Auteur : Mitrophane
Date de création : 05-03-2009
Retorn a Arcàdia
‘ Igor soutenait que l’évocation du passé rendait mélancolique et que c’était la première cause de l’alcoolisme. C’était une règle, écrite nulle part et approximative. ‘ Jean-Michel Guenassia, Le club des incorrigibles optimistes
Feia quaranta anys que no havia tornat a Briançon. Aquesta pot semblar una bonica frase per començar un text, però és una mentida. Me’n vaig anar de Briançon pel setembre del 1970 i vaig passar-hi dues hores pel febrer del 1976 de tornada d’una setmana d’esqui a Serre-Chevalier. Ma mare i en Marcel havien vingut a cercar-nos perquè ma germana Cécile s’havia trencat una cama. L’ampolla de vi ranci que els havia donat el padrí s’havia trencat. La flaire va impregnar el Renault 12 fins a Canes. Aquell dia havíem passejat una estona per la vila alta. Ma mare s’havia topat amb la Marie-France, una coneguda.
Aquesta horeta en quaranta anys no comptaria si no em provés que, a l’entrada de l’adolescència, no enyorava gens Briançon. Tant me feia. Per a mi Briançon no passava d’una ciutat dels Alps, molt semblant a Montlluís i Vilafranca de Conflent, on m’havia tocat de viure, per atzar, la meua primera infància.
Els anys han passat. Fa temps que no consideri la mort com una abstracció sinó com una enemiga personal. Vull tornar a Briançon on tot va començar. De la meua estada a Menda no recordi res. En vam marxar quan tenia un any. De Briançon, en canvi, em ragen rierols de records, rams d’olors. Imatges de boscos, de postes de sol, de prats coberts de neu, de capelletes congelades, de soldats vestits de blanc, de solaris, de túnels italians, de biblioteques verdes, d’estadis lluminosos, de trens vora el pantà de Serre-Ponçon.
M’he fiat massa del meu sentit de l’orientació i, en lloc d’agafar el camí de Nions al sud de Monteleimar, m’he perdut cap a Grana, el poble on viuen els meus amics Delavaloire. Felix culpa ! Finalment, he decidit de passar per Bordèu. Quan travessi el congost de les Trente Passes, m’encari amb camps d’espígol. Enyori la dona que he perdut. M’hauria agradat compartir aquest paisatge amb ella. No m’entretinc davant tanta bellesa inútil i voli cap a Nions. Ja agafi la carretera nacional 94 que duu a Briançon. Aquest paistage salvatge de mitja muntanya no m’inspira res. Cap record. Passat Gap, la perspectiva canvia. Des del fons de la memòria, es reanimen l’olor dels boscos alpins, l’olor dels prats a l’estiu i la vispa freda que bufa. Al lluny, dreçats com tants anys darrere meu, s’aixeca, etern, el massís dels Écrins. No em vénen records vius, remembrances animades amb personatges, veus, riures sinó microbis de records, filargasses de memòria que s’arrosseguen com eriçons.
El llac de Serre-Ponçon, tan bonic, tan blau, un llac de postal, sí que el recordi. Viatgi a l’estiu del 1968 amb el padrí en el tren que ens porta a Perpinyà. N’estic segur. El llac resquitlla com un vals a mà esquerre. Fa sol. El padrí diu carallades com sempre i riuen els altres viatgers.
A partir de Mont-Dauphin, el paisatge no em sona. Res. A la sortida de l’Argentière, la carretera puja molt i remingoleja. De sobte, un túnel. Emocionat, ho reconec tot, quaranta anys després. El túnel, la miranda de Freissinière , les muntanyes. Tinc ganes de plorar com si tots aquells anys passats lluny de Briançon m’haguessin portat només sofriments. Travessi un munt de vilatges tristos i deserts. La vall del Durença s’eixampla. En la llunyania la ciutadella de Briançon i la col·legial s’enrogeixen.
Tants anys després, entri a Briançon. Res no ha canviat, com si la ciutat hagués hibernat. L’unica concessió a la modernitat és la rotonda que han instal·lat a baix de la Chaussée, un giratori minúscul i simbòlic, tot s’ha de dir. La meua absència de sorpresa m’estranya. Sé on vaig. Cada cantonada m’apareix tal com dormia en la memòria. Tot és al seu lloc, com si me n’hagués anat mai. Briançon encara retira a una petita ciutat dels anys 1960, una sotsprefectura perduda de l’Algèria francesa.
Abans d’arrambar el cotxe davant l’Hôtel du Parc on m’espera en Centini, m’enfili la Chaussée, l’avinguda molt rosta que uneix la vila alta a Sainte-Catherine, el raval de baix. Desemboqui al Camp de Mart. No han tirat a terra el vell edifici gris on vivíem. Quin refrigeri ! Abans que la plaça s’enfosqueixi del tot, fotografiï amb el meu telèfon mòbil la nostra antiga casa i enviï la foto a ma neboda perquè vegi on vivíem sa mare i jo quan érem petits. Ara me’n puc anar. El meu amic m’espera.
