de la Rue Monsieur-Le-Prince. Rodejava per tots els molls del Sena.

Escorcollava cada caixa a la recerca de velles revistes de cinema i documents sobre les antigues colònies franceses. M'arribava davant La Tour d'Argent, el restaurant que la padrina Jeanne sempre oposava a la senzillesa de la seua cuina. La popote que deia. A l'edat mitjana, París s'acabava aquí a l'abric d'una torre de pedra de la Xampanya que brillava al sol com argent.

Per fi, retrobava la Françoise Betmont a l'altura de la Rue de Pontoise. Una rossa alta, molt bonica, amb ulls blaus enfonsats, cabells mig llargs i la pell colrada com un pagès o un vagabund a força de quedar-se fora. M'asseia, en una de les seues cadiretes de ferro verdes, i xerràvem. La feia riure explicant-li la meua estada a Bruay-en-Artois. Ella m'acusava bromejant de les pitjors tares...

M'ensenyava els llibres que m'havia guardat: una enciclopèdia infantina de l'Indoxina, alguna novel·la d’Emmanuel Robles.

No me n'anava més enllà del pont de Sully. Altres dies, travessava el riu i caminava del pont Marie fins al Châtelet. Amanyagava els lleons de ferro de l'ajuntament, bessons dels lleons d'Orà, que s'han quedat a la plaça Foch, l'actual plaça del 1 de novembre del 1954.

A vegades, cercava postals o cartells a prop de La Samaritaine. Els millors llibres els trobava a les caixes del Quai de Conti i del Quai des Grands Augustins. Hi vaig comprar una vella guia de l'Algèria francesa pel pare d'en Marcel, l'oncle Marius que li deia. Acabaven d'operar-lo del cor. Un any després es moria. Li va agradar tant la guia que la mostrava a tothom. Em fa goig d’haver alegrat els seus darrers mesos.

 

Un dia, un funcionari d’Hisenda va detectar algunes anomalies en la gestió de la Sorbonne. El llibreter no es va deixar esquilar. Els jutges li van donar la raó però, durant aquells anys de procediments, ja s’havia arruïnat. Va voler suïcidar-se. Va resistir a la temptació perquè havia llegit Cioran. Va haver de vendre totes les seues llibreries. Només es va quedar amb la Sorbonne universitària on, melangiós, ven llibres de segona mà i evoca el passat gloriós amb clients distrets i nostàlgics.

 

                                                                  

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 28-12-2009 18:55

Una bona repeixada

 

 Capítol d'una novel·la inèdita Sempre passen coses al mes de maig

foto Delcampe, Els Boulevards de Valença

 

 

   La meua estada a Valença aviat s'acabaria i encara no havia tornat a veure la mare d'en Frederic. No podia acontentar-me amb una senzilla trucada. La vaig convidar a sopar. Afalagada i tímida com una minyona d'antany abans del primer ball, va acceptar amb una condició. Li vaig prometre que se n'aniria a dormir d'hora. Vaig reservar una taula a can Pic, el millor restaurant de la ciutat segons totes les guies. Tanmateix, ni la senyora Honorine ni jo no hi havíem menjat mai.

Va demanar els mateixos plats que jo. Chaussons aux perles de Grignan, senyora marquesa, un gratin de queues d'écrevisses, un coquelet au pistil. No es pot traduir de debò un menú francès a cap altra llengua. No vam parlar gaire del pobre Frederic aquell cop. La senyora Honorine em va fer preguntes sobre l'Aurélie.

—Una dona tan guapa i tan simpàtica. Teniu sort, coronel Daniel...

Vaig matisar el seu entusiasme. La vella em va desaprovar. Igual que l'Aurélie, ella no entenia com podia perdre temps redactant un diccionari en dues llengües tan poc parlades.

—Comprenc que us agradi, coronel Daniel, però em recordeu el pobre Frederic. A ell també li agradava d'estudiar dialectes morts o a punt de morir-se. Cal ser modern! Si tothom sap el que és un " gratin dauphinois " per què voleu que en diguin " una bòna cassoraa " ?

 

De què servia que mirés de convèncer-la? Somrient, vaig canviar de tema.

—Estic enllestint el primer volum de les meues memòries. Les rambles de Saigon. Hi parli d'en Frederic i de la Loan.

—M'ho fareu llegir, coronel Daniel?

—És en català.

—Altre cop! Sou tossut...I què hi expliqueu?

