VEF Blog

Quan era petit, vivia la meitat de l’any —de Totsants a la primavera— envoltat de neu. Ens estàvem en un edifici muntanyenc, gris i massiu, del camp de Mart camí d’Itàlia, a sota de tres colls de tercera categoria que diuen els ciclistes. El coll del Galibier, del Lautaret i d’Izoard. Amb el pares jugàvem amb un trineu al glacís de la fortalesa. Fèiem ninots de neu al petit jardí del Barri davant de la col·legial Nostra Senyora. Els cotxes, arrambats davant de la Posta, semblaven iglús. La gent travessava, cauta, la plaça. Els ociosos s’aventuraven sobre la nova pista de gel al sol dels valsos de Johann Strauss i Emil Waldteufel.

Mon pare era metge del 159^ème Régiment d’Infanterie Alpine, una de les millors unitats de l’exèrcit francès. Els militars portaven un uniforme blanc amb mitjons alts beixa i una boina gegantina, la famosa tarte.

Per posar-la ben bé al cap cal pronunciar el sèsam : ‘ Un coup je te vois, un coup je t’entends, un coup je t’e… ‘ El llenguatge militar recorre sovint a metàfores absurdes…

No conservi cap record de les meues primeres passes amb esquis. Si em fiï de l’arxiu familiar ja vaig esquiar molt jove. Apareixi a els fotos, tot cofoi, baixant pendents. A ma mare li agradava esquiar a Montgenèvre malgrat la barra dels esquiadors italians que davallaven les pistes a corre-cuita reclamant la preferència ‘ Pista! Pista ! ‘

Quan vam partir de Briançon pel setembre del 1969, ja no vaig esquiar durant cinc anys. Mon pare ens va enviar ma germana i jo en una colònia de vacances de l’Organisation Centrale des Camps et Activités de Jeunesse (l’OCCAJ) a Sixt-Fer- à-Cheval, poble de Savoia. Vam parar a l’Hôtel du Fer à Cheval et de l’Abbaye instal·lat en una antiga abadia. Del seu passat monacal l’hotel havia heretat un campanar barroc com n’hi ha molts a Baviera i Àustria i un teginat venerable. Hi convivia amb mainatges de la meua edat en un ambient festiu molt agradable.

Al matí, anàvem a esquiar a l’estació. Vaig aprendre de nou a aguantar-me dret amb esquis i efectuar viratges elementals. Vaig descobrir l‘art de fer angle, el ‘chasse-neige’ en francès, unint les puntes dels esquis per frenar. Esquiàvem amb esquis Rossignol. Rossignols, rossignols des mes amours…

Malauradament, el dia de l’examen, vaig caure i no vaig obtenir el meu primer estel. Vaig haver d’acontentar-me amb un floquet —un flocon— i un carnet blau concedits per l’École du ski français.

A la tarda, després de la lliçó d’esqui, espertinava amb un te i un tros de xicolata. La darrera nit, vam organitzar una vetllada vora la xemeneia del menjador. Jean-Philippe Marie, natural de Romainville, va recitar Caen un monòleg de Raymond Devos. L’admirava molt i em confonia que un minyó de la meua edat ja se sabés els paradigmes de les cinc declinacions llatines. En aquell temps, perdó in illis temporibus, els petits francesos estudiaven la llengua de Ciceró.

Aquella setmana, en què vaig poder revisar els rudiments de l’esqui, va constituir una etapa en la meua formació.

Per primera vegada en ma vida, em vaig relacionar amb noies de la meua edat. A la tarda, jugava amb una pallaga a Filifourmis, un joc molt divertit, vora una fienstra que donava al torrent Giffre que corria amb una fressa gens discreta.

Vaig conèixer la Bénédicte, un parisenca deliciosa, rossa amb rulls i molt divertida. Sempre bromejava. La seua expressió favorita era ‘ Je ne vois pas le rapport avec la choucroute. ‘

Aquella dita, que no havia sentit mai, em va agradar encara més que la mofa d’en Benoît Rainer, el meu sisener. ‘ Tu la craches ta Valda ‘ (l’escups la teua pastilla Valda ?) que deia als llobatons que s’embarbussaven.

La Bénédicte, amb els seus dotze anys, em semblava una princesa inacesssible, ‘ une dame, à sa haute fenêtre. ‘ 

Em vaig enamorar d’una pallaga de la meua edat. L’Anita Sautenberg tenia una carona fina i cabells castanys. L’estimava en la immediatesa del dia, sense pensar en l’endemà. Només volia quedar-me a prop seu i mirar-la hores i hores.

La darrera nit, vam marxar amb un autocar, caòtic i prehistòric, cap a l’estació de Cluses. La nit era profunda i inquietant com en els contes dels germans Grimm. Vam travessar un avetar. Vam cantar ’ Sous les ponts de Paris ‘ de Vincent Scotto.

Passat Samoëns, vam entonar ‘ El cant dels adéus. ‘ Vaig poder passar la nit al mateix compartiment que l’Anita. Va mastegar un reguitzell de xiclets perfumats a la maduixa. No sé si vam enraonar. De què li hauria parlat ? De les aventures de David Crockett ? Dels jardins de Massy ? De la tendresa dels avis ?

Quan el tren sobreescalfat va arribar a París, l’Anita se’n va anar amb la seua gent sota la torre de l’estació de Lió i no la vaig tornar a veure mai més.