VEF Blog

 Capítol d'una novel·la inèdita Sempre passen coses al mes de maig

La brutalitat del desastre pel 1940 ens havia sorprès. Amb la perspectiva històrica, tothom opina que la derrota militar era inevitable. " Trop peu d'enfants, trop peu d'armes, trop peu d'alliés " havia dictaminat el mariscal. Jo era llavors un jove sotstinent de vint anys, sense cap consciència política. Em sembla recordar, però, que pel 1939, el país s'anava refent de l'angelisme del Front Populaire. El president Daladier –soldat pel 1914, republicà honest i intel·ligent, fill d'un forner i per afegiment felibre– dirigia França sòlidament. I tot s'havia esboldregat.

Durant la drôle de guerre, mentre les tropes dels exèrcits de l'est i del nord jugaven a belote i aplaudien Fernandel, nosaltres, als Alps, havíem fortificat tots els punts estratègics de la vall del Roine. Havíem entrenat els caçadors a construir iglús i a passar la nit a dalt de les glaceres. Havíem organitzat maniobres per les muntanyes de la Savoia i de Provença. No havíem perdut temps. I ara, notícies incomprensibles ens pervenien. Amb tres dies, els alemanys havien foradat el front. La meitat de la nostra aviació destruïda al sòl. Què se n'havia fet dels nostres tancs Renault, o Verge sobirana?

El 14 de juny del 1940, els alemanys entraven a París. Quatres dies abans, Mussolini ens atacava per a mossegar uns quants trossos de la bèstia ferida de mort.

No conec l'actitud dels soldats francesos amb els alemanys. En tot cas, als Alps, no era pas rar que fraternitzéssem amb els militars italians. El tinent Carlo Rossi de la divisió Livorno no venia de la vall d'Aosta ni de l'Alguer. Per tant, no parlava ni francès ni català. Només practicava el seu dialecte torinès i l'italià normatiu. Regularment, ens oferíem vetllades en cases forestals vora la frontera. Un cop ens rebien els italians. L'altra vegada, passàvem a Itàlia. Bromejàvem. Ens ensenyàvem els nostres renecs i els nostres jocs de cartes. Els italians s'havien iniciat a la belote i nosaltres ara senyorejàvem totes les subtilitats de la scopa. Aquella gent sempre cantava. Quan escolti el disc de cançons napolitanes que va gravar Luis Mariano –un dels seus millors discos per cert –sempre pensi en ells. En Luis canta

Mamma solo per te la mia canzone vola

Mamma sarai con me

Tu non sarai più sola...

o bé

L'aurora de bianco vestita

I jo reveig de seguida els ulls verds, el nas de macaco, els rulls negres i el somriure del tinent Rossi. Era assegurador a Torí en la vida civil. Els seus records escolars de francès s'havien marcit com la mostrina, l'escut verd del seu regiment. Records massa llunyans perquè s'expressés en la llengua de la diplomàcia. Sí, el 1940, el francès era encara la llengua dels diplomàtics...

Jo li parlava català a poc a poc. Si en Carlo no m'entenia, hi posava uns mots de francès o fins i tot de llatí que havia après a pronunciar com ell. Ell feia parió i passava al piemontès quan calia. Em mostrava les fotos de la dona i dels seus tres fills. Jo uns retrats de la Gina. Li feia gràcia que la mia amica fosse italiana. No parlàvem quasi mai de política. M'havia confiat, però, que odiava els nazis i no li agradava que il Duce se comprometés amb ells. Recordi que un dia, el tinent Rossi havia renyat el seu burro que bramava.

—Anche tu sei fascista!

Si en Carlo defensava la italianitat de Tunísia, Còrsega i de la Savoia, el seu viatge de noces a Niça havia matisat el seu irredemptisme. Havia constatat que si tothom hi enraonava el francès i la llengua d'oc, l'italià, enfora dels hotels i dels bancs, hi era a penes més conegut que a París.

Amb la degradació de la situació, la nostra relació, és clar, va decaure. Uns quants dies abans que Mussolini ens declarés la guerra, el tinent Rossi em va dir:

–Ho ricevuto ordini, capisci Daniele...

Amb un somriure trist em donà la seua adreça i la dels seus pares si mai es mudés. No ens vam tornar a veure mai més.

El 23 de juny, un batalló italià va tramuntar la frontera al coll de la Gipiera, i va llenegar cap al llac dels Nou Colors, al llac Negre i el llac Llòng sense topar-se amb cap soldat francès.

Encara feia molta fred. Esperàvem, glaçats i febrils, l'arma al puny a l'entrada de la coma de Folhosa. Els italians avançaven. Es pensaven afrontar les metralladores dels nostres primers postos o, millor encara, trobar-los buits. Pobres pardalets! Què és la guerra sinó aprofitar-se dels errors de l'enemic o incitar-lo a cometre'n? Van caure enmig del nostre dipositiu, en plena zona dels plans de foc dels nostres reductes. Va començar el carnatge. Els italians, eixancats per una llarga marxa dins la neu i el gel en ple mes de juny, s'havien envescat en un bocal de foc. Ni van mirar de replicar. Com una colla d'ossos esbraveits, esbramegaven, davant la mort, cridant la mare. Els nostres canons els llampegaven. Els alpini flamarejaven, s'agitaven en un sobresalt grotesc abans de caure com fruits secallins. Malgrat la fantasmagoria, un vent glacial bufava. La sang italiana feia fondre la neu. Agonitzaven, la panxa oberta, on penjolaven els budells. Els vam rematar a deu metres. No fos cas que, en un darrer esforç, ens enviessin una granada d'adéu...Ah! No els havíem mancat. Ara que tot s'havia acabat, sentíem encara més la fredorada...Esperi que el tinent Carlo i els seus homes no havien participat al combat.

Vam avisar l'estat major que havíem parat l'ofensiva italiana, malcontents de tot i malcontents de nosaltres...