http://mitrophane.vefblog.net/

  VEF Blog

Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff

el 25-12-2009 18:07

En Carlo

 Capítol d'una novel·la inèdita Sempre passen coses al mes de maig

 

 

 

La brutalitat del desastre pel 1940 ens havia sorprès. Amb la perspectiva històrica, tothom opina que la derrota militar era inevitable. " Trop peu d'enfants, trop peu d'armes, trop peu d'alliés " havia dictaminat el mariscal. Jo era llavors un jove sotstinent de vint anys, sense cap consciència política. Em sembla recordar, però, que pel 1939, el país s'anava refent de l'angelisme del Front Populaire. El president Daladier –soldat pel 1914, republicà honest i intel·ligent, fill d'un forner i per afegiment felibre– dirigia França sòlidament. I tot s'havia esboldregat.

Durant la drôle de guerre, mentre les tropes dels exèrcits de l'est i del nord jugaven a belote i aplaudien Fernandel, nosaltres, als Alps, havíem fortificat tots els punts estratègics de la vall del Roine. Havíem entrenat els caçadors a construir iglús i a passar la nit a dalt de les glaceres. Havíem organitzat maniobres per les muntanyes de la Savoia i de Provença. No havíem perdut temps. I ara, notícies incomprensibles ens pervenien. Amb tres dies, els alemanys havien foradat el front. La meitat de la nostra aviació destruïda al sòl. Què se n'havia fet dels nostres tancs Renault, o Verge sobirana?

El 14 de juny del 1940, els alemanys entraven a París. Quatres dies abans, Mussolini ens atacava per a mossegar uns quants trossos de la bèstia ferida de mort.

 

No conec l'actitud dels soldats francesos amb els alemanys. En tot cas, als Alps, no era pas rar que fraternitzéssem amb els militars italians. El tinent Carlo Rossi de la divisió Livorno no venia de la vall d'Aosta ni de l'Alguer. Per tant, no parlava ni francès ni català. Només practicava el seu dialecte torinès i l'italià normatiu. Regularment, ens oferíem vetllades en cases forestals vora la frontera. Un cop ens rebien els italians. L'altra vegada, passàvem a Itàlia. Bromejàvem. Ens ensenyàvem els nostres renecs i els nostres jocs de cartes. Els italians s'havien iniciat a la belote i nosaltres ara senyorejàvem totes les subtilitats de la scopa. Aquella gent sempre cantava. Quan escolti el disc de cançons napolitanes que va gravar Luis Mariano –un dels seus millors discos per cert –sempre pensi en ells. En Luis canta

 

Mamma solo per te la mia canzone vola

Mamma sarai con me

Tu non sarai più sola...

o bé

L'aurora de bianco vestita

 

                                                             

 

I jo reveig de seguida els ulls verds, el nas de macaco, els rulls negres i el somriure del tinent Rossi. Era assegurador a Torí en la vida civil. Els seus records escolars de francès s'havien marcit com la mostrina, l'escut verd del seu regiment. Records massa llunyans perquè s'expressés en la llengua de la diplomàcia. Sí, el 1940, el francès era encara la llengua dels diplomàtics...

Jo li parlava català a poc a poc. Si en Carlo no m'entenia, hi posava uns mots de francès o fins i tot de llatí que havia après a pronunciar com ell. Ell feia parió i passava al piemontès quan calia. Em mostrava les fotos de la dona i dels seus tres fills. Jo uns retrats de la Gina. Li feia gràcia que la mia amica fosse italiana. No parlàvem quasi mai de política. M'havia confiat, però, que odiava els nazis i no li agradava que il Duce se comprometés amb ells. Recordi que un dia, el tinent Rossi havia renyat el seu burro que bramava.

Anche tu sei fascista!

Si en Carlo defensava la italianitat de Tunísia, Còrsega i de la Savoia, el seu viatge de noces a Niça havia matisat el seu irredemptisme. Havia constatat que si tothom hi enraonava el francès i la llengua d'oc, l'italià, enfora dels hotels i dels bancs, hi era a penes més conegut que a París.

