VEF Blog

Quan era petit, ja hi havia parcs temàtics tot i que el nom no existia pas. L’actor Jean Richard, que encarnava el comissari Maigret al segon canal de l’ORTF, havia concebut dos grans parcs a Ermenonville i a Senlis, dues viles al nord de París.

La Vallée des Peaux Rouges retirava a un petit Far West amb un pont de fusta, cosí del pont del riu Kwai. Uns indis atacaven una diligència malgrat els crits d’advertència dels mainatges. El parc es presentava com un poblet qualsevol de l’oest americà amb una estació, un rodeo, una adrogueria on es podia comprar tot el material dels cow-boys, una cantina mexicana i el despatx del xèrif. Naturalment havien previst un saloon com a Río Bravo. Potser alguna barmaid hi treballava però, en aquell temps, les senyores no m’interessaven cap bri. La Vallée des Peaux Rouges era un lloc plaent però em divertia molt més La Mer de Sable a Ermenonville.

Cada any, els mestres de l’escola Paul Painlevé de Massy hi organitzaven una excursió al mes de juny. El pare em donava cinc francs. Amb aquell duro, no podia fer gran cosa. A mà esquerre, un trenet escalava un serrat sorrenc i pinós. Alguns dromedaris nostàlgics travessaven tot lo dia aquell desert minúscul. Amb els meus companys de Painlevé, quantes vegades vam mirar de fer descarrilar el tren ? No volíem perjudicar a ningú. Només anhelavem una catàstrofe com a la televisió.

Caminàvem mitja hora abans d’arribar a la capital del petit regne, una població heteròclita amb una pagoda, un saloon, un palau àrab, un labèrint amb miralls deformants. A baix, a mà dreta de l’entrada, un circuit de kàrting, patrocinat per Antar, ensordia els visitants.

Fa anys, panys i cadaules que els indis se’n van anar de la Vallée des Peaux Rouges. La Mer de Sable encara encanta les patuleies de París i de l’Illa de França. Cada cop que hi he volgut tornar a l’estiu, sempre l’he trobat tancada co si no em volguessin passejar una estona al país de la meua infantesa.