—La guerra de l'Indoxina. Després escriuré un segon llibre on explicaré la meua estada a Alger. Diré el que pensi de l'0AS, del pronunciament dels generals...

—Molt bé...Si la majoria dels catalans són espanyols, per què parleu de guerres i de colònies perdudes per França? Escriviu per lectors que amb prou feines saben on cau Cambotja...

Vaig provar de fer-li entendre que el català és una llengua quasi normal. Un barceloní o un mallorquí mínimament cultes saben que Algèria va ser francesa.

—Els vostres lectors, si en teniu coronel Daniel, no us seguiran. Una bona novel·la o un llibre de memòries han de ser accesibles a gent normal...No podeu pas demanar als vostres lectors, catalans, japonesos o peruans, que exerceixin una càtedra d'història contemporània. Sou un esverat com el meu pobre Frederic...

Era vella, l'apreciava molt i no volia renyir amb ella. La vaig deixar davant de casa seua a dos quarts d'onze, complint la meua promesa puix que no sóc el general De Gaulle.

 

L'endemà, sortia del Palace on acavaben de fer Spartacus. No havia vist aquell film des de la seua estrena. Defora, a prop de la caixa, sota la foto de Kirk Douglas crucificat, un vell moro demanava caritat. Assegut pel sòl, borni, retirava molt al pare de l'Assià. Dins de la miseria, conserva la dignitat, amb un somriure als llavis. Un somriure gens irònic ni agressiu com tants captaires –que et retreuen d'acceptar les regles de la societat –sinó un somriure lleuger, contingent i indiferent. Li vaig donar una moneda de deu francs. M'allunyava Boulevard Maurice-Clerc amunt quan em va dir:

Merci, mon prince...

Aquell títol em va agradar i vaig recordar aquell captaire de Sevilla a qui havia donat un paquet de tabac. " Como un señor va por su camino..."

El senyor era ell i no pas jo. Vaig demanar al moro com es deia.

—Mohammed.

—Jo me dic Daniel...D'on véns?

—De Fort de l'Eau.

—Ah! Fort de l'Eau! Te'n recordes de les broquetes de La Gaîté?

—Jo anava Au bas-fond. Ets d'allí?

—No tot i que els potes negres em van naturalitzar...Te convidi a fer una copa?

Vam entrar al cafè Leffe , amb les dues rotondes.

—Avui no facis escàndol, Momo...—digué un cambrer.

—Tranquil, Jean! Avui, acompanyi un príncep.

Vam beure dues canyes. M'agraden els musulmans que beuen alcohol tot respectant els altres manaments de llur religió.

 

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 27-12-2009 20:45

Retorn a Arcàdia

 

Igor soutenait que l’évocation du passé rendait mélancolique et que c’était la première cause de l’alcoolisme. C’était une règle, écrite nulle part et approximative. ‘ Jean-Michel Guenassia, Le club des incorrigibles optimistes

 

 

Feia quaranta anys que no havia tornat a Briançon. Aquesta pot semblar una bonica frase per començar un text, però és una mentida. Me’n vaig anar de Briançon pel setembre del 1970 i vaig passar-hi dues hores pel febrer del 1976 de tornada d’una setmana d’esqui a Serre-Chevalier. Ma mare i en Marcel havien vingut a cercar-nos perquè ma germana Cécile s’havia trencat una cama. L’ampolla de vi ranci que els havia donat el padrí s’havia trencat. La flaire va impregnar el Renault 12 fins a Canes. Aquell dia havíem passejat una estona per la vila alta. Ma mare s’havia topat amb la Marie-France, una coneguda.

Aquesta horeta en quaranta anys no comptaria si no em provés que, a l’entrada de l’adolescència, no enyorava gens Briançon. Tant me feia. Per a mi Briançon no passava d’una ciutat dels Alps, molt semblant a Montlluís i Vilafranca de Conflent, on m’havia tocat de viure, per atzar, la meua primera infància.

Els anys han passat. Fa temps que no consideri la mort com una abstracció sinó com una enemiga personal. Vull tornar a Briançon on tot va començar. De la meua estada a Menda no recordi res. En vam marxar quan tenia un any. De Briançon, en canvi, em ragen rierols de records, rams d’olors. Imatges de boscos, de postes de sol, de prats coberts de neu, de capelletes congelades, de soldats vestits de blanc, de solaris, de túnels italians, de biblioteques verdes, d’estadis lluminosos, de trens vora el pantà de Serre-Ponçon.

