VEF Blog

Savines-le-Lac és una població coqueta, tota bl anca i florida, típica de la millor arquitectura dels anys 1960. Una infinitat de torrents, rierols, riuets i rierons se sotmeten al Durença. Amb els pares, ens enfilàvem sovint la vall del Clarèia camí d’Itàlia. D’altres cops, pujàvem a Serre Chevalier, en un bosc oblidat que no he retrobat mai. Reveig les barralles de fusta de les cledes com als forts de l’oest americà.

Quan vam partir de Briançon, vam residir a Vieux Brisach a Alemanya. El nom local és més precís. Breisach am Rhein no es pot dissociar del riu, Sa Majestat el Rin. Aquest sí que era un riu de debò, un riu imperial i no pas un torrent alpí. Val més que no m’allargassi amb la Canta-rana, el rierol que passa per Nils. A l’estiu m’hauria agradat jugar amb les seues aigües. Impossible. Només rajava un filaret miserable.

El Rin, gris, trist com els ulls d’una rossa bonica a les portes de la vellesa, corria cap a la mar del Nord.

A Massy, ja no quedava cap riu. La pobra Bièvre l’havien soterrada sota masses de formigó. Només el nom d’un carrer de París la recordava, el carrer on vivia François Mitterrand, cap de l’oposició.

Quan anàvem al cinema a París, soliem passar vora el Sena. No li feièm cap. Formava part del paisatge urbà com les caixes verdes del bouquinistes, la Conciergerie, els molls i les gavarres. En canvi, a Verneuil-sur-Seine on vaig viure del setembre 1974 fins a la nostra instal·lació a Canes pel setembre del 1975, el Sena constituïa l’element principal del decorat. Tota verda, remingolejava sota les esglésies i els castells medievals de l’Illa de França. La vida era bonica i el Sena vagarejava amb la lentitud dels anys d’infantesa.