Amb la degradació de la situació, la nostra relació, és clar, va decaure. Uns quants dies abans que Mussolini ens declarés la guerra, el tinent Rossi em va dir:

Ho ricevuto ordini, capisci Daniele...

Amb un somriure trist em donà la seua adreça i la dels seus pares si mai es mudés. No ens vam tornar a veure mai més.

El 23 de juny, un batalló italià va tramuntar la frontera al coll de la Gipiera, i va llenegar cap al llac dels Nou Colors, al llac Negre i el llac Llòng sense topar-se amb cap soldat francès.

Encara feia molta fred. Esperàvem, glaçats i febrils, l'arma al puny a l'entrada de la coma de Folhosa. Els italians avançaven. Es pensaven afrontar les metralladores dels nostres primers postos o, millor encara, trobar-los buits. Pobres pardalets! Què és la guerra sinó aprofitar-se dels errors de l'enemic o incitar-lo a cometre'n? Van caure enmig del nostre dipositiu, en plena zona dels plans de foc dels nostres reductes. Va començar el carnatge. Els italians, eixancats per una llarga marxa dins la neu i el gel en ple mes de juny, s'havien envescat en un bocal de foc. Ni van mirar de replicar. Com una colla d'ossos esbraveits, esbramegaven, davant la mort, cridant la mare. Els nostres canons els llampegaven. Els alpini flamarejaven, s'agitaven en un sobresalt grotesc abans de caure com fruits secallins. Malgrat la fantasmagoria, un vent glacial bufava. La sang italiana feia fondre la neu. Agonitzaven, la panxa oberta, on penjolaven els budells. Els vam rematar a deu metres. No fos cas que, en un darrer esforç, ens enviessin una granada d'adéu...Ah! No els havíem mancat. Ara que tot s'havia acabat, sentíem encara més la fredorada...Esperi que el tinent Carlo i els seus homes no havien participat al combat.

Vam avisar l'estat major que havíem parat l'ofensiva italiana, malcontents de tot i malcontents de nosaltres...

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 27-12-2009 à 08:21:32

Un capítol dur de debò, tan clar i net que fa mal. Amistad i guerra. La simpatia per l'altre enfront la supervivència i el compliment del deure.

"Esperi que el tinent Carlo i els seus homes no havien participat al combat" és aquell bri d'esperança que ens recorda que un poc de compassió queda.

I malgrat tot, hi haurà guerres, com hi haurà malalties, no s'hi pot fer més. Ja podem protestar contra la guerra, que si el conductor del darrere ens fot un cop al palafang som capaços de sortir i trencar-li el cap amb la clau anglesa (jo no, que sóc bon nen, i aquests són dies de pau i amor).

 
 
 
el 25-12-2009 15:37

Parcs

 

 
                                                                             el pont japonès del parc de la Schappe

 

 

Quan era petit, m’agradava jugar als parcs. A Briançon anava ben servit. Sota l’espadat on s’esplaiava la meua escola Carlian-Ripper, el parc de la Schappe ressegueix la riba esquerre del Durença. En aquell temps, no sabia que la ‘schappe’ designa la borra de la seda. A l’entrada del parc, una fàbrica desafectada, on havien cardat la borra, poetitzava el rodal. Alt, gris, amb finestres trencades, aquell edifici encobria melodrames obrers i històries meravelloses. Amors de cardadores italianes amb un fill de l’amo. Com als dibuixos animats de Walt Disney que veièm al cinema Le Vauban. Al parc hi convivien animals variats com tirons, paons, tortes, guilles, ocells rapinyaires i esquirols en llibertat. Quan arribava l’hivern que s’instal·lava almenys per sis mesos, els patinadors s’apoderaven de l’estany gelat. A la primavera ja tornàvem a passejar pel parc i a travessar l’estanyol sobre un gràcil pont japonès. Els paons, que els meus avis anomenaven pagos, m’intrigaven força quan s’estarrufaven amb llurs colors extraordinàries.

A Massy, no nevava quasi mai. Tot el barri dels Grands Ensembles verdejava com un parc. En els antics camps de blat, havien edificat torres de formigó i galliners blavencs. Per tal d’humanitzar el paisatge, havien plantat herbes i arbres pertot. Gràcies al clima de l’Illa de França, havien crescut ailants, moixeres de pastor, arbres de l’amor, verns, bedolls, castanyers, aurons, cedres i altres moreres. Tota una petita selva, paradís dels mainatges. N’havíem colonitzat tots els racons de la plaça d’Alemanya fins al carrer de Longjumeau. Com tots els colonitzadors havíem donat nous noms als llocs conquerits. Cada company tenia una cabana que portava el seu nom. La cabana Brancard, la cabana Desbrousses, la cabana Bezo. El nom més original era ‘ cabane de la salade ‘ (cabana de l’enciam) al fons de l’Allée du Danemark abans del drama vegetal que va ocasionar un canvi toponímic. La ‘ cabane de la salade ‘ va esdevenir ‘ cabane de la salade arrachée. ‘cabana de l‘enciam arrencat.’ En Bellafleur, mainatge que s’estava a l’Allée de Pologne i per tant veí d’en Jean-Luc Moreels, no va acceptar aquesta terminologia. Exigia que una cabana l’homenatgés. El vam convençer a cops de puny que renunciés als seus projectes.

Trenta anys després, he tornat al vell parc i només he sabut localitzar la cabana Brancard i la meua. Tots els noms de les altres s’han barrejat, s’han esborrat pels camins de la vida sense cap proprietari putatiu per reinvidicar-les.

 

 

                                         

                                                                        l'Allée de Suède, 2008

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 24-12-2009 17:06

Parcs temàtics

foto Delcampe

 

 

Quan era petit, ja hi havia parcs temàtics tot i que el nom no existia pas. L’actor Jean Richard, que encarnava el comissari Maigret al segon canal de l’ORTF, havia concebut dos grans parcs a Ermenonville i a Senlis, dues viles al nord de París.

La Vallée des Peaux Rouges retirava a un petit Far West amb un pont de fusta, cosí del pont del riu Kwai. Uns indis atacaven una diligència malgrat els crits d’advertència dels mainatges. El parc es presentava com un poblet qualsevol de l’oest americà amb una estació, un rodeo, una adrogueria on es podia comprar tot el material dels cow-boys, una cantina mexicana i el despatx del xèrif. Naturalment havien previst un saloon com a Río Bravo. Potser alguna barmaid hi treballava però, en aquell temps, les senyores no m’interessaven cap bri. La Vallée des Peaux Rouges era un lloc plaent però em divertia molt més La Mer de Sable a Ermenonville.

Cada any, els mestres de l’escola Paul Painlevé de Massy hi organitzaven una excursió al mes de juny. El pare em donava cinc francs. Amb aquell duro, no podia fer gran cosa. A mà esquerre, un trenet escalava un serrat sorrenc i pinós. Alguns dromedaris nostàlgics travessaven tot lo dia aquell desert minúscul. Amb els meus companys de Painlevé, quantes vegades vam mirar de fer descarrilar el tren ? No volíem perjudicar a ningú. Només anhelavem una catàstrofe com a la televisió.

Caminàvem mitja hora abans d’arribar a la capital del petit regne, una població heteròclita amb una pagoda, un saloon, un palau àrab, un labèrint amb miralls deformants. A baix, a mà dreta de l’entrada, un circuit de kàrting, patrocinat per Antar, ensordia els visitants.

Fa anys, panys i cadaules que els indis se’n van anar de la Vallée des Peaux Rouges. La Mer de Sable encara encanta les patuleies de París i de l’Illa de França. Cada cop que hi he volgut tornar a l’estiu, sempre l’he trobat tancada co si no em volguessin passejar una estona al país de la meua infantesa.

 

                                                               

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 21-12-2009 23:10

El meu Bernie va anar a Cuba

Ressenya publicada al Periódico de Catalunya, 11/11/ 2009

 

 

 

Durant molts anys, m’he pensat que la novel·la s’havia mort, discreta com un ocell, en alguna platja de Colòmbia o en un moll de París assassinada per existencialistes de Saint-Germain des Prés . M’equivocava. Enmig de tanta mediocritat pretensiosa, de tanta nul·litat pedant, encara existeixen uns narradors que, com artesans tossuts, s’esforcen a escriure una història interessant, tan bé com poden. Philipp Kerr és l’un d’ells. La trilogia berlinesa —constituït de Violetas de marzo, Pálido criminal i Réquiem alemán— s’ha enriquit amb tres nous títols Unos por otros, Una llama misteriosa i ara el novíssim Si els morts no ressusciten que acaba d’obtenir el premi internacional de novel·la negra convocat per RBA. Es tracta d’una aventura literària de qualitat. Amb en Berthie Gunther, detectiu amb totes les característiques del thriller dels anys 1940 —codificades per Raymond Chandler, Dashiell Hammett i David Goodis— descobrim un Berlín ple de tavernes sòrdides, carrers tètrics, de policies nazis i putes sentimentals amb una impressió de versemblança total. El seu món és real, palpable. La documentació hi apareix natural, gens forçada. Quasi mai no s’hi sent ‘ la fressa dels llibres en la biblioteca ‘ com deia Pierre Benoit per a denunciar els autors que no han sabut digerir llur documentació i ens creuen obligats d’infligir-nos lliçons sobre la pintura flamenca o els carruatges de la Polònia medieval. En Bernie Gunther, el narrador cínic com així ha de ser, no s’ha acostumat a la lletjor del món. L’humor li serveix de vàlvula. ‘ Ho sento, general, però no puc signar aquest document. Seria com un gall dindi enviant una felicitació nadalenca. ‘ (p.243) Per a ell, l’humor constitueix tot un art de viure, una filosofia ‘ De tot s’ha de fer broma, Herr Gunther ‘ (p.134) Els protagonistes ficticis es mouen amb la mateixa vivor que els personatges reals. Assenyalem de passada que la traducció catalana és molt bona malgrat la decisió absurda de traduir Führer per Líder. Posats a fer, per què no han traduït totes les paraules alemanyes del text i el nom dels carrers ? Llegint Philipp Kerr, em sembla sentir al veu desenganyada i cínica d’un vell berlinès que n’ha vist de tots colors. Visitem amb ell tots els passadissos del mític hotel Adlon i les vil·les colonials de l’Havana de Batista. La intriga captiva el lector amb un mecanisme de rellotgeria, plena de sorpreses fins al final inesperat. Philipp Kerr no ha oblidat el gran secret. L'home, malgrat les lliçons de la vida, s'embadaleix amb les boniques històries com l’infant que va ser.

A dir veritat, la novel·la s’allargassa un poc i crec que Philipp Kerr tenia la matèria per dues novel·les més condensades. Si bé el seu Berlín nazi enlluerna, la descripció de l’Havana d’Hemingway i Errol Flynn fa tuf de cartró pedra. Quan seguim en Bernie pels carrers de Berlín, hi som. He trobat, en canvi, la seva Cuba tan versemblant com els decorats del Zorro de Walt Disney. Tant se val. El lector retrobarà o descobrirà un detectiu desesperat, sentimental i cínic, cruel i simpàtic, que ens ajuda a comprendre millor els drames de la història recent. Gràcies a Kerr, som tots detectius alemanys.

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-12-2009 20:52

Projecte de portada

Projecte de portada abandonat

 

 

                                                 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 17-12-2009 17:02

Rius


                                                                            

      El pantà de Serre-Ponçon, foto Delcampe 

 



Quan era petit, vivia a Briançon en un espadat que domina el riu Durença. En aquell temps, no sabia provençal i mai no havia sentit el proverbi. ‘ Lo mistrau, lo Parlament e la Durença son lis tres flèus de la Provença. ‘ Durant segles, el Durença havia retirat a un torrent qualsevol que es tranformava en monstre que s’emportava vaques, carros, cases, cotxes. Davant tanta fúria, el govern francès va planejar la construcció d’un barratge colossal. El 1961, van haver d’inundar una part de la vall i el poble de Savines. Els pagesos, melangiosos, es van allotjar a damunt de les aigües del nou llac.

Savines-le-Lac és una població coqueta, tota bl anca i florida, típica de la millor arquitectura dels anys 1960. Una infinitat de torrents, rierols, riuets i rierons se sotmeten al Durença. Amb els pares, ens enfilàvem sovint la vall del Clarèia camí d’Itàlia. D’altres cops, pujàvem a Serre Chevalier, en un bosc oblidat que no he retrobat mai. Reveig les barralles de fusta de les cledes com als forts de l’oest americà.

Quan vam partir de Briançon, vam residir a Vieux Brisach a Alemanya. El nom local és més precís. Breisach am Rhein no es pot dissociar del riu, Sa Majestat el Rin. Aquest sí que era un riu de debò, un riu imperial i no pas un torrent alpí. Val més que no m’allargassi amb la Canta-rana, el rierol que passa per Nils. A l’estiu m’hauria agradat jugar amb les seues aigües. Impossible. Només rajava un filaret miserable.

El Rin, gris, trist com els ulls d’una rossa bonica a les portes de la vellesa, corria cap a la mar del Nord.

A Massy, ja no quedava cap riu. La pobra Bièvre l’havien soterrada sota masses de formigó. Només el nom d’un carrer de París la recordava, el carrer on vivia François Mitterrand, cap de l’oposició.

Quan anàvem al cinema a París, soliem passar vora el Sena. No li feièm cap. Formava part del paisatge urbà com les caixes verdes del bouquinistes, la Conciergerie, els molls i les gavarres. En canvi, a Verneuil-sur-Seine on vaig viure del setembre 1974 fins a la nostra instal·lació a Canes pel setembre del 1975, el Sena constituïa l’element principal del decorat. Tota verda, remingolejava sota les esglésies i els castells medievals de l’Illa de França. La vida era bonica i el Sena vagarejava amb la lentitud dels anys d’infantesa.

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 17-12-2009 à 18:06:19

Sense aigua no hi ha vida.
Justament ara vinc de llegir "Lo Flume Grand" de Max Roqueta --quin descobriment!-- i repassar "Las coplas por la muerte de su padre" del Jorge Manrique, que sempre m'han agradat molt. Els rius són per tot arreu. Tot ho porten i tot s'ho emporten.

"Remingolejava", quina paraula més bella!

 
 
 
el 16-12-2009 19:05

L'esqui

 

Quan era petit, vivia la meitat de l’any —de Totsants a la primavera— envoltat de neu. Ens estàvem en un edifici muntanyenc, gris i massiu, del camp de Mart camí d’Itàlia, a sota de tres colls de tercera categoria que diuen els ciclistes. El coll del Galibier, del Lautaret i d’Izoard. Amb el pares jugàvem amb un trineu al glacís de la fortalesa. Fèiem ninots de neu al petit jardí del Barri davant de la col·legial Nostra Senyora. Els cotxes, arrambats davant de la Posta, semblaven iglús. La gent travessava, cauta, la plaça. Els ociosos s’aventuraven sobre la nova pista de gel al sol dels valsos de Johann Strauss i Emil Waldteufel.

 

                                                                 

           

 

                                                fotos Delcampe

 

 

Mon pare era metge del 159ème Régiment d’Infanterie Alpine, una de les millors unitats de l’exèrcit francès. Els militars portaven un uniforme blanc amb mitjons alts beixa i una boina gegantina, la famosa tarte.

Per posar-la ben bé al cap cal pronunciar el sèsam : ‘ Un coup je te vois, un coup je t’entends, un coup je t’e… ‘ El llenguatge militar recorre sovint a metàfores absurdes…

No conservi cap record de les meues primeres passes amb esquis. Si em fiï de l’arxiu familiar ja vaig esquiar molt jove. Apareixi a els fotos, tot cofoi, baixant pendents. A ma mare li agradava esquiar a Montgenèvre malgrat la barra dels esquiadors italians que davallaven les pistes a corre-cuita reclamant la preferència ‘ Pista! Pista !

Quan vam partir de Briançon pel setembre del 1969, ja no vaig esquiar durant cinc anys. Mon pare ens va enviar ma germana i jo en una colònia de vacances de l’Organisation Centrale des Camps et Activités de Jeunesse (l’OCCAJ) a Sixt-Fer- à-Cheval, poble de Savoia. Vam parar a l’Hôtel du Fer à Cheval et de l’Abbaye instal·lat en una antiga abadia. Del seu passat monacal l’hotel havia heretat un campanar barroc com n’hi ha molts a Baviera i Àustria i un teginat venerable. Hi convivia amb mainatges de la meua edat en un ambient festiu molt agradable.

Al matí, anàvem a esquiar a l’estació. Vaig aprendre de nou a aguantar-me dret amb esquis i efectuar viratges elementals. Vaig descobrir l‘art de fer angle, el ‘chasse-neige’ en francès, unint les puntes dels esquis per frenar. Esquiàvem amb esquis Rossignol. Rossignols, rossignols des mes amours

Malauradament, el dia de l’examen, vaig caure i no vaig obtenir el meu primer estel. Vaig haver d’acontentar-me amb un floquet —un flocon— i un carnet blau concedits per l’École du ski français.

A la tarda, després de la lliçó d’esqui, espertinava amb un te i un tros de xicolata. La darrera nit, vam organitzar una vetllada vora la xemeneia del menjador. Jean-Philippe Marie, natural de Romainville, va recitar Caen un monòleg de Raymond Devos. L’admirava molt i em confonia que un minyó de la meua edat ja se sabés els paradigmes de les cinc declinacions llatines. En aquell temps, perdó in illis temporibus, els petits francesos estudiaven la llengua de Ciceró.

Aquella setmana, en què vaig poder revisar els rudiments de l’esqui, va constituir una etapa en la meua formació.

Per primera vegada en ma vida, em vaig relacionar amb noies de la meua edat. A la tarda, jugava amb una pallaga a Filifourmis, un joc molt divertit, vora una fienstra que donava al torrent Giffre que corria amb una fressa gens discreta.

 

                                                                                      

 

 

Vaig conèixer la Bénédicte, un parisenca deliciosa, rossa amb rulls i molt divertida. Sempre bromejava. La seua expressió favorita era ‘ Je ne vois pas le rapport avec la choucroute.

Aquella dita, que no havia sentit mai, em va agradar encara més que la mofa d’en Benoît Rainer, el meu sisener. ‘ Tu la craches ta Valda ‘ (l’escups la teua pastilla Valda ?) que deia als llobatons que s’embarbussaven.

La Bénédicte, amb els seus dotze anys, em semblava una princesa inacesssible, ‘ une dame, à sa haute fenêtre. ‘ 

Em vaig enamorar d’una pallaga de la meua edat. L’Anita Sautenberg tenia una carona fina i cabells castanys. L’estimava en la immediatesa del dia, sense pensar en l’endemà. Només volia quedar-me a prop seu i mirar-la hores i hores.

La darrera nit, vam marxar amb un autocar, caòtic i prehistòric, cap a l’estació de Cluses. La nit era profunda i inquietant com en els contes dels germans Grimm. Vam travessar un avetar. Vam cantar ’ Sous les ponts de Paris ‘ de Vincent Scotto.

Sous les ponts de Paris

Lorsque descend la nuit

Toutes sortes de gueux

Se faufilent en cachette

Et sont heureux

De trouver une couchette.

 

Passat Samoëns, vam entonar ‘ El cant dels adéus. ‘ Vaig poder passar la nit al mateix compartiment que l’Anita. Va mastegar un reguitzell de xiclets perfumats a la maduixa. No sé si vam enraonar. De què li hauria parlat ? De les aventures de David Crockett ? Dels jardins de Massy ? De la tendresa dels avis ?

Quan el tren sobreescalfat va arribar a París, l’Anita se’n va anar amb la seua gent sota la torre de l’estació de Lió i no la vaig tornar a veure mai més.

 

 

                                                               

 

 

 

 


Comentaris/ коментарии

 

1. Florenci Salesas  le 17-12-2009 à 17:54:18

Aquesta història m'ha tocat de debò. Em recorda experiències que jo també vaig viure de petit. Quina sensació tan emocionant i estranya a la vegada. És com si et descriguissin per dins.

Moltes gràcies per compartir aquest text tan bell.

 
 
 
el 16-12-2009 09:40

Sorpresa i perifèries

ERNEST ALÓS, El Periódico de Catalunya, 16/12/2009

                                                                          

La gran sorpresa de l’any en la literatura catalana ha estat el descobriment, als 65 anys, de Sílvia Alcàntara: Olor de colònia, la seva primera obra publicada, que és una reconstrucció de la vida en una colònia fabril a la postguerra, s’ha tutejat amb els grans best-sellers internacionals traduïts a la llengua catalana. Absents per incompareixença o fluixesa alguns autors consagrats, han estat diverses veus en procés accelerat de maduració però encara no canonitzades (i cap d’elles barcelonina), les que han mantingut el nivell: el viatge des dels anys 70 fins avui a la capital de l’Alt Empordà de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), la misteriosa visita al Pirineu d’Imma Monsó (Lleida, 1959), els records entre nostàlgics i amargs de la França infantil de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i la Rússia literària inventada per Francesc Serés (Saidí, 1972

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 16-12-2009 09:38

Sorpresa y periférias

ERNEST ALÓS, El Periódico  16/12/2009
                                                                     

La gran sorpresa del año en la literatura catalana ha sido el descubrimiento, a los 65 años, de Sílvia Alcàntara: Olor de colònia, su primera obra publicada, una reconstrucción de la vida en una colonia fabril en la posguerra, se ha tuteado con los grandes best-sellers internacionales traducidos al catalán. Ausentes por incomparecencia o flojera algunos autores consagrados, han sido varias voces en proceso acelerado de maduración pero aún no canonizadas (y ninguna de ellas barcelonesa), las que han mantenido el nivel: el viaje desde los años 70 hasta hoy en la capital del Alt Empordà de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), la misteriosa visita al Pirineo de Imma Monsó (Lleida, 1959), los recuerdos entre nostálgicos y amargos de la Francia infantil de Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) y la Rusia literaria inventada por Francesc Serés (Saidí, 1972).

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
el 15-12-2009 12:48

Sant Jordi 2008

 Avui, Sant Jordi 2008

 

 Els taxistes del tsar

 

                                                    

 

A poc a poc, llibre rere llibre i sense fer gaires escarafalls a la Catalunya del Nord es va generant una narrativa de gran nivell principalment a través de les figures de Joan-Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff. La darrera novetat d’aquest autor nascut a Perpinyà el 1963 és un híbrid entre memòria familiar, reivindicació identitària i relat costumista que ens apropa a una Europa que ja fa molts anys que ha deixat d’existir, sobre els mapes si més no.

A la recerca dels seus orígens russos Bezsonoff construeix una història amb considerables dosis d’humor que no amaguen les seves fòbies i simpaties personals a través de les peripècies vitals per l’avi Mitrofan i el seu germà Leonid a partir de la Gran Guerra del 1914. Unes peripècies que a tots dos els aboquen a l’exili i a personificar dues maneres molt diferents de viure la distància amb la terra nadiua: el desarrelament i l’enyorança.

Hi ha molta tendresa en aquest llibre. I una manera senzilla de fer propers sentiments molt

profunds. Joan Daniel Bezsonoff ha escrit una obra major sense que es noti.

 


Comentaris/ коментарии

 
 
 
 

Ajouter un commentaire

Comentaris КОМЕНТАРИИ
Pseudo : Réserve ton pseudo ici
Email :
Site :
Commentaire :
 
 
 
Rappel article