 

 

M’he fiat massa del meu sentit de l’orientació i, en lloc d’agafar el camí de Nions al sud de Monteleimar, m’he perdut cap a Grana, el poble on viuen els meus amics Delavaloire. Felix culpa ! Finalment, he decidit de passar per Bordèu. Quan travessi el congost de les Trente Passes, m’encari amb camps d’espígol. Enyori la dona que he perdut. M’hauria agradat compartir aquest paisatge amb ella. No m’entretinc davant tanta bellesa inútil i voli cap a Nions. Ja agafi la carretera nacional 94 que duu a Briançon. Aquest paistage salvatge de mitja muntanya no m’inspira res. Cap record. Passat Gap, la perspectiva canvia. Des del fons de la memòria, es reanimen l’olor dels boscos alpins, l’olor dels prats a l’estiu i la vispa freda que bufa. Al lluny, dreçats com tants anys darrere meu, s’aixeca, etern, el massís dels Écrins. No em vénen records vius, remembrances animades amb personatges, veus, riures sinó microbis de records, filargasses de memòria que s’arrosseguen com eriçons.

El llac de Serre-Ponçon, tan bonic, tan blau, un llac de postal, sí que el recordi. Viatgi a l’estiu del 1968 amb el padrí en el tren que ens porta a Perpinyà. N’estic segur. El llac resquitlla com un vals a mà esquerre. Fa sol. El padrí diu carallades com sempre i riuen els altres viatgers.

A partir de Mont-Dauphin, el paisatge no em sona. Res. A la sortida de l’Argentière, la carretera puja molt i remingoleja. De sobte, un túnel. Emocionat, ho reconec tot, quaranta anys després. El túnel, la miranda de Freissinière , les muntanyes. Tinc ganes de plorar com si tots aquells anys passats lluny de Briançon m’haguessin portat només sofriments. Travessi un munt de vilatges tristos i deserts. La vall del Durença s’eixampla. En la llunyania la ciutadella de Briançon i la col·legial s’enrogeixen.

Tants anys després, entri a Briançon. Res no ha canviat, com si la ciutat hagués hibernat. L’unica concessió a la modernitat és la rotonda que han instal·lat a baix de la Chaussée, un giratori minúscul i simbòlic, tot s’ha de dir. La meua absència de sorpresa m’estranya. Sé on vaig. Cada cantonada m’apareix tal com dormia en la memòria. Tot és al seu lloc, com si me n’hagués anat mai. Briançon encara retira a una petita ciutat dels anys 1960, una sotsprefectura perduda de l’Algèria francesa.

Abans d’arrambar el cotxe davant l’Hôtel du Parc on m’espera en Centini, m’enfili la Chaussée, l’avinguda molt rosta que uneix la vila alta a Sainte-Catherine, el raval de baix. Desemboqui al Camp de Mart. No han tirat a terra el vell edifici gris on vivíem. Quin refrigeri ! Abans que la plaça s’enfosqueixi del tot, fotografiï amb el meu telèfon mòbil la nostra antiga casa i enviï la foto a ma neboda perquè vegi on vivíem sa mare i jo quan érem petits. Ara me’n puc anar. El meu amic m’espera.

 

 

 

                      

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 26-12-2009 11:47

La cançó del gener

  Aquesta setmana ens ha deixat la gran Renée Leba, la mare de ' La mère. ' En parlaré detalladament un altre dia. La vaig descobrir quan la vaig sentir a la ràdio interpretant aquesta meravellosa cançó de Boris Vian.

 

 

                                                     

 

 

 

 On lit tant de choses
Moi je ne sais plus
Le noir et le rose
Sont confondus

On dit tant de choses
J'écoute plus rien
Toi, ça me repose
Et je me sens bien

Sans blague
Est-ce que tu crois vraiment
Qu'on va s'aimer tout le temps
Ne mens pas
Sans blague
C'est pas dans des romans
Que t'as trouvé tout ça
Dis-le-moi

Parle
Répète encore une fois
Comment cela sera
Quand on vivra ensemble
Parle
A quoi cela ressemble
Deux amoureux d'un soir
Au bout de six mois

Sans blague
Si le jour et la nuit
Ça reste aussi joli
Je serai heureux
Sans blague
Si jamais ça ne finit
Emmène-moi dans ma vie
Avec toi

 

 

http://www.youtube.com/watch?v=yPST-xMfHU8